Comunicació

Margarida Arnau i Carbonés i Joan Sitjà i Llover

Comptepartícips de l’Avui del 1976 i subscriptors d’El Punt Avui

“Cada dia esmorzem amb Joan Vall Clara”

“No conec ningú a Girona que fes campanya per un nou diari en català. L’Avui es va fer molt en un nucli de Barcelona”

“Vaig promoure que el Banc Sabadell fes la primera pòlissa en català a un client molt catalanista, en Feliu Matamala”

Hem estat una societat acollidora i no ens mereixem que ara diguin que els hem menyspreat
El 1969 a Amer ens van venir als mestres per fer-nos subscriptors de l’Enciclopèdia. La pagàvem cada mes
Quan va esclatar la guerra el primer que va fer la mare va ser anar a comprar una gramàtica catalana
La Marta [la filla] va fer la tesina en català el 1998 i li van donar un premi a la Societat Catalana de Biologia

Mar­ga­rida Arnau i Car­bonés (les Pla­nes d’Hos­to­les, 1949) i Joan Sitjà i Llo­ver (les Pla­nes d’Hos­to­les, 1949), res­pec­ti­va­ment pro­fes­sora al Mas­mitjà de Girona i direc­tiu del Banc Saba­dell a Girona, Celrà, Banyo­les, Salt, Cassà de la Selva i Santa Coloma de Far­ners, ara jubi­lats, van ser comp­te­partícips de l’Avui el 1976 i van posar aque­lles dues par­ti­ci­pa­ci­ons a nom de les seves filles, Marta i Irene. La Marta (1974) és biòloga a Hipra, a Amer, i la Irene (1975, nas­cuda el dia abans de la mort de Franco) és mes­tra a l’escola Mig­dia de Girona. El ter­cer fill, Daniel, engi­nyer mecànic que tre­ba­lla a Comexi, vin­dria després, el 1981.

El matri­moni i les seves filles es van posar en con­tacte amb el diari en veure que no figu­ra­ven a la llista ori­gi­nal de comp­te­partícips acces­si­ble al web i per fer-nos saber que ho eren des dels ini­cis de l’Avui, com també ho han fet cen­te­nars de lec­tors. Cada dia El Punt Avui rep una gran quan­ti­tat d’actu­a­lit­za­ci­ons i millo­res d’aque­lles llis­tes del 1976, així com recepció de docu­men­tació de l’època i curi­o­si­tats.

Ens reben a la seva casa del barri de Palau amb les par­ti­ci­pa­ci­ons ben con­ser­va­des i a nom de les filles. La Mar­ga­rida i en Joan són socis del Barça des de fa 25 anys i, un cop jubi­lats, van ser volun­ta­ris durant sis anys a Càritas ense­nyant català i fent clas­ses d’alfa­be­tit­zació, sobre­tot a dones, en el cas d’ella. Marta, Irene i Daniel són noms que s’escri­uen igual en català que en cas­tellà. Tot pen­sat per no haver de can­viar el DNI.

