Política

David Bote

President de la Federació de Municipis de Catalunya (FMC)

“El paper ho aguanta tot, però sovint aplicar el que diu el paper és una altra història”

“Moltes vegades et deleguen els serveis, et diuen què has de fer, però no et donen els recursos. El que cal és que si vostè em diu «faci això», puguem dir «pagui-m’ho bé»”

“Continuem forçant qui legisla i el poder executiu a incloure les demandes del món municipal, perquè la mirada municipal és totalment imprescindible”

L’urbanisme és imprescindible, és l’esquelet de les ciutats i dels pobles i ha de poder avançar
El millor combat contra l’extrema dreta és la llei de barris, a través de polítiques de qualitat de l’espai
Quan intentes dir no només “ajudeu-me” sinó “ajudeu-me d’aquesta manera”, és tot un repte
La regió metropolitana de Barcelona ha de pensar-se com serà d’aquí a 50 anys

L’alcalde de Mataró va ser pro­cla­mat el mes de novem­bre pas­sat pre­si­dent de la Fede­ració de Muni­ci­pis de Cata­lu­nya en subs­ti­tució d’Edu­ard Rivas, ara cap de gabi­net de Sal­va­dor Illa.

L’alcalde de Mataró ha d’ele­var ara la mirada a tot Cata­lu­nya. Com influ­eix, això? La sin­gu­la­ri­tat del muni­cipi no és l’espe­ci­fi­ci­tat de tot el ter­ri­tori.
Repre­sen­tar la glo­ba­li­tat de la diver­si­tat del ter­ri­tori és un repte. El meu lema per a la fede­ració és sumar la pro­posta a la rei­vin­di­cació. Lla­vors, quan tu fas una pro­posta a la resta d’admi­nis­tra­ci­ons, et poses en aquest tu a tu amb el pla­ni­fi­ca­dor supe­rior. Si estàs reu­nit amb el direc­tor de l’Agència de Resi­dus, no és el mateix com es plan­teja el debat de la gestió de resi­dus en un muni­cipi de 800 habi­tants que en un de l’àrea metro­po­li­tana. Molts pro­ble­mes, dile­mes i rep­tes són els matei­xos a tot arreu. Molts alcal­des poden sen­tir la mateixa sole­dat o la mateixa neces­si­tat d’ajuda. Però quan inten­tes dir no només “aju­deu-me”, sinó “aju­deu-me d’aquesta manera”, és tot un repte, perquè per­met cons­truir amb el pla­ni­fi­ca­dor com es refor­mu­len ser­veis.
Per tant, 43 anys després de la seva cre­ació, la fede­ració con­ti­nua sent vàlida?
Total­ment. El paper de lobby és impres­cin­di­ble. Tant pel paper rei­vin­di­ca­tiu com, per exem­ple, per al tema del finançament o per a quan es faci una llei. Han de tenir en compte la mirada muni­ci­pal perquè el paper ho aguanta tot, però sovint apli­car el que diu el paper és una altra història. Per això con­ti­nuem forçant qui legisla i el poder exe­cu­tiu a incloure les deman­des del món muni­ci­pal. La mirada muni­ci­pal és total­ment impres­cin­di­ble.
La rea­li­tat d’ara no és la mateixa de fa qua­tre dècades.
Evi­dent­ment. La fede­ració es va crear com un grup de suport, com un grup de suport de bones pràcti­ques, a l’hora d’abor­dar grans trans­for­ma­ci­ons. Per exem­ple, el dis­seny de la inte­gració del sis­tema sani­tari català. La majo­ria dels ter­ri­to­ris tenien con­sor­cis sani­ta­ris, fun­da­ci­ons que venien de l’Església o patro­nats locals que tenien el seu hos­pi­tal i on hi havia l’Ajun­ta­ment, l’alcalde... Tot això es va nego­ciar i es va pac­tar, i d’aquí van sor­tir, pri­mer, els hos­pi­tals que ges­ti­ona direc­ta­ment l’ICS i, després, molts con­sor­cis. I ara cal plan­te­jar nous rep­tes, com pla­ni­fi­car l’àmbit soci­o­sa­ni­tari o l’enve­lli­ment. La neces­si­tat que els ajun­ta­ments com­par­tim com abor­dem aquest tema, exis­teix. Fa 43 anys hi havia tot el debat de com començar a fer la gestió dels resi­dus i tot estava per fer. I això va can­viar. Ara, amb la imple­men­tació de la intel·ligència arti­fi­cial, la moder­nit­zació... l’admi­nis­tració una altra vegada s’ha de rein­ven­tar. Per tant, aquest paper de gene­rar conei­xe­ment i acom­pa­nya­ment al món muni­ci­pal sobre els grans temes con­ti­nua ben vigent. Per tant, jo crec que aquest és el paper de l’enti­tat muni­ci­pa­lista: defen­sar la mirada muni­ci­pal. Però també ser pro­po­si­tiva i ser capaç de gene­rar conei­xe­ment a l’entorn d’aques­tes neces­si­tats
