El peri­o­disme, no només el musi­cal, està en un moment deli­cat. Crec que, en aquesta jun­gla de mani­pu­la­ci­ons i algo­rit­mes que et por­ten cap a reco­ma­na­ci­ons que no has bus­cat, el peri­o­disme hau­ria de ser més impor­tant que mai. Però, és clar, una cosa és el que pugui dir jo i una altra de molt dife­rent el que vol la gent...

Bé, sí, una mica click­bait tot ple­gat... Rosalía ha estat una artista molt impor­tant en la història de Rock­de­lux. La por­tada que veus aquí [ens asse­nyala una paret de la redacció] es va fer cinc mesos abans de la sor­tida d’El Mal Que­rer (2018), i els tres últims dis­cos que ha publi­cat, per a Rock­de­lux, han estat sem­pre dis­cos de l’any, la qual cosa només ha pas­sat amb Ken­drick Lamar. Al prin­cipi vam fer-li entre­vis­tes, però, des de fa uns anys, tot i haver-ho inten­tat per terra, mar i aire, és impos­si­ble. Des del seu punt de vista ho puc tro­bar nor­mal: ara es mou en el camp de la moda, els suple­ments de tendències, Ins­ta­gram… Però això no impe­deix, crec, que hagi de dei­xar de valo­rar la gent que li ha donat suport des del començament. I no som els únics, nosal­tres, però sí uns d’ells.

Depèn de la gene­ració, diria. Hi ha una fron­tera molt impor­tant a par­tir d’inter­net i, sobre­tot, la irrupció de les xar­xes. Els artis­tes pre­vis a tot això sem­pre han tin­gut en bona con­si­de­ració els mit­jans de comu­ni­cació clàssics, però aquests, per als que han vin­gut després, ja no per­ta­nyen a un món que con­tro­lin o que valo­rin espe­ci­al­ment. S’han creat en dinàmiques molt dife­rents i intu­eixo que per a ells par­lar de la premsa és par­lar una mica del segle XIX. I hem d’assu­mir, també, que no ens neces­si­ten per comu­ni­car-se. La premsa ha per­dut el poder que va tenir, que era impor­tantíssim.

Bé, en conec molts, alguns hi he trac­tat molts anys, però és cert que hem inten­tat no ser-hi “massa amics” per no caure en aquesta mena de rela­ci­ons en què pot sem­blar que els deus alguna cosa. Tenim bona relació amb molts, o alguns, artis­tes, però una amis­tat ferma diria que no. No som hoo­li­gans de cap músic de qui n’hàgim de par­lar bé faci el que faci. Mai no hem anat per aquesta via...

N’hem tin­gut mol­tes, d’ene­mis­tats. Loqui­llo, en el seu moment, ens va enviar a la redacció una corona de morts...

És el seu meca­nisme de rela­ci­ons, copiat d’aquest ele­ment mafiós –i tòpic!– de mol­tes pel·lícules. Però, vaja, amb Loqui­llo hi hem tin­gut moments de tot. Recordo enfron­ta­ments amb Miguel Ríos, Joaquín Sabina, Luz Casal…, artis­tes allu­nyats d’allò que, des de fa molts anys, solem trac­tar a Rock­de­lux però que, en la pri­mera etapa de la revista, van tenir-hi un espai i no pocs con­flic­tes: rodes de premsa ficant-se amb nosal­tres, decla­ra­ci­ons en entre­vis­tes... Va ser molt comen­tada, també, una entre­vista que li vaig fer a Ramoncín. Tan bon punt vaig arri­bar em va pre­gun­tar si m’havia agra­dat el disc que havia publi­cat. Li vaig dir que no. “Doncs no fem l’entre­vista!”, em va dir. “Doncs ja publi­caré la crítica”, vaig dir jo. “Doncs ja et tren­caré les cames!”, hi va afe­gir. Hi va haver epi­so­dis així pel·licu­le­ros que ara sem­blen sur­re­a­lis­tes, però que, cer­ta­ment, es van pro­duir. Ara, en canvi, és tota una altra història. Els artis­tes són un altre tipus d’artis­tes. Estan fets d’una altra pasta i venen d’un món en què, com dèiem, nosal­tres hem dei­xat de tenir-hi importància. En tot cas, l’ego, sobre­tot, és el que explica que els artis­tes siguin artis­tes. Sense ego no ho serien, tot i que, gene­ral­ment, són per­so­nes molt sen­si­bles i amb un punt d’inconstància emo­ci­o­nal que fa que neces­si­tin molts afec­tes per com­ba­tre una falta d’auto­es­tima que, mal­grat no ser una cosa apa­rent, la tenen dins seu. Han de jugar amb aquesta doble ves­sant de voler demos­trar que no són inse­gurs quan real­ment ho són, la qual cosa els fa entrar sovint en con­flic­tes emo­ci­o­nals. És per això que una opinió contrària o nega­tiva els afecta molt més del que diuen...

