Comunicació

Miquel Esquirol

Conseller de Premsa Catalana, editora de l’Avui, el 1976

“Sense els comptepartícips no s’hauria pogut fer l’Avui”

“No només no es feien les coses per diners sinó que pagàvem les quotes per poder treure les coses. Ara ha canviat molt tot”

“El dia de la primera sortida del diari va ser molt emocionant. Es feia a Llúria, on hi havia ‘El Noticiero’, i van haver de tallar el carrer”

Vaig col·laborar amb l’Avui en la captació de gent. Ens reuníem en un pis dels Espar sobre La Sibèria
La idea va ser d’en Pep Espar, però hi eren Enric Cirici, Puig Salellas, Maluquer i Fuster i Rabés
Qui portava en Pujol en el seu cotxe en campanya era jo. En Vilarrubí va anar-hi algun dia que jo no podia

Miquel Esqui­rol i Cla­vero (Bar­ce­lona, 1929) va ser con­se­ller de l’empresa edi­tora de l’Avui el 1976. Dos anys abans, el 1974, va ser fun­da­dor de Con­vergència Democràtica de Cata­lu­nya. Ens rep al seu pis de Bar­ce­lona i la con­versa és una delícia.

Com va assu­mir la funció de con­se­ller de Premsa Cata­lana en els ini­cis del diari Avui?
Jo era de la colla d’en Pep Espar [Josep Espar Ticó] i l’Enric Cirici. Hi havia molta gent con­ver­gent allà. M’ho van pro­po­sar i vaig accep­tar-ho. Real­ment fer tot allò de les par­ti­ci­pa­ci­ons va ser un èxit. Per això es va poder fer el diari. El que passa és que després no vam cal­cu­lar prou que per man­te­nir un diari fan falta molts diners.
Les apor­ta­ci­ons dels comp­te­partícips van ser simbòliques o relle­vants?
No, no, van ser efec­ti­ves i un ajut impor­tant perquè, si no, no s’hau­ria pogut tirar enda­vant. Els pri­mers diners van ser­vir per néixer. Que jo recordi hi havia en [Josep Maria] Puig Sale­llas, el notari; en Pep Espar com a impul­sor; en Jordi Malu­quer, que no sé si és viu...
Va morir el gener del 2022.
Va ser el pri­mer direc­tor, em penso.
El pri­mer direc­tor va ser en Josep Faulí. En Jordi Malu­quer va ser el pri­mer con­se­ller dele­gat d’edició i, després, direc­tor.
No tinc gaire memòria.
Diu que eren con­ver­gents. Ho diu perquè pri­mer es va fun­dar el par­tit i després el diari?
Home, és clar. Con­vergència es va fun­dar l’any 1974.
Vostè va ser-ne un dels fun­da­dors, de Con­vergència. La idea de fer un diari de qui va ser?
Suposo que va ser d’en Pep Espar, que era un pro­mo­tor cul­tu­ral. No sé si va ser arran del Congrés de Cul­tura Cata­lana [1975-1977], però la idea va ser seva. En Cirici sem­pre era un col·labo­ra­dor d’en Pep Espar, sem­pre molt fidel, de tota la vida. Després hi havia en Puig Sale­llas i recordo en Malu­quer i en [Ramon] Fus­ter i Rabés.
I en Joan Amorós?
Sí, en Joan Amorós també. Aquest el tro­baràs per això dels trens. Surt molts cops per la tele i la ràdio, és la seva espe­ci­a­li­tat.
La seva impli­cació en què va con­sis­tir?
A col·labo­rar, amb la cap­tació de gent i tot això. A més, les reu­ni­ons les fèiem en un pis pro­pi­e­tat de la família Espar, allà sobre la botiga La Sibèria, a ram­bla Cata­lu­nya. Em sap greu que jo, que tinc molta memòria, en aquest cas tinc un buit.
Perquè va ser una etapa curta per a vostè o perquè tenia altres fronts oberts?
Perquè jo tenia mol­tes coses. Tenia Con­vergència, que estàvem fent el par­tit. A més, estava a la Unió de Boti­guers i a les asso­ci­a­ci­ons de veïns [de Bar­ce­lona]. Molts mer­ders i molta feina que no donen diners, però tam­poc es feia per això.
Quin vin­cle emo­ci­o­nal té amb l’Avui?
El dia de la pri­mera sor­tida del diari va ser molt emo­ci­o­nant, sí. Em penso que es feia al car­rer Llúria, on hi havia El Noti­ci­ero Uni­ver­sal, i recordo que hi havia molt ambi­ent al car­rer. Quasi el van haver de tallar.
Era el pri­mer diari en català després del fran­quisme.
Exacte. Va ser una fita molt impor­tant.
Vostè forma part d’una sèrie de gent que van fer coses impor­tants després de la dic­ta­dura.
Sí, sí, home, vam fer tot el que vam poder. Però era un moment que érem uns romàntics, en rea­li­tat. No sola­ment no es feien les coses per diners sinó que pagàvem les quo­tes per poder treure les coses. Ara ha can­viat molt tot. Cin­quanta anys són molts anys, tu. Jo ja fa molts anys que no faig res. Vaig tre­ba­llar a la Gene­ra­li­tat, al Depar­ta­ment d’Eco­no­mia, però em vaig jubi­lar fa 30 anys.
Amb quin con­se­ller?
