“Pla o Dalí no podien ser els estendards del diari Avui”

Bona pre­gunta. Jo era jove. L’Avui va ser l’aven­tura de la meva vida juve­nil. Amb 24 anys i lli­cen­ciat, em surt un home que m’ha influït molt i he esti­mat gai­rebé com a un pare, en Josep Espar. Aquest home té un sen­tit d’engres­ca­ment que enco­mana. Tenim un diàleg que recor­daré sem­pre. “Anem a fer un diari!”. “Ah, molt bé! I quan sor­tirà?”. L’endemà vam estar par­lant hores i hores. I al dia següent ja tre­ba­llava amb ell. Jo em vaig decan­tar pel peri­o­disme i la història i, per tant, per l’aven­tura de l’Avui: “Sigues pro­ta­go­nista!” El meu destí natu­ral, com va ser més tard, havia de ser la uni­ver­si­tat, quan van aca­bar les aven­tu­res. A l’Autònoma érem 20 o 25 a la classe. Els pro­fes­sors ens conei­xien pel nom, sabien qui érem.

Jo col·labo­rava a la revista Canigó de la Isa­bel-Clara Simó. En Josep Faulí em va lle­gir i em va cri­dar al Diari de Bar­ce­lona. Suposo que publi­car en premsa local de Valls o a la revista Claror d’Andorra, amb repor­tat­ges i pàgines sen­ce­res, hi va aju­dar. A l’Avui en Faulí em va fer fer durant dos anys entre­vis­tes cada set­mana. Vam pre­sen­tar els edi­tors cata­lans que durant els anys de resistència van fer una gran feina.

El 1974, dos anys abans de la sor­tida i sense Segu­re­tat Social. No hi pen­sava, hi va pesar més la passió per poder tirar enda­vant un pro­jecte tan anhe­lat com aquest.

Amb l’Espar fèiem una reunió diària de ping-pong. Pots man­te­nir un diàleg amb una per­sona si la res­pec­tes i con­si­de­res, i a par­tir d’aquí sur­ten idees. Anava sor­tint tot: “Els cata­lans tenim una cor­tina que ens ha tapat el nos­tre pas­sat, i per això l’hem de descórrer”. Per això tenia aquesta fal·lera a fer que la ciu­ta­da­nia conegués la història de Cata­lu­nya, que seria una fàbrica de fer patri­o­tes. Ni ales­ho­res ni ara s’ense­nya. Per exem­ple, els pre­si­dents de la Gene­ra­li­tat. Què s’està fent avui a la tele­visió per la història de Cata­lu­nya? La nos­tra joven­tut surt sense referències. I un poble que perd la llen­gua, la història, que li han escapçat la geo­gra­fia i l’han muti­lat en la seva men­ta­li­tat, ja ho deia el Valentí Almi­rall: “Ens estem dege­ne­rant com a poble.” Molts pro­fes­sors no uti­lit­zen un tre­sor de pos­si­bi­li­tats de conei­xe­ment i que pot donar llum en aspec­tes fos­cos del pas­sat.

A arri­bar a la soci­e­tat, i ho fèiem a par­tir d’uns prin­ci­pis que ja són cone­guts i havia fet en Jaume Mira­vit­lles, que és la trans­ferència de pres­tigi. El diari era l’acció de rei­vin­di­cació d’una ciu­ta­da­nia, que d’una manera legal s’anava fent, anant pels pobles, on es pas­sava l’audi­o­vi­sual, es feien con­ferències, es feien arti­cles, es bus­cava la impli­cació de les enti­tats i, sobre­tot, dels col·legis pro­fes­si­o­nals. Es redac­ta­ven car­tes que es polien, es bus­ca­ven cent noms i s’envi­a­ven a milers i milers de per­so­nes. La gran acció és que la ini­ci­a­tiva d’anar als met­ges, als engi­nyers, als peri­o­dis­tes, etcètera, es pro­jec­tava i l’acció s’anava escam­pant perquè tot­hom tenia amics o cone­guts al seu poble. Al des­patx ens venia gent amb mil ini­ci­a­ti­ves. Tenies pràcti­ca­ment tot el país i no donàvem l’abast. Després d’un silenci, era la pos­si­bi­li­tat que tin­gues­sis veu. I si tenim Man­co­mu­ni­tat és per La Veu de Cata­lu­nya, i si tenim Esta­tut i Gene­ra­li­tat Repu­bli­cana és per La Huma­ni­tat, L’Opinió i els dia­ris. Per tant, un diari, i per això es va voler anar de pressa, era perquè hi havia d’haver la veu a Cata­lu­nya, i no només par­ti­dista d’opci­ons polítiques deter­mi­na­des.Tenir un diari que fos una tri­buna de pen­sa­ment, amb la pàgina 3 mimada d’opinió amb 3 arti­cles cada dia, la secció de l’Albert Jané a pri­mera pàgina, en Cesc amb tota la con­tundència, la ten­dresa de la poe­sia, l’Espinàs que reblava el clau d’opi­ni­ons, i tot un equip de redacció que s’hi van entre­gar. Aquest diari va aju­dar que es pogués atu­rar el cop de la Loapa, la reacció d’invo­lució o la capa­ci­tat de dis­cu­tir un Esta­tut. Tot això sense un diari hau­ria estat molt difícil.

