Altres

Tan lluny, tan a prop

Cinquanta anys després del mític Congrés de Cultura Catalana, enguany es torna a editar la mateixa iniciativa arreu dels Països Catalans

L’objectiu del moviment és “recuperar l’autoestima col·lectiva i debatre amb calma quin país i quina societat volem ser”

“Hi ha aquesta cosa pendular de la història en què sembla que la foscor sempre torna”

A mit­jans dels anys setanta, quan el dic­ta­dor encara era viu, uns pares rei­vin­di­ca­ven a Cor­nellà de Llo­bre­gat que s’impar­tis­sin clas­ses de català en horari esco­lar, tal com ja per­me­tia fer-ho la llei. Els ins­pec­tors fran­quis­tes, però, no van donar permís perquè es fes. Aquesta família va dema­nar ajuda al Col·legi d’Advo­cats de Bar­ce­lona i aquest va ser un dels fets que van ori­gi­nar, el 28 de gener del 1975, el nai­xe­ment del Congrés de Cul­tura Cata­lana, tota una mobi­lit­zació popu­lar en defensa de la llen­gua i dels drets de la cul­tura cata­lana i que va ser­vir per pre­sen­tar vies alter­na­ti­ves per al futur que s’albi­rava més democràtic, després de la fi de la dic­ta­dura. L’històric congrés, del qual va sor­gir el Mani­fest de la Cul­tura Cata­lana, es va allar­gar durant dos anys, fins al 1977, i hi van par­ti­ci­par més de 12.000 ins­crits, més de 1.500 enti­tats i milers de per­so­nes. La Gene­ra­li­tat ha inclòs l’ani­ver­sari d’aquesta mobi­lit­zació sense pre­ce­dents entre les com­me­mo­ra­ci­ons ofi­ci­als d’aquest any.

Pas­sats cin­quanta anys, quan sem­bla, però, que no n’estem tan lluny, ni per la situ­ació de la llen­gua ni per algu­nes for­mes d’opressió, la Fun­dació Congrés de Cul­tura Cata­lana ha enge­gat la cele­bració d’una nova edició, que arren­carà for­mal­ment el pròxim mes de març amb un acte ins­ti­tu­ci­o­nal. “No n’estem gens lluny, no. Aquell pri­mer congrés va iden­ti­fi­car els rep­tes de la cul­tura cata­lana. I va haver-hi uns anys, dues dècades pot­ser, on tot sem­blava que anava bé. Però ara, pas­sats els anys, se’ns ha des­mun­tat. Perquè hi ha aquesta cosa pen­du­lar de la història en què sem­bla que la fos­cor sem­pre torna. I hem d’estar a l’aguait, perquè tots els guanys que acon­se­guim com a soci­e­tat mai són per sem­pre”, afirma el poeta i peri­o­dista Esteve Plan­tada, direc­tor del congrés que es farà enguany. Ell posa com a exem­ple la situ­ació de la llen­gua cata­lana: “Ara tor­nem a veure des­a­fi­ada la immersió lingüística, que és un model que està demos­trat que fun­ci­ona i que ens ha fun­ci­o­nat com a eina de cohesió de soci­e­tat, com a model de llen­gua. Però ara torna a estar en entre­dit”, lamenta.

La neces­si­tat de ree­di­tar aquell movi­ment, pas­sa­des cinc dècades, cre­uen que està més que jus­ti­fi­cada: “El moment el fa molt neces­sari. És cert que els dos moments no són iguals. El gener del 1975, quan s’ini­cia el congrés, el dic­ta­dor encara és viu, però tot sem­bla indi­car que no aguan­tarà gaire, i el congrés acaba cul­mi­nant aque­lles ànsies, aquell desig de rege­ne­ració del poble, i per això crec que té l’èxit que té, perquè la con­jun­tura del moment el feia real­ment neces­sari. Va ser un boom, un èxit. Va ser un moment d’una gran eclosió, de tot­hom remant amb opti­misme i passió. Actu­al­ment no és ben bé el mateix, però si diem que ara és molt neces­sari és perquè hi ha hagut una des­a­fecció, un desànim, i el que pro­po­sem jus­ta­ment és una rege­ne­ració”, explica Plan­tada. Per a ell, es tracta de “recu­pe­rar l’auto­es­tima col·lec­tiva i deba­tre amb calma quin país volem ser i quina soci­e­tat volem”.