Té sen­tit que hi hagi dues enti­tats muni­ci­pa­lis­tes? Fa anys que es parla de la fusió amb l’ACM i això no passa.
A hores d’ara, les dues enti­tats com­par­tei­xen la part de rei­vin­di­cació, però han assu­mit papers dife­rents. L’ACM, a part de tot el que fa en qüesti­ons d’acom­pa­nya­ment muni­ci­pal, és molt activa en el tema de la cen­tral de com­pra. I la fede­ració tre­ba­lla molt tot el que té a veure amb el conei­xe­ment, amb les posi­ci­ons tècni­ques al vol­tant de les lleis.
I això no es podia com­pa­gi­nar?
Pot­ser sí, pot­ser no. Però reque­ri­ria un acord polític de les prin­ci­pals for­ces que tenen repre­sen­ta­ti­vi­tat al Par­la­ment i avui, jo crec, seria difícil. Passa el mateix, per exem­ple, amb el debat de l’àrea metro­po­li­tana. L’àrea metro­po­li­tana és una llei. Hi ha el con­text par­la­men­tari per abor­dar una llei de majo­ria dos terços? Crec que no. Doncs no hi ha una ampli­ació de l’àrea metro­po­li­tana avui. Amb l’ACM ens posem d’acord a l’hora de rei­vin­di­car, fem altres acci­ons con­jun­tes i després con­tribuïm a donar ser­vei als muni­ci­pis.
l no és més que l’FMC és més pro­pera al PSC, i l’ACM, més a par­tits inde­pen­den­tis­tes?
Podria tenir mol­tes lec­tu­res, però no crec que aquesta sigui la bona. També es podria dir que l’una és més de ciu­tats grans i l’altra, més de muni­ci­pis petits. L’FMC està gover­nada per con­sens i està tre­ba­llant d’una manera molt coral. L’últim man­dat va estar pre­si­dida per una per­sona d’ERC.
Si en alguna cosa estan d’acord és en la demanda per a un millor finançament del món local.
De cada 100 euros, en el cas de Mataró, apro­xi­ma­da­ment 60 són fons pro­pis, és a dir, els impos­tos muni­ci­pals. L’altre 40%, la part majo­ritària, és la par­ti­ci­pació dels impos­tos de l’Estat i de pro­jec­tes vari­a­bles que venen de sub­ven­ci­ons i con­trac­tes de la Gene­ra­li­tat. L’Estat fa que assu­mim el trans­port públic, que hàgim de tenir un museu, un cen­tre d’aco­llida d’ani­mals i altres ser­veis més cone­guts com la neteja, el trànsit... El segon capítol, en el cas de la Gene­ra­li­tat, el finançament, està vin­cu­lat a com­petències que la llei diu que exer­cim com­par­ti­da­ment o que la Gene­ra­li­tat ens ha dele­gat. És a dir, els pro­gra­mes d’atenció a la infància, algu­nes qüesti­ons polítiques d’edu­cació... Tot molt vin­cu­lat, prin­ci­pal­ment, a com­petències rela­ti­ves a per­so­nes, ser­veis soci­als, infància, ense­nya­ment... Lla­vors mol­tes vega­des et dele­guen els ser­veis, et diuen què has de fer però no et donen els recur­sos. El que cal és que si vostè em diu “faci això”, puguem dir “pagui-m’ho bé”. Per mi, els dos casos més para­digmàtics són el ser­vei d’atenció domi­ciliària i l’edu­cació, ara, amb la gratuïtat d’I2. Lla­vors, quan nosal­tres par­lem de finançament, hem de poder par­lar del sis­tema d’impos­tos que rebem i deter­mi­nar si aquesta és la millor dis­tri­bució. Pri­mer pen­sem què han de fer els ajun­ta­ments i com ho hem de pagar.
Hi ha hagut intents de can­viar la llei. La Gene­ra­li­tat no se’n va sor­tir amb la llei de governs locals i l’Estat va inten­tar la polèmica Arsal que va aca­bar als tri­bu­nals. Per què no hi ha aquest acord si tot­hom, inde­pen­dent­ment de quin par­tit repre­senti, està d’acord en la neces­si­tat?