Quin any es van casar?
Mar­ga­rida Arnau. El 1973. Vam estar junts fins als 13 anys a la mateixa escola de primària. Lla­vors jo vaig venir a Girona interna amb unes mon­ges. En Joan va con­ti­nuar fins a quart de bat­xi­lle­rat a les Pla­nes. 
Joan Sitjà. Al final ens vam tor­nar a tro­bar, ens casem i venim a viure a Girona. 
M.A. Ell tre­ba­llava a Girona i jo, a Mal­grat de Mar. Era més fàcil tro­bar feina que ara. Després vaig venir a Girona a tre­ba­llar.
Lla­vors neix la seva filla Marta el 1974, la Irene el 1975 i l’any següent neix el diari Avui.
M.A. Per nosal­tres va néixer després en Daniel, el 1981 [riu].
Van apa­dri­nar una cri­a­tura que és el pri­mer diari en català després de la dic­ta­dura. Com es van assa­ben­tar que sor­ti­ria l’Avui?
J.S. La veri­tat és que no me’n recordo. Nosal­tres sem­pre hem estat bas­tant pen­dents de la infor­mació. A la meva feina gau­dia de dos dia­ris cada dia. 
M.A. Ara si en Joan no pot lle­gir tres dia­ris li sem­bla que no fa els deu­res. Encara con­serva aquest afany d’estar al dia.
No se’n van assa­ben­tar a través d’alguna enti­tat?
J.S. No. Crec que la cre­ació de l’Avui es va fer molt en un nucli molt de Bar­ce­lona. A Girona pot­ser sí, però ho des­co­nec. No conec cap per­sona que fes cam­pa­nya per la pro­moció d’un nou diari en català. Quan vam saber això, vam dir: “Guaita, ens hi posem.” 
M.A. Estàvem molt enfei­nats amb dues cri­a­tu­res i la feina. Mai vaig dei­xar de tre­ba­llar i no teníem temps per a asso­ci­a­ci­ons.
Abans de l’Avui quins dia­ris lle­gia?
J.S. A la feina teníem La Van­guar­dia i el Diari de Girona, que en aque­lla època era Los Sitios. Després va can­viar de nom i era en cas­tellà com La Van­guar­dia
M.A. Gràcies a l’Avui, La Van­guar­dia i El Periódico van aca­bar fent l’edició en català. Mai s’ho havien plan­te­jat. I Los Sitios va tri­gar molt a ser en català, perquè ja hi havia El Punt i encara seguia en cas­tellà.
Són comp­te­partícips de l’Avui per militància cata­la­nista?
M.A. Per un sen­ti­ment cata­la­nista i per la llen­gua. 
J.S. És la manera de pro­mo­ci­o­nar i donar suport a la nos­tra iden­ti­tat. La llen­gua és bàsica. 
M.A. Nosal­tres, en ser d’un poble petit, vivíem en català. En cas­tellà poca cosa fèiem. La meva mare expli­cava que quan va escla­tar la guerra el pri­mer que va fer va ser anar a com­prar una gramàtica cata­lana. Va dir: “Per­drem el català.” Aquest espe­rit, que s’enco­mana o l’here­tes, és una cosa fami­liar.
A l’escola era tot en cas­tellà?
M.A. Sí, tot en cas­tellà, i durant una època ens feien can­tar el Viva España i el Cara al sol.
Vostè va estu­diar magis­teri?
M.A. Sí, a casa meva som qua­tre ger­mans i quan acabàvem ter­cer a l’escola anàvem a Girona. 
J.S. Jo, com que vaig aca­bar el bat­xi­lle­rat a les Pla­nes i a casa teníem pocs recur­sos, amb la mare vídua i jo petit, em vaig posar a tre­ba­llar als 15 anys, i als ves­pres de set a deu anava a una escola a estu­diar pèrit mer­can­til per lliure. Ens anàvem a exa­mi­nar a Saba­dell, que era l’escola ofi­cial. Començava a tre­ba­llar a les nou del matí i aca­bava a les deu del ves­pre, aquí, a Girona. Havia de tre­ba­llar per pagar-me la pensió i viure. 
M.A. Per això ens hem pogut jubi­lar, perquè teníem tants anys cotit­zats. N’hi ha que els en fal­ten, i a nosal­tres ens en sobra­ven. 
J.S. Des dels 15 anys cotit­zava. D’anys per a la jubi­lació me’n sobra­ven per tots cos­tats.
Es van fer comp­te­partícips i el van rebre durant un any, però no s’hi van aca­bar subs­cri­vint?
