Comunicació

Helena Ferrer

Comptepartícip i accionista en ampliacions de capital de l’Avui del 1977, 1978 i 1981

“Es mor Franco i el curs 76-77 ja dono matemàtiques en català”

“Soc subscriptora de l’Avui des del primer moment. Me’l portaven a l’escala. Ara, amb els carnets, el recullo cada dia al quiosc”

“Els meus pares vivien a Barcelona, però per la guerra van marxar una altra vegada cap a Llançà, aquí estava molt malament la cosa”

El 1970 vam aprofitar una escletxa legal i vam fer classes de català als alumnes que en volien fer, a la Verneda
El 1980, en la primera legislatura, érem 7 diputades, i després 8. Vaig ser l’única per Barcelona de CiU
Guanyo com a degana amb més vots que la meva candidatura perquè eren llistes obertes. I catalanitzo el col·legi el 1977
Soc ponent de la llei de normalització lingüística i al govern treballo en el traspàs i el salt de només 3 a 8 universitats fins al 1997

Helena Fer­rer i Mallol (Llançà, 1937) és una des­co­berta. Catedràtica d’ins­ti­tut de matemàtiques, degana del Col·legi Ofi­cial de Doc­tors i Lli­cen­ci­ats en Filo­so­fia i Lle­tres i en Ciències, cap de Ser­vei d’Uni­ver­si­tats a la direcció gene­ral d’Ense­nya­ment Uni­ver­si­tari de la Gene­ra­li­tat, dipu­tada al Par­la­ment de la pri­mera legis­la­tura, comp­te­partícip de l’Avui el 1975 i acci­o­nista en les ampli­a­ci­ons del 1977, el 1978 i el 1981. Al final de l’entre­vista veu­ran per què és un tre­sor.