El pri­mer Congrés de Cul­tura Cata­lana es va divi­dir en 25 àmbits, de la llen­gua al dret, de l’agri­cul­tura a la indústria, de les arts plàsti­ques a l’orde­nació del ter­ri­tori... “Quan lle­gei­xes les con­clu­si­ons de l’àmbit del cinema, per exem­ple, veus que no hem avançat, perquè es deia el mateix que estem rei­vin­di­cant ara. Sí que és veri­tat que hem millo­rat, per exem­ple, en la pro­ducció cata­lana, però en el fet que el cinema pro­jecti pel·lícules en català, que hi hagi una indústria forta..., no hem avançat tant. El país en molts àmbits ha anat a més, però en d’altres no”, comenta el direc­tor. Per al congrés d’enguany es plan­te­gen qua­tre grans àmbits: “Com ens man­te­nim?” (ener­gia, estruc­tura econòmica, indústria, recerca...); “Com ens comu­ni­quem?” (amb punts com llen­gua, mit­jans i xar­xes, nous sis­te­mes de par­ti­ci­pació política); aspec­tes rela­ci­o­nats amb la salut, el medi ambi­ent i la segu­re­tat al bloc “Com ens cui­dem?”, i d’edu­cació, esport, ins­ti­tu­ci­ons polítiques o urba­nisme a “Com ens cohe­si­o­nem?”. És clar que hi haurà àrees de tre­ball en altres camps que a mit­jans dels setanta ni exis­tien, com el femi­nisme, l’equi­tat, les cri­sis climàtiques o el repte demogràfic i la rea­li­tat dels movi­ments migra­to­ris. “Hem de repen­sar com a soci­e­tat quin model de con­sum fem, com ens rela­ci­o­nem amb el canvi climàtic, qui­nes mesu­res apor­tem, com ens movem entre ter­ri­to­ris, com anem a tre­ba­llar i, evi­dent­ment, com par­lem, com tenim la llen­gua, com tenim la cul­tura pròpia i què hem de fer amb les altres cul­tu­res. Tot això mereix aquest moment de pausa”, remarca Plan­tada.

L’ober­tura

En l’acte d’ober­tura ins­ti­tu­ci­o­nal del nou Congrés de Cul­tura Cata­lana d’aquest any, que tindrà lloc el 20 de març al Saló del Tinell de Bar­ce­lona, es retrà un home­natge a alguns dels par­ti­ci­pants en aque­lla pri­mera edició i es pre­sen­tarà el car­tell, que sig­nen dos grans artis­tes del país, però els orga­nit­za­dors encara no els volen fer públics. Aquí també es dona­ran a conèixer les acti­vi­tats cen­trals d’enguany, tot i que el pro­grama ja s’ha començat a des­ple­gar. Per al 8 de febrer, per exem­ple, s’ha orga­nit­zat un acte a Lleida, junt amb Viquipèdia, per pre­sen­tar el pro­jecte dels mil noms de la cul­tura cata­lana. I també estan pre­vis­tes acti­vi­tats a València (els dies 14 i 15 de febrer, unes jor­na­des sobre l’equi­tat i la diver­si­tat) i a Lon­dres, con­jun­ta­ment amb el Diplo­cat i la Con­fe­de­ració de Coo­pe­ra­ti­ves de Cata­lu­nya, per posar en comú el coo­pe­ra­ti­visme britànic i el català. Un dels actes més sonats de l’any serà de caire artístic, pels volts de Sant Joan, i inclourà unes jor­na­des de con­vivència, fora de la capi­tal cata­lana. Es vol posar el focus en la par­ti­ci­pació del jovent: “Venen d’un cert des­en­cant. Hi ha hagut un moment de màxima poli­tit­zació en tot, que va cul­mi­nar amb el procés. Aquell va ser un moment en què no he vist mai tanta població tan poli­tit­zada, tan activa, tan auto­or­ga­nit­zada... Perquè l’1 d’octu­bre [del 2017], mal­grat que ho ven­guem com un fracàs, és un gran èxit col·lec­tiu. I penso que tot el que ve després pro­voca aquest des­gast i aquest dis­tan­ci­a­ment de la gent jove. Tot i així, hi ha actius, hi ha col·lec­tius de gent jove que tenen molta presència, amb mol­tes ganes de fer coses”, reco­neix Plan­tada.