A veure... un diari sol no és res. Un diari és una tri­buna, una ban­dera, les teo­ries del diari far que il·lumina, però dar­rere hi ha una soci­e­tat. Si ara fas un diari a Occitània no fun­ci­o­narà. En aquell moment teníem un subs­trat d’una cata­la­ni­tat pro­funda, plena, de la la terra que retruny... A mi em va ense­nyar a escriure en català al pati, fora d’hores, una pro­fes­sora amb tres o qua­tre de la classe de bat­xi­lle­rat públic. Vam apren­dre de la pro­fes­sora d’història que després vaig saber que estava a la junta d’Òmnium i em va influ­en­ciar molt, la Jose­fina Cardó. Aquesta soci­e­tat que té enti­tats i té premsa comar­cal, que va ser un gran motor de conei­xe­ment de l’Avui arreu de Cata­lu­nya. Gràcies a la premsa comar­cal va poder arri­bar. La ràdio no, la ràdio estava encara en un altre àmbit. La premsa amb la gent de base i el diari Avui orga­nit­zava actes, publi­cava arti­cles, etcètera.

Quan va sor­tir el diari va can­viar tot. Va can­viar el lloc de tre­ball, vaig entrar a la Segu­re­tat Social... Lla­vors l’Espar Ticó va dir: “Ara la imatge del diari ja es fa sola”. El dia de l’apa­rició del diari [Sant Jordi de 1976] vam orga­nit­zar cen­te­nars de para­des per tot Bar­ce­lona perquè hi hagués exem­plars que regalàvem als que es fes­sin subs­crip­tors. Ales­ho­res va pas­sar que la orga­nit­zació i dis­tri­bució del diari, sense ordi­na­dors, va ser com­pli­cada per encai­xar comp­te­partícipa­ci­ons i subs­crip­ci­ons. Una situ­ació difícil que va cos­tar de regu­la­rit­zar fins que es va tenir un llis­tat ade­quat a la rea­li­tat. No ho por­tava jo. Això era d’admi­nis­tració. El pri­mer dia es va fer una segona edició, de 100.000 exem­plars. Amb el retorn de Tar­ra­de­llas es va fer una edició espe­cial que els subs­crip­tors no van rebre i no és a l’heme­ro­teca. Les edi­ci­ons espe­ci­als es feien pun­tu­al­ment i només ana­ven al quiosc. A la col·lecció de l’Avui falta el suple­ment que es va fer el 1997 quan vaig acce­dir al sumari de guerra de [Lluís] Com­panys. S’hau­ria d’aga­far aquest suple­ment, digi­ta­lit­zar-lo i posar-lo a l’arxiu de Girona. I el de Tar­ra­de­llas també. L’Avui era un diari molt sen­si­ble i atent a la rea­li­tat cata­lana.

Quan hi havia una efemèride deter­mi­nada, l’Avui era allà. Aquells arti­cles que es feien Cone­guem els nos­tres exi­li­ats o Cone­guem el nos­tre pas­sat o la secció Un lli­bre cada dia. En Faulí va dema­nar a Lluís Solà que expliqués la història dels dia­ris cata­lans cada diu­menge. Va aca­bar fent-se un lli­bre, però és que de l’Avui van aca­bar sor­tint una vin­tena de lli­bres els dos pri­mers anys. Era un diari for­ta­ment intel·lec­tu­a­lit­zat, molt d’opinió. En Joan Triadú va fer un lli­bre, Manuel de Pedrolo, Josep Maria Espinàs el seu Petit obser­va­tori de tres o qua­tre coses, en Fèlix Cucu­rull, la Maria Aurèlia Cap­many, poste­ri­or­ment la Clara Simó... Això demos­tra el valor d’un periòdic. Si un diari passa lleu­ge­ra­ment, mala­ment rai, per això convé que hi hagi alguna que altra acció de pro­fun­di­tat com entre­vis­tes, arti­cles d’opinió, algun dos­sier, col·lec­ci­o­na­bles... Con­fi­gura aquest vin­cle: “És el meu diari.” El que por­tes a sota el braç.