Vostè va ser comp­te­partícip de l’Avui des del pri­mer moment.
Des del moment que ho vaig saber, el 1975. Con­servo dos títols. Vaig pagar 2.000 pes­se­tes.
Vostè tenia 38 anys.
Sí, era pro­fes­sora de matemàtiques a l’ins­ti­tut Poeta Mara­gall.
Com es va assa­ben­tar que sor­tia un diari en català?
Pot­ser a través d’Òmnium, perquè ja hi estava afi­li­ada.
Com va apren­dre el català?
Era el curs 60-61, ja havia aca­bat la car­rera, i vaig assis­tir els dis­sab­tes a la tarda a unes clas­ses de català que les devia orga­nit­zar el senyor [Joan] Triadú per anar for­mant pro­fes­so­rat perquè ja comp­tava que un dia o un altre podrien ense­nyar català a la mai­nada. A més, el meu pare tenia uns lli­brets de la Bar­cino que els sig­nava Jeroni Marvà i a l’estiu vaig fer tots els exer­ci­cis i me’ls vaig anar cor­re­gint. L’any següent van fer els pri­mers exàmens a la Junta Asses­sora per als Estu­dis de Català, a l’empara de l’Ins­ti­tut d’Estu­dis Cata­lans. Joan Triadú ens va fer l’exa­men. Amb el cer­ti­fi­cat de grau ele­men­tal de conei­xe­ment del català podies ense­nyar a primària. Anys més tard, a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona el doc­tor Siguan també va mun­tar uns cer­ti­fi­cats d’ense­nya­ment del català i lla­vors m’ho van con­va­li­dar. I anys encara més tard la Gene­ra­li­tat m’ho va con­va­li­dar pel de mes­tra de català.
Però vostè ja feia de pro­fes­sora de matemàtiques?
Sí, sí. També vaig fer de pro­fes­sora de català després de l’any 70. Ales­ho­res estava a l’ins­ti­tut Joan d’Àustria, a la Ver­neda, i l’any 70 hi va haver la llei gene­ral d’edu­cació del minis­teri, que va obrir una escletxa per poder ense­nyar català. Els alum­nes s’hi podien ins­criure voluntària­ment, però fora de l’horari lec­tiu. La direc­tora de l’Infanta Isa­bel era l’Ange­leta Fer­rer, filla de la Rosa Sen­sat, i era catedràtica de ciències natu­rals. Una pro­fes­sora excel·lent.
Havia estat a Mataró, ella?
Penso que hi havien estat amb el marit després de la guerra, quan els van expul­sar de Bar­ce­lona. Ella va orga­nit­zar aques­tes clas­ses de català per a les seves alum­nes i, com que jo tenia el títol, em vaig ofe­rir per si li fal­tava pro­fes­so­rat i que sabés que podia comp­tar amb mi.
I la van aga­far?
No, perquè ja tenia pro­fes­so­rat a l’ins­ti­tut. Però al cap d’un mes el catedràtic de ciències natu­rals del Joan d’Àustria va voler-ho orga­nit­zar i lla­vors vam fer clas­ses ell, jo i un pro­fes­sor de geo­gra­fia i història. Vaig fer clas­ses de català al Joan d’Àustria quan ho varen per­me­tre als ins­ti­tuts, perquè, és clar, abans estava pro­hi­bit.
I el curs que surt l’Avui, el 75-76, on era vostè?
M’havia tras­lla­dat del Joan d’Àustria al Mara­gall. Va ser aquell curs 75-76 que es va morir en Franco i lla­vors es va pre­pa­rar això de l’Avui. Jo vaig com­prar això [ense­nya les par­ti­ci­pa­ci­ons] i em vaig espe­rar que sortís publi­cat el diari. Aquí tinc docu­men­tació d’ampli­a­ci­ons de capi­tal, i sem­pre vaig par­ti­ci­par-hi. Hi va haver dues o tres ampli­a­ci­ons, encara ho guardo tot. Jo volia que con­tinués el diari, i vinga anar-hi posant diners.
Sem­pre aju­dant.
Sem­pre hi posava diners, sí. Hi va haver una ampli­ació el 77, una el 78 i una el 81, que sàpiga.
Per què ve de Llançà a Bar­ce­lona?
Soc de Llançà perquè tota la família ho és, tant per part de mare com de pare. Els meus pares vivien a Bar­ce­lona, però per la guerra –perquè jo vaig néixer el 37– van deci­dir mar­xar una altra vegada cap a Llançà. Aquí estava molt mala­ment la cosa. El meu pare va haver d’anar final­ment a la guerra. Varen tor­nar tots dos a Llançà i ales­ho­res només tenien el meu germà [l’advo­cat Joa­quim Fer­rer i Mallol, que va ser direc­tor gene­ral d’Ocu­pació de la Gene­ra­li­tat], que és de l’any 34. I men­tre va durar la guerra vaig néixer jo.
Va néixer l’any 37.
Sí. I quan es va aca­bar la guerra els meus pares, que segu­ra­ment si s’hagues­sin gua­nyat la vida allà no ho hau­rien fet, es van esti­mar més tor­nar a Bar­ce­lona perquè volien que si teníem capa­ci­tat i ganes poguéssim estu­diar.
I va ser així?
Va ser així, tots tres vam estu­diar. El meu germà és advo­cat, jo soc lli­cen­ci­ada en matemàtiques –al títol hi diu “ciències secció de matemàtiques” perquè no era facul­tat de matemàtiques– i la meva ger­mana, doc­tora en història, espe­ci­a­lista en història medi­e­val. [M’indica una foto gran al men­ja­dor.] Tenia tres anys menys. És morta.