J.S. No ens vam subs­criure perquè ja teníem altres dia­ris a casa, sí. Després, quan vaig entrar a tre­ba­llar al Banc Saba­dell, ja teníem La Van­guar­dia i el Diari de Girona, perquè El Punt encara no havia sor­tit. Quan va sor­tir vam aga­far-lo com a diari local en lloc del Diari de Girona. El Punt donava molta més infor­mació local, perquè va néixer per la província de Girona, molt més que la que donava l’Avui, que es foca­lit­zava a Bar­ce­lona i era gene­ra­lista. Com a diari català teníem El Punt i com a diari gene­ral La Van­guar­dia.
I amb l’Avui us tor­neu a tro­bar quan es fusi­o­nen les dues capçale­res, amb El Punt Avui.
J.S. Exacte. I actu­al­ment som subs­crip­tors d’El Punt Avui. El pri­mer que fem és lle­gir-lo per esmor­zar. Ens el tiren a casa. 
M.A. Esmor­zem amb en [Joan] Vall Clara. [Riuen]
És de les sig­na­tu­res que més els agrada?
M.A. Força. I saps què m’agrada molt? La frase d’en [Lluís] Simon. Amb una sola frase resu­meix molt bé l’estat social i tot.
Quins records tenen de la Cata­lu­nya de fa 50 anys? Esta­ven poli­tit­zats durant la Tran­sició?
J.S. No massa, no. No érem mem­bres de cap par­tit ni cap asso­ci­ació. Era una altra època, ens vam casar joves, amb 23 anys. Amb 25 anys ja teníem dues cri­a­tu­res... 
M.A. Jo, amb tres cri­a­tu­res, mai vaig dema­nar cap excedència, cosa que ara es fa molt. En aque­lla època no se solia fer. Teníem una cara­vana i als estius voltàvem per tot Europa. Pro­curàvem viure molt amb els fills.
Vostè pri­mer tre­ba­lla a Mal­grat de Mar i després ve a Girona?
M.A. Sí, a Mal­grat dos anys, però abans de venir a Girona també vaig estar dos anys a Amer i un a Llo­ret. Al Mas­mitjà, al car­rer de la Creu de Girona, que es conei­xia com a Cor de Maria, gai­rebé hi he estat tota la vida.
Però abans de fer-se comp­te­partícips de l’Avui es fan de l’Enci­clopèdia Cata­lana, oi?
M.A. Sí, crec que és de l’any 1969. Jo estava a Amer i van venir a fer-nos una expli­cació. Sem­pre ens venien als mes­tres i ens dema­na­ven que ens féssim subs­crip­tors. Pagàvem una quota cada mes.
Encara la tenen?
M.A. Sí, la tenim aquí. També vam por­tar els nens als escol­tes. Estàvem molt arre­lats en coses cata­la­nes.
I jubi­lats han estat més actius en alguna enti­tat o par­tit?
J.S. Només a Càritas. 
M.A. Som de l’Òmnium. I un cop jubi­lats vam ser volun­ta­ris de Càritas. Durant sis anys vaig ense­nyar català i vaig fer clas­ses d’alfa­be­tit­zació a per­so­nes nou­vin­gu­des, sobre­tot dones. 
J.S. També som de la Fun­dació Les Vol­tes. 
M.A. La Marta [la filla gran], quan va fer la tesina, la va fer en català i li van donar un premi a la Soci­e­tat Cata­lana de Bio­lo­gia. Ales­ho­res, hi havia poca gent que fes la tesina en català.
De quin any estem par­lant?
Marta Sitjà. De l’any 1998. N’hi havia molt poques en català. A la Soci­e­tat Cata­lana de Bio­lo­gia només et podies pre­sen­tar si havies fet el tre­ball en català i, d’entre les que s’hi pre­sen­ta­ven, pre­mi­a­ven la que con­si­de­ra­ven la millor d’aquell any.
Havia de tenir qua­li­tat científica. D’on li ve la bio­lo­gia?
M.S. Voca­ci­o­nal.
En canvi, la Irene ha seguit les pas­ses de la mare.
Irene Sitjà. Sí. Em va venir després. Sem­pre havíem anat a l’esplai, havia fet de moni­tora, l’edu­cació en el lleure...
Han pas­sat 50 anys i com veuen el país o la llen­gua?
M.A. En un moment deter­mi­nat sem­blava que tot millo­ra­ria, perquè veníem d’una època que tot s’havia de fer en cas­tellà. L’únic que fèiem a l’escola en català era la cate­quesi. Amb la immersió lingüística i tot, sem­blava que anàvem pel bon camí, però no ho hem sabut fer bé, no hi ha hagut un bon con­trol a nivell esco­lar sobre­tot. 
