Arts escèniques

Àlex Ollé

Artista resident al Liceu i un dels membres fundadors de La Fura dels Baus

“El futur Liceu Mar vol generar una fàbrica de creació europea”

En 175 anys, mai la direcció artística del Liceu havia tingut un artista resident amb qui repensar la renovació de l’òpera

Liceu i Lliure plantegen que la “segona oportunitat” a la nova autoria sigui amb una producció d’una hora a Montjuïc

Els polítics no han tingut una mirada de futur cultural: pensen a atraure empreses, però no artistes
En una creació d’òpera, cal generositat i coherència, com en tot treball en equip

Entusiasta de la seva feina (no es cansa mai), va entrar a l’òpera gràcies a un rebot posterior a la cerimònia dels Jocs Olímpics. Ara està completant la seva etapa d’artista resident al Liceu (fins al 2025/26; és el primer cop que hi ha aquest càrrec en la vida d’un teatre de 175 anys). El seu repte és que el seu públic s’interessi per títols fora del repertori clàssic i seduir els forans a l’òpera perquè descobreixin “l’espectacle total” que aplaudia Wagner.

Com es pot modernitzar l’òpera? El projecte Òh!pera els brinda un tast. Però se suposa que això ha de tenir una certa continuïtat per als artistes, no?
Fa tres anys que es fa, però encara estem veient la punta de l’iceberg. Això neix perquè el Liceu acorda amb el Museu del Disseny DHub un projecte que lligui les arts escèniques amb les escoles del ram de la ciutat. Barcelona s’està convertint en un referent en escoles de disseny. S’hi van afegint centres d’Europa que hi posen una escola i d’altres com la Bau del carrer Pujades, que no para de créixer; Elisava; Eina; la Massana... La idea era que l’alumnat tingués una experiència pràctica dins del món de les arts escèniques, amb escenografia, vestuari, vídeo… Hem anat sumant còmplices. No s’entenia que no hi hagués l’Institut del Teatre en el projecte [s’hi va integrar l’any passat: hi aporta il·luminadors]. Aquest any, hi incorporem Eòlia, que facilitarà ajudants de direcció. Més endavant, hi haurà equip per al vídeo i per a la producció de cada projecte. El director artístic, Víctor Garcia de Gomar, tria els compositors, mentre que Anna Llopart, Anna Ponce i jo triem els llibretistes (dramaturgs) i els directors d’escena. En aquests tres anys, hi han passat poetes com Martí Sales, la novel·lista Laura Ferrero i el dramaturg Pau Miró. Aquest any tenim tres cracs: Anna Pazos (l’autora de Matar el nervi); Carlota Gurt (premi Mercè Rodoreda de contes curts) i la dramaturga Clàudia Cedó (d’Escenaris Especials). És un projecte que vol ser una porta al món de l’òpera per als que no hagin fet òpera (joves, principalment, però no només). Normalment estan per sota dels 40 anys, però és una manera de repensar l’òpera del segle XXI.
Què és més important, per a l’espectador d’avui, la música o la trama?
És un tot. Si tens una història atractiva però la música no arrenca... A l’òpera de repertori la música és fantàstica però és habitual que tingui unes històries molt primes.
Abans era el compositor que triava un llibret per compondre la seva música. Ara ve tot junt, no?
Per a Wagner, que va encunyar el concepte d’òpera com a “espectacle total”, és un art multidisciplinari, fet que implica, més que en altres arts escèniques, un treball d’equip molt potent (que ja és un grup ampli que inclou tècnics, personal de producció, vestuari…). Cal coherència i generositat, perquè treballar en equip vol dir que hi ha diversos punts de vista: s’han de trobar consensos. Ara hem presentat Lady Macbeth de Mtsensk. Gent que no havia anat mai a l’òpera va al·lucinar. Els ho vaig aclarir, no totes les òperes tenen un llibret com aquest: superpotent, actual, amb una crítica que ara domina el debat en els mitjans de comunicació: el patriarcat, el masclisme. I la música evoca una banda sonora perquè et deixa espai per actuar. El que ha de buscar l’òpera contemporània és un tipus de llibret que ens interpel·li, com a Alexina B. Les impulsores van triar el tema perquè els interessava. Per això va funcionar tan bé amb la gent jove. Òh!pera ha d’anar cap aquí. Per això és tan important l’elecció d’un dramaturg, o novel·listes o un poeta. I per què no?, ho podem encarregar a un periodista que és corresponsal de guerra. El que és clau és la investigació; no tenir por entre els creadors amb la nova disciplina(que passa amb molts directors de teatre: tenen tant respecte a l’òpera que acaben sent més papistes que el papa).