Seria un cap d’imatge. Tant podies orga­nit­zar un acte, com ara he vist que havia fet a Eivissa, o una expo­sició a Andorra. Et pas­sa­ves dies al telèfon loca­lit­zant per­so­nes per una carta col·lec­tiva. Qual­se­vol ini­ci­a­tiva que se’t demanés de comar­ques, donar-hi sor­tida perquè era una acció col·lec­tiva i engres­ca­dora. Venien mul­ti­tud d’ini­ci­a­ti­ves de tot tipus, calia cana­lit­zar-ho.

Màrque­ting seria venda. Si ho ente­nem com a venda de comp­te­par­ti­ci­pa­ci­ons en un sen­tit abso­lut, pot­ser sí. Es bar­re­java molt la visió de donar a conèixer el pro­jecte, mate­ri­a­lit­zar-lo, acon­se­guir suport i fer arri­bar la difusió. Era aquesta suma d’ele­ments. Cap d’imatge, diria.

Quan apa­reix el diari, té la seva maque­tació i el seu mun­tatge intern. Jo estava a l’empresa en el que era la pre­pa­ració del diari. I quan neix faig altres labors.

El fons d’art. Aquest país va aju­dar i va fer el diari Avui ell. L’Avui és fill de Cata­lu­nya, fill d’una gene­ració en què amb gene­ro­si­tat hi va haver intel·lec­tu­als i artis­tes que van donar més. La gent es feia comp­te­partícip, subs­crip­tora o col·labo­rava en la difusió, però els intel·lec­tu­als cata­lans se’l van fer seu i els artis­tes van donar una obra. Hi havia un comitè tècnic de nivell, amb en Josep Maria Cadena, la Maria Lluïsa Borràs, en Martí Tor­rent... coor­di­nats per l’Albert Cone­jos, un den­tista que va estar a la junta del Barça i al grup ini­cial del con­sell d’admi­nis­tració de Premsa Cata­lana. Neces­sitàvem un suport perquè el diari va néixer coix. Un diari és una aven­tura econòmica increïble. La història dels [dia­ris] que han ple­gat supera de molt els que han pas­sat almenys un any de vida. Està ple d’ini­ci­a­ti­ves falli­des. És un mira­cle diari man­te­nir un diari. Un diari que es man­tin­gui només de subs­crip­tors, de la venda diària i la publi­ci­tat té la con­tinuïtat asse­gu­rada. Però quan la publi­ci­tat fla­queja perquè les cen­trals estan a Madrid, i hi van pels grans tirat­ges de dia­ris en cas­tellà; amb els subs­crip­tors hi ha aquesta mica de desori que es va reduint cada dia perquè començaven que eren molt però després les famílies en volien només un exem­plar; les xifres fruit de l’entu­si­asme ini­cial es van ade­quant a la rea­li­tat i la neces­si­tat específica. El diari té la publi­ci­tat una mica difícil, els subs­crip­tors difícils, i la venda entra en com­petència amb la resta, que n’eren molts i cada diari tenia el seu públic: El Cor­reo Catalán, Tele/eXpres, El Noti­ci­ero Uni­ver­sal, La Van­guar­dia, Diari de Bar­ce­lona... I, a més, l’Avui que serà la visió cata­lana, cul­tu­ral i de país. Com que no hi havia una gran for­tuna al dar­rere, neces­si­tava un coixí i sem­pre tenia limi­ta­ci­ons. Pre­ve­ient temps difícils o per tenir una garan­tia per poder dema­nar un crèdit, es va dir: “Hem de tenir un patri­moni. El cre­a­rem.” Jo em vaig dedi­car dos anys a visi­tar tots els artis­tes sig­ni­fi­ca­tius que el con­sell asses­sor deter­mi­nava i se li anava a reco­llir l’obra, una pin­tura, escul­tura o tapís. Ara és una col·lecció i va fer el seu ser­vei.

Quasi tots, sí. Hi havia dona­ci­ons espontànies quan se’n van assa­ben­tar, però el con­sell les havia d’accep­tar. Quan començaven artis­tes com Miró i Tàpies a donar una obra grossa, d’un cert valor repre­sen­ta­tiu en la seva tra­jectòria, la resta no podien donar una obra petita o recent. Es pro­cu­rava que fos­sin obres de l’època més repre­sen­ta­tiva de l’autor i d’una certa capa­ci­tat quant a tamany. Això per­me­tia que quan hi hagués una expo­sició, lli­bre o catàleg pogues­sin sor­tir. Els artis­tes van ser molt gene­ro­sos. Calia expli­car-los què se’n faria, del fons d’art, perquè la seva obra fos l’ade­quada en el con­junt de la plàstica cata­lana, l’escul­tura, tapís i tot tipus d’espe­ci­a­li­tat cre­a­tiva.

