Repre­sen­tar la glo­ba­li­tat de la diver­si­tat del ter­ri­tori és un repte. El meu lema per a la fede­ració és sumar la pro­posta a la rei­vin­di­cació. Lla­vors, quan tu fas una pro­posta a la resta d’admi­nis­tra­ci­ons, et poses en aquest tu a tu amb el pla­ni­fi­ca­dor supe­rior. Si estàs reu­nit amb el direc­tor de l’Agència de Resi­dus, no és el mateix com es plan­teja el debat de la gestió de resi­dus en un muni­cipi de 800 habi­tants que en un de l’àrea metro­po­li­tana. Molts pro­ble­mes, dile­mes i rep­tes són els matei­xos a tot arreu. Molts alcal­des poden sen­tir la mateixa sole­dat o la mateixa neces­si­tat d’ajuda. Però quan inten­tes dir no només “aju­deu-me”, sinó “aju­deu-me d’aquesta manera”, és tot un repte, perquè per­met cons­truir amb el pla­ni­fi­ca­dor com es refor­mu­len ser­veis.

Total­ment. El paper de lobby és impres­cin­di­ble. Tant pel paper rei­vin­di­ca­tiu com, per exem­ple, per al tema del finançament o per a quan es faci una llei. Han de tenir en compte la mirada muni­ci­pal perquè el paper ho aguanta tot, però sovint apli­car el que diu el paper és una altra història. Per això con­ti­nuem forçant qui legisla i el poder exe­cu­tiu a incloure les deman­des del món muni­ci­pal. La mirada muni­ci­pal és total­ment impres­cin­di­ble.

Evi­dent­ment. La fede­ració es va crear com un grup de suport, com un grup de suport de bones pràcti­ques, a l’hora d’abor­dar grans trans­for­ma­ci­ons. Per exem­ple, el dis­seny de la inte­gració del sis­tema sani­tari català. La majo­ria dels ter­ri­to­ris tenien con­sor­cis sani­ta­ris, fun­da­ci­ons que venien de l’Església o patro­nats locals que tenien el seu hos­pi­tal i on hi havia l’Ajun­ta­ment, l’alcalde... Tot això es va nego­ciar i es va pac­tar, i d’aquí van sor­tir, pri­mer, els hos­pi­tals que ges­ti­ona direc­ta­ment l’ICS i, després, molts con­sor­cis. I ara cal plan­te­jar nous rep­tes, com pla­ni­fi­car l’àmbit soci­o­sa­ni­tari o l’enve­lli­ment. La neces­si­tat que els ajun­ta­ments com­par­tim com abor­dem aquest tema, exis­teix. Fa 43 anys hi havia tot el debat de com començar a fer la gestió dels resi­dus i tot estava per fer. I això va can­viar. Ara, amb la imple­men­tació de la intel·ligència arti­fi­cial, la moder­nit­zació... l’admi­nis­tració una altra vegada s’ha de rein­ven­tar. Per tant, aquest paper de gene­rar conei­xe­ment i acom­pa­nya­ment al món muni­ci­pal sobre els grans temes con­ti­nua ben vigent. Per tant, jo crec que aquest és el paper de l’enti­tat muni­ci­pa­lista: defen­sar la mirada muni­ci­pal. Però també ser pro­po­si­tiva i ser capaç de gene­rar conei­xe­ment a l’entorn d’aques­tes neces­si­tats

A hores d’ara, les dues enti­tats com­par­tei­xen la part de rei­vin­di­cació, però han assu­mit papers dife­rents. L’ACM, a part de tot el que fa en qüesti­ons d’acom­pa­nya­ment muni­ci­pal, és molt activa en el tema de la cen­tral de com­pra. I la fede­ració tre­ba­lla molt tot el que té a veure amb el conei­xe­ment, amb les posi­ci­ons tècni­ques al vol­tant de les lleis.

Pot­ser sí, pot­ser no. Però reque­ri­ria un acord polític de les prin­ci­pals for­ces que tenen repre­sen­ta­ti­vi­tat al Par­la­ment i avui, jo crec, seria difícil. Passa el mateix, per exem­ple, amb el debat de l’àrea metro­po­li­tana. L’àrea metro­po­li­tana és una llei. Hi ha el con­text par­la­men­tari per abor­dar una llei de majo­ria dos terços? Crec que no. Doncs no hi ha una ampli­ació de l’àrea metro­po­li­tana avui. Amb l’ACM ens posem d’acord a l’hora de rei­vin­di­car, fem altres acci­ons con­jun­tes i després con­tribuïm a donar ser­vei als muni­ci­pis.

Podria tenir mol­tes lec­tu­res, però no crec que aquesta sigui la bona. També es podria dir que l’una és més de ciu­tats grans i l’altra, més de muni­ci­pis petits. L’FMC està gover­nada per con­sens i està tre­ba­llant d’una manera molt coral. L’últim man­dat va estar pre­si­dida per una per­sona d’ERC.

