Comunicació

Antoni Cuéllar Sorribes i Monica Locca Iselly

Comptepartícips de l’Avui de 1976 i subscriptors d’El Punt Avui

“Rebíem l’Avui cada dia a Suïssa una setmana més tard, però tant ens era”

“Vam saber que sortia un diari en català al Centre Català de Lausana en els Jocs Florals a l’exili del 1976”

“A la Societat Coral L’Ideal d’en Clavé i l’Agrupació Excursionista de Sant Andreu sento el catalanisme”

“Quan venia aquí demanava un diari en català. «Però si no n’hi ha!», em responien. Se’n fotien de mi”

Al Centre Català de Lausana hi havia un catalano-alemany que ens ensenyava català, en Silveri Kirchner
Vaig descobrir que els cotxes feien foc amb unes explosions esporàdiques i vaig escriure a Tarradellas
Pujava el Cervino i la cosa es va posar seriosa, anava sol i sense corda, i vaig dir: “Ara aquí et mates”

Antoni Cuéllar i Sor­ri­bes (Bar­ce­lona, 1934) i Monica Locca Iselly (Lau­sana, 1942) tenen 7 fills, 16 nets i 2 bes­nets. Des del 1993 viuen a Cata­lu­nya, a Pera­lada, on es van ins­tal·lar després de mitja vida a Lau­sana, on es van casar el 1963, quan ell feia de mecànic de maquinària d’emba­latge i ella estu­di­ava psi­quia­tria. Aquesta sèrie d’entre­vis­tes als comp­te­partícips de l’Avui ens per­me­ten en aquesta ocasió des­co­brir un matri­moni curiós, que va apren­dre el català gràcies a l’excur­si­o­nisme i la coral del movi­ment Clavé en ple fran­quisme, i al Cen­tre Català de Lau­sana amb Sil­veri Kirch­ner i Valls. Pre­ci­sa­ment allà, i coin­ci­dint amb els Jocs Flo­rals a l’exili del 1976, van saber que sor­ti­ria el pri­mer diari en català des de la Guerra Civil. Comp­te­partícips del 1976, rebien l’Avui a Suïssa i ara reben El Punt Avui cada dia a casa, a Pera­lada.