Irene Sitjà. I a les aules, quan es diri­gei­xen al mes­tre ho fan en català, però cada cop més entre ells també es parla cas­tellà.
Vostès tenen sis nets. Par­len en català?
M.A. Sí, els nos­tres uti­lit­zen sem­pre el català. Tenim tres nets que estu­dien a la uni­ver­si­tat i són defen­sors del català.
Però en un entorn de xar­xes soci­als no hi ha la idea que el cas­tellà s’està impo­sant, també?
J.S. Pot­ser en l’entorn que viuen ells, no. 
M.A. No només són les xar­xes, és l’entorn. Uns fan bàsquet, altres van als escol­tes, a l’Esplai de Sant Josep. En aquests entorns par­len sem­pre en català. 
J.S. Els par­tits polítics cata­lans, per voler aga­far vots de tota mena, són molt més laxos a l’hora d’exi­gir unes lleis cata­la­nes. I els par­tits espa­nyo­lis­tes dar­re­ra­ment s’hi han fet forts. L’inici d’això va ser Ciu­ta­dans. Per un cos­tat, molta gent va explo­tar, i nosal­tres hem fallat no sent sufi­ci­ent­ment ferms dient “Aquí, la cul­tura cata­lana”.
Hi ha qui pensa que el Procés ha fet que la gent cas­te­lla­no­par­lant vin­culi el català amb la inde­pendència. I si no eren inde­pen­den­tis­tes han cas­ti­gat el català.
J.S. No ben bé. Perquè, quan es va fer la votació, molts eren cas­te­lla­no­par­lants, perquè dos mili­ons i escaig de per­so­nes no els tro­bes només als pobles de Girona. 
M.A. A les Pla­nes, per exem­ple, molts immi­grants ja estan inte­grats. Ja ho havien estat els nanos anda­lu­sos, molt ben inte­grats. Suposo que en ciu­tats grans és dife­rent.
J.S. A mi em posa molt negre quan veig TV3 a les esco­les fent entre­vis­tes a nens i la mateixa TV3 manté l’entre­vista en cas­tellà amb aquests nanos, quan ofi­ci­al­ment tota la mai­nada sap català. Per tant, la con­versa dels matei­xos pro­fes­si­o­nals de TV3 l’hau­rien de man­te­nir en català. 
M.A. No és la nos­tra rea­li­tat. A mi em va saber greu el dis­curs de l’Edu­ard Sola als pre­mis Gaudí sobre els xar­ne­gos i que aquí havíem menys­tin­gut els seus avis, pares i tiets. A l’escola a Girona jo he fet molt per la llen­gua i la inte­gració de nens de pares cas­te­lla­no­par­lants. I a les Pla­nes, tots els immi­grants, abans anda­lu­sos i ara d’altres indrets, sem­pre s’han inte­grat bé. Em va dol­dre. Hem estat una soci­e­tat aco­lli­dora i no ens merei­xem que diguin que els hem menys­preat. 
J.S. Les meves àvies tam­poc sabien lle­gir ni escriure.
Hauríem d’anar aca­bant...
J.S. Si vols t’explico una anècdota. Quan estava al Banc Saba­dell de direc­tor a Salt vaig pro­moure que el banc fes la pri­mera pòlissa de crèdit en català. Un cli­ent molt cata­la­nista, en Feliu Mata­mala, el pare dels Mata­mala de Les Vol­tes, tenia una fàbrica fus­te­ria a Salt, de mobi­li­ari d’ofi­cina tècnica, i m’ho va dema­nar. Era l’any 86 o 87. Va ser la pri­mera pòlissa en català de tot el Banc Saba­dell. Va voler sig­nar la pòlissa en català i vaig tele­fo­nar a la cen­tral dient que en un banc català com el Saba­dell com a mínim les pòlis­ses de crèdit hau­rien de ser en català. Els vaig dir que no ens faria el crèdit –això ja era collita meva– i el Banc Saba­dell va fer una tra­ducció de la pòlissa espe­cial en català.
Com és que vostès van posar el nom de les par­ti­ci­pa­ci­ons de l’Avui a nom de la Marta i la Irene, les seves filles?
J.S. Va ser pen­sant en el futur. La il·lusió de posar-ho a nom d’elles. Era el nai­xe­ment d’un diari i les nenes eren molt peti­tes.
Com ha recu­pe­rat el docu­ment de les par­ti­ci­pa­ci­ons?
J.S. Quan va sor­tir això vaig bus­car-ho i com que guar­dem tan­tes coses...
Testimoni de Josep Espar i Ticó

