És cert que s’ha inten­tat mol­tes vega­des, i que la majo­ria d’intents, si no tots, han estat una impos­tura. Aquest cop, l’ele­ment dife­ren­cial és que hi ha una intenció molt explícita per part del govern. De fet, la reforma de l’admi­nis­tració va començar el mateix dia que el con­se­ller de la Pre­sidència la va anun­ciar, el 7 d’octu­bre, i l’endemà hi va haver l’acord de govern amb un con­junt de mesu­res urgents. La comissió fa pro­pos­tes i d’asses­so­ria en el desen­vo­lu­pa­ment que fa el govern del seu pla, però la clau és que hi hagi valen­tia política. I hi ha un com­promís molt clar i explícit per part del govern, del pre­si­dent i del con­se­ller de la Pre­sidència. Aquest cop sí que va de debò.

De diagnosi, no en fem, perquè n’hi ha hagut mol­tes. La Gene­ra­li­tat té pro­ble­mes bas­tant comuns amb les altres admi­nis­tra­ci­ons públi­ques. La seva situ­ació és espe­ci­al­ment com­pro­mesa, perquè es dona una con­fluència de fac­tors que fa que hagi que­dat en una certa obso­lescència. El pri­mer és que no hi ha hagut cap reforma des que es va cons­ti­tuir la Gene­ra­li­tat, ens hem de refe­ren­ciar amb l’admi­nis­tració gene­ral de l’Estat. I l’última reforma que es va fer a Espa­nya va ser als anys sei­xanta. L’altre ele­ment és que la demo­gra­fia ens ha escla­fat. Teníem una admi­nis­tració dimen­si­o­nada per aten­dre sis mili­ons d’habi­tants i hem tin­gut un crei­xe­ment del 37% de la població. Això ens porta a un altre ele­ment, que és l’enve­lli­ment de la població. A mesura que va enve­llint, la tensió en els ser­veis públics és molt més gran, espe­ci­al­ment en l’àmbit soci­o­sa­ni­tari. I encara hi ha un altre ele­ment, que és l’enve­lli­ment dels emple­ats públics. Jo he pas­sat de la depressió abso­luta a una il·lusió i expec­ta­tiva. A l’abril vaig publi­car un lli­bre, El colapso de la admi­nis­tración pública en España, en què adver­tia que o es feia una reforma urgent o això col·lap­sava. Ara estic expec­tant i il·lusi­o­nat perquè, per pri­mer cop, hi ha un govern que entoma de manera explícita, con­vençuda i valenta un procés de reforma.

Tenim diver­sos grups que hi tre­ba­llen. Implica una millor tra­mi­tació i digi­ta­lit­zació, però també una sim­pli­fi­cació nor­ma­tiva, que no és fàcil. El gran eslògan és com­ba­tre la burocràcia, la burocràcia com el dimoni abso­lut de tot. Jo en soc un defen­sor, perquè hem de pen­sar que és com el coles­te­rol: si ata­quem tot el del nos­tre cos, ens morim; hem de saber dis­tin­gir el bo del dolent. Amb la burocràcia suc­ce­eix el mateix: si l’eli­minéssim tota, perdríem la segu­re­tat jurídica i ins­ti­tu­ci­o­nal. El que hem d’ata­car és aquesta sobre­bu­rocràcia que està abso­lu­ta­ment injus­ti­fi­cada i té una mena de crei­xe­ment vege­ta­tiu. Hem de can­viar el model con­cep­tual de gestió, perquè, si no, estaríem fent una sim­ple poda, que la farem. Després, hem de can­viar la dinàmica orga­nit­za­tiva per evi­tar aquesta cre­ació exu­be­rant de burocràcia inne­cessària.

Una reforma, des d’un punt de vista tècnic, és lenta. Ara bé, estem en una situ­ació tan crítica de falta de legi­ti­mi­tat social i d’escep­ti­cisme social, també entre els matei­xos emple­ats públics, que hem de donar senyals ràpid. La comissió té deu mesos per fer un informe, però volem imple­men­tar les mesu­res de manera urgent. Quan lliu­rem l’informe, una ter­cera part de les mesu­res que s’hi pro­po­sin ja hau­ran estat imple­men­ta­des. Mol­tes de les quals tenen a veure amb la sim­pli­fi­cació de tràmits i nor­ma­tiva. Una altra mesura és esta­blir la direcció pública pro­fes­si­o­nal, i una altra és fer pro­ces­sos selec­tius més fluids i ràpids i que valo­rin més les com­petències que els conei­xe­ments de tipus memorístic. Aques­tes mesu­res han d’estar imple­men­ta­des d’aquí a qua­tre o cinc mesos. Una altra ter­cera part dels con­tin­guts de l’informe hau­rien d’estar en procés quan el lliu­rem. I només una ter­cera part ani­rien més enllà, perquè hi ha ele­ments que impli­quen can­vis legis­la­tius que són com­ple­xos, com podria ser el cas de la nova llei de funció pública. És urgent can­viar els sis­te­mes de selecció i intro­duir la direcció pública pro­fes­si­o­nal de manera ràpida i imme­di­ata en la llei d’acom­pa­nya­ment i un regla­ment per donar senyals de canvi. I ja farem la llei defi­ni­tiva més a mitjà ter­mini. Aquesta és la lògica de jugar amb els tem­pos: ter­mi­nis ràpids per acon­se­guir legi­ti­mi­tat i començar a donar senyals, i hi ha altres mesu­res que són a mitjà i llarg ter­mini perquè hi ha pas­sos tècnics que no ens podem sal­tar.

