Fenòmens com la devastació que es va viure al País Valencià, a causa d’un fenomen meteorològic que respon a un desajustament del clima, com la sequera persistent que ja ha transformat la nostra relació amb l’aigua, ens duen un cop més a rumiar sobre quins han de ser els canvis que cal operar en les polítiques econòmiques per transitar cap a la reducció de les emissions de gasos d’efecte hivernacle i cap a l’adaptació a un nou entorn, alterat integralment per l’augment de la temperatura. Afrontar els problemes que ens planteja aquest “hiperobjecte” anomenat canvi climàtic, tot deixant de banda el deler per engreixar el PIB, ens ha de dur a treballar sobre l’eix de la descarbonització i incidir en el territori amb nous models de governança, així com repensar el nostre model agrícola, entre altres assignatures d’envergadura semblant.

Cal fer avinent que, quan parlem de mitigar el canvi climàtic, estem parlant d’un esforç bàsicament econòmic. Una dada prou eloqüent: el Plan Nacional Integrado de Energia y Clima (PNIEC) de l’Estat espanyol, dissenyat per complir amb l’Acord de París sobre canvi climàtic, preveu, per transformar el model econòmic, mobilitzar 308.000 milions d’euros en diversos segments, com energies renovables (37%), eficiència energètica (28%), xarxes (17%) i electrificació (17%). El més significatiu és que el 82% d’aquest capital l’haurà d’aportar el sector privat i la resta, l’Estat, auxiliat pels fons Next Generation. Hom calcula que aquesta intervenció podria suposar una aportació al PIB el 2030 de 44.000 milions d’euros més, amb l’estalvi de 86.000 milions d’euros en compra d’energia primària exterior, a més de crear, d’aquí a l’any 2030, 560.000 llocs de treball. Un pla ambiciós, semblant al d’altres estats, però que per reeixir necessita que canviï la manera de produir.

I per produir d’una altra manera, potser caldrà superar l’obsessió pel creixement, el paradigma PIB, com suggereix l’economista Jeroen van den Bergh, de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals (ICTA) de la UAB. En unes jornades sobre model econòmic i emergència climàtica, organitzades per Enginyers Industrials de Catalunya, Fundació Fòrum Ambiental i Camins.cat, situava el debat actual sobre cap a on ha de menar la política econòmica, ara que encara no es desacobla el PIB amb el creixement d’emissions de CO2 a escala mundial, al voltant de tres punts de vista: “Tenim els partidaris del creixement verd, més optimistes, oposats als que demanen un decreixement, més pessimistes. Però hi ha una tercera via, l’acreixement, que no és dogmàtica ni ideològica com les altres dues, i que demana un relaxament sobre la idea de creixement, ser-hi indiferents, per esvair així resistències a polítiques ambientals que puguin afectar el creixement. L’acreixement seria una lògica en què el PIB ja no apareix com un indicador de benestar social.” Bandejar el PIB com a indicador absolut permetria, dins d’aquesta tendència del nou pensament econòmic, “centrar-se en problemes concrets i ampliar l’espai de cerca del progrés, ja que eliminaríem la restricció de créixer sempre i incondicionalment”.

Tot partint que el clima és un bé públic, i, per tant, també ho són les solucions al canvi climàtic, “és clar que les accions voluntàries, individuals, són insuficients; calen accions col·lectives que exigeixin polítiques públiques. Així doncs, el comportament de vot és més important que el comportament de consum”. Aquest principi també serviria per a l’escala global: “L’acció unilateral és massa feble per resoldre el canvi climàtic, per la qual cosa cal arribar a una harmonització internacional, tot començant amb un club climàtic dels països més ambiciosos, com la UE amb el seu mercat d’emissions, que podria estimular altres països a unir-se a aquest mercat.” Van den Bergh és un ferm defensor del mercat de carboni, en contra de la via de l’impost. Al seu parer, hi ha prou avantatges: “El sostre d’emissions que es fixa per a un horitzó determinat garanteix l’eficàcia, fins i tot en situacions d’efecte rebot, quan l’abaratiment del cost de l’energia es tradueix en una demanda més gran, i no es produeix estalvi.” L’economista de l’ICTA també creu que en el mercat d’emissions es poden aconseguir fàcilment preus alts per al carboni i obre la porta a crear mercats de carboni per a edificis i el transport.

