Per a nosal­tres, el que s’ha entès fins ara com “el procés” va fina­lit­zar amb l’elecció d’un govern no inde­pen­den­tista. Ja estàvem a les últi­mes. Amb el dar­rer govern ja es va veure una feblesa molt clara de l’inde­pen­den­tisme i aquest nou demos­tra que el cicle que s’ha ano­me­nat “el procés” fina­litza. Això en cap cas vol dir que fina­litzi la lluita per la inde­pendència. Nosal­tres som inde­pen­den­tis­tes des que vam néixer i ho segui­rem essent. La lluita ha de con­ti­nuar, però no amb els ter­mes que hem entès fins ara.

Es tracta del PSC més espa­nyo­lista i més de dre­tes de les dar­re­res dècades. S’han mani­fes­tat a favor de l’apli­cació de l’arti­cle 155, en con­tra de la llen­gua cata­lana o a favor de la pri­va­tit­zació de ser­veis públics com ara la sani­tat. Real­ment és un xoc, perquè ha entrat a la Gene­ra­li­tat un par­tit que fa qua­tre dies estava en con­tra del procés democràtic que es va fer per acon­se­guir la inde­pendència.

Més enllà del govern de la Gene­ra­li­tat, és evi­dent que hi ha hagut un canvi de cicle dels par­tits inde­pen­den­tis­tes, faci­li­tant, tant Junts com Esquerra, la gover­na­bi­li­tat de l’Estat espa­nyol, i aquí, ERC i els Comuns. És un canvi d’esce­nari. Nosal­tres tenim molt clara quina és la nos­tra línia, que és con­ti­nuar tei­xint un movi­ment inde­pen­den­tista i d’esquer­res fort, que pugui, amb el temps, tor­nar a ser impor­tant, tor­nar fins i tot a gover­nar. Però és evi­dent que els altres par­tits inde­pen­den­tis­tes han fet un canvi d’estratègia.

Aquests 100 pri­mers dies han estat un govern gris, un govern que no ha fet res més que aca­bar algu­nes de les lleis o mesu­res que ja estava fent l’ante­rior govern. Es tracta d’una sim­ple ges­to­ria, sense cap tipus d’il·lusió ni pers­pec­tiva. És un govern que no té dina­misme, que no té capa­ci­tat de donar res­posta a les neces­si­tats de la majo­ria dels veïns i veïnes de Cata­lu­nya i que no avança, que no ser­veix per a res.

No ens estra­nyen. Illa és un dels ava­la­dors del 155. De fet ell havia dema­nat que s’apliqués fins i tot abans que molts altres diri­gents soci­a­lis­tes. I tot això d’anar a veure el rei cada dos dies o de por­tar al Par­la­ment enti­tats que s’han dedi­cat a ata­car el català, demos­tren el que ja sabíem: el per­fil del govern clara­ment espa­nyo­lista del nou inquilí de la Gene­ra­li­tat, que fa més ges­tos cap a tot aquest sec­tor que durant anys s’ha dedi­cat a ata­car el nos­tre país.

És un pla de govern que no res­pon a les neces­si­tats que té el país. Les pro­pos­tes impor­tants i que pre­o­cu­pen a la gent, com pot ser per exem­ple l’habi­tatge, reque­rei­xen una res­posta imme­di­ata i no un pla dient que d’aquí a quinze anys o d’aquí a ics anys arri­ba­rem a asso­lir un tant per cent de l’habi­tatge públic impor­tant. La gent té pro­ble­mes ara: no arriba a final de mes, els llo­guers són molt ele­vats, i la res­posta que dona és molt poc ambi­ci­osa. El govern no afronta de manera valenta les neces­si­tats que té el país, sigui per la llen­gua cata­lana, l’habi­tatge, el trans­port públic, la sani­tat, l’edu­cació...

