No ens ha de sor­pren­dre que, defi­ni­ti­va­ment, Rússia hagi gua­nyat aquesta guerra. Cert, falta que s’ofi­ci­a­litzi. I que es dis­cu­teixi la lle­tra petita de tot ple­gat. Però la sentència ja està feta. El vent que bufa des de Was­hing­ton n’és la prova irre­fu­ta­ble. Els con­tac­tes amb Mos­cou per posar fi a la guerra han estat reco­ne­guts ofi­ci­al­ment per totes dues parts. El peix està venut. Però no ens enga­nyen. La clau defi­ni­tiva que hi ha conduït ha estat la impos­si­bi­li­tat ucraïnesa, dila­tada en el temps, de recu­pe­rar el 20% del ter­ri­tori que Mos­cou li ha ocu­pat. Kíiv ha evi­den­ciat que no té altra pos­si­bi­li­tat que enco­ti­llar la guerra en una mena de guerra de trin­xe­res 2.0. No té capa­ci­tat per gua­nyar-la.

De fet, el resul­tat de la guerra per a Ucraïna és la crònica d’una mort anun­ci­ada. Mos­cou sabia des del pri­mer dia que la gua­nya­ria o, en el pit­jor dels esce­na­ris, que aca­ba­ria en tau­les. Però que no la per­dria. La supe­ri­o­ri­tat demogràfica, d’arma­ment i econòmica era evi­dent des del pri­mer dia. L’únic inter­ro­gant era el temps que neces­si­ta­ria per acon­se­guir-ho i quina part del país ocu­pa­ria, més enllà de fre­nar l’arri­bada de l’OTAN a la fron­tera d’Ucraïna amb Rússia.

Ara bé, Mos­cou ha neces­si­tat més temps i recur­sos dels pre­vis­tos. En pri­mer lloc, perquè en dife­rents oca­si­ons ha evi­den­ciat una dis­cu­ti­ble eficiència en la direcció de l’exèrcit, limi­ta­ci­ons en l’equi­pa­ment mili­tar i pro­ble­mes amb la repo­sició de tro­pes.

En segon lloc, perquè ha topat amb l’estímul patriòtic ucraïnès i una consciència naci­o­nal enfor­tida més que mai que, de fet, és el guany més relle­vant amb què Ucraïna podrà sor­tir d’aquesta guerra. La pre­gunta és si li com­pen­sen les morts, la des­trucció, la dependència de ter­cers i l’ampu­tació ter­ri­to­rial que li ha gene­rat.

I, en ter­cer lloc, cal tenir pre­sent la capa­ci­tat de resistència mili­tar de Kíiv, fruit de l’obsessió de l’admi­nis­tració Biden per enro­car-se en el suport finan­cer i d’arma­ment, costés el que costés.

Però, ara, la gallina dels ous d’or s’ha aca­bat. Trump, his­triònic sens dubte i que no hem d’obli­dar que en la seva pri­mera admi­nis­tració va començar a empènyer Kíiv cap a la con­fron­tació amb Mos­cou, és una figura pragmàtica. Els interes­sos econòmics dels Estats Units són el pal de paller del seu pro­jecte, en una par­ti­cu­lar lec­tura clas­sista i pro­tec­ci­o­nista en clau naci­o­nal però, alhora, lliu­re­can­vista en clau inter­na­ci­o­nal –això sí, sota l’hege­mo­nia dels Estats Units–. Trump, eli­tista com ningú, sap que al Donbàs, Zaporídjia i Kher­son no hi podrà crear cap Rivi­era turística com a Gaza. I que Ucraïna és un forat negre per a l’eco­no­mia dels EUA (excepte per a les empre­ses que en faran la recons­trucció), així com per al fun­ci­o­na­ment de l’eco­no­mia mun­dial.

Trump, molt més intel·ligent del que podem pen­sar a sim­ple vista –com ja ens va pas­sar amb Putin–, és impre­vi­si­ble, però per­fec­ta­ment cons­ci­ent que Putin no ha arri­bat fins aquí per recu­lar. Així, doncs, què pot nego­ciar Kíiv després de tres anys de guerra? Ni tan sols el con­trol d’una part de la regió russa de Kursk pot ser moneda de canvi, ja que l’extensió que con­trola és ben reduïda. Les ampu­ta­ci­ons en infra­es­truc­tu­res, població, recur­sos energètics, ter­ri­tori i solvència econòmica només li per­me­ten pen­sar quina és la sor­tida menys dolenta que podria tenir. Si és que n’hi ha cap.