És difícil per a un economista quantificar l’impacte econòmic del canvi climàtic, com explica Mar Reguant, investigadora Icrea de l’Institut d’Anàlisi Econòmica (IAE-CSIC), perquè són diverses les seves expressions: “Mortalitat per calor extrema, increment del nivell del mar, sequera i inundacions, grans migracions. Pèrdua de productivitat agroramadera, de productivitat laboral, d’ecosistemes, etc.” Amb tot, per tal que els actors econòmics es prenguin seriosament la conveniència de posar en funcionament polítiques de mitigació del canvi climàtic, “i complir amb el seu deute fiduciari”, cal xifrar-ho d’alguna manera, i als Estats Units l’administració federal ja ha posat un valor de referència a les emissions, de 185 dòlars (175,5 euros) per tona, estimació que contrasta amb els 81,49 euros per tona en el mercat d’emissions de la UE. “Aquesta xifra convindria agafar-la seriosament, perquè així ja no faríem servir els cotxes de benzina, consumiríem molt poc gas natural, volar seria caríssim... De fet, si poséssim aquest valor de 175,5 dòlars la tona com a preu de la crema de combustibles fòssils, ens adonaríem que estem subsidiant unes fonts energètiques que suposen un cost equivalent al 3% del PIB en termes de canvi climàtic.” I és que és peremptori assolir la neutralitat en emissions: “El que fa diferent el canvi climàtic respecte a les congestions a la carretera o la contaminació d’un riu, en què reduir el trànsit i els abocaments fa més petit el problema, és que fer una mica menys no empetiteix el problema, només fa que empitjori més a poc a poc. Hem d’anar a zero, i molt de pressa, canviar radicalment, perquè els costos continuaran creixent mentre hi hagi emissions positives de gasos d’efecte hivernacle [vegeu gràfic].”

La recerca de Reguant incideix especialment en les energies alternatives, i creu que una bona notícia que cal celebrar és que “finalment les energies renovables són econòmiques, i això vol dir que fins i tot en països amb un accés fàcil al carbó i al petroli, poden allotjar en el seu mix energètic un bon percentatge d’eòlica o solar”. En el cas de Catalunya i Espanya, “tot i estar molt afectats pel canvi climàtic, tenim molt bon sol, així que les renovables poden ser una oportunitat, perquè no es poden deslocalitzar; val a dir que, fins ara, a Catalunya no l’hem aprofitada gaire, aquesta via”.

Les tensions que provoquen els gasos d’efecte climàtic potser es fan més evidents a les zones rurals, sovint situades en una situació de desavantatge respecte a la gran metròpoli, víctimes del buidatge demogràfic i d’un dèficit d’infraestructures crònic. Andreu Ulied, soci director de Mcrit, consultora de planificació urbanística i d’infraestructures, ens permet entrellucar algunes coses, des de la seva experiència en un projecte a l’Amazònia, encàrrec del Banc Mundial. “Estem fent un pla d’infraestructures físiques i digitals, que es basa en hubs. Es tracta de col·locar en llocs on hi ha activitats de bioeconomia interessants un hub, és a dir, un sistema de plaques solars, que no necessiti xarxa, que directament capturi del sol; antenes per captar senyals de satèl·lit i un sistema de drons per fer logística de distàncies curtes, i fer-los operatius en ports fluvials, en rius que tinguin prou navegabilitat. I si el hub el fem encara més intel·ligent, també podem tenir sensors per monitorar els nivells de l’aigua del riu, la temperatura i la meteorologia en general. A més a més, es poden vincular les activitats d’aquest hub amb d’altres.” I hi afegeix que és un procés de transformació de l’Amazònia sostenible, que no duu a la desforestació i està molt vinculat a les comunitats locals que produeixen determinats productes: “És l’exemple de com es pot fer una infraestructura avançada en un lloc, des d’un punt de vista econòmic, emergent, és a dir, que té problemes de créixer.” Diríem que és un model perfectament traslladable a altres latituds.

