“Rebíem l’Avui cada dia a Suïssa una setmana més tard, però tant ens era”

Antoni Cuéllar: Sí. Jo feia mol­tes excur­si­ons al Piri­neu i allà vaig conèixer una noia suïssa que bus­cava espa­nyols per apren­dre el cas­tellà, al refugi de prop de 3.000 metres de Vinya­mala. Com que tenia el pas­sa­port vàlid perquè hi havia anat a fer el Mont­blanc i el Cer­vino, vaig anar a Suïssa a veure aque­lla noia, que em va dir que anés a un sin­di­cat per tro­bar feina.

L’octu­bre del 1960, a Lau­sana.

Sí, fent les màqui­nes per emba­lar xoco­la­tes, enva­sar caldo en reci­pi­ents i sucres en uns paquets que abans es feien i ja no. Abans hi havia paquets de ter­ros­sos de sucre amb un pape­ret. A Espa­nya hi havia mol­tes sucre­res, del Norte o de l’Ebro, i em pas­sava dos i tres mesos amb la meva dona, quan encara teníem fills de només un anyet.

Antoni Cuéllar: La nòvia del meu germà em va pre­sen­tar la seva cosina, que estu­di­ava per a infer­mera en psi­quia­tria. 

Monica Locca: Així ens vam conèixer.

A.C.: El 1963. El sou que tenia a l’empresa era sufi­ci­ent perquè ella deixés els estu­dis. 

M.L.: La psi­quia­tria de l’època era dura i no ho vaig tro­bar a fal­tar. 

A.C.: Al cap d’un any ens casem. L’empresa, veient que m’esta­bi­lit­zava a Suïssa, que par­lava molt bé el francès i era capaç d’enviar un report del mun­tatge, m’envi­ava a mi a fer viat­ges com a mun­ta­dor per l’Argen­tina, el Perú, Mèxic, el Bra­sil... i Espa­nya. Anava a Xoco­la­tes Tor­ras i Valor, a Vila­jo­iosa. I com que fèiem màqui­nes d’emba­lar que s’assem­bla­ven a cer­tes xoco­la­tes, Gallina Blanca ens va encar­re­gar una línia auto­ma­tit­zada per a l’Ave­crem. Vaig estar tres mesos a la Gallina Blanca. 

M.L.: Aquest cop el vaig seguir i, com que estava pre­nyada del ter­cer fill, que és una nena, no vaig poder tor­nar a Suïssa i va néixer a Cata­lu­nya. 

A.C.: Les set­ma­nes del viatge de feina aquí es van allar­gar i ens vam haver de que­dar aquí a parir.

A.C.: Sí, ho vaig fer estant a Cata­lu­nya i abans d’anar a Suïssa. El Mont­blanc el vaig fer el 1958 per la via més con­cor­re­guda, però és difícil i s’ha de tenir un guia. M’havia com­prat lli­bres que expli­ca­ven el recor­re­gut per fer el cim i vaig dir que el faria sol. Vaig fer-ho tot sol, però tenies quinze per­so­nes al davant i deu al dar­rere, era una filera. Lla­vors ja hi havia força gent.

A.C.: No. Crec que l’any 58 vaig ser dels pri­mers cata­lans de fer-ho, amb l’Agru­pació Excur­si­o­nista de Mun­ta­nya de Sant Andreu [Bar­ce­lona]. Vaig anar al Cen­tre Excur­si­o­nista de Cata­lu­nya, al car­rer Paradís, molt a prop de la Gene­ra­li­tat, per veure si algú em podia adme­tre en una colla, i em van dir que no perquè no em conei­xien. Vaig anar al Cen­tre Excur­si­o­nista de Gràcia: “Mira, que jo he fet tot el Piri­neu, he fet molts tres­mils: Aneto, Mont Per­dut, Pocets, Vinya­mala, Puig­mal...” I em van dir que no. Lla­vors vaig dir: “Me’n vaig sol a fer el Mont­blanc.”

M.L.: No, no soc gaire espor­tista. 

A.C.: Jo reco­nec que tot això té un cert perill, per no dir molt. Quan vaig fer el Mont­blanc, vaig dir: “Ara vaig a fer el Cer­vino.” Vaig tra­ves­sar la fron­tera i vaig fer la mei­tat. No hi havia ningú més al refugi, era el 28 d’agost. A la mei­tat la cosa es va posar seri­osa seri­osa, anava sol i sense corda, i vaig dir: “Ara aquí et mates.” Vaig parar.