Vaig entrar amb el con­se­ller [Ramon] Trias Far­gas. Després amb en [Josep Manuel] Basáñez i en Josep Maria Cullell. Tots són morts, menys en Cullell. Per cert, en Basáñez tenia un pis en aquesta mateixa escala [a Bar­ce­lona]. Era el cònsol hono­rari de Sin­ga­pur.
Vostè també va estar al Fut­bol Club Bar­ce­lona en l’època del pre­si­dent Josep Lluís Núñez.
Sí, va ser cap al final del Núñez. Vaig entrar l’any 1988 a la junta del Barça, fins al 2000, que es va cele­brar el cen­te­nari. Vaig tre­ba­llar molt amb les penyes i em vaig diver­tir molt. En no tenir família, em per­me­tia sor­tir i viat­jar amb l’equip.
Hi anava molt amb el vice­pre­si­dent Nico­lau Casaus?
Sí, hi anava molt amb en Casaus. Era un home molt espe­cial. En tinc molt bon record.
I la part política, amb en Jordi Pujol vostè va aca­bar bé?
Sí, jo me’n vaig anar cap a casa i ell va ser pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat [riu]. Jo a la Gene­ra­li­tat tre­ba­llava com a fun­ci­o­nari. Et diré una cosa. Jo, tot i ser un fun­da­dor de Con­vergència, quan vaig entrar a la Gene­ra­li­tat ho vaig fer de tècnic i vaig anar pujant una mica. Molts dels com­panys entra­ven direc­ta­ment de caps de ser­vei.
Vostè què és de for­mació?
Soc eco­no­mista. Quan jo vaig estu­diar no hi havia facul­tat d’eco­no­mia, hi havia allò que se’n deia peri­tatge mer­can­til, pro­fes­sor mer­can­til i intendència mer­can­til.
Devia ser apas­si­o­nant l’etapa amb Trias Far­gas perquè la con­se­lle­ria estava per fer, oi?
Sí, és clar. Quan jo vaig entrar, la con­se­lle­ria estava tocant a Cor­reus, amb una escala en què, per cert, el con­serge era un que era pallasso. Jo vaig entrar per estar a la dele­gació ter­ri­to­rial. Quan es va fer el traspàs dels impos­tos, l’any 1982, em vaig posar al davant de tota la gent que hi havia allà. L’Estat va fer-ho bé perquè va posar al car­rer Ber­gara, on ara hi ha un hotel, totes les dependències dels impos­tos que es tras­pas­sa­ven a la Gene­ra­li­tat amb els cor­res­po­nents fun­ci­o­na­ris. Recordo que vaig entrar en aque­lla ofi­cina i que l’únic de la Gene­ra­li­tat era jo. Tots els altres eren fun­ci­o­na­ris de l’Estat tras­pas­sats.
Era de la pri­mera for­nada.
Lla­vors va començar a venir més gent. Allà hi vaig estar fins que em vaig jubi­lar, perquè quan vaig fer 65 anys l’endemà ja no hi vaig poder tor­nar.
Ara fa 30 anys. I durant aquest temps què ha fet?
Doncs mira, a part d’estar al Barça, he fet bas­tan­tes coses rares que feia jo [riu]. Coses que no es cobren. Vaig estar a la Unió de Boti­guers un temps, a les asso­ci­a­ci­ons de veïns...
I a la Quinta de Salut l’Aliança?
Sí, ara m’obli­dava de l’Aliança. Vaig ser de la junta i vaig arri­bar a ser pre­si­dent en el moment més fotut de tots perquè vam tenir dos ERO de per­so­nal, i ens en vam sor­tir.
I a Òmnium Cul­tu­ral?
Ah, sí, també me’l dei­xava ara, Òmnium Cul­tu­ral. Vaig entrar a la can­di­da­tura d’en... [hi pensa] Jordi Porta, com a tre­so­rer. Quan vam com­prar el local del car­rer Dipu­tació jo encara n’era el tre­so­rer. Després ho vaig dei­xar per l’edat.
L’Avui va ser una peça més d’una sèrie d’acci­ons. I ara quan veu el diari què en pensa?
Pri­mer de tot que ara és El Punt Avui. Ha estat la super­vivència de l’Avui. Hi ha algu­nes col·labo­ra­ci­ons interes­sants.
És un dels lle­gats que dei­xarà vostè?
No és un lle­gat meu, és un lle­gat de la soci­e­tat cata­lana.
Vostè es va pre­sen­tar pel Pacte Democràtic al Congrés, oi?
Sí, però anava d’últim. Pacte Democràtic per Cata­lu­nya era Con­vergència, el Rea­gru­pa­ment [Soci­a­lista i Democràtic] amb en [Josep] Verde Aldea, l’Esquerra Democràtica del Trias Far­gas, que encara no s’havia ajun­tat amb Con­vergència, i alguns inde­pen­dents. La capçalera eren Jordi Pujol, Trias Far­gas i Verde Aldea. Jo en aque­lla època, amb el meu cotxe, anava amb en Pujol a tot arreu. Tota la cam­pa­nya la va fer en Pujol amb el meu cotxe.
I el cotxe del Car­les Vilar­rubí?
[Riu] El Vilar­rubí pot­ser hi va anar algun dia que jo estava malalt o tenia algun pro­blema fami­liar. Sem­pre vaig ser jo, però ha sor­tit a tot arreu en Vilar­rubí. Doncs bé. Que s’ho quedi, és igual, no hi ha cap pro­blema.
El mèrit lla­vors és de vostè?
Vaig estar tota la cam­pa­nya, que lla­vors teníem una botiga i sor­tia a les set de la tarda i me n’anava amb en Pujol por ahí, tu. Ales­ho­res les cam­pa­nyes dura­ven tres set­ma­nes, era molt dur.