Sí, no crec que tingués encara divuit anys, i escri­via sobre temes que ara penso: “Però com podia algú dei­xar-me escriure sobre coses de les quals no en tenia ni idea?” Hi vaig entrar per fer arti­cles de música, però vaig aca­bar seguint les nits elec­to­rals, entre­vis­tant gent de soci­e­tat… Un dia, però, vaig enviar a Rock Espe­zial la crítica d’un con­cert a Bada­lona de Pau Riba i Suck Electrònic Enci­clopèdic, i una altra més tard de Borne, diria, al camp del Sis­trells, i me les van publi­car. Vaig anar-hi col·labo­rant cada vegada més, després va arri­bar el Rock­de­lux i, quan en [Jaime] Gon­zalo i en [Igna­cio] Julià van mar­xar a fer [la revista] Ruta 66, vaig que­dar-me una mica com l’encar­re­gat de la redacció de Bar­ce­lona.

No, cap ni un. Vaig néixer a Bar­ce­lona, però la infància i l’ado­lescència vaig pas­sar-les a Bada­lona. El meu pare era obrer i la meva mare mes­tressa de casa, així que va ser una cosa voca­ci­o­nal, auto­di­dacta. Al cotxe, en cas­set, hi sonava música que no tenia res a veure amb el que m’aca­ba­ria agra­dant. Va ser, doncs, escol­tant la ràdio i com­prant revis­tes que m’hi vaig afi­ci­o­nar: El Gran Musi­cal, Rock Espe­zial, Vibra­ci­o­nes en la seva part final… I, a par­tir d’aquí, et vas docu­men­tant, perquè en aquesta pro­fessió té un paper impor­tant l’empenta que vul­guis posar-hi i la volun­tat que tin­guis d’apren­dre.

No vaig tenir-hi mai cap pro­grama, però hi col·labo­rava i hi anava molt perquè hi havia gent que conei­xia, com en Jordi Turtós. Amb RCB sem­pre hi ha hagut un vin­cle, ja que, durant uns anys, va ser la ràdio musi­cal no única­ment de Bada­lona sinó de tot Bar­ce­lona. Va ser, per la mena de pro­gra­mes que s’hi feien, molt impor­tant en la meva edu­cació...

Sí, el dels Ramo­nes a les Fonts de Montjuïc en la Festa del Tre­ball del PSUC [1980]. Era aquell con­cert en què com­par­tien car­tell amb Mike Old­fi­eld, Los Rebel­des, Diego Cortés i Los Rápidos. Jo anava a veure-hi Mike Old­fi­eld, però quan van sor­tir els Ramo­nes vaig dir: “Ostres, és això el que m’agrada real­ment!”

Segu­ra­ment, però té valor que, després de tan­tes dècades, con­ti­nuem sent amics. Ens conei­xem des dels temps de Movi­mi­ento Moderno [fanzín creat per Cer­vera i Juanjo Zam­brano l’any 1983]. Vaig intro­duir-lo a Rock­de­lux quan, al prin­cipi i durant un any o així, el diri­gia Miguel Ángel Are­nas. Un pro­ducte híbrid hor­ri­ble que va fer que Julià i Gon­zalo, rao­na­ble­ment, mar­xes­sin, ja que era tot molt inco­he­rent. En Juan va estre­nar-se amb una crítica de la Maha­vishnu Orc­hes­tra, que esta­ven en plena època deca­dent. Ell també vivia a Bada­lona i ens vam fer un tip d’aga­far el bus noc­turn de tor­nada a casa. Ell, de fet, era admi­nis­tra­tiu d’una empresa de cal­co­ma­nies. Va estar molts anys com­pa­gi­nant les dues fei­nes fins que va des­lliu­rar-se’n.

És sor­pre­nent l’accep­tació que fa la gent d’aquests preus des­pro­por­ci­o­nadíssims, o d’això que els preus canviïn segons la demanda. Hau­ria de pro­vo­car mani­fes­ta­ci­ons al car­rer, perquè és ridícul. A vega­des sem­bla que la culpa d’això sigui dels pro­mo­tors, però cal dir que les pre­ten­si­ons econòmiques de segons quins artis­tes són des­me­su­radíssi­mes.

Em fan gràcia Fetus, empor­da­ne­sos, amb aquest rock taver­nari influït pels Pogues. O Remei de Ca la Fresca, que sem­bla que són el grup que ara cal­gui seguir. Sem­blen grups sense pre­ju­di­cis i valents. Als artis­tes més urban, en canvi, els veig com un intent de copiar el que es fa a fora. Els trobo a fal­tar, en gene­ral, una mica més de per­so­na­li­tat...

Bé, és molt lícit que facin això: festa i diversió. No dic que no tin­guin el seu valor. Però em sem­blen grups de catàleg, pos­si­ble­ment la subs­ti­tució de les orques­tres que tota la vida hem vist en fes­tes majors.