A.C.: Quan érem a Suïssa però veníem a Cata­lu­nya, anava al quiosc i dema­nava un diari en català. “Però si no n’hi ha!”, em res­po­nien. Se’n fotien de mi. Només el Tele/eXpres tenia uns fulls en català, i el com­prava.

A.C.: Vam saber que sor­ti­ria, però no me’n recordo. 

M.L.: Pot­ser pel Cen­tre Català de Lau­sana. 

A.C.: Pot­ser sí. Allà vam orga­nit­zar els Jocs Flo­rals a l’exili, el 1976. Aquí hi ha el docu­ment.

A.C.: Joan Triadú, Josep Maria Cas­te­llet, Ale­xan­dre Cirici-Pelli­cer, Fèlix Cucu­rull, Albert Manent, Ramon Sugra­nyes de Franch i Xavier Fàbre­gas, diu aquí. I després nosal­tres. Com que érem del Cen­tre Català i se’n par­lava, de tot això, segu­ra­ment va ser allà que vam saber la sor­tida de l’Avui.

M.L.: Sí.

A.C.: Una mica per qüestió política, sí. Els cen­tres excur­si­o­nis­tes d’aquells temps tots eren cata­la­nis­tes.

A.C.: Jo can­tava en una coral d’homes, allò que deien el movi­ment Clavé, a Sant Andreu Pros­pe­ri­tat.

A.C.: Total­ment cata­la­nista. D’aquells a qui la Falange havia robat els locals. Ens reuníem en un bar quan al cos­tat hi havia el local pro­pi­e­tat de la Soci­e­tat Coral L’Ideal d’en Clavé, però allà hi havia la Falange.

A.C.: A Lau­sana. Ens l’envien per cor­reu.

A.C.: No ho sé, em cobra­ven el preu que fos.

A.C.: Perquè tot això va coin­ci­dir amb el canvi, quan es va acon­se­guir el diari Avui. Nosal­tres el rebíem cada dia, tots els números, però una set­mana més tard. Tant ens era. A mi no m’interes­sava el fut­bol.

A.C.: A l’Agru­pació Excur­si­o­nista de Mun­ta­nya de Sant Andreu no hi havia ningú que ens ensenyés el català, però tots érem cata­la­nis­tes i parlàvem només català. Ales­ho­res sabíem el català. Mira, en aquesta casa hi ha milers de lli­bres, l’Enci­clopèdia Cata­lana i el Dic­ci­o­nari Eti­mològic i Com­ple­men­tari de la Llen­gua Cata­lana de Joan Coro­mi­nes. N’he lle­git molts en català. Lli­bres i revis­tes que sor­tien, de Mont­ser­rat. I al Cen­tre Català de Lau­sana hi havia un cata­lano-ale­many que ens ense­nyava català, un senyor que es deia Sil­veri Kirch­ner i Valls. Era net d’un dels mun­ta­dors ale­manys de la línia del fer­ro­car­ril Bar­ce­lona-Mataró. Un dels mun­ta­dors, Kirch­ner, es va casar amb una cata­lana i va tenir fills. Un dels nets va ser en Sil­veri, que sabia català per la seva família, i se’n va anar a Suïssa.

M.L.: Vam tor­nar el 1993.

A.C.: Sí, el rebem cada dia aquí. Però vam saber que hi havia El Punt i vam dei­xar l’Avui per apun­tar-nos a El Punt.

A.C.: Tor­nem a recu­pe­rar l’Avui gràcies a la fusió amb El Punt. Som subs­crip­tors des del 2004.

A.C.: Quan som a l’estran­ger, sí. Ens bai­xem el diari per inter­net amb l’ordi­na­dor.

A.C.: Vaig des­co­brir que els cot­xes feien explo­si­ons esporàdiques. Els cot­xes d’ales­ho­res tenien bugies i quan una estava mal arre­glada, s’havia dila­tat amb el temps i cre­mava mala­ment, aquell pistó no cre­mava i la gaso­lina sor­tia cap al tub d’esca­pa­ment i era allà on cre­mava i feia “bum”!