Recórrer el país lla­vors no era tan fàcil com ara.
No, no. No hi havia telèfons mòbils. Jo vaig anar a alguna cam­pa­nya després algun dia amb en Cullell o inclús amb en [Josep Antoni] Duran Lleida i era molt dife­rent, tu. En aque­lla època arribàvem a un poble i en Jordi Pujol em deia “Truca al direc­tor del diari”, que era El Cor­reo Catalán, “i digue-li això”, i havia d’anar a bus­car un bar per tele­fo­nar. Estem par­lant de la pri­mera cam­pa­nya elec­to­ral del 1978. De la política, perquè havia estat pre­si­dent d’Amics de la Ciu­tat i estava a l’asso­ci­ació de veïns, també recordo que anava a molts plens a l’època famosa, amb l’alcalde [Joa­quim] Viola. I quan hi va haver l’alcalde [Josep Maria] Socias va fer una comissió de par­tits polítics. Jo amb algú altre repre­sentàvem Con­vergència Democràtica i, per exem­ple, en Pas­qual Mara­gall i en Joan Colom, Con­vergència Soci­a­lista. El Viola tenia una cosa curi­osa, que el seu secre­tari era el seu fill i quan l’ana­ves a veure deia: “Nen, vine.” [Riu] Vaig conèixer també pràcti­ca­ment tots els gover­na­dors civils. En [Rodolfo] Martín Villa ens reu­nia un cop al mes, a les asso­ci­a­ci­ons de veïns, al Govern Civil. Era un os, dur, dur.
Com veu el país des del punt de vista no només polític sinó també lingüístic?
Pel que diuen, des del punt de vista lingüístic està més fotut. Jo recordo que al final del fran­quisme als plens par­la­ven en català els tios de Comis­si­ons Obre­res. Quan va aca­bar el fran­quisme ja par­la­ven en cas­tellà. Par­lar en català era anar con­tra el sis­tema.
Vostè va mili­tar a Con­vergència fins l’últim dia?
Sí, i després vaig pas­sar-me a l’altre, al PDe­CAT, i al final a Junts. Soc un mili­tant que pago una petita quota i punt. No puc fer gran cosa.
Està d’acord amb la línia del pre­si­dent Car­les Puig­de­mont?
Jo sí. Mal­grat que en Pujol no era inde­pen­den­tista, jo sí que ho era. Ho era rela­ti­va­ment. Quan vam fer la reunió a Mont­ser­rat, que era el 1974, no vam fer ni una llista. Ho vam orga­nit­zar en Miquel Sellarès i un ser­vi­dor, i no vam fer ni una llista. Si algú ens hagués dit que cinc o sis anys després en Pujol seria pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat li hau­ria dit: “Tu ves-te’n al psi­quia­tre.” Era impos­si­ble. Vam fer la reunió a Mont­ser­rat apro­fi­tant que puja­ven les penyes del Barça pel 75è ani­ver­sari. Sabíem que hi havia gent que estava fit­xada i que si puja­ven no hi hau­ria cap cosa.
La seva relació amb en Miquel Sellarès segueix sent bona?
Sí, som molt amics. Fa temps que li truco i no hi ha manera d’acon­se­guir par­lar amb ell.
Tot i que ell es va pas­sar a Esquerra.
Ha pas­sat per diver­sos [par­tits]. En Sellarès va estar ena­mo­rat del Pujol, va sor­tir de Con­vergència mala­ment, perquè un bon dia quan era direc­tor gene­ral de la Poli­cia es va ficar amb el factòtum de tot, en [Josep] Tar­ra­de­llas, i lla­vors el van treure.
Va durar ben poc.
Va durar poc, sí. A més, ell se’n va anar a Naci­o­na­lis­tes d’Esquerra, després va tor­nar a Con­vergència. Jo li vaig dir que no tornés. Després va ser un ena­mo­rat d’en [Josep-Lluís] Carod-Rovira i ara de l’Oriol Jun­que­ras. Però segons diu ell no és mili­tant d’Esquerra.
El que ell diu és que milita a Mallorca, al PSM diria.
Sí, sí, exacte.
Escolti, tor­nem al diari. La relació d’en Pujol amb l’Avui era bona? Per què en Lluís Pre­na­feta va mun­tar ‘El Obser­va­dor’?
Jo crec que va ser una mani­o­bra del Pre­na­feta, que volia ensor­rar La Van­guar­dia, que per això fa falta tenir poc sen­deri. Però jo lla­vors no hi tenia cap con­tacte. Quan el Pujol va ser pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat, punto final.
Es van veient, amb el pre­si­dent Pujol?
Ens veiem molt poc. Quan va pas­sar tot aquest mer­der [la deixa] jo el vaig anar a veure un parell de vega­des. Està molt vellet, i això que és més jove que jo.
Troba just el pas enrere que ha hagut de fer?
Jo crec que no. Quan encara vivia el seu pare [Flo­renci Pujol], que va morir poc després de ser pre­si­dent, una vegada em va dir: “Estic pre­o­cu­pat perquè el meu fill el poden tor­nar a dete­nir i què farà la meva jove [Marta Fer­ru­sola] amb set fills que té?” Per això jo soc dels que pen­sen que això de la deixa devia ser veri­tat.
Mol­tes gràcies pel seu temps.
Sento el rot­llo que t’he fotut.

