El Cinema Truf­faut torna a pro­gra­mar grans clàssics amb la pro­gra­mació d’un nou cicle de la Fil­mo­teca, que arren­carà dilluns que ve, 20 de gener, amb una retros­pec­tiva d’Akira Kuro­sawa. Arren­carà amb Ras­ho­mon (1950), la pel·lícula que va des­co­brir inter­na­ci­o­nal­ment al cine­asta i va obrir les por­tes del cinema japonès als espec­ta­dors occi­den­tals, i con­clourà el 14 d’abril amb Ran (1985), una altra de les seves obres cab­dals.

Entre­mig, s’han pro­gra­mat alguns dels títols més des­ta­cats de la seva fil­mo­gra­fia: L’idi­ota (27 de gener), Viure/Ikiru (3 de febrer), Els set samu­rai (1954), Tron de sang (17 de febrer), Els bai­xos fons (24 de febrer), La for­ta­lesa ama­gada (3 de març), Yojimbo (10 de març), San­juro (17 de març), L’infern de l’odi (24 de març), Dersu Uzala (24 de març) i Kage­musha (7 d’abril).

En total tretze pel·lícules a través de les quals els espec­ta­dors poden admi­rar una tra­jectòria cre­a­tiva ben diversa, que va des de la dècada dels qua­ranta fins als noranta, amb obres que van saber cap­tar la pulsió d’un país que va viure la ple­ni­tud de la guerra impe­ri­a­lista fins al declivi d’un model d’expansió econòmic, vivint entre­mig els efec­tes devas­ta­dors de l’apo­ca­lipsi nuclear, la der­rota mili­tar, l’ocu­pació estran­gera, la recons­trucció econòmica i moral o la rei­vin­di­cació de les for­mes i cos­tums tra­di­ci­o­nals.

Poc després, no tar­da­ria a demos­trar que tenia bon pols per diri­gir films del gènere poli­cial i pel·lícules de samu­rai, algu­nes (com Els set samu­rai i Yojimbo) home­nat­ja­des (per no dir pla­gi­a­des) per Hollywood. Això, sense dei­xar de ser un huma­nista con­fes­sat i plas­mar a les seves obres la influència de tan­tes i diver­ses dis­ci­pli­nes artísti­ques (la lite­ra­tura, el tea­tre i la pin­tura). I tot, con­ce­bent un estil cine­ma­togràfic propi: genèrica­ment, fent un ús habi­tual del tele­ob­jec­tiu i rodar amb més d’una càmera, així com cap­tu­rar els ele­ments mete­o­rològics (aigua, pluja, vent...) amb un afany estètic però també simbòlic, que plasma les pul­si­ons inter­nes dels per­so­nat­ges. El resul­tat és un cinema vibrant, en el qual hi ha una con­junció d’equi­li­bris entre la posada en escena (molt física, tan plàstica) i unes inter­pre­ta­ci­ons diguem-ne tea­trals (siguin amb inter­pre­ta­ci­ons his­triòniques com con­tin­gu­des).