Catalunya és un territori prou heterogeni, amb una diversitat territorial que comporta que, mentre que un 80% de la població viu en municipis de més de 10.000 habitants, el 80% dels municipis no arriben als 5.000 habitants. Aquesta circumstància comporta que, a l’hora de distribuir els riscos que presenta el canvi climàtic, no sigui senzill arribar a solucions equitatives. Pere Torres, conseller de l’Institut Cerdà, que ocupa diversos càrrecs a la Generalitat, com el de director general de Planificació del Departament de Medi Ambient i el de secretari de Planificació Territorial al Departament de Política Territorial i Obres Públiques, creu que és fonamental “explorar nous contractes socials, construir consensos”. En aquests consensos, diu, hi han de participar les administracions, les empreses i la societat civil per analitzar “quins són els riscos, quines són les externalitats, quins són els beneficis d’una determinada actuació i, a més, participar en el control d’aquella solució”. La seva experiència ha constatat que amb la planificació i la regulació no n’hi ha prou, com ha quedat demostrat amb l’accidentada planificació de les energies renovables a Catalunya. L’experiència acumulada per Torres li permet alliçonar sobre un cas de pacte social a l’entorn d’un problema ambiental, l’acurada gestió de l’aigua, que ha reeixit. “El Pacte del Ter ha posat d’acord administracions, regants, grups ecologistes i empreses sobre el fet que no pot ser que hi hagi una transferència de tanta aigua a la metròpoli de Barcelona. S’ha de resoldre, sense deixar sense aigua Barcelona, però establint uns acords en què, sense posar en risc el proveïment de la regió metropolitana de Barcelona, es permeti recuperar aigua per als usos locals, però també per a la protecció de la biodiversitat. Això és un contracte social.”

Com no es cansa de repetir el científic climàtic Johan Rockström, entre les polítiques econòmiques cabdals en aquests temps d’emergència climàtica, hi ha la transformació del sistema alimentari, considerat la primera causa de superació dels límits planetaris, responsable d’entre el 25% i el 30% dels GEH, a més de ser el gran consumidor d’aigua dolça, ja que l’agricultura absorbeix fins al 70% de les extraccions d’aigua en rius, llacs i aigües subterrànies.

Anna Pallí, cap de l’oficina de Vigilància Tecnològica de l’Institut de Recerca i Tecnologia Agroalimentaris (IRTA), també creu que “és urgent una transformació radical del sistema alimentari global, i hi ha tres vies d’innovació per retornar els sistemes alimentaris als límits del planeta: reduir el malbaratament alimentari, en què tenim un potencial de millora d’entre un 6% i un 16%; ecoinnovar en agrosistemes, amb un 3%-30% de millora, i un canvi de dietes, per passar a aliments menys intensius ambientalment, amb un 5%-22% de millora”. Pallí, d’acord amb els nous corrents ambientalistes, creu que “l’aliment, en comptes d’un bé de consum, l’hem de considerar, com ja va passar amb l’educació i la salut a principis del segle XX, un bé comú”. En aquest sentit, creu que “la sostenibilitat ja no és suficient, i necessitem cultures regeneratives”. En el camp de l’agricultura, cita solucions d’agroecologia com cobertes vegetals, bandes florals, adobs verds, rotacions de cultius i la minimització del treball en el sòl, entre altres mesures.

En l’adaptació del model econòmic a la nova realitat que imposa l’emergència climàtica, en la primera línia hi ha treballadors i empresaris.