Perfil

El menestral cofundador de CDC

“Jo vaig fer moltes coses, però una cosa que no vaig saber fer és fer diners”, comenta Miquel Esquirol, que als seus 95 anys és dels més veterans que van participar en el llançament del diari Avui. Tot i ser fundador de Convergència i d’haver estat en posicions clau del restabliment democràtic catalanista, Esquirol afegeix: “En els llocs on estava no podia fer diners si no feia alguna trampa i jo no serveixo per a això. Cadascú serveix per al que serveix. Jo anava a un gimnàs que es diu Arsenal, on van molts empresaris i gent de dretes, i un dia un em va dir: «Sembla mentida, amb els llocs on has estat i no tens diners.» Escolta, tu, a mi em van educar d’una manera a casa meva que si tornés a néixer faria el mateix.” Esquirol, Creu de Sant Jordi, se sent orgullós dels seus orígens: “La meva família eren menestrals. El meu pare era agent comercial i la seva gran il·lusió va ser posar una botiga gran al carrer Ferran. Quan jo vaig acabar d’estudiar em vaig dedicar a allà i això em permetia sortir i entrar a la política. Si hagués hagut de fitxar, no hauria pogut fer-ho.” Miquel Esquirol va revifar fa un any: “Em van ficar un marcapassos i vaig millorar moltíssim. Estava bastant apurat. La sensació que té la gent és que quan parlo no tinc veu de vell. No sé si te n’adones. A mi em truquen i quan els dic que tinc més de 90 anys no s’ho creuen.” Cada dijous esmorza amb els amics, i hi sopa per veure algun partit del Barça en una penya barcelonista.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.