I el germà sí que és viu?
Sí, viu davant per davant [riu]. Ella era extra­or­dinària, sí. Era pro­fes­sora d’inves­ti­gació del Con­sell Supe­rior d’Inves­ti­ga­ci­ons Científiques.
Vostè també va ser-ho com a cal­cu­lista, oi?
Sí, vaig fer de cal­cu­lista del labo­ra­tori d’antro­po­lo­gia de la uni­ver­si­tat. Volien algú amb estu­dis de matemàtiques, però no és pas el mateix. La meva ger­mana era l’equi­va­lent de catedràtica d’uni­ver­si­tat, reco­ne­guda inter­na­ci­o­nal­ment. Que et cri­din de la Sor­bona o de la Uni­ver­si­tat de Roma no és tan cor­rent.
Vostè té un currículum i una tra­jectòria molt potents. I s’ha impli­cat en mol­tes enti­tats.
M’he anat tro­bant en situ­a­ci­ons sense bus­car-ho. Si he pogut aju­dar en res que tingués relació amb la llen­gua, doncs ho he fet.
I amb l’ense­nya­ment, perquè en aque­lla època llen­gua i ense­nya­ment van aga­fats de la mà.
Sí, exacte. Es va morir en Franco a finals de l’any 75 i el curs 76-77 ja vaig començar a fer les clas­ses de matemàtiques a l’ins­ti­tut Mara­gall en català. Ja no em vaig espe­rar que em digues­sin que ho podia fer [riu].
Va tenir algun pro­blema?
No, mai.
Va ser degana del Col·legi de Doc­tors i Lli­cen­ci­ats en Filo­so­fia i Lle­tres i en Ciències?
Sí. Jo era d’una enti­tat, en què hi havia també en Joan Triadú, que se’n deia Con­sell Català d’Ense­nya­ment, amb gent molt diversa. Pensi que també hi havia l’Heri­bert Bar­rera, eh? Un com­pany del Joan d’Àustria que era fill d’un catedràtic que havia tin­gut jo a la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, nebot de l’escrip­tor Joan Sales, em va dema­nar si em volia fer d’aquesta asso­ci­ació, i me’n vaig fer. Lla­vors es va morir el degà del Col·legi de Doc­tors i Lli­cen­ci­ats, que en una entre­vista que ha fet vostè en par­len, en Ramon Fus­ter.
En Fus­ter i Rabés, que pre­ci­sa­ment havia de pre­si­dir l’Avui.
Era degà i es va morir abans que acabés el man­dat. En Joan Triadú em va tenir mitja hora al telèfon fins que em va convèncer perquè li digués que sí per anar de degana. Jo no en tenia ni la més remota idea, ni ganes.
Va ser la pri­mera degana?
Sí, perquè Eulàlia Vintró era vice­de­gana, en fun­ci­ons de degana men­tre estava malalt en Fus­ter i fins a les elec­ci­ons del 1977.
Vintró li va donar suport?
No, ella era favo­ra­ble a l’altra can­di­da­tura.
Va gua­nyar con­tra Vintró?
No, ella no es pre­sen­tava, perquè for­mava part de l’altra mei­tat de junta de govern que en aque­lla elecció no es reno­vava. Vaig ser la més votada perquè les llis­tes eren ober­tes. Unes 30 per­so­nes van votar l’altra can­di­da­tura però a mi per a degana.
Va ser degana una legis­la­tura?
Sí, eren 6 anys, eh? El senyor Fus­ter ja havia començat a cata­la­nit­zar el col·legi. Jo, com que ja era l’any 77 i s’havia mort en Franco, ho vaig fer tot com­ple­ta­ment en català. No vaig tenir pas pro­ble­mes. Al col·legi hi havia una sèrie de comis­si­ons molt acti­ves, sobre­tot la de llen­gua, que feia molt temps que tre­ba­lla­ven per fer un pro­grama de llen­gua i lite­ra­tura cata­la­nes per al dia que al bat­xi­lle­rat es pogués imple­men­tar l’assig­na­tura. Vam anar a veure el con­se­ller d’Ense­nya­ment de la Gene­ra­li­tat pro­vi­si­o­nal i hi vam col·labo­rar moltíssim.
Qui era el con­se­ller?
En Pere Pi-Sunyer. I també vam fer ges­ti­ons amb Madrid per fer murga perquè poses­sin l’assig­na­tura de llen­gua i lite­ra­tura cata­la­nes al bat­xi­lle­rat i a la for­mació pro­fes­si­o­nal. Final­ment, aquí es va acon­se­guir i no hi va haver cap mena de pro­blema. Però a València hi va haver pro­ble­mes perquè la comissió estava domi­nada pels bla­ve­ros, i només volien la secessió del valencià com a llen­gua dife­rent. Vaig fer un escrit al pre­si­dent del govern espa­nyol, que no em va con­tes­tar, i després al minis­tre d’Ense­nya­ment. Li vaig fer una carta molt dura dient que els que havien donat suport als acords eren una colla d’igno­rants, incom­pe­tents o de mala fe. Així mateix l’hi vaig posar al minis­tre. Això era el 1980.
I què va pas­sar?
Es va poder arre­glar perquè van can­viar de parer [gover­nava la UCD] i van deci­dir que el garant fos la Uni­ver­si­tat de València. Lla­vors va venir el pro­blema de les Bale­ars. Vaig tor­nar a fer un escrit a Madrid i posar un recurs de repo­sició i un con­tenciós admi­nis­tra­tiu.
Vostè va mili­tar al Front Naci­o­nal de Cata­lu­nya?
