Música

Santi Carrillo

Director de ‘Rockdelux’, revista que celebra el 40è aniversari’

“L’ego, sobretot, és el que explica que els artistes siguin artistes”

“Els músics postinternet estan fets d’una altra pasta, venen d’un món en què nosaltres hem deixat de tenir-hi importància”

“No som ‘hooligans’ de cap artista de qui n’hàgim de parlar bé faci el que faci. Mai no hem anat per aquesta via”

N’hem tingut moltes, d’enemistats. Loquillo ens va enviar a la redacció una corona de morts...
RCB va ser la ràdio musical no únicament de Badalona sinó de tot Barcelona
Hauria de provocar [el preu de les entrades] manifestacions al carrer, és ridícul
Em fan gràcia Fetus o Remei de Ca la Fresca, semblen grups sense prejudicis i valents

Un número espe­cial publi­cat en paper –el 399– ser­veix aquests dies per com­me­mo­rar el qua­rantè ani­ver­sari de la influ­ent revista bar­ce­lo­nina Rock­de­lux, recon­ver­tida des de finals del 2020 en mitjà digi­tal sota el parai­gua del Pri­ma­vera Sound. Santi Car­ri­llo (Bar­ce­lona, 1963), el seu direc­tor, ens atén en una sala de les noves ofi­ci­nes del fes­ti­val, on ara hi ha la redacció.