Sens dubte. Durant la pandèmia ens vam ado­nar que l’admi­nis­tració cata­lana està alta­ment digi­ta­lit­zada. I rela­ci­o­nar-se digi­tal­ment està molt bé, i és impres­cin­di­ble, però hem de tenir en compte que el 40% de la població no té les com­petències mínimes per interac­ci­o­nar amb l’admi­nis­tració pública, ni per llen­guatge ni per com­petències tec­nològiques. No podem dei­xar aquesta població fora, que és jus­ta­ment la més vul­ne­ra­ble i la que reque­reix més atenció. L’admi­nis­tració pre­sen­cial ha de ser sem­pre pre­sent de manera estruc­tu­ral. Hem de veure un tipus d’atenció híbrida que com­bini el millor de la pre­sen­cial i el millor de la digi­tal. Perquè la gent pot tenir algun tipus d’urgència i se l’ha d’aten­dre. Se’n va ado­nar tot­hom perquè era molt pal­mari i la soci­e­tat estava molt cris­pada. Ara podem dir que no hi ha cap admi­nis­tració pública que a la pràctica obli­gui a la cita prèvia. Va ser un dels ele­ments més nega­tius de la pandèmia, una exter­na­li­tat nega­tiva, que crec que va ser incons­ci­ent.

Sí, tenim un grup que té com a objec­tiu la sim­pli­fi­cació del llen­guatge admi­nis­tra­tiu. Com en els altres, aquí hi ha les millors exper­tes en filo­lo­gia i lingüística del país, molt espe­ci­a­lit­za­des en aquesta matèria. El com­promís que tenim és acon­se­guir una vegada per totes sim­pli­fi­car el llen­guatge admi­nis­tra­tiu, que sigui robust tècni­ca­ment, però total­ment com­pren­si­ble.

És injust, però sí que és veri­tat que els emple­ats públics –tenim fun­ci­o­na­ris labo­rals i interins– mol­tes vega­des reben l’impacte nega­tiu de la mala imatge de pro­ble­mes de cul­tura política i del mal fun­ci­o­na­ment d’alguns tràmits, que fa que la gent gene­ra­litzi. Quan expli­ques que els emple­ats públics són el per­so­nal mèdic, el d’infer­me­ria, els docents, etc., lla­vors la seva imatge can­via total­ment. De fun­ci­o­na­ris amb la imatge del segle XIX ja no n’hi ha, tenim gent enor­me­ment espe­ci­a­lit­zada. Però és cert que és una pre­o­cu­pació. Jus­ta­ment tenim un àmbit de pres­tigi ins­ti­tu­ci­o­nal, lide­rat per Xavier Mar­cet, en què inten­tem repres­ti­giar la funció pública. Estar al ser­vei dels con­ciu­ta­dans, la defensa del bé comú i de l’interès gene­ral és l’ele­ment pro­fes­si­o­nal més valuós i una tasca enor­me­ment com­plexa que hem de rei­vin­di­car. És molt impor­tant en un moment de relleu gene­ra­ci­o­nal en què hau­rem d’incor­po­rar molt de talent a l’admi­nis­tració pública i hem de fer que per als joves sigui atrac­tiu tre­ba­llar-hi.

A l’admi­nis­tració pública, el pri­mer ele­ment és el tema de mèrit i capa­ci­tat. Han de ser sis­te­mes d’accés estric­ta­ment meri­tocràtics i la manera més sen­zi­lla de fer-ho és la memorística, fàcil­ment mesu­ra­ble. Però si mirem el marc com­pa­rat, hi ha molt pocs països que ho facin així. Hi ha tot tipus de pro­ves estric­ta­ment meri­tocràtiques, però que ava­luen més les com­petències dels emple­ats públics. Es poden fer tests d’intel·ligència, tests psi­co­so­ci­als per a la capa­ci­tat de tre­ba­llar col·labo­ra­ti­va­ment, i pro­ves de com­petències, que són pro­ves pràcti­ques per veure la capa­ci­tat de ges­ti­o­nar la infor­mació.