I allò pit­jor: ni en els millors som­nis de Zelenski Ucraïna s’inte­grarà en l’estruc­tura mili­tar de l’OTAN a curt o a mitjà ter­mini. L’admi­nis­tració Trump ho ha fre­nat en sec. I això ens porta a pen­sar quin poc encert han tin­gut aque­lles veus que van pen­sar que Mos­cou s’empas­sa­ria el gri­pau que l’OTAN li havia fet men­jar amb les repúbli­ques bàlti­ques. Manca de conei­xe­ment històric i de pers­picàcia geo­es­tratègica. També supèrbia. Dosis de pre­potència. I també infra­va­lo­rar el pro­jecte impe­rial de Putin. Ucraïna és molt més que un sim­ple ter­ri­tori per a Mos­cou. I d’aquí una pre­gunta: si Ucraïna no s’inte­gra a l’OTAN, ni a la UE com a premi menor, de què li ha ser­vit aquesta guerra?

Mos­cou, per la seva part, també surt de la guerra amb cer­tes ampu­ta­ci­ons. Per una banda, bai­xes mili­tars i l’evidència que el seu poten­cial bèl·lic no ha estat asso­ciat a la imatge d’una impa­ra­ble gran potència mun­dial.

I, segon, la rup­tura de la lluna de mel amb Was­hing­ton i el món occi­den­tal. Però ara es pot començar a rever­tir... amb els EUA. De fet, dis­posa d’un doble as a la màniga addi­ci­o­nal. Pri­mer, pot actuar de mit­jan­cer en la lluita comer­cial de Was­hing­ton amb Pequín. I, segon, és qui pot accep­tar els som­nis impe­ri­als més exci­tats de l’admi­nis­tració Trump: l’est d’Ucraïna a canvi de l’ocu­pació de Gro­enlàndia, el canal de Panamà i, fins i tot, el Canadà. Al cap i a la fi, els som­nis impe­ri­als són moda. Sinó que ho pre­gun­tin a Neta­nyahu.

Per cert, quin trist paper el de la UE. Tres anys sense mos­trar un mínim cri­teri propi, ni tan sols una mínima volun­tat d’auto­no­mia res­pecte a Was­hing­ton. El segui­disme té un ele­vat cost. Ha que­dat ben palès que la UE no va gaire més enllà d’un sim­ple figu­rant secun­dari a l’esce­nari inter­na­ci­o­nal quan es tracta de qüesti­ons inter­na­ci­o­nals de pri­mer nivell. Vol ser una cosa, però acaba sent-ne una altra. És la lliçó prin­ci­pal que hau­ria d’extreure d’aquests tres anys.

I faria bé de ser cons­ci­ent d’aques­tes limi­ta­ci­ons. És dura la imatge de pido­lar repre­sen­tació, i qua­li­ta­tiva, en unes con­ver­ses de pau en què ni a la mateixa Ucraïna –tea­tre d’ope­ra­ci­ons de la guerra– li dei­xa­ran tenir un paper relle­vant. No ha entès encara quin lloc ocupa real­ment? I que Putin no ha cai­gut i que, fins i tot, és més fort ara que no pas al 2022?

No n’ha tin­gut prou amb la cla­te­llada de la guerra comer­cial pel ferro i l’acer que li ha donat Was­hing­ton? O la bufe­tada acu­sant-la de no res­pec­tar sufi­ci­ent­ment la democràcia?

Només una dar­rera qüestió. No tro­beu a fal­tar algun tipus d’autocrítica per part de tots els pro­ta­go­nis­tes que han por­tat cap a la guerra d’Ucraïna?

Ningú no ha assu­mit, ni ho ha inten­tat, un mínim exer­cici de reco­nei­xe­ment d’uns nefas­tos movi­ments que han conduït a una llarga guerra. Les des­truc­ci­ons i els morts, més l’enve­ri­na­ment de les rela­ci­ons a escala inter­na­ci­o­nal, són una llosa massa pesant que ningú no vol accep­tar.

Però cal­dria fer net. Perquè, en cas con­trari, algú espera que a curt ter­mini puguem tenir un esce­nari de rela­ti­ves con­fi­an­ces entre estats? O algun tipus de con­sens, per petit que sigui, per ges­ti­o­nar l’espai mun­dial?

En defi­ni­tiva, Ucraïna és a qui li ha tocat jugar el paper d’ase dels cops. Per ingerències de ter­cers, per inconsciència de gran part dels seus diri­gents i per les par­ti­cu­la­ri­tats d’un veí que és molt més volu­minós i potent que ella, però no ho ha vol­gut veure. Goliat ha gua­nyat David.