Ui, quan era estu­di­ant a la uni­ver­si­tat! Només llançava pape­rets, a través de per­so­nes cone­gu­des. Jo, ni piu. Amb ningú.
Lla­vors arri­ben les pri­me­res elec­ci­ons al Par­la­ment i pot­ser perquè era degana del col·legi li pro­po­sen de pre­sen­tar-s’hi. Qui li va fer la pro­posta?
Dos com­panys d’ins­ti­tut que eren de Con­vergència m’havien son­de­jat per a l’Ajun­ta­ment i jo els havia dit que no. Lla­vors em va rebre Jordi Pujol. Pri­mer jo no sabia que era per sor­tir [de dipu­tada], em pen­sava que com que havia gua­nyat les elec­ci­ons del col·legi era per tenir vots. Però en Pujol em va dir: “No, no, jo el que vull és que sur­tis.” [Riu.] I lla­vors em van posar en el número 10.
Era la pri­mera dona de la llista?
Sí. A Bar­ce­lona no n’hi havia cap més.
I Tri­ni­tat Neras per Girona.
Sí, i la Con­cepció Fer­rer. Elles dues per Girona i jo per Bar­ce­lona. En total, érem les tres de Con­vergència i Unió; dels soci­a­lis­tes, la Marta Mata per Tar­ra­gona i la Rosa Barenys per Bar­ce­lona, i del PSUC hi havia la Dolors Cal­vet i la Teresa Eulàlia Cal­zada. Després un mili­tant del PSUC va ple­gar i el va subs­ti­tuir l’Assumpció Sallés. A la pri­mera legis­la­tura érem set dones, i després vuit.
Ha obert camí amb la llen­gua, com a dona i en política. Era la Marta Mata de Con­vergència?
No, m’hi devien posar per tenir algú que hi entengués una mica. La part de bat­xi­lle­rat sí que la conei­xia força bé.
Quina experiència recorda?
Molt bona, perquè ens coneixíem i no érem polítics pro­fes­si­o­nals. Era gent que tenia la seva pro­fessió i havia deci­dit dedi­car uns anys a tirar enda­vant el país. Ha de pen­sar que als Cen­tris­tes de Cata­lu­nya-UCD el cap era l’Anton Cañellas, tota una altra cosa que no són ara els pepés. Ni punt de com­pa­ració. Per això es va poder apro­var la llei de nor­ma­lit­zació lingüística sense cap vot en con­tra.
No hi havia cap dipu­tat d’Ali­anza Popu­lar. Quan veu el pano­rama d’ara, què en pensa?
Que anem molt enrere. Crec que sí. Tam­poc li he dit que vaig ser ponent de la llei de nor­ma­lit­zació lingüística. Va durar gai­rebé dos anys, la cosa. Hi havia dos dipu­tats de cada grup. Nosal­tres teníem l’ajuda de l’Aina Moll [direc­tora gene­ral de Política Lingüística], els comu­nis­tes tenien un text arti­cu­lat que els havien fet, i els soci­a­lis­tes tenien la Marta Mata.
Vostè va ser redac­tora de la llei de nor­ma­lit­zació lingüística!
Un honor molt gran, sí. Estic molt satis­feta que m’hi pos­ses­sin.
Gràcies a aquesta llei es va recu­pe­rar el català?
Es va anar recu­pe­rant sobre­tot per la immersió lingüística. Els pares de les bar­ri­a­des dema­na­ven que els seus fills apren­gues­sin català perquè era una manera d’ascen­dir soci­al­ment.
S’està com­plint la llei de nor­ma­lit­zació lingüística?
No es com­pleix bé. Jo com­prenc que hi ha hagut una immi­gració fora mida i que és molt difícil d’assi­mi­lar, però les coses es van des­mun­tar tal com es feien quan va arri­bar el tri­par­tit.
Quin any es va jubi­lar vostè?
El 1997. Però el 1984, quan en Jordi Pujol va saber que no anava a la llista del Par­la­ment, em va dir que si tor­nava a gua­nyar volia comp­tar amb mi. Havien de tras­pas­sar les uni­ver­si­tats i tenien vacant el cap de Ser­vei d’Ense­nya­ment Uni­ver­si­tari. M’hi varen posar pri­mer com a pro­vi­si­o­nal i després vaig gua­nyar un con­curs de mèrits.
Va ser al govern del 84 al 97?
Sí, i amb 60 anys em jubilo. Estava molt can­sada. No sap el que vaig arri­bar a tre­ba­llar. De les uni­ver­si­tats, la Gene­ra­li­tat no tenia res. Vaig haver de reco­pi­lar dades de totes les uni­ver­si­tats, que lla­vors eren tres: la Uni­ver­si­tat de Bar­ce­lona, l’Autònoma i la Politècnica. Tenia un arxi­va­dor per cada uni­ver­si­tat. Al començament teníem màqui­nes d’escriure elèctri­ques i quan van venir els ordi­na­dors només un per a tota la direcció gene­ral. S’ima­gina? Vaig tre­ba­llar en la pro­posta de cri­te­ris per a la pro­gra­mació uni­ver­sitària, i era la secretària del Con­sell Interu­ni­ver­si­tari.
Quina fei­nada!
He tre­ba­llat moltíssim. No s’ho pot arri­bar a ima­gi­nar. Vaig coor­di­nar la nor­ma­lit­zació lingüística uni­ver­sitària i tre­ba­llar en la cre­ació de la Pom­peu Fabra i les uni­ver­si­tats de Girona, Tar­ra­gona i Lleida. Vaig aju­dar l’Església, amb el car­de­nal Jubany, els jesuïtes i els sale­si­ans, en la memòria per reconèixer la Uni­ver­si­tat Ramon Llull, i vaig redac­tar l’avant­pro­jecte de llei.
Perfil

