Opinió

Muskland: innovació o el primer estat corporatiu?

Què ocorre quan les decisions sobre territori, economia i benestar no es basen en l’interès públic

Ima­gi­nem que l’Argen­tina, ofe­gada per un deute de 466.000 mili­ons de dòlars, deci­deix ven­dre 500 km² del seu ter­ri­tori cos­ta­ner a Elon Musk. Una transacció històrica en què un país cedeix part de la seva sobi­ra­nia a canvi de liqui­di­tat. En qüestió d’hores, Musk anun­cia a la seva xarxa social que els pri­mers 500 que paguin 1 milió de dòlars rebran la ciu­ta­da­nia. Es recapta mig bilió en un sol dia.

Però aquí no estem par­lant d’una sim­ple inversió. És la fun­dació d’un país des de zero, sense història, sense iden­ti­tat naci­o­nal, sense l’estruc­tura tra­di­ci­o­nal d’un Estat. Un expe­ri­ment en què Musk no només n’és el fun­da­dor, sinó el líder abso­lut.

Un país dis­se­nyat com una empresa

Les lleis no es dis­se­nyen per als ciu­ta­dans, sinó per als inver­sors. No hi ha par­la­ment ni elec­ci­ons; en el seu lloc, la presa de deci­si­ons es basa en models algorítmics opti­mit­zats per a l’eficiència i el bene­fici. En aquest Estat, la residència no s’obté per nai­xe­ment ni per drets humans, sinó per transacció econòmica.

El model tri­bu­tari és opci­o­nal: qui més paga, més accés té a la infra­es­truc­tura i als ser­veis. Salut d’avant­guarda, edu­cació per­so­na­lit­zada, habi­tatge intel·ligent… tot està dis­po­ni­ble, però només per a aquells que ho puguin pagar. En aquest nou ordre, la meri­tocràcia no és una idea abs­tracta, sinó l’única regla del joc.

La Sobi­ra­nia Rede­fi­nida: Qui Con­trola Real­ment?

Amb accés al comerç inter­na­ci­o­nal, Musk­land es con­ver­teix en un punt neuràlgic per a l’expor­tació de tec­no­lo­gia avançada, amb nor­ma­ti­ves dis­se­nya­des per i per a les empre­ses. Sense regu­la­ci­ons ambi­en­tals, sense sin­di­cats, sense res­tric­ci­ons de patents. Un paradís per a l’expe­ri­men­tació en intel·ligència arti­fi­cial, bio­tec­no­lo­gia i neu­rociència.

Però, què passa quan un país no res­pon als ciu­ta­dans, sinó als acci­o­nis­tes? Què suc­ce­eix quan el sis­tema judi­cial és subs­tituït per con­trac­tes intel·ligents en blockc­hain? Què ocorre quan les deci­si­ons sobre ter­ri­tori, eco­no­mia i benes­tar no es basen en l’interès públic, sinó en mètri­ques de ren­di­bi­li­tat?

Men­tre els pri­mers ciu­ta­dans gau­dei­xen del luxe i la inno­vació, la pre­gunta és ine­vi­ta­ble: això és el futur dels Estats o sim­ple­ment la pri­va­tit­zació defi­ni­tiva de la sobi­ra­nia?

L’Argen­tina va ven­dre un tros del seu ter­ri­tori per reduir el seu deute, però el que va entre­gar va ser molt més que terra. Va cedir el con­trol d’un espai on les regles del capi­ta­lisme ja no estan limi­ta­des per la política ni l’ètica tra­di­ci­o­nal.

En aquest esce­nari, el con­cepte de nació com el conei­xem es dis­sol, donant pas a una rea­li­tat en què l’accés a un país no s’hereta ni es lluita, sinó que es com­pra. El pri­mer Estat cor­po­ra­tiu del món ja no és una idea de ciència-ficció, sinó una pos­si­bi­li­tat inqui­e­tant­ment real.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.