Doncs la veri­tat és que es tracta d’un govern que ho posa molt difícil. És a dir, jo quan a Esquerra els dema­nava infor­mació, reu­nir-me amb un secre­tari gene­ral, amb un direc­tor, era facilíssim. I amb aquesta gent és que no hi ha manera. Ja fa més d’un mes que demano reu­ni­ons amb dife­rents depar­ta­ments i ni tan sols em con­tes­ten. I ho trobo una falta de res­pecte. Quan els interessa a ells, bé prou que et con­vo­quen. Però jo, com a dipu­tat, m’hau­ria de poder reu­nir amb els secre­ta­ris gene­rals, amb direc­tors..., i no hi ha manera.

És molt com­pli­cat. Nosal­tres els hem posat sobre la taula la nos­tra visió i les mesu­res que s’hau­rien de pren­dre no a mitjà o a llarg ter­mini, sinó a curt ter­mini. Ells tenen claríssim quina és la nos­tra pro­posta. A par­tir d’aquí veiem que l’anàlisi no és com­par­tida i que el seu pro­jecte s’assem­bla molt poc al nos­tre. Evi­dent­ment, a nivell naci­o­nal no ens enten­drem per a res, i en altres temes ho veiem molt difícil, perquè un govern que el que dona a enten­dre és que vol acon­ten­tar les dues parts con­fron­ta­des..., això és impos­si­ble: o estàs al cos­tat del 94% de la població, que és la que té pro­ble­mes d’habi­tatge, o estàs al cos­tat del 6%, que són grans pro­pi­e­ta­ris que tenen dese­nes i cen­te­nars de pisos. És molt difícil que arri­bem a qual­se­vol acord fora de temes pun­tu­als, que segu­ra­ment seran majo­ri­ta­ris, no només amb la CUP, sinó també amb altres for­ma­ci­ons.

El finançament sin­gu­lar és una de les mol­tes pro­me­ses incom­pler­tes durant molts anys pels soci­a­lis­tes, siguin a Madrid, siguin a la mateixa Gene­ra­li­tat. I sobre la resta de temes, el mateix. El govern de Mon­ti­lla pro­me­tia els matei­xos habi­tat­ges que ara pro­met Illa. I han pas­sat molts anys i no s’han fet. També durant anys els governs soci­a­lis­tes de Madrid han promès grans inver­si­ons per a Cata­lu­nya, però mai es com­plei­xen, se n’exe­cuta una part molt petita. Nosal­tres l’única via que veiem amb el finançament sin­gu­lar és que Cata­lu­nya ho pugui deci­dir abso­lu­ta­ment tot: quins impos­tos es cobren, quan es cobren i a qui es des­ti­nen. Al final, el finançament sin­gu­lar aca­barà sent un cafè per a tot­hom i poca cosa més.

Sobre­tot, con­ti­nuar cons­truint una alter­na­tiva. Tot i ser qua­tre dipu­ta­des, som l’única alter­na­tiva d’esquer­res inde­pen­den­tista que està fent opo­sició. I la nos­tra funció ha de ser aquesta: con­ti­nuar pro­po­sant lleis i mesu­res que ser­vei­xin per a una majo­ria dels veïns i veïnes d’aquest país, tant en habi­tatge com en defensa dels ser­veis públics, de la llen­gua cata­lana i del país en gene­ral. Volem fer una tasca d’opo­sició però, alhora, ser pro­po­si­tius i pen­sant en anar a recons­truir des del Par­la­ment, però també des del car­rer, des dels muni­ci­pis, tot aquest tei­xit popu­lar inde­pen­den­tista, per tor­nar a avançar en qüesti­ons naci­o­nals.

Ha ser­vit perquè la militància que pot­ser s’havia que­dat a casa hagi tor­nat. S’ha acti­vat. Ha ser­vit perquè sim­pa­tit­zants que també havien que­dat afec­tats per aquest des­en­cant gene­ral es tor­nin a enci­sar o, fins i tot, perquè s’incor­po­rin per­so­nes noves al pro­jecte naci­o­nal. Per tant, en ter­mes gene­rals ha estat un bon procés, i ara, de mica en mica, amb el nou secre­ta­riat naci­o­nal s’haurà d’anar imple­men­tant tot el que es va apro­var a l’assem­blea naci­o­nal.

