Poques lle­gen­des de Hollywood són iden­ti­fi­ca­des de forma automàtica quan el seu ros­tre apa­reix en qual­se­vol foto­gra­fia o vídeo. Un d’ells era, és clar, Gene Hack­mann. El seu incon­fu­si­ble mos­tatxo i la calvície per­sis­tent l’allu­nya­ven d’un “star sys­tem” mas­culí for­mat sobre­tot per homes més ben plan­tats. Els conei­xem tots. Paul New­man, Robert Red­ford, War­ren Beatty, Kevin Cost­ner, Al Pacino i fins i tot Clint Eastwood, un dels seus millors amics en la indústria.

Hack­man va néixer el 30 de gener del 1930 a San Ber­nar­dino, molt a prop dels grans estu­dis, en una ciu­tat malau­ra­da­ment famosa pels greus incen­dis que van arra­sar algu­nes de les seves man­si­ons. Va estu­diar peri­o­disme i tele­visió abans de ser actor. La pri­mera actu­ació la va fer davant els Mari­nes. Amb 16 anys va men­tir sobre la seva edat perquè l’accep­tes­sin ja que no tenia recur­sos per estu­diar.

Tot i el que el seu aspecte físic no va can­viar des del seu debut als anys sei­xanta, la seva capa­ci­tat de can­viar de rol era insu­pe­ra­ble. Podia fer de mal­vat, d’heroi, de secun­dari que pas­sava per allà o de còmic esbo­jar­rat sense des­pen­ti­nar-se, si se’m per­met la broma. La seva presència sem­pre lluïa i la major part dels grans mes­tres del setè art dels EUA van comp­tar en algun moment o altre amb el seu ros­tre, sovint tan impe­ne­tra­ble com intens.

És missió impos­si­ble citar aquí totes les seves actu­a­ci­ons, però n’hi ha algu­nes que són difícils d’obli­dar, tant per al gran públic, com per als crítics oca­si­o­nals o fins i tot per als eru­dits subs­crip­tors de Les Cahi­ers du cinéma. El pri­mer rol que a molts ens ve al cap és el del mal­vat xèrif de Sense perdó, pot­ser el dar­rer gran wes­tern cre­pus­cu­lar de Hollywood. Tot i els esforços de Kevin Cost­ner, ningú ha retra­tat encara de forma tan crua una sen­zi­lla història de pis­to­lers i gran­gers. El 1992 es va endur meres­cu­da­ment, com a actor secun­dari, el seu segon Oscar.

I sal­tem al 1971, quan va gua­nyar la seva pri­mera i única esta­tu­eta com a intèrpret prin­ci­pal. Par­lem d’un dels grans títols del cinema d’acció dels setanta: French con­nec­tion. Sota les ordres de William Fri­edkin va excel·lir com a agent de poli­cia de Bro­oklyn en un film que conté una de les millors per­se­cu­ci­ons de cotxe que s’han vist mai. I sense cap efecte digi­tal. Com a poli­cia també ens va dei­xar boca­ba­dats a Crema Mis­sis­sippi d’Alan Parker (1988), paper que li va donar l’Os de Plata al millor actor a la Ber­li­nale. També va fer de detec­tiu a la memo­ra­ble a La con­versa de Fran­cis Ford Cop­pola.

Amb tot, molts tenim l’actor al nos­tre altar par­ti­cu­lar per la seva par­ti­ci­pació en la saga de Super­man als anys setanta i vui­tanta, sobre­tot en la pri­mera pel·lícula, diri­gida per Ric­hard Don­ner (1978). El seu rol de Lex Lut­hor, l’ene­mic mor­tal de Clark Kent, va tren­car algu­nes de les seves pròpies nor­mes. Sem­pre s’havia negat a tallar-se el bigoti o a rapar-se el cabell i en aquest cas el guió ho dei­xava ben clar. La decisió de par­ti­ci­par en el film la va pren­dre quan va saber que Mar­lon Brando, el seu actor pre­fe­rit, també hi seria. Don­ner va enga­nyar Hack­man amb una argúcia ben cone­guda. El pri­mer dia el va rebre al des­patx lluint un bigoti ell mateix i va pro­po­sar a l’actor que si se l’afai­tava ell faria el mateix. Hack­man va com­plir la seva part de l’acord i quan va exi­gir a Don­ner que fes el mateix aquest se’l va treure davant seu. Era postís. Ambdós van fer un gran amis­tat i això va pro­vo­car que l’actor aban­donés la pro­ducció de Super­man II quan el direc­tor va ser aco­mi­a­dat. Hack­man era un dels els actors prin­ci­pals de Super­man que encara esta­ven vius. Chris­top­her Ree­ves, el mateix Mar­lon Bran­don, Ned Beatty, Glenn Ford, i Mar­got Kid­der van morir tots entre el 2004 i el 2018.

Tot i que Hack­man lluïa espe­ci­al­ment en els films d’acció, va mos­trar també la seva vena còmica, espe­ci­al­ment a L’olla de grills (1996), de Mike Nic­hols, un remake de la pel·lícula fran­cesa Casa de boges, en què s’ho va pas­sar pipa al cos­tat de Dus­tin Robin Willi­ams i Nat­han Lane. També va fer de cec en una altra comèdia lle­gendària, El jove Frankens­tein de Mel Bro­oks i for­mava part de la família dels Tene­baum en una de les comèdies dramàtiques de Wes Ander­son: The Royal Tenen­baums (2001).

Com molts altres grans actors de Hollywood també va tenir l’opor­tu­ni­tat de fer de pre­si­dent del seu país i seure al des­patx oval en la for­mi­da­ble Poder abso­lut, una altra lliçó d’Eastwood als noranta, quan estava en plena forma.

Hack­man també va lide­rar el repar­ti­ment de Més que ídols , Hoo­si­ers en anglès, una de les poques pel·lícules de bàsquet que valen la pena. Basada en una història real, broda el paper de l’energètic i sovint furiós entre­na­dor Nor­man Dale al cos­tat d’un grup de joves actors des­co­ne­guts.

El caràcter el va for­jar Hack­man ja des del seu debut, poca broma, en un clàssic dels sei­xanta, Bon­nie i Clyde d’Art­hur Penn. Altres moments que no es poden dei­xar pas­sar és l’enfron­ta­ment dins un sub­marí amb Den­zel Was­hing­ton a Marea roja. Però la llista d’èxits comer­ci­als és inter­mi­na­ble. Una altra de les seves pel·lícules va ser Com con­quis­tar Hollywood. Si algú en tenia el secret, era Hack­man. Feia vint anys que estava reti­rat i l’enyoràvem però a par­tir d’ara encara ho farem més.