Sí, la idea és donar un senyal ràpid. És molt relle­vant, perquè si no tens els direc­tius públics pro­fes­si­o­nals empo­de­rats, amb un esta­tut que asse­guri que tenen les com­petències per exer­cir i que els pro­te­geixi d’una sobre­po­li­tit­zació de l’àmbit tècnic, que és el que està pas­sant ara per la via de la lliure desig­nació i també perquè la política baixa a àmbits que són molt tècnics, ales­ho­res estem des­pro­fes­si­o­na­lit­zant, com diu el con­se­ller. Aquells països on hi ha més esta­bi­li­tat entre els direc­tius quan can­via el govern, tenen millor qua­li­tat ins­ti­tu­ci­o­nal i ser­veis públics. En aquells on hi ha més can­vis, hi ha frac­tura, dis­con­tinuïtat, pèrdua de conei­xe­ment i aquest efecte Penèlope de tei­xir en un man­dat i des­tei­xir quan can­via el govern. Espa­nya, i aquí estem dins la tra­dició admi­nis­tra­tiva espa­nyola, és el país d’Europa on hi ha més can­vis de direc­tius tècnics. Tots els països avançats tenen una regu­lació específica de la direcció pública pro­fes­si­o­nal. Com que per fer una llei cal temps, la idea és fer una regu­lació a la llei d’acom­pa­nya­ment, automàtica­ment fer un regla­ment i imple­men­tar-ho. Que d’aquí a tres o qua­tre mesos puguem dir que tenim una direcció pública pro­fes­si­o­nal que comença a fun­ci­o­nar a la Gene­ra­li­tat.

Ara tenim totes les sub­di­rec­ci­ons gene­rals o assi­mi­lats, que és el pri­mer nivell tècnic pro­fes­si­o­nal de l’admi­nis­tració, entre fun­ci­o­na­ris del grup A1, però per lliure desig­nació. Aquest sis­tema no asse­gura que la gent que ocupa aquests llocs tin­gui les com­petències i, de vega­des, es pro­du­eix una certa con­ta­mi­nació política o de caràcter per­so­nal. Diuen que és un sis­tema de cir­cuit tan­cat: quan entra un par­tit, can­via i hi fica els seus. Això també esti­mula una certa poli­tit­zació d’aquest àmbit, que ha de ser pro­fes­si­o­na­lit­zat. S’ha de limi­tar la lliure desig­nació asse­gu­rant que qui es triï tin­gui les com­petències mínimes per poder exer­cir les fun­ci­ons. A més, a les comu­ni­tats autònomes hi ha una part política molt àmplia, que arriba fins a totes les direc­ci­ons gene­rals. I aquí, l’ambició és, de moment, fer que la mei­tat de les quals, les que són més tècni­ques, s’acu­llin al sis­tema meri­tocràtic de direcció pública pro­fes­si­o­nal. Per exem­ple, les direc­ci­ons de ser­veis de les con­se­lle­ries, que és un àmbit molt tècnic i intern, s’han de pro­fes­si­o­na­lit­zar. En canvi, hi ha altres direc­ci­ons gene­rals que tenen un con­tin­gut més polític i es man­tin­drien. Pot­ser més enda­vant es pot plan­te­jar que totes les direc­ci­ons gene­rals siguin tècni­ques, perquè es podria jugar amb les secre­ta­ries sec­to­ri­als com a ele­ments polítics, però són ele­ments a defi­nir.

No necessària­ment. El pro­blema és que teníem un sis­tema abso­lu­ta­ment dis­cre­ci­o­nal. I no asse­gu­rava que els direc­tius tin­gues­sin les com­petències, perquè això depe­nia molt de qui gover­nava. Però no impe­dia que en alguns casos es poli­titzés.

Si es va seguint un calen­dari inten­siu i es manté la tensió, es poden apun­ta­lar les refor­mes, tant les més urgents com les més pro­fun­des. És obvi que, com més ampli sigui el con­sens, millor. Un cop un par­tit obre la llauna, se’m fa molt difícil pen­sar que els par­tits a l’opo­sició no dona­ran suport a una llei de sim­pli­fi­cació admi­nis­tra­tiva perquè els tràmits siguin més fluids. Qui pot estar-hi en con­tra? Qui pot estar en con­tra de la direcció pública pro­fes­si­o­nal? Ho estem fent per millo­rar la qua­li­tat de l’atenció als ciu­ta­dans i la dels ser­veis públics. És molt difícil que quan algú agafa la ini­ci­a­tiva, quan se la juga, els altres par­tits ho blo­que­gin, perquè, repe­teixo, són ini­ci­a­ti­ves molt tècni­ques i tenen un ampli con­sens social i un con­sens entre tots els ope­ra­dors soci­o­e­conòmics.