El sindicalisme, des de la COP de Copenhaguen del 2009, ha assumit la necessitat de menar cap a una transició justa a un altre model productiu, més sostenible. Cristina Torre, secretària d’Acció Sindical i Transicions Justes de CCOO, indica que “els treballadors i treballadores no poden ser agents passius; a més de tenir el coneixement sobre l’emergència climàtica, han de liderar el canvi de model productiu”. Torre creu que polítiques d’adaptació són evidentment necessàries, com ara els canvis en regulació laboral per concedir permisos especials en casos d’emergència climàtica, però cal impulsar així mateix polítiques de gran transformació. Per Torre, més important que defensar arguments ètics com la responsabilitat davant generacions futures, o arguments economicistes al voltant de l’enorme cost que suposa la inacció, és “generar l’esperança que aquesta transició ecològica és una oportunitat de més benestar per a la societat”. Al seu parer, les polítiques que s’implementin han de ser estables, amb objectius mesurables. Creu que la majoria social ha de veure els beneficis d’aquesta transformació i, tot apel·lant a l’informe Draghi, parla de mesures com ara traslladar els beneficis de la descarbonització a les factures dels usuaris finals d’energia. “Això és un missatge perquè la majoria social vegi que hi ha benefici. Si no és així, tindrem un problema de resistències. En aquest sentit, els agents socials tenim una responsabilitat d’intermediació.”

I com entoma l’empresa la sostenibilitat? Mireia Cammany, vicepresidenta de Pimec i presidenta d’Epidor, empresa de subministraments industrials, vol aclarir que cada sector d’activitat l’afronta de manera diferent, amb el benentès que “la pime té un marge de capacitat d’acció amb relació a l’emergència climàtica relativament just. “Nosaltres, com a agent econòmic, els volem donar eines que els facilitin incorporar-se a la descarbonització”, hi afegeix.

Però cal remarcar que la casuística és prou àmplia. “Jo estic en el sector genuïnament industrial i puc dir que el 70% de la meva petjada ecològica ve dels meus proveïdors, així que la descarbonització o la faig amb ells o no la puc fer.” Per tal de dotar d’eines les empreses, Pimec ha llançat recentment una calculadora de petjada de carboni pensada per a microempreses i persones autònomes que, a més de fer el càlcul d’emissions de l’activitat, ofereix un pla de reducció. La patronal també ofereix a les empreses altres serveis, com dissenyar plans de compensació. En el camp de l’energia, Pimec també ha obert diverses oficines de transició energètica per ajudar tant microempreses i mitjanes empreses industrials en qüestions com ara l’eficiència, l’autoconsum, la mobilitat elèctrica i les comunitats energètiques.

Des de les pimes, però, es constata que hi ha barreres que fan més feixuga aquesta transició. En el camp dels ajuts públics, i, més concretament, dels Next Generation, Cammany exposa que “no és tan senzill aconseguir-ne com diuen, perquè, entre altres coses, la manera d’aconseguir una subvenció és massa confusa, hi ha massa burocràcia, i la microempresa no té personal per dedicar-se a aquests entorns”. En aquest sentit, hi afegeix que les subvencions han de ser ex post, no ex ante: “No haver de demostrar 50.000 coses abans que et concedeixin l’ajut.”

També apareix l’espinosa qüestió de la regulació: “Els Estats Units innoven, la Xina fabrica i la UE regula. Tenim una quantitat de regulacions enorme, que ens fa menys competitius, i es redueixen els marges. Fer més i més consultories és un cost.”

Per a la representant de Pimec, polítiques interessants que podria implementar el sector públic serien la incorporació de la sostenibilitat en tot l’arc de la formació, formació professional i graus universitaris, i els beneficis fiscals, perquè l’empresa vegi que la inversió per enfrontar-se a l’emergència climàtica pot tenir un retorn fiscal.