En temps d’algo­rit­mes i tot­hom pon­ti­fi­cant en xar­xes soci­als, quin paper pot tenir en el món digi­tal un mitjà com el seu?
El peri­o­disme, no només el musi­cal, està en un moment deli­cat. Crec que, en aquesta jun­gla de mani­pu­la­ci­ons i algo­rit­mes que et por­ten cap a reco­ma­na­ci­ons que no has bus­cat, el peri­o­disme hau­ria de ser més impor­tant que mai. Però, és clar, una cosa és el que pugui dir jo i una altra de molt dife­rent el que vol la gent...
“Rosalía és una gran artista, però també una des­a­graïda”, va dir fa unes set­ma­nes en una entre­vista a ‘El País’. Déu-n’hi-do, l’enre­nou que va pro­vo­car...
Bé, sí, una mica click­bait tot ple­gat... Rosalía ha estat una artista molt impor­tant en la història de Rock­de­lux. La por­tada que veus aquí [ens asse­nyala una paret de la redacció] es va fer cinc mesos abans de la sor­tida d’El Mal Que­rer (2018), i els tres últims dis­cos que ha publi­cat, per a Rock­de­lux, han estat sem­pre dis­cos de l’any, la qual cosa només ha pas­sat amb Ken­drick Lamar. Al prin­cipi vam fer-li entre­vis­tes, però, des de fa uns anys, tot i haver-ho inten­tat per terra, mar i aire, és impos­si­ble. Des del seu punt de vista ho puc tro­bar nor­mal: ara es mou en el camp de la moda, els suple­ments de tendències, Ins­ta­gram… Però això no impe­deix, crec, que hagi de dei­xar de valo­rar la gent que li ha donat suport des del començament. I no som els únics, nosal­tres, però sí uns d’ells.
Se n’ha tro­bat gai­res, d’artis­tes des­a­graïts, en aquests qua­ranta anys?
Depèn de la gene­ració, diria. Hi ha una fron­tera molt impor­tant a par­tir d’inter­net i, sobre­tot, la irrupció de les xar­xes. Els artis­tes pre­vis a tot això sem­pre han tin­gut en bona con­si­de­ració els mit­jans de comu­ni­cació clàssics, però aquests, per als que han vin­gut després, ja no per­ta­nyen a un món que con­tro­lin o que valo­rin espe­ci­al­ment. S’han creat en dinàmiques molt dife­rents i intu­eixo que per a ells par­lar de la premsa és par­lar una mica del segle XIX. I hem d’assu­mir, també, que no ens neces­si­ten per comu­ni­car-se. La premsa ha per­dut el poder que va tenir, que era impor­tantíssim.
‘Rock­de­lux’, a diferència d’altres revis­tes musi­cals bar­ce­lo­ni­nes, sem­pre s’ha carac­te­rit­zat perquè ha mar­cat una certa distància amb els artis­tes. Té gai­res amics que siguin músics?
Bé, en conec molts, alguns hi he trac­tat molts anys, però és cert que hem inten­tat no ser-hi “massa amics” per no caure en aquesta mena de rela­ci­ons en què pot sem­blar que els deus alguna cosa. Tenim bona relació amb molts, o alguns, artis­tes, però una amis­tat ferma diria que no. No som hoo­li­gans de cap músic de qui n’hàgim de par­lar bé faci el que faci. Mai no hem anat per aquesta via...
I ene­mics?
N’hem tin­gut mol­tes, d’ene­mis­tats. Loqui­llo, en el seu moment, ens va enviar a la redacció una corona de morts...
Forma part de la història popu­lar de la premsa musi­cal bar­ce­lo­nina, aquesta anècdota!
És el seu meca­nisme de rela­ci­ons, copiat d’aquest ele­ment mafiós –i tòpic!– de mol­tes pel·lícules. Però, vaja, amb Loqui­llo hi hem tin­gut moments de tot. Recordo enfron­ta­ments amb Miguel Ríos, Joaquín Sabina, Luz Casal…, artis­tes allu­nyats d’allò que, des de fa molts anys, solem trac­tar a Rock­de­lux però que, en la pri­mera etapa de la revista, van tenir-hi un espai i no pocs con­flic­tes: rodes de premsa ficant-se amb nosal­tres, decla­ra­ci­ons en entre­vis­tes... Va ser molt comen­tada, també, una entre­vista que li vaig fer a Ramoncín. Tan bon punt vaig arri­bar em va pre­gun­tar si m’havia agra­dat el disc que havia publi­cat. Li vaig dir que no. “Doncs no fem l’entre­vista!”, em va dir. “Doncs ja publi­caré la crítica”, vaig dir jo. “Doncs ja et tren­caré les cames!”, hi va afe­gir. Hi va haver epi­so­dis així pel·licu­le­ros que ara sem­blen sur­re­a­lis­tes, però que, cer­ta­ment, es van pro­duir. Ara, en canvi, és tota una altra història. Els artis­tes són un altre tipus d’artis­tes. Estan fets d’una altra pasta i venen d’un món en què, com dèiem, nosal­tres hem dei­xat de tenir-hi importància. En tot cas, l’ego, sobre­tot, és el que explica que els artis­tes siguin artis­tes. Sense ego no ho serien, tot i que, gene­ral­ment, són per­so­nes molt sen­si­bles i amb un punt d’inconstància emo­ci­o­nal que fa que neces­si­tin molts afec­tes per com­ba­tre una falta d’auto­es­tima que, mal­grat no ser una cosa apa­rent, la tenen dins seu. Han de jugar amb aquesta doble ves­sant de voler demos­trar que no són inse­gurs quan real­ment ho són, la qual cosa els fa entrar sovint en con­flic­tes emo­ci­o­nals. És per això que una opinió contrària o nega­tiva els afecta molt més del que diuen...
Anem al prin­cipi: va començar a escriure a ‘Revista de Bada­lona’, vostè.
Sí, no crec que tingués encara divuit anys, i escri­via sobre temes que ara penso: “Però com podia algú dei­xar-me escriure sobre coses de les quals no en tenia ni idea?” Hi vaig entrar per fer arti­cles de música, però vaig aca­bar seguint les nits elec­to­rals, entre­vis­tant gent de soci­e­tat… Un dia, però, vaig enviar a Rock Espe­zial la crítica d’un con­cert a Bada­lona de Pau Riba i Suck Electrònic Enci­clopèdic, i una altra més tard de Borne, diria, al camp del Sis­trells, i me les van publi­car. Vaig anar-hi col·labo­rant cada vegada més, després va arri­bar el Rock­de­lux i, quan en [Jaime] Gon­zalo i en [Igna­cio] Julià van mar­xar a fer [la revista] Ruta 66, vaig que­dar-me una mica com l’encar­re­gat de la redacció de Bar­ce­lona.
La seva família tenia algun lli­gam amb la música o el peri­o­disme?
No, cap ni un. Vaig néixer a Bar­ce­lona, però la infància i l’ado­lescència vaig pas­sar-les a Bada­lona. El meu pare era obrer i la meva mare mes­tressa de casa, així que va ser una cosa voca­ci­o­nal, auto­di­dacta. Al cotxe, en cas­set, hi sonava música que no tenia res a veure amb el que m’aca­ba­ria agra­dant. Va ser, doncs, escol­tant la ràdio i com­prant revis­tes que m’hi vaig afi­ci­o­nar: El Gran Musi­cal, Rock Espe­zial, Vibra­ci­o­nes en la seva part final… I, a par­tir d’aquí, et vas docu­men­tant, perquè en aquesta pro­fessió té un paper impor­tant l’empenta que vul­guis posar-hi i la volun­tat que tin­guis d’apren­dre.
Quin paper va tenir per a vostè, en aquests anys, Ràdio Ciu­tat de Bada­lona (RCB)?
No vaig tenir-hi mai cap pro­grama, però hi col·labo­rava i hi anava molt perquè hi havia gent que conei­xia, com en Jordi Turtós. Amb RCB sem­pre hi ha hagut un vin­cle, ja que, durant uns anys, va ser la ràdio musi­cal no única­ment de Bada­lona sinó de tot Bar­ce­lona. Va ser, per la mena de pro­gra­mes que s’hi feien, molt impor­tant en la meva edu­cació...
Hi va haver algun moment espe­ci­al­ment reve­la­dor en forma de con­cert, durant aquests anys?
Sí, el dels Ramo­nes a les Fonts de Montjuïc en la Festa del Tre­ball del PSUC [1980]. Era aquell con­cert en què com­par­tien car­tell amb Mike Old­fi­eld, Los Rebel­des, Diego Cortés i Los Rápidos. Jo anava a veure-hi Mike Old­fi­eld, però quan van sor­tir els Ramo­nes vaig dir: “Ostres, és això el que m’agrada real­ment!”
És difícil anar a un con­cert i no veure’l acom­pa­nyat de Juan Cer­vera, soci seu durant dècades a ‘Rock­de­lux’. La seva relació ha tin­gut la mena d’alts i bai­xos que puguin haver tin­gut, per exem­ple, els tàndems més cèlebres del rock?
Segu­ra­ment, però té valor que, després de tan­tes dècades, con­ti­nuem sent amics. Ens conei­xem des dels temps de Movi­mi­ento Moderno [fanzín creat per Cer­vera i Juanjo Zam­brano l’any 1983]. Vaig intro­duir-lo a Rock­de­lux quan, al prin­cipi i durant un any o així, el diri­gia Miguel Ángel Are­nas. Un pro­ducte híbrid hor­ri­ble que va fer que Julià i Gon­zalo, rao­na­ble­ment, mar­xes­sin, ja que era tot molt inco­he­rent. En Juan va estre­nar-se amb una crítica de la Maha­vishnu Orc­hes­tra, que esta­ven en plena època deca­dent. Ell també vivia a Bada­lona i ens vam fer un tip d’aga­far el bus noc­turn de tor­nada a casa. Ell, de fet, era admi­nis­tra­tiu d’una empresa de cal­co­ma­nies. Va estar molts anys com­pa­gi­nant les dues fei­nes fins que va des­lliu­rar-se’n.
Tor­nem al pre­sent. Què pensa del fet que, en molts casos, una entrada de pista al Palau Sant Jordi o l’Estadi pugui arri­bar ja als 200 euros?
És sor­pre­nent l’accep­tació que fa la gent d’aquests preus des­pro­por­ci­o­nadíssims, o d’això que els preus canviïn segons la demanda. Hau­ria de pro­vo­car mani­fes­ta­ci­ons al car­rer, perquè és ridícul. A vega­des sem­bla que la culpa d’això sigui dels pro­mo­tors, però cal dir que les pre­ten­si­ons econòmiques de segons quins artis­tes són des­me­su­radíssi­mes.
Què li interessa més de la música en català que es fa actu­al­ment?
Em fan gràcia Fetus, empor­da­ne­sos, amb aquest rock taver­nari influït pels Pogues. O Remei de Ca la Fresca, que sem­bla que són el grup que ara cal­gui seguir. Sem­blen grups sense pre­ju­di­cis i valents. Als artis­tes més urban, en canvi, els veig com un intent de copiar el que es fa a fora. Els trobo a fal­tar, en gene­ral, una mica més de per­so­na­li­tat...
I tots aquests grups de ‘trom­pe­tes’ que actuen en mil fes­tes majors?
Bé, és molt lícit que facin això: festa i diversió. No dic que no tin­guin el seu valor. Però em sem­blen grups de catàleg, pos­si­ble­ment la subs­ti­tució de les orques­tres que tota la vida hem vist en fes­tes majors.
Ara, en digital

