L’altra cara de la immigració
Una exposició a Londres demostra la importància dels estrangers per entendre la història del Regne Unit
El missatge topa amb el ‘Brexit’, l’auge del partit de Nigel Farage i les protestes violentes de la ultradreta
La darrera onada d’arribades al país va ser la del milió d’europeus de l’est, sobretot polonesos, el 2004
La selecció nacional de futbol és l’orgull dels anglesos. Al Museu de la Immigració de Londres hi ha un plafó amb l’alineació titular de l’última Eurocopa que qualsevol aquí podria recitar de memòria. Hi diu “Anglaterra sense immigrants” i estan ratllats els noms dels jugadors que han nascut fora o són fills o nets d’immigrants. Només en queden tres sense ratllar. Milers d’aquests pòsters van ser distribuïts per pubs on s’emetien els partits de la selecció dins d’una campanya de reflexió del museu sobre l’impacte positiu dels estrangers en les seves vides.
El plafó integra l’exposició Our stories (Les nostres històries), que ensenya que la història del Regne Unit no s’entendria sense la puixança i l’esforç dels estrangers. Fa de contrapunt a la deriva antiimmigració del país els últims anys amb el Brexit, l’auge de Reform, el nou partit de dreta populista de Nigel Farage, que va obtenir el 14% dels vots a les darreres eleccions, i les violentes protestes de l’extrema dreta contra els indocumentats del mes d’agost, que va acabar amb vuit-cents processats.
L’exposició es troba a Lewisham, al sud-est de Londres. Parla dels 50.000 hugonots francesos que van arribar el 1685, considerats els primers refugiats. Dels 300.000 irlandesos que van venir fugint de la plaga de la patata a la seva illa el 1845. Dels 100.000 jueus que es van escapar del pogroms russos el 1881 i que van provocar el tancament de la frontera britànica. Dels 30.000 indis acceptats pel govern britànic després de ser expulsats d’Uganda el 1972. Totes aquestes onades migratòries van generar tensions i protestes al país.
La darrera d’aquestes onades va ser la del milió d’europeus de l’est, principalment polonesos, que van arribar després de l’ampliació de la Unió Europea (UE) de l’any 2004. L’Ukip, la formació de Farage, en va treure rèdit polític i va guanyar les eleccions europees del 2014 propagant un missatge antieuropeu i antiimmigració. L’aleshores primer ministre britànic, el conservador David Cameron, es va referir a la “plaga” d’immigrants i els conservadors van adoptar el missatge de l’Ukip per evitar que els traguessin votants i van portar el país al referèndum europeu i el Brexit.
La promesa era reduir la immigració, però s’ha disparat des de llavors. La immigració neta (la diferència entre els que arriben i els que se’n van) s’ha triplicat tot i la fuga d’europeus. Ara arriben nigerians, xinesos, indis, vietnamites. I la immigració il·legal ha passat de 600 sensepapers abans del Brexit a 45.000 l’any passat per la sortida del conveni europeu de deportació. Fins i tot els laboristes de Starmer han abraçat la retòrica i les polítiques hostils contra la immigració, tot i la urgència de mà d’obra estrangera.
Presència catalana
L’exposició cerca les petjades dels estrangers impregnades en el lèxic, el menjar, la música i la moda a través d’objectes, fotografies, escultures i instal·lacions artístiques. Una d’aquestes instal·lacions és una màquina expenedora de productes britànics de sempre. Si prems el botó perquè caigui el producte exposat rere la finestra, s’obre una pantalla on se n’explica l’origen. Així, un s’assabenta que la salsa agredolça Morley’s va ser creada per l’immigrant singalès Indram Selvendram, que es va establir a Londres als anys setanta i va treballar en una benzinera abans d’aixecar una cadena de botigues de pollastres rostits.
O que les tradicionals llaminadures Colin The Carterpillar, comercialitzades pels magatzems Marks & Spencer, van ser engendrades per Michael Marks, un dels jueus que van arribar el 1882 fugint dels pogroms russos sense saber una paraula d’anglès. O que la tònica Schweppes va ser inventada el 1783 pel suís Jacob Schweppe amb finalitats medicinals.
L’exposició inclou una trentena de fotografies seleccionades de fotògrafs locals. Dues pertanyen a l’artista catalana Ester Frouchtman. Són dues imatges conceptuals d’una pinya i d’un mango davant d’un mirall. En primer pla s’aprecia l’exterior de la fruita desenfocat, mentre que al reflex del mirall s’hi pot veure l’interior completament enfocat, revelant la seva essència. “La distància que hi ha entre les dues parts de la fruita emfatitza la idea que no estem veient tota la realitat de la persona que tenim davant”, explica l’artista. Frouchtman, de 39 anys, va néixer a l’Hospitalet i es va traslladar a Londres el 2019. Està especialitzada a fer fotografies en què utilitza els aliments per expressar idees. Ha fet exposicions sobre la identitat, els estereotips i com la bellesa és utilitzada contra les dones, a través d’aliments crus. “No m’agrada disfressar els aliments –confessa–. Estic molt a favor de la naturalitat, en contra de l’artificialitat. Hem de treballar la naturalitat i la personalitat dels individus.”
Les dues fotos formen part d’una sèrie de l’autora centrada en els prejudicis sobre la imatge de les persones, en especial les que venen de fora. “Es refereixen a la roba, l’actitud, el llenguatge i tota la parafernàlia que ens creem per semblar algú que no som perquè ens acceptin, per la necessitat d’integrar-nos, i que amaguen qui som realment”, diu. Són una reflexió sobre com mirem els altres i una invitació a humanitzar els estranys.