I com es produirà el pas dels que ara debuten cap a la segona obra?
És un projecte central per al Liceu. Per al 2025/26 o 2026/27 ja s’ha parlat amb el Teatre Lliure que a les autories amb més bon resultat se’ls possibiliti aquesta segona oportunitat. Ara, la peça no seria de 15 minuts sinó d’entre 40 i 60. Això es farà, i hi haurà un nou pas per a qui demostri la seva vàlua: arribar al Teatre del Liceu, en un programa doble. I que entri dins de l’abonament. Que el públic del Liceu s’ho trobi. Que els nous títols formin part d’aquesta voluntat.
Per què ara les microòperes s’estan fent en espais no convencionals del Liceu i amb molt poques representacions. És molt puntual.
Sí, però pensa que al principi no vam fer sold outs. L’any passat sí que ho vam vendre tot. Ara amb els noms que tenim l’any vinent, i que seguirem al Grec, demostrem que està creixent.
Heu notat el buit que ha deixat Letizia Martín Ruiz ara que ha assumit la nova direcció del Grec?
Ara hi entrarà una nova persona, després d’un proces de selecció. Era una persona important adjunta a la direcció, atenent la programació i producció. Jo soc artista resident i no visc el dia a dia de la casa. Hi soc sovint per fer assessorament però qui ho deu notar més és l’equip diari. Sempre és un buit quan un d’aquests càrrecs salta. Però ara ja està resolent-se.
Per obrir el Liceu també hi heu volgut incorporar públic i artistes. Està funcionant molt bé la recepció de públic jove amb l’Under35 i també va ser molt celebrada l’òpera comunitària de ‘La gata perduda’.
Entenc que la voluntat del teatre (des que m’agafen com a artista resident, un càrrec que no havia existit abans) és apropar el gènere. El cas de La gata perduda va permetre implicar projectes comunitaris de Barcelona amb el Liceu. També hi ha una voluntat d’ampliar els gustos de l’espectador del Liceu. Exemples poden ser Alexina B, les meves propostes com a artista resident o les que puguem portar d’artistes escènics rellevants actuals. És un tot. El Liceu vol reflexionar sobre l’òpera del futur i aquí agafarà molta força el Liceu Mar. Aquest nou espai ens permetrà fer aquelles òperes que no es poden fer al Liceu com ara Història d’un soldat i Edipo rex, a més d’incorporar dansa contemporània i música.
El Liceu Mar, que és indispensable, pot ser un perill, que faci bombolla: que la dansa contemporània quedi al Liceu Mar i no hi càpiga al Liceu (quan ara se’n programa puntualment).
El futur Liceu Mar vol generar una fàbrica de creació europea. Obrir un espai d’investigació sobre l’òpera contemporània. Hi entraran totes les disciplines. El Liceu ha programat Afanador de Marcos Morau, perquè on ho portes si es volia presentar a Barcelona? El llac dels cignes també està bé que estigui al Liceu. El nou equipament és un espai de creació amb sales molt més petites d’aforament i amb més possibilitats tècniques (com si fos un Teatre Lliure o un Mercat de les Flors) que una sala convencional. Vol ser un espai d’assaig i de creació. No està pensat per a Catalunya i l’Estat espanyol, sinó que la seva pretensió és europea i mundial. El problema d’aquests equipaments és el manteniment. Ara està pensada com una sala de treball. Hi pot haver funcions per a 100-150 persones, però que serveixin de laboratori. Per això, estem plantejant-ho com un centre europeu per tenir el suport de les institucions europees. Seria important que Barcelona fos un focus de l’òpera contemporània i hi apropés artistes de tot el món. L’Òh!pera, que ha estat fins ara un projecte més local, ara emprendrà un pes internacional. Intentar-ho suposa fer una reflexió constant sobre el tipus d’espai, també de programació, direcció... Que hi hagi un equip pensant-hi ja és positiu.