Vostè se’n va anar a Suïssa perquè una xicota el va dei­xar?
Antoni Cuéllar: Sí. Jo feia mol­tes excur­si­ons al Piri­neu i allà vaig conèixer una noia suïssa que bus­cava espa­nyols per apren­dre el cas­tellà, al refugi de prop de 3.000 metres de Vinya­mala. Com que tenia el pas­sa­port vàlid perquè hi havia anat a fer el Mont­blanc i el Cer­vino, vaig anar a Suïssa a veure aque­lla noia, que em va dir que anés a un sin­di­cat per tro­bar feina.
Això era el 1960?
L’octu­bre del 1960, a Lau­sana.
Vostè hi va anar a fer de mecànic?
Sí, fent les màqui­nes per emba­lar xoco­la­tes, enva­sar caldo en reci­pi­ents i sucres en uns paquets que abans es feien i ja no. Abans hi havia paquets de ter­ros­sos de sucre amb un pape­ret. A Espa­nya hi havia mol­tes sucre­res, del Norte o de l’Ebro, i em pas­sava dos i tres mesos amb la meva dona, quan encara teníem fills de només un anyet.
Com va conèixer la seva dona?
Antoni Cuéllar: La nòvia del meu germà em va pre­sen­tar la seva cosina, que estu­di­ava per a infer­mera en psi­quia­tria. 
Monica Locca: Així ens vam conèixer.
Es van casar al cap de poc?
A.C.: El 1963. El sou que tenia a l’empresa era sufi­ci­ent perquè ella deixés els estu­dis. 
M.L.: La psi­quia­tria de l’època era dura i no ho vaig tro­bar a fal­tar. 
A.C.: Al cap d’un any ens casem. L’empresa, veient que m’esta­bi­lit­zava a Suïssa, que par­lava molt bé el francès i era capaç d’enviar un report del mun­tatge, m’envi­ava a mi a fer viat­ges com a mun­ta­dor per l’Argen­tina, el Perú, Mèxic, el Bra­sil... i Espa­nya. Anava a Xoco­la­tes Tor­ras i Valor, a Vila­jo­iosa. I com que fèiem màqui­nes d’emba­lar que s’assem­bla­ven a cer­tes xoco­la­tes, Gallina Blanca ens va encar­re­gar una línia auto­ma­tit­zada per a l’Ave­crem. Vaig estar tres mesos a la Gallina Blanca. 
M.L.: Aquest cop el vaig seguir i, com que estava pre­nyada del ter­cer fill, que és una nena, no vaig poder tor­nar a Suïssa i va néixer a Cata­lu­nya. 
A.C.: Les set­ma­nes del viatge de feina aquí es van allar­gar i ens vam haver de que­dar aquí a parir.
La seva afició era l’esquí i l’esca­lada, i va fer tot el Piri­neu, el Mont­blanc i el Cer­vino.
A.C.: Sí, ho vaig fer estant a Cata­lu­nya i abans d’anar a Suïssa. El Mont­blanc el vaig fer el 1958 per la via més con­cor­re­guda, però és difícil i s’ha de tenir un guia. M’havia com­prat lli­bres que expli­ca­ven el recor­re­gut per fer el cim i vaig dir que el faria sol. Vaig fer-ho tot sol, però tenies quinze per­so­nes al davant i deu al dar­rere, era una filera. Lla­vors ja hi havia força gent.
Hi havia cata­lans que ho feien?
A.C.: No. Crec que l’any 58 vaig ser dels pri­mers cata­lans de fer-ho, amb l’Agru­pació Excur­si­o­nista de Mun­ta­nya de Sant Andreu [Bar­ce­lona]. Vaig anar al Cen­tre Excur­si­o­nista de Cata­lu­nya, al car­rer Paradís, molt a prop de la Gene­ra­li­tat, per veure si algú em podia adme­tre en una colla, i em van dir que no perquè no em conei­xien. Vaig anar al Cen­tre Excur­si­o­nista de Gràcia: “Mira, que jo he fet tot el Piri­neu, he fet molts tres­mils: Aneto, Mont Per­dut, Pocets, Vinya­mala, Puig­mal...” I em van dir que no. Lla­vors vaig dir: “Me’n vaig sol a fer el Mont­blanc.”
Vostè, Monica, l’ha seguit?
M.L.: No, no soc gaire espor­tista. 
A.C.: Jo reco­nec que tot això té un cert perill, per no dir molt. Quan vaig fer el Mont­blanc, vaig dir: “Ara vaig a fer el Cer­vino.” Vaig tra­ves­sar la fron­tera i vaig fer la mei­tat. No hi havia ningú més al refugi, era el 28 d’agost. A la mei­tat la cosa es va posar seri­osa seri­osa, anava sol i sense corda, i vaig dir: “Ara aquí et mates.” Vaig parar.
En una estada a Cata­lu­nya es van assa­ben­tar que sor­ti­ria l’Avui?
A.C.: Quan érem a Suïssa però veníem a Cata­lu­nya, anava al quiosc i dema­nava un diari en català. “Però si no n’hi ha!”, em res­po­nien. Se’n fotien de mi. Només el Tele/eXpres tenia uns fulls en català, i el com­prava.
Com es van assa­ben­tar de l’Avui?
A.C.: Vam saber que sor­ti­ria, però no me’n recordo. 
M.L.: Pot­ser pel Cen­tre Català de Lau­sana. 
A.C.: Pot­ser sí. Allà vam orga­nit­zar els Jocs Flo­rals a l’exili, el 1976. Aquí hi ha el docu­ment.
Són els Jocs Flo­rals que s’orga­nit­zen a Suïssa i pels quals qui seria el pri­mer direc­tor de l’Avui, Josep Faulí, va ser mul­tat?