De cada 100 euros, en el cas de Mataró, apro­xi­ma­da­ment 60 són fons pro­pis, és a dir, els impos­tos muni­ci­pals. L’altre 40%, la part majo­ritària, és la par­ti­ci­pació dels impos­tos de l’Estat i de pro­jec­tes vari­a­bles que venen de sub­ven­ci­ons i con­trac­tes de la Gene­ra­li­tat. L’Estat fa que assu­mim el trans­port públic, que hàgim de tenir un museu, un cen­tre d’aco­llida d’ani­mals i altres ser­veis més cone­guts com la neteja, el trànsit... El segon capítol, en el cas de la Gene­ra­li­tat, el finançament, està vin­cu­lat a com­petències que la llei diu que exer­cim com­par­ti­da­ment o que la Gene­ra­li­tat ens ha dele­gat. És a dir, els pro­gra­mes d’atenció a la infància, algu­nes qüesti­ons polítiques d’edu­cació... Tot molt vin­cu­lat, prin­ci­pal­ment, a com­petències rela­ti­ves a per­so­nes, ser­veis soci­als, infància, ense­nya­ment... Lla­vors mol­tes vega­des et dele­guen els ser­veis, et diuen què has de fer però no et donen els recur­sos. El que cal és que si vostè em diu “faci això”, puguem dir “pagui-m’ho bé”. Per mi, els dos casos més para­digmàtics són el ser­vei d’atenció domi­ciliària i l’edu­cació, ara, amb la gratuïtat d’I2. Lla­vors, quan nosal­tres par­lem de finançament, hem de poder par­lar del sis­tema d’impos­tos que rebem i deter­mi­nar si aquesta és la millor dis­tri­bució. Pri­mer pen­sem què han de fer els ajun­ta­ments i com ho hem de pagar.

Pri­mer hi ha una qüestió que no és el bar­ret polític, és el bar­ret de la ins­ti­tució. Sem­pre és més fàcil dis­ci­pli­nar la resta que dis­ci­pli­nar el major. A mesura que un va fent rotació, mana més quin és el seu rol ins­ti­tu­ci­o­nal que la figura política. Ara hi ha qui en fa una causa i et pre­gun­tes on era quan el senyor Rajoy va apro­var l’Arsal. Algu­nes vega­des és molt més fàcil exter­na­lit­zar les obli­ga­ci­ons que no pas assu­mir-les com a pròpies. Crec que això és el que real­ment al final ha blo­que­jat molts can­vis. També és veri­tat que penso que hi ha ter­ri­to­ris que tenen una sen­si­bi­li­tat més alta cap a la car­tera de ser­veis muni­ci­pals. Però això ho poso entre come­tes, perquè no ho tinc docu­men­tat. Crec que a Cata­lu­nya som molt volun­ta­ri­o­sos amb la car­tera de ser­veis. Real­ment, tenim mol­tes ganes de fer coses. I jo crec que fora de Cata­lu­nya i del País Basc, aquesta men­ta­li­tat no exis­teix tant. I això sí que genera diferències.

Crec que és més qüestió de des­co­nei­xe­ment. Jo no hi posa­ria valo­ra­ci­ons morals. Sí que crec que mol­tes vega­des hi ha des­co­nei­xe­ment sobre què és el que fem, com ho fem i què és el que tro­bem quan sor­tim al car­rer. Perquè els ajun­ta­ments som els més fina­lis­tes dels fina­lis­tes: som el pri­mer que troba el ciu­tadà.

Amb el que deia abans: dues fun­ci­ons, la rei­vin­di­ca­tiva i la pro­po­si­tiva. Des del punt de vista rei­vin­di­ca­tiu, estic con­vençut que el millor com­bat con­tra l’extrema dreta és la llei de bar­ris, a través de polítiques de qua­li­tat de l’espai públic, de reha­bi­li­tació d’habi­tat­ges... tot el que té a veure amb la rege­ne­ració. Perquè al vol­tant d’aquests fenòmens hi ha molta desin­for­mació, molta pro­pa­ganda, molt de popu­lisme. Però després hi ha la part pro­po­si­tiva: les coses s’han de fer. Nosal­tres, com a món local, podem col·labo­rar amb qui pre­para la llei perquè tin­gui en compte dife­rents aspec­tes perquè després la nor­ma­tiva pugui fun­ci­o­nar cor­rec­ta­ment. I estic con­vençut que la fede­ració pot tenir un paper en aquest sen­tit. Hem de rei­vin­di­car i al mateix temps apor­tar valor i conei­xe­ment sobre la rea­li­tat que ens tro­bem en el dia a dia dels muni­ci­pis.