Una ‘segona oportunitat’ via Primavera Sound

FOTO: JUANMA RAMOS

Poques setmanes després de la covid, Rockdelux, fins aleshores una revista mensual en paper, va anunciar el seu final. “Era una mort anunciada que tard o d’hora havia de produir-se”, admet Carrillo. “La disminució dels llocs de venda, la pèrdua de pes de la indústria discogràfica, els canvis d’hàbits de lectura... Feia temps que hi havia massa signes al nostre voltant.” Al cap de pocs mesos, però, el Primavera Sound –festival on Rockdelux, que continua tenint-hi un escenari amb el seu nom, hi va exercir en els seus començaments un paper determinant– va fer-se càrrec de la revista, brindant-li una “segona oportunitat”, diu Carrillo, en forma de mitjà digital. Rockdelux, però, va acabar retrobant-se amb el paper mitjançant dos voluminosos números a l’any, l’últim dels quals, encara als quioscos, amb un extens dossier central sobre “els 200 artistes més rellevants (1984-2024)” de la cultura pop. L’actual ministre de Cultura, Ernest Urtasun, i l’advocat Xavier Melero, també col·laboradors ocasionals, figuren entre les personalitats fora del sector de la música que han proclamat sempre la seva passió pel què durant dècades han estat llegint a Rockdelux.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.