Per democratitzar la cultura, el més fàcil seria que s’integrés en els estudis reglats, no? Perquè la gent es podrà emocionar en una sessió de l’Under35 però li faltaran claus per entendre millor per què s’emociona.
Per això cal que les escoles entrin a veure òperes i que les assignatures de música ho normalitzin. L’Under35 arrasa en cada sessió. Veig gent que després de veure una òpera diferent s’interessa per escoltar òpera a casa o buscar a la Viquipèdia la informació bàsica del que vas a veure. Apropar-hi públic costa. La clau és l’interès personal i la importància que li dona un país, una família o una persona a la cultura.
Si parlem de famílies, constata que hi ha un esglaó impossible per a la democratització de la cultura. Qui no ho coneix, mai hi accedirà. Per això, cal que es normalitzi a Ensenyament.
Totalment. Això depèn de la política i d’evitar la política paparazzi: pensar només en la foto d’inauguració dels equipaments, o del que sigui. A Catalunya, hi ha poca projecció política cultural de futur. Encara em sorprenc quan veig que els joves al·lucinen amb una òpera. M’adono que no s’ha preservat la memòria. Aquells a qui els agrada desconeixen la carrera de Carles Santos i l’aposta de La Fura dels Baus dels anys vuitanta, amb uns espectacles que ara estarien prohibits.
Fa poc més d’un any reivindicava un espai físic per al MAE.
Vaig estar amb Cesc Gelabert defensant el Museu de les Arts Escèniques (MAE). Ara ha quedat encallat. I és una llàstima. Perquè és una oportunitat de preservar material de les companyies històriques i també una àgora; no és només un museu. Imagina’t que poguéssim mostrar material de la creació de Lady Macbeth de Mtsensk, o que presentés processos Calixto Bieito. Seria cabdal fer accions de divulgació pel país i per tot el món. Els polítics només volen treure’n un rèdit immediat. Per això, detecto que hi ha poc interès. És importantíssim preservar la memòria. Això et permet no haver de començar sempre de zero. Ara les noves generacions podrien crear a partir del que ja hem fet els de les últimes dècades.
Sorprèn que tothom s’ompli la boca parlant del talent que hi ha a Catalunya quan no eduquem des de la base i tampoc som capaços de preservar i difondre la memòriaI costa donar-los un espai perquè s’expressin els emergents. Com s’explica? És aquesta mancança el que fa esprémer la genialitat?
Crec que sí que hi ha talent a Catalunya, com a tot arreu. És cert que a Catalunya la tradició d’associar-se, de fer col·lectius, ho propicia. No crec que hi hagi una capacitat creadora com la dels grups independents dels setanta i els vuitanta: Comediants, Dagoll Dagom, Zotal, Tricicle, Vol Ras, La Fura… Hi ha moltes companyies que van néixer aleshores, però que hagin perdurat 30 o 40 anys, n’hi ha molt poques, lamentablement. Deu tenir a veure amb el fet que els polítics no han donat prou suport a estructures i espais d’autogestió creativa. Ni al TNC se li ha donat la volada que hauria d’haver tingut, hauria de viatjar molt més pel món.
Ara s’hi han posat. Potser tard, però ja arrenca…
Hi ha d’haver una voluntat (com la d’anar al gimnàs o la d’aprimar-te). Els nostres polítics, des del punt de vista cultural, no han tingut mirada de futur. No trobes espais de creació com a Berlín i sí que trobes espais de coworking perquè vinguin empreses. Em sembla molt bé, però hi ha un desequilibri i, lamentablement, és molt difícil tornar a l’època de l’esplendor de Barcelona quan l’alcalde era Pasqual Maragall. Cal gent d’aquest perfil, d’una gran generositat. Avui ni els joves saben què representava Pasqual Maragall. A les escoles s’hauria d’estudiar Carles Santos i Pasqual Maragall.