A.C.: Joan Triadú, Josep Maria Cas­te­llet, Ale­xan­dre Cirici-Pelli­cer, Fèlix Cucu­rull, Albert Manent, Ramon Sugra­nyes de Franch i Xavier Fàbre­gas, diu aquí. I després nosal­tres. Com que érem del Cen­tre Català i se’n par­lava, de tot això, segu­ra­ment va ser allà que vam saber la sor­tida de l’Avui.
Es van fer comp­te­partícips de l’Avui des de Suïssa?
M.L.: Sí.
Vostè no era un exi­liat, sinó un emi­grant, oi?
A.C.: Una mica per qüestió política, sí. Els cen­tres excur­si­o­nis­tes d’aquells temps tots eren cata­la­nis­tes.
El sen­ti­ment cata­la­nista el tenia abans de mar­xar a Suïssa?
A.C.: Jo can­tava en una coral d’homes, allò que deien el movi­ment Clavé, a Sant Andreu Pros­pe­ri­tat.
Era un entorn cata­la­nista?
A.C.: Total­ment cata­la­nista. D’aquells a qui la Falange havia robat els locals. Ens reuníem en un bar quan al cos­tat hi havia el local pro­pi­e­tat de la Soci­e­tat Coral L’Ideal d’en Clavé, però allà hi havia la Falange.
A través del Cen­tre Català de Lau­sana saben de l’Avui, se’n fan comp­te­partícips i on reben el diari?
A.C.: A Lau­sana. Ens l’envien per cor­reu.
Devia sor­tir molt car.
A.C.: No ho sé, em cobra­ven el preu que fos.
La para­doxa és que dema­nava un diari en català a Cata­lu­nya i no n’hi havia, i al cap de poc ja rep l’Avui en català a Lau­sana.
A.C.: Perquè tot això va coin­ci­dir amb el canvi, quan es va acon­se­guir el diari Avui. Nosal­tres el rebíem cada dia, tots els números, però una set­mana més tard. Tant ens era. A mi no m’interes­sava el fut­bol.
I ja ente­nien el català?
A.C.: A l’Agru­pació Excur­si­o­nista de Mun­ta­nya de Sant Andreu no hi havia ningú que ens ensenyés el català, però tots érem cata­la­nis­tes i parlàvem només català. Ales­ho­res sabíem el català. Mira, en aquesta casa hi ha milers de lli­bres, l’Enci­clopèdia Cata­lana i el Dic­ci­o­nari Eti­mològic i Com­ple­men­tari de la Llen­gua Cata­lana de Joan Coro­mi­nes. N’he lle­git molts en català. Lli­bres i revis­tes que sor­tien, de Mont­ser­rat. I al Cen­tre Català de Lau­sana hi havia un cata­lano-ale­many que ens ense­nyava català, un senyor que es deia Sil­veri Kirch­ner i Valls. Era net d’un dels mun­ta­dors ale­manys de la línia del fer­ro­car­ril Bar­ce­lona-Mataró. Un dels mun­ta­dors, Kirch­ner, es va casar amb una cata­lana i va tenir fills. Un dels nets va ser en Sil­veri, que sabia català per la seva família, i se’n va anar a Suïssa.
Van rebre l’Avui a Suïssa fins que van tor­nar a Cata­lu­nya.
M.L.: Vam tor­nar el 1993.
Van man­te­nir la subs­cripció?
A.C.: Sí, el rebem cada dia aquí. Però vam saber que hi havia El Punt i vam dei­xar l’Avui per apun­tar-nos a El Punt.
Però ara han recu­pe­rat l’Avui per la via d’El Punt Avui.
A.C.: Tor­nem a recu­pe­rar l’Avui gràcies a la fusió amb El Punt. Som subs­crip­tors des del 2004.
Miren alguna cosa per inter­net?
A.C.: Quan som a l’estran­ger, sí. Ens bai­xem el diari per inter­net amb l’ordi­na­dor.
Vostè té una història curi­osa. Va enviar una carta al pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat i una altra al pre­si­dent de la República Fran­cesa el 1979. Què els deia, a la carta?
A.C.: Vaig des­co­brir que els cot­xes feien explo­si­ons esporàdiques. Els cot­xes d’ales­ho­res tenien bugies i quan una estava mal arre­glada, s’havia dila­tat amb el temps i cre­mava mala­ment, aquell pistó no cre­mava i la gaso­lina sor­tia cap al tub d’esca­pa­ment i era allà on cre­mava i feia “bum”!
Era foc.
A.C.: Era foc. I un dia anem a Llançà i veig un incendi a la vora de la car­re­tera, davant de la platja, en una parada de tren que es deia Gar­bet i que ara ja no exis­teix, i l’apago. Em va fer refle­xi­o­nar. No podia ser, a plena llum de dia, que algú ho hagués encès expres­sa­ment. Per això vaig dir que em sem­blava que eren les bugies dels cot­xes. I quan torno a Suïssa ho demano a un com­pany de la feina i em diu que sí, que era pos­si­ble que hi hagués cot­xes que anes­sin pro­vo­cant focs sense que es veiés, sobre­tot a l’estiu amb la gent que anava a fer pícnics. Lla­vors un dia vaig anar a l’auto­pista i vaig com­pro­var que n’hi havia.
I què va fer?