Pri­mer hi ha una qüestió que no és el bar­ret polític, és el bar­ret de la ins­ti­tució. Sem­pre és més fàcil dis­ci­pli­nar la resta que dis­ci­pli­nar el major. A mesura que un va fent rotació, mana més quin és el seu rol ins­ti­tu­ci­o­nal que la figura política. Ara hi ha qui en fa una causa i et pre­gun­tes on era quan el senyor Rajoy va apro­var l’Arsal. Algu­nes vega­des és molt més fàcil exter­na­lit­zar les obli­ga­ci­ons que no pas assu­mir-les com a pròpies. Crec que això és el que real­ment al final ha blo­que­jat molts can­vis. També és veri­tat que penso que hi ha ter­ri­to­ris que tenen una sen­si­bi­li­tat més alta cap a la car­tera de ser­veis muni­ci­pals. Però això ho poso entre come­tes, perquè no ho tinc docu­men­tat. Crec que a Cata­lu­nya som molt volun­ta­ri­o­sos amb la car­tera de ser­veis. Real­ment, tenim mol­tes ganes de fer coses. I jo crec que fora de Cata­lu­nya i del País Basc, aquesta men­ta­li­tat no exis­teix tant. I això sí que genera diferències.
Que els ajun­ta­ments dei­xin de ser la ger­ma­neta petita de l’admi­nis­tració és només qüestió de finançament?
Crec que és més qüestió de des­co­nei­xe­ment. Jo no hi posa­ria valo­ra­ci­ons morals. Sí que crec que mol­tes vega­des hi ha des­co­nei­xe­ment sobre què és el que fem, com ho fem i què és el que tro­bem quan sor­tim al car­rer. Perquè els ajun­ta­ments som els més fina­lis­tes dels fina­lis­tes: som el pri­mer que troba el ciu­tadà.
Un dels pun­tals fona­men­tals d’aquest man­dat a la fede­ració és l’habi­tatge i el repo­bla­ment. Fins a quin punt una enti­tat muni­ci­pa­lista hi pot inter­ve­nir?
Amb el que deia abans: dues fun­ci­ons, la rei­vin­di­ca­tiva i la pro­po­si­tiva. Des del punt de vista rei­vin­di­ca­tiu, estic con­vençut que el millor com­bat con­tra l’extrema dreta és la llei de bar­ris, a través de polítiques de qua­li­tat de l’espai públic, de reha­bi­li­tació d’habi­tat­ges... tot el que té a veure amb la rege­ne­ració. Perquè al vol­tant d’aquests fenòmens hi ha molta desin­for­mació, molta pro­pa­ganda, molt de popu­lisme. Però després hi ha la part pro­po­si­tiva: les coses s’han de fer. Nosal­tres, com a món local, podem col·labo­rar amb qui pre­para la llei perquè tin­gui en compte dife­rents aspec­tes perquè després la nor­ma­tiva pugui fun­ci­o­nar cor­rec­ta­ment. I estic con­vençut que la fede­ració pot tenir un paper en aquest sen­tit. Hem de rei­vin­di­car i al mateix temps apor­tar valor i conei­xe­ment sobre la rea­li­tat que ens tro­bem en el dia a dia dels muni­ci­pis.
Aquesta col·labo­ració ins­ti­tu­ci­o­nal és el motiu de ser, per exem­ple, a la comissió de Pro­tecció Social?
N’és un exem­ple, sí. Hi ha un con­tracte pro­grama que regula algu­nes de les qüesti­ons que exe­cu­tem de manera con­junta amb la Gene­ra­li­tat i hi dona con­tinuïtat i esta­bi­li­tat. Per exem­ple, el ser­vei d’atenció domi­ciliària. Fa temps que rei­vin­di­quem donar una volta al con­tracte pro­grama i dotar-lo d’una estruc­tura nova i que esti­gui finançat cor­rec­ta­ment. El depar­ta­ment està d’acord que s’ha de crear un grup de tre­ball amb el món muni­ci­pal per repen­sar l’estruc­tura i el for­mat del con­tracte pro­grama.
Una de les pre­o­cu­pa­ci­ons més grans del ciu­tadà és la segu­re­tat.
També som en una comissió amb el depar­ta­ment i el que estem tre­ba­llant molt és el fun­ci­o­na­ment de les poli­cies locals i com­par­tir com s’orde­nen cri­te­ris. Ara molts ajun­ta­ments estan pen­dents de reno­var els con­ve­nis entre els Mos­sos d’Esqua­dra i les poli­cies locals, que en alguns casos fa molt temps que estan cadu­cats. El que anem comen­tant és quina visió té el món local de com s’ha de ges­ti­o­nar la plu­ra­li­tat de les poli­cies locals i com aquests cos­sos s’han de rela­ci­o­nar amb els Mos­sos. També hi ha una gran pre­o­cu­pació pel dèficit de pla­ces i com es cobrei­xen i per la regu­lació de la mobi­li­tat entre poli­cies.
Vostè ha par­lat que hi ha infra­es­truc­tu­res que cal revi­sar, algu­nes d’obso­le­tes.