El congrés del 1975-1977 tenia com a pre­si­dents d’honor per­so­na­li­tats com Joan Miró, Joan Fus­ter, Fran­cesc de Borja Moll, Pere Pon­sich i Joan Martí Alanís. La llen­gua cata­lana i el con­cepte de Països Cata­lans van ser dos dels grans eixos de debat i d’aquí en va sor­tir un mani­fest que afir­mava, entre altres coses, “la uni­tat lingüística i cul­tu­ral dels Països Cata­lans, fruit d’una història comuna i d’una rea­li­tat com­par­tida” i “la neces­si­tat ina­jor­na­ble d’ini­ciar un redreçament i una trans­for­mació de la soci­e­tat dels Països Cata­lans que s’enca­mi­nin a la superació de les for­mes d’opressió naci­o­nal i social que entre­ban­quen i fre­nen el seu nor­mal i ple desen­vo­lu­pa­ment”. Per a aquest 2025, els orga­nit­za­dors inter­pel·len el con­junt dels Països Cata­lans, també: “Aquest no és un pro­jecte només de Prin­ci­pat, sinó de Països Cata­lans, de veure on som i què volem ser.” “Jus­ta­ment el con­cepte de Països Cata­lans és un dels grans èxits del congrés del 75. Va sor­tir molt enfor­tida la idea de Països Cata­lans, de comu­ni­tat, però s’ha anat diluint amb els anys. El nou congrés ha d’abor­dar aquest con­cepte, també.” Passa el mateix amb la llen­gua: “Només cal pas­se­jar per Bar­ce­lona, on par­lar en català és gai­rebé una odis­sea. És un gran repte ser català, par­lar en català, viure en català...”, apunta Plan­tada. En el mani­fest també es rei­vin­di­cava “una nova con­fi­gu­ració de l’orga­nit­zació política i de l’estruc­tura social” amb la pre­missa “que cadas­cun dels Països Cata­lans té el dret ina­li­e­na­ble i irre­nun­ci­a­ble de cons­ti­tuir la seva pròpia orga­nit­zació política d’auto­go­vern com a única garan­tia i pos­si­bi­li­tat de refer la seva soci­e­tat i enca­mi­nar-la a un futur cohe­rent i pro­gres­siu”.

I aquest 2025, què espe­ren que surti del nou congrés? Per al seu direc­tor, l’esde­ve­ni­ment “no és un punt d’arri­bada, sinó un punt de par­tida”: “Quan s’acabi aquesta reflexió no tan­ca­rem res. Inten­tem ser un acti­va­dor de noves veus, de noves il·lusi­ons. I ens agra­da­ria que sor­tis­sin noves ini­ci­a­ti­ves.” Ini­ci­a­ti­ves com van ser les que van néixer a recer d’aquell pri­mer congrés, com ara la Unió de Page­sos de Mallorca, la Soci­e­tat Cata­lana d’Orde­nació del Ter­ri­tori i l’Asso­ci­ació d’Escrip­to­res en Llen­gua Cata­lana (AELC), que es va fun­dar el 1977, jus­ta­ment durant les con­clu­si­ons del congrés, a pro­posta dels escrip­tors que hi van par­ti­ci­par. “Ara cal veure què som capaços de crear i d’acti­var”, exposa Esteve Plan­tada. “Hau­rem tin­gut èxit si acon­se­guim ser un esde­ve­ni­ment d’impacte que sigui il·lusi­o­nant i que real­ment aporti alguna cosa. Perquè, en rea­li­tat, el congrés no són uns actes, sinó que és un procés. Aquesta paraula està molt gas­tada. Però un procés és un període de reflexió, de debat, i tot això té una uti­li­tat. Ha de tenir una uti­li­tat perquè es pugui apro­fi­tar després. I espe­rem que sigui així.”

Pel direc­tor, “cal recu­pe­rar la cre­di­bi­li­tat”: “Que hàgim de tor­nar al debat sobre la llen­gua, quan era un debat abso­lu­ta­ment superat, ens ha de fer veure que alguna cosa no ha anat bé. Ens hem de tor­nar a creure que té sen­tit ser català. Tot el que ha pas­sat als par­tits polítics, la soci­e­tat..., ens ha por­tat a un estadi de desànim. Com que no ens cre­iem res, com que tot és nega­tiu, tot és dolent..., al congrés el que es vol és can­viar aquesta dinàmica i mirar-nos-ho tot en posi­tiu, amb passió, amb opti­misme.”

Una fundació que fa memòria
La Fundació Congrés de Cultura Catalana, que es va crear arran d’aquell mític primer congrés, es manté encara avui per preservar-ne la memòria. Actualment presidida per l’historiador Agustí Alcoberro, l’entitat impulsa la publicació d’obres sobre aquell moviment i convoca diversos premis, com ara el Ferran Soldevila de biografia, memòries i estudis històrics, el premi internacional Ramon Llull i el premi Miquel Casals Colldecarrera, en memòria de qui va ser degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona i màxim impulsor del congrés del 1975.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.