La catapulta de la cerimònia dels Jocs Olímpics de Barcelona 92

La carrera operística dels fundadors de La Fura dels Baus neix a Montjuïc

La Fura dels Baus arriba a l’òpera per un cúmul de casualitats. És, alhora, el resultat d’un intens treball en equip de risc i experimentació. Ollé adverteix que fa prop d’un any s’ha desvinculat de la companyia, sense cap discussió pel mig: “Ens hem anat distanciant. Ara, jo em continuo sentint furero.” Karlus Padrissa i Ollé es van encarregar de la part central de l’espectacle d’inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona: “Creem la idea del mar olímpic amb les onades i el barco. Deixem puntualment la transgressió habitual de La Fura. Demostrem que una cerimònia pot tenir trama mitològica, pot no ser Disney.” Quatre anys més tard, els criden del Festival de Música i Dansa de Granada (entre l’equip hi havia el director musical, Josep Pons) i els encarreguen fer una cantata escènica de l’Atlàntida de Manuel de Falla, “un espectacle maleït” que, d’entrada, l’autor va deixar inacabat. [El primer llibret encarregat a Claudel no havia convençut el músic]. En el primer projecte hi havia prevista l’escenografia del muralista Sert. Es basava en el llibre de Mossèn Cinto Verdaguer. L’actuació es va fer a la plaça, a l’entrada de la catedral. “Va resultar un èxit absolut”, recorda. “Vam tenir la sort que Gerard Mortier (no sabíem ni qui era) va venir a l’estrena de l’Atlàntida. Mortier era un personatge inquiet capaç de viatjar a Granada per veure-ho. Ell ens porta a Salzburg i això ens obre el camí internacional.”

“El fenomen Fura és únic. És cert que Comediants va anar per tot el món, però espectacles com Tier Mon es van fer a Tòquio, Nova York, Londres, París, Berlín, Milà… És allò de la memòria: la gent no s’adona del que va significar La Fura”, lamenta. “Quan voltaves fora d’Espanya, et parlaven de Pedro Almodóvar i de La Fura.” Molts dels espais que la companyia va obrir per fer els seus espectacles es van convertir en espais culturals.

D’aquí arriben a la cerimònia dels Jocs Olímpics: “Passem a un públic majoritari. Ens vam arriscar. El nostre repte era oferir un espectacle de qualitat per a tots els públics. Els comentaristes entenien allò que estaven retransmetent. Sortia un personatge ensangonat (absolutament inimaginable, fins llavors, en una cerimònia d’aquest tipus). I entenien que significava la guerra de Iugoslàvia, que estava produint-se aquells dies” la repercussió dels Jocs va ser “brutal”. Això va obrir la porta als macroespectacles que encara fa la companyia avui. De l’òpera es van traslladar al teatre de text, amb peces com el Faust 3.0 (“més tard, jo encara vaig fer La metamorfosi de Kafka i el Boris Godunov al TNC”), i després encara al cinema: Faust 5.0, “que va guanyar un grapat de premis”. La Fura ha tingut sempre una capacitat de reinventar-se de manera intel·ligent perquè no s’ha limitat: “Per sobre del nostre llenguatge, s’imposa el risc i la capacitat de treballar en equip.” Quan hi havia un camp que no coneixien, triaven gent amb talent que els ajudés: “A l’òpera sempre treballo amb Alfons Flores, Lluc Castells… He traslladat la idea d’equip de La Fura a l’òpera amb uns col·laboradors estables”. La importància del treball en equip en l’òpera es demostra en el llibre que hem publicat fa uns mesos: ‘Ópera, manual de instrucciones, escrit entre Ollé i el dramaturg i periodista Pablo Ley.La Fundació Épica és la fórmula de La Fura dels Baus per traspassar el coneixement als joves i indagar junts. Pep Gatell ho dirigeix. Vol preservar la memòria a partir de la vigència. Fent cursos i tallers. “Tot allò que es genera, es reinverteix en la mateixa generació, és molt altruista”, celebra Ollé.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.