A.C.: Vaig escriure al senyor [Josep] Tar­ra­de­llas, perquè deia “Aquests que no esti­men Cata­lu­nya estan pro­vo­cant incen­dis”, i li vaig dir que em sem­blava que més aviat venia dels cot­xes, que n’hi havia molts d’atro­ti­nats que cir­cu­la­ven perquè la gent volia tenir cotxe, i que aquests cot­xes ana­ven pro­vo­cant incen­dis sense que ningú se n’adonés a plena llum del dia. No tots els cot­xes, però sí una part.
I el pre­si­dent Josep Tar­ra­de­llas li va res­pon­dre?
A.C.: Sí, el 22 d’agost del 1979. “Us agra­eixo l’ama­bi­li­tat que heu tin­gut d’infor­mar-me sobre els resul­tats de la vos­tra recerca a propòsit de la causa dels incen­dis que es pro­du­ei­xen arran de car­re­tera. La vos­tra expo­sició em sem­bla clara, pre­cisa i veri­fi­ca­ble en tot cas. Avui mateix donaré compte a la Direcció Gene­ral de Trans­ports, perquè estudiïn les vos­tres con­clu­si­ons i en tre­guin les con­seqüències opor­tu­nes. Per­me­teu-me al mateix temps que us feli­citi per la vos­tra noble i posi­tiva acti­tud de col·labo­rar a posar remei a una plaga tan ter­ri­ble com la del foc, que aquest estiu ens ha cas­ti­gat d’una manera tan dura. Gràcies també per l’acti­tud des­in­te­res­sada que demos­treu en posar els vos­tres conei­xe­ments a dis­po­sició de la Gene­ra­li­tat. És un fet que us honora i nosal­tres us n’hem de feli­ci­tar. Amb els meus millors desit­jos per a la vos­tra pros­pe­ri­tat per­so­nal, rebeu el tes­ti­moni de la meva con­si­de­ració atenta i cor­dial estima. Josep Tar­ra­de­llas.”
I les auto­ri­tats fran­ce­ses també van res­pon­dre?
A.C.: Sí, també. Del Minis­teri d’Agri­cul­tura i de la Pre­fec­tura de Bouc­hes-du-Rhone.
Sap si van adop­tar mesu­res, tant a Cata­lu­nya com a França?
A.C.: No. Només es pot arri­bar a la con­clusió que abans no es feia la ITV i després es va fer. Pot­ser vam con­tri­buir que digues­sin: “I tant que hem de revi­sar els cot­xes de tant en tant.” Segur que els va fer pen­sar que no tots eren piròmans o fuma­dors.
També van viure a Taver­tet?
A.C.: Qua­tre anys. Vam tro­bar una masia aban­do­nada, vam com­prar vaques, ànecs, galli­nes i trac­tor. Ens vam aca­bar venent les vaques. Era massa esclau. També vaig fer de mano­bre per 35 pes­se­tes a l’hora. Gràcies a això, vaig fer un jardí enorme que encara exis­teix a Taver­tet per a un senyor de Vic, Llucià Mas Solà, que era un indus­trial amb fàbri­ques a Bar­ce­lona i tenia una gran finca.
I van tor­nar a Suïssa?
A.C.: Vam tor­nar a Suïssa, i a la meva empresa em van donar feina viat­jant per tot el món. Vaig apren­dre anglès escol­tant la BBC perquè em pogues­sin enviar a tre­ba­llar als Estats Units i molts cops a Austràlia, el Japó, la Costa d’Ivori...
Com han ocu­pat el temps des que es van reti­rar aquí?
A.C.: Fèiem tea­tre, cant i actu­a­ci­ons al Casal de la Gent Gran de Figue­res. 
M.L.: Jo pinto. Aquests qua­dres són meus. I he fet escul­tura. També he publi­cat poe­sia.
Són socis d’alguna enti­tat?
M.L.: Som de l’ANC i Òmnium. A.C.: L’altre dia vau entre­vis­tar al diari el senyor Joa­quim Are­nas. Doncs jo anava a l’Òmnium, al Cen­tre d’Estu­dis Colom­bins, i el pre­si­dent era ell. I hi havia en Jordi Bil­beny. Baixa molt sovint a Bar­ce­lona.
Els fills man­tin­dran la subs­cripció d’El Punt Avui?
Tenim dues filles apre­nent català al Cen­tre Català, a Suïssa.
Una carpeta per a tota una vida

Dels Jocs Florals a l’exili del 1976 a escriure Josep Tarradellas

Quan l’Antoni i la Monica es van instal·lar a Peralada el 1993 després de tants anys a Lausana, viatjant per feina i anant i venint per tot el món i sempre a Catalunya, van continuar rebent el diari que el 1976 van contribuir a fer néixer amb el seu compte de participació i una subscripció amb adreça suïssa. L’Antoni, de Barcelona, esquiador i alpinista d’afició, mecànic de professió, i la seva esposa, Monica, nascuda a Lausana i que va deixar la seva carrera per cuidar 7 fills, conserven una carpeta amb tota la documentació que els vincula a un catalanisme de pedra picada. L’Avui, llibres en català, l’Enciclopèdia, el diccionari d’en Coromines, socis d’Òmnium i l’ANC, activitats culturals i artístiques al Casal de la Gent Gran que connecten amb la coral de joventut del moviment Clavé i amb el catalanisme de l’excursionisme en ple franquisme. Aquest país ha tingut un tresor en matrimonis com el de l’Antoni i la Monica. Formiguetes silencioses que han conquerit cims de catalanisme al llarg d’una vida.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.