No va ser per mime­tisme d’uns deter­mi­nats artis­tes. El diari tenia una presència ciu­ta­dana, ja era cone­gut. Se sabia que es volia fer un diari, i els artis­tes, com altres sec­tors pro­fes­si­o­nals, hi esta­ven al cas. En el moment en què surt el diari, a l’Espar li agra­dava molt anun­ciar-hi les dona­ci­ons que s’ana­ven rebent. Uti­lit­zava el diari com a ele­ment infor­ma­tiu amb pàgines monogràfiques, sec­ci­ons o requa­dres. Els artis­tes rebien car­tes, els tele­fonàvem, se’ls infor­mava. Si et dedi­ca­ves durant un parell d’anys només a això...

Els artis­tes s’hi van impli­car. Cesc va tenir una gene­ro­si­tat il·limi­tada perquè feia dibui­xos del que li dema­na­ves i els uti­lit­za­ves en l’entorn. La Pilarín Bayés, el de Miró va ser un gran car­tell, extra­or­di­nari. Se’n va fer aquesta edició [la que surt a la imatge de l’entre­vista] sig­nada i nume­rada. Era la suma. Tots els noms, tots els noms.

Dalí no, ja estava...

Nooo. Ni se’ns va ocórrer.

No, sem­pre n’hi va haver algun que per viatge o situ­ació per­so­nal no podia.

No crec que fos per això. Dalí va morir el... pot­ser estava malalt. En canvi, Miró, tot i ser gran, va rebre el con­sell d’admi­nis­tració en ple a Palma. L’expo­sició del fons d’art es va fer a la Fun­dació Miró el gener de 1976.

Bé... [riu men­tre con­sulta el telèfon mòbil] Dalí mor el 1989.

Per edat, natu­ral­ment [riu]. La imatge de Dalí en aquell moment —en la història sem­pre hem de mirar el moment, mai amb els ulls actu­als mirar l’ahir— era la d’un opor­tu­nista. Era la d’una per­sona sense cri­teri que, per la seva car­rera, sacri­fi­ca­ria el país o el que fos. També cal dir que Dalí no ha tin­gut una pre­o­cu­pació de gene­ro­si­tat com tenia Miró. A Miró se li ha fet un lli­bre i una expo­sició amb cent car­tells de cent actes de soli­da­ri­tat. Per Edi­ci­ons 62, Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal, el Fut­bol Club Bar­ce­lona, Palau de la Música, Cen­tre Excur­si­o­nista de Cata­lu­nya, Òmnium Cul­tu­ral, etcètera. Cent car­tells! Cesc a part, quin artista pot dir-ho? Per tant, era nor­mal que la imatge de l’Avui fos la de Miró, no la del Dalí. Ell tam­poc tenia cap interès. Segu­ra­ment hau­ria estat més pro­cliu a una expo­sició de la monar­quia que una dels qui han pas­sat per comis­sa­ria o estan con­tra un règim dis­cri­mi­na­dor inten­tant fer un diari per donar veu al país.

[Riu] Qui tenia un pes a l’Avui era Joan Triadú, a qui, per cert, he dedi­cat una anto­lo­gia dels seus arti­cles sobre llen­gua. A Pla no li he dedi­cat cap lli­bre, no. Al Triadú, sí. Pla, amb l’Avui, estava en un altre con­text. Pen­sem que [la revista] Des­tino és el nom d’un vers de l’himne de Falange: “Uni­dad de des­tino en lo uni­ver­sal”, per això l’hi posen. En Faulí, el pri­mer que em diu quan em crida al seu des­patx del Brusi és: “Aquí farem cul­tura cata­lana, però l’hau­rem de fer en cas­tellà perquè no la podem fer en català”. La secció es deia Veus i Lle­tres de Cata­lu­nya, i col·labo­rava amb ell fent entre­vis­tes i res­se­nyes de lli­bres. Però teníem aquesta sen­si­bi­li­tat. En Faulí, com a crític, va als Jocs Flo­rals [els de l’exili de Lau­sana] i li posen una multa. Pla no s’ha des­ta­cat per una situ­ació de com­promís. Quan hi ha refe­rents que escri­uen només en català i saben el que suposa de renúncies per publi­car només en català, ales­ho­res mai podràs saber si aquest escrip­tor ho fa en català perquè hi ha un mer­cat que l’interessa o per con­vicció. Jo crec que Pla tenia aquest subs­trat de cata­la­ni­tat, serà dipu­tat de La Lliga, serà un escrip­tor català que es troba en aquesta des­feta: que una part del país són els gàngs­ters que estan matant gent –maten el pare de l’Espar, maten mul­ti­tud de gent, el ter­ror