Sí. Per exem­ple, en la revisió d’un pla gene­ral, la pri­mera fase és de diagnosi: quants habi­tat­ges neces­sito amb l’evo­lució de població pre­vista? Els tinc? Si la res­posta és que no, on els farem? Això no sem­pre s’ha fet i hi ha alguns ele­ments en els quals hem arri­bat a solu­ci­ons de blo­queig, com en l’àmbit de les infra­es­truc­tu­res energètiques, en les de mobi­li­tat i en les de gestió de resi­dus i de l’aigua. Aquí hem blo­que­jat fer noves infra­es­truc­tu­res, remo­de­la­ci­ons, etc. Però no se’ns ha donat una alter­na­tiva. L’urba­nisme ha estat un motor de trans­for­mació impres­cin­di­ble per a les ciu­tats, fins al moment que es va gene­rar una bom­bo­lla immo­biliària. Però l’urba­nisme és impres­cin­di­ble, és l’esque­let de les ciu­tats i dels pobles i ha de poder avançar. Però ha d’avançar en una direcció que no esti­gui al ser­vei de l’espe­cu­lació sinó dels interes­sos comu­ni­ta­ris. Jo crec que cal tor­nar a par­lar d’urba­nisme i de la seva funció social, amb la volun­tat que sigui un ins­tru­ment amb capa­ci­tat de trans­for­mació. Cal posar-se davant del mirall i con­fron­tar les neces­si­tats amb les eines, i a par­tir d’aquí deci­dir.
Abans es refe­ria a l’ampli­ació de l’àrea metro­po­li­tana.
Si no can­via el món, els pro­ces­sos de con­cen­tració de la població en els entorns urbans con­ti­nu­a­ran. Si aquesta tendència almenys sem­bla que es man­tindrà les pro­pe­res dècades, hi ha dues opci­ons. Ho podem fer d’una manera desen­dreçada com es va fer durant el fran­quisme –encara en paguem els plats tren­cats– o ho podem fer d’una manera pla­ni­fi­cada i coor­di­nada. Jo crec que la regió metro­po­li­tana de Bar­ce­lona ha de triar el segon enfo­ca­ment. Ha de pen­sar-se com serà d’aquí a 50 anys i ha de començar a deci­dir una dis­tri­bució d’usos, una dis­tri­bució d’infra­es­truc­tu­res i un plan­te­ja­ment coor­di­nat i com­par­tit. La pro­moció econòmica ha de tenir una foto com­par­tida. La pro­blemàtica de l’habi­tatge ha de tenir una foto com­par­tida. Les zones ver­des, que és el gran tret dife­ren­cial de la nos­tra regió metro­po­li­tana, són un altre aspecte sobre el qual hauríem de tenir un plan­te­ja­ment com­par­tit. Aquesta rea­li­tat, que ja repre­senta més de cinc mili­ons de per­so­nes del país a l’entorn de qua­tre o cinc temes, ha de començar a ser la de la regió metro­po­li­tana i evi­tar que cada muni­cipi vagi per lliure.
Segu­ra­ment ningú dis­cu­ti­ria això que diu, però hi ha una altra rea­li­tat a Cata­lu­nya que és la de fora de l’àrea de Bar­ce­lona.
La fede­ració també pot con­tri­buir en aquest tema, per exem­ple, en l’accés als ser­veis, repen­sant segons quins ser­veis, acom­pa­nyant tots aquests ajun­ta­ments petits a afron­tar tots els can­vis, totes les tran­si­ci­ons. Perquè si a sobre has de llui­tar con­tra els sig­nes dels temps i tam­poc tens acom­pa­nya­ment a l’hora de pre­veure els ser­veis... Jo crec que aquesta mirada la tenim segur, i tenim també l’objec­tiu.

El perfil

La política vista amb ulls d’un doctor en física

t.m

David Bote és físic de formació, polític per vocació i municipalista per convicció. Guanya en les distàncies curtes perquè busca la complicitat en l’interlocutor i no defuig ni el debat ni la discussió. De conversa pausada i plena de silencis eloqüents, Bote entoma el nou repte al capdavant de l’FMC amb el mateix tarannà calmat que fa quinze anys el va portar a l’alcaldia de Mataró quan molts no ho creien possible. Darrere d’aquest homenàs s’amaga algú enamorat de la seva ciutat i de la gent que hi viu, que s’atura pel carrer i que parla amb veïns i veïnes. Des de fa poc més d’un any, és pare de la Lucía, una nena que, segons assegura, li ha fet tocar més de peus a terra. Bote s’autodefineix com a socialdemòcrata, llegeix poesia i filosofia, i reconeix que la seva formació li ha servit per entomar els problemes amb distància suficient per trobar-hi una solució. O, com a mínim, intentar-ho.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.