A.C.: Era foc. I un dia anem a Llançà i veig un incendi a la vora de la car­re­tera, davant de la platja, en una parada de tren que es deia Gar­bet i que ara ja no exis­teix, i l’apago. Em va fer refle­xi­o­nar. No podia ser, a plena llum de dia, que algú ho hagués encès expres­sa­ment. Per això vaig dir que em sem­blava que eren les bugies dels cot­xes. I quan torno a Suïssa ho demano a un com­pany de la feina i em diu que sí, que era pos­si­ble que hi hagués cot­xes que anes­sin pro­vo­cant focs sense que es veiés, sobre­tot a l’estiu amb la gent que anava a fer pícnics. Lla­vors un dia vaig anar a l’auto­pista i vaig com­pro­var que n’hi havia.

A.C.: Vaig escriure al senyor [Josep] Tar­ra­de­llas, perquè deia “Aquests que no esti­men Cata­lu­nya estan pro­vo­cant incen­dis”, i li vaig dir que em sem­blava que més aviat venia dels cot­xes, que n’hi havia molts d’atro­ti­nats que cir­cu­la­ven perquè la gent volia tenir cotxe, i que aquests cot­xes ana­ven pro­vo­cant incen­dis sense que ningú se n’adonés a plena llum del dia. No tots els cot­xes, però sí una part.

A.C.: Sí, el 22 d’agost del 1979. “Us agra­eixo l’ama­bi­li­tat que heu tin­gut d’infor­mar-me sobre els resul­tats de la vos­tra recerca a propòsit de la causa dels incen­dis que es pro­du­ei­xen arran de car­re­tera. La vos­tra expo­sició em sem­bla clara, pre­cisa i veri­fi­ca­ble en tot cas. Avui mateix donaré compte a la Direcció Gene­ral de Trans­ports, perquè estudiïn les vos­tres con­clu­si­ons i en tre­guin les con­seqüències opor­tu­nes. Per­me­teu-me al mateix temps que us feli­citi per la vos­tra noble i posi­tiva acti­tud de col·labo­rar a posar remei a una plaga tan ter­ri­ble com la del foc, que aquest estiu ens ha cas­ti­gat d’una manera tan dura. Gràcies també per l’acti­tud des­in­te­res­sada que demos­treu en posar els vos­tres conei­xe­ments a dis­po­sició de la Gene­ra­li­tat. És un fet que us honora i nosal­tres us n’hem de feli­ci­tar. Amb els meus millors desit­jos per a la vos­tra pros­pe­ri­tat per­so­nal, rebeu el tes­ti­moni de la meva con­si­de­ració atenta i cor­dial estima. Josep Tar­ra­de­llas.”

A.C.: Sí, també. Del Minis­teri d’Agri­cul­tura i de la Pre­fec­tura de Bouc­hes-du-Rhone.

A.C.: No. Només es pot arri­bar a la con­clusió que abans no es feia la ITV i després es va fer. Pot­ser vam con­tri­buir que digues­sin: “I tant que hem de revi­sar els cot­xes de tant en tant.” Segur que els va fer pen­sar que no tots eren piròmans o fuma­dors.

A.C.: Qua­tre anys. Vam tro­bar una masia aban­do­nada, vam com­prar vaques, ànecs, galli­nes i trac­tor. Ens vam aca­bar venent les vaques. Era massa esclau. També vaig fer de mano­bre per 35 pes­se­tes a l’hora. Gràcies a això, vaig fer un jardí enorme que encara exis­teix a Taver­tet per a un senyor de Vic, Llucià Mas Solà, que era un indus­trial amb fàbri­ques a Bar­ce­lona i tenia una gran finca.

A.C.: Vam tor­nar a Suïssa, i a la meva empresa em van donar feina viat­jant per tot el món. Vaig apren­dre anglès escol­tant la BBC perquè em pogues­sin enviar a tre­ba­llar als Estats Units i molts cops a Austràlia, el Japó, la Costa d’Ivori...

A.C.: Fèiem tea­tre, cant i actu­a­ci­ons al Casal de la Gent Gran de Figue­res. 

M.L.: Jo pinto. Aquests qua­dres són meus. I he fet escul­tura. També he publi­cat poe­sia.

M.L.: Som de l’ANC i Òmnium. A.C.: L’altre dia vau entre­vis­tar al diari el senyor Joa­quim Are­nas. Doncs jo anava a l’Òmnium, al Cen­tre d’Estu­dis Colom­bins, i el pre­si­dent era ell. I hi havia en Jordi Bil­beny. Baixa molt sovint a Bar­ce­lona.

Tenim dues filles apre­nent català al Cen­tre Català, a Suïssa.