Presentació a Girona del 8 de juny del 1973

“L’estiu de 1973, concretament el 8 de juny, vam fer la primera sortida a comarques. Vam anar a Girona i la sessió fou memorable. Francesc Ferrer i Gironès havia assumit la responsabilitat de l’acte i comptava amb la gent d’Òmnium Cultural i de tots els catalanistes explícits. Van venir a la reunió, a més de les de la ciutat de Girona, un nombre important de gent d’altres comarques. Érem gairebé un centenar de persones. Hi havia Domènec Fita, Carola Murtra, Carles Batlle, Francesc Dalmau Norat, Jordi Masgrau de Banyoles, Jordi Frigola, Jaume Granés, Albert Batlle i Marlés de Lloret de Mar, etc.; tota una sèrie de gent forta, els lluitadors de sempre.

Mentre ja s’estava fent l’acte, Carles Batlle em va fer arribar una nota per dir-me que havia vingut una persona non grata, que quan anava a qualsevol sessió el Govern Civil s’assabentava automàticament del que s’havia dit. Això em va tocar la fibra. Em rebel·lava que gent catalana estigués al servei d’interessos forans i em vaig despenjar amb un speech que retronà per tota la sala. Vaig dir que mentre hi havia un poble que estava resistint tots els embats de la batalla anticatalana, al peu del canó, que lluitava aferrissadament per mantenir la seva identitat, gent del mateix poble estava traint la seva pròpia identitat i l’estaven lliurant a les mans de l’ocupació; que aquesta bastardia era innoble i ens demostrava que els qui érem fidels i havíem mantingut la bandera de la catalanitat no teníem la batalla guanyada ni el repòs merescut, sinó que era l’hora de començar les grans accions, d’aconseguir un mitjà que arreplegués totes les voluntats. Fou un impacte. L’espieta estava blanc, lívid, desencaixat, esbalaït... Puig Salellas, que encara no em coneixia prou, es va emocionar, tothom estava impressionat. Fins i tot a algú li van caure les llàgrimes. En aquella anada a Girona vam repartir molts talonaris. A Ferrer Gironès, a Joan Vidal i Gayolà, a Feliu Matamala, a Domènec Fita, a Carola Murtra, a Carles Batlle, i a molts que ja no recordo. A més, hi havia una sèrie de col·laboradors que es van comprometre a ajudar els que s’havien quedat talonaris. També hi havia l’arquitecte Bosch, que es va quedar un talonari sencer per a ell sol. La sortida a Girona ens va donar, doncs, una moral considerable.

Després vam anar a Reus, la terra de Jaume Vilalta, on vam lligar un equip formidable: Teresa Fàbregas, Josep Colomer, Josep Assens, Jordi Pàmies... Al setembre vam reprendre de ple la nostra batalla i les reunions al despatx de Puig Salellas. Era difícil fer xifra. Però de mica en mica s’omplia la pica.”

Extret del llibre Catalunya sense límits. Memòries 1963-1996 (Edicions 62), de Josep Espar i Ticó, impulsor del diari Avui.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.