N’és un exem­ple, sí. Hi ha un con­tracte pro­grama que regula algu­nes de les qüesti­ons que exe­cu­tem de manera con­junta amb la Gene­ra­li­tat i hi dona con­tinuïtat i esta­bi­li­tat. Per exem­ple, el ser­vei d’atenció domi­ciliària. Fa temps que rei­vin­di­quem donar una volta al con­tracte pro­grama i dotar-lo d’una estruc­tura nova i que esti­gui finançat cor­rec­ta­ment. El depar­ta­ment està d’acord que s’ha de crear un grup de tre­ball amb el món muni­ci­pal per repen­sar l’estruc­tura i el for­mat del con­tracte pro­grama.

També som en una comissió amb el depar­ta­ment i el que estem tre­ba­llant molt és el fun­ci­o­na­ment de les poli­cies locals i com­par­tir com s’orde­nen cri­te­ris. Ara molts ajun­ta­ments estan pen­dents de reno­var els con­ve­nis entre els Mos­sos d’Esqua­dra i les poli­cies locals, que en alguns casos fa molt temps que estan cadu­cats. El que anem comen­tant és quina visió té el món local de com s’ha de ges­ti­o­nar la plu­ra­li­tat de les poli­cies locals i com aquests cos­sos s’han de rela­ci­o­nar amb els Mos­sos. També hi ha una gran pre­o­cu­pació pel dèficit de pla­ces i com es cobrei­xen i per la regu­lació de la mobi­li­tat entre poli­cies.

Sí. Per exem­ple, en la revisió d’un pla gene­ral, la pri­mera fase és de diagnosi: quants habi­tat­ges neces­sito amb l’evo­lució de població pre­vista? Els tinc? Si la res­posta és que no, on els farem? Això no sem­pre s’ha fet i hi ha alguns ele­ments en els quals hem arri­bat a solu­ci­ons de blo­queig, com en l’àmbit de les infra­es­truc­tu­res energètiques, en les de mobi­li­tat i en les de gestió de resi­dus i de l’aigua. Aquí hem blo­que­jat fer noves infra­es­truc­tu­res, remo­de­la­ci­ons, etc. Però no se’ns ha donat una alter­na­tiva. L’urba­nisme ha estat un motor de trans­for­mació impres­cin­di­ble per a les ciu­tats, fins al moment que es va gene­rar una bom­bo­lla immo­biliària. Però l’urba­nisme és impres­cin­di­ble, és l’esque­let de les ciu­tats i dels pobles i ha de poder avançar. Però ha d’avançar en una direcció que no esti­gui al ser­vei de l’espe­cu­lació sinó dels interes­sos comu­ni­ta­ris. Jo crec que cal tor­nar a par­lar d’urba­nisme i de la seva funció social, amb la volun­tat que sigui un ins­tru­ment amb capa­ci­tat de trans­for­mació. Cal posar-se davant del mirall i con­fron­tar les neces­si­tats amb les eines, i a par­tir d’aquí deci­dir.

Si no can­via el món, els pro­ces­sos de con­cen­tració de la població en els entorns urbans con­ti­nu­a­ran. Si aquesta tendència almenys sem­bla que es man­tindrà les pro­pe­res dècades, hi ha dues opci­ons. Ho podem fer d’una manera desen­dreçada com es va fer durant el fran­quisme –encara en paguem els plats tren­cats– o ho podem fer d’una manera pla­ni­fi­cada i coor­di­nada. Jo crec que la regió metro­po­li­tana de Bar­ce­lona ha de triar el segon enfo­ca­ment. Ha de pen­sar-se com serà d’aquí a 50 anys i ha de començar a deci­dir una dis­tri­bució d’usos, una dis­tri­bució d’infra­es­truc­tu­res i un plan­te­ja­ment coor­di­nat i com­par­tit. La pro­moció econòmica ha de tenir una foto com­par­tida. La pro­blemàtica de l’habi­tatge ha de tenir una foto com­par­tida. Les zones ver­des, que és el gran tret dife­ren­cial de la nos­tra regió metro­po­li­tana, són un altre aspecte sobre el qual hauríem de tenir un plan­te­ja­ment com­par­tit. Aquesta rea­li­tat, que ja repre­senta més de cinc mili­ons de per­so­nes del país a l’entorn de qua­tre o cinc temes, ha de començar a ser la de la regió metro­po­li­tana i evi­tar que cada muni­cipi vagi per lliure.

La fede­ració també pot con­tri­buir en aquest tema, per exem­ple, en l’accés als ser­veis, repen­sant segons quins ser­veis, acom­pa­nyant tots aquests ajun­ta­ments petits a afron­tar tots els can­vis, totes les tran­si­ci­ons. Perquè si a sobre has de llui­tar con­tra els sig­nes dels temps i tam­poc tens acom­pa­nya­ment a l’hora de pre­veure els ser­veis... Jo crec que aquesta mirada la tenim segur, i tenim també l’objec­tiu.