Per què no té la Creu de Sant Jordi?

“Soc subscriptora de l’Avui des del primer moment. Me’l portaven a l’escala. Ara, com que hi ha aquests carnets, el recullo al quiosc. I cada estiu quan vaig a Llançà també: hi tinc una llibreria davant del pis on m’estic”, explica Helena Ferrer al menjador del seu pis, on ens rep amb totes les participacions sobre la taula. El català ha donat sentit a la seva vida i, per a ella, l’Avui n’és una peça important: “La qüestió és que s’hagi salvat. Això és el que m’agrada.” La seva trajectòria al final del franquisme, durant la Transició i al govern de Catalunya fins al 1997, és èpica. Ha estat artífex de la llei de normalització lingüística en la primera legislatura quan va substituir Josep Maria Ainaud de Lasarte a la comissió parlamentària. Ha estat artífex del traspàs de les universitats i dels estatuts, programes i memòries de les que es van crear durant el pujolisme. De 3 a 8, i tot fet amb els recursos esquifits d’una primerenca Generalitat sense ordinadors. Sòcia d’Òmnium, de l’Associació Cultural del País Valencià, l’Obra Cultural Balear, la Plataforma per la Llengua i el Centre d’Agermanament Occitano-Català, d’Enric Garriga i Trullols. El 2015 li van concedir la Medalla d’Honor del Parlament com a diputada de la primera legislatura. La “Marta Mata de Convergència” no té la Creu de Sant Jordi, inexplicablement. Només una plaqueta del Departament d’Ensenyament quan es va jubilar amb una errada al cognom: “Malloll”, amb una ela de més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.