El secre­ta­riat naci­o­nal ja exis­tia. El que passa aquesta vegada és que és un secre­ta­riat naci­o­nal de con­sens que ha sor­tit del mateix procés Garbí i que ha estat ava­lat per la militància. La figura del secre­tari gene­ral es crea no per fer una figura nova, sinó per refor­mu­lar-la. Sem­pre hem tin­gut els por­ta­veus i ara el que tenim és un secre­tari gene­ral que ens ha de per­me­tre sor­tir d’aquesta invi­si­bi­li­tat que ens afecta. Els par­tits més petits i que a sobre tenim uns codis ètics que ens per­me­ten repe­tir pocs anys, tenim un pro­blema de visi­bi­li­tat de cara enfora, de reco­nei­xe­ment del pro­jecte, de posar cares al pro­jecte. Aques­tes figu­res que s’han creat de por­ta­veu, de secre­tari gene­ral, han de ser­vir per fer veure el que pensa la CUP, donar-li una cara, i per trans­me­tre millor el nos­tre dis­curs.

No, perquè en cap cas es toca el fona­ment bàsic, que és que les deci­si­ons es pre­nen a baix i pugen cap a dalt. El que fan els de dalt és por­tar-les a l’àmbit mediàtic, però la decisió sem­pre es pren en bases assem­bleàries. Això no ha can­viat.

Bé, que s’ha fet una anàlisi de la nova rea­li­tat que vivim, del nou cicle polític, on les pri­o­ri­tats han can­viat per a una part impor­tant de la població. Nosal­tres tenim qua­tre prin­ci­pis essen­ci­als: inde­pendència, soci­a­lisme, femi­nisme i eco­lo­gisme, i aquests qua­tre ter­mes els hem d’adap­tar a la rea­li­tat i hem de plan­te­jar pro­pos­tes que sur­tin de con­sen­sos gene­rals del car­rer. No inven­tem res. El que aga­fem són les pro­pos­tes que sor­gei­xen al car­rer en temes de trans­port, de mobi­li­tat, amb unes mobi­lit­za­ci­ons mas­si­ves que no s’havien vist mai, i aga­fem totes aques­tes pro­pos­tes que són dels movi­ments popu­lars i les tras­lla­dem al Par­la­ment i a les ins­ti­tu­ci­ons en forma de pro­pos­tes i de lleis.

Doncs pre­ci­sa­ment fent un canvi com el que hem fet a la CUP, no només de lide­ratge, sinó també dis­cur­siu. Tot l’inde­pen­den­tisme hau­ria d’haver fet això, i no està pas­sant, per desgràcia. Al final, tant a ERC com a Junts han que­dat els matei­xos lide­rat­ges del 2017, i això no ajuda a fer avançar el movi­ment. Nosal­tres tenim molt clara quina és la via per tor­nar a engres­car la gent. És la via de fer polítiques que millo­rin la qua­li­tat de vida de la majo­ria de la població, sigui limi­tant els preus del llo­guer, sigui posant tots aquests pisos buits dels grans teni­dors de llo­guer social, sigui garan­tint els drets labo­rals, garan­tint que el jovent pugui estu­diar i després pugui tin­dre totes les fei­nes dig­nes, etcètera. Hem de demos­trar que aquí som capaços de fer polítiques d’esquer­res per millo­rar la qua­li­tat de vida de la gent i que això, amb l’Estat espa­nyol, és impos­si­ble.

Ara mateix és molt difícil perquè els dos par­tits grans ja fa massa anys que llui­ten per lide­rar el movi­ment. Fa anys que no hi ha uni­tat estratègica de l’inde­pen­den­tisme. En algun tema pun­tual ens hem arri­bat a enten­dre, però en poques coses. El que cal­dria és un canvi d’estratègies: dei­xar de mirar cap a Madrid, que és el que fan actu­al­ment Junts i ERC, i dedi­car-se a recons­truir el movi­ment aquí, i no els uns con­tra els altres, sinó refor­mu­lant el seu propi espai i gua­nyant-se la cre­di­bi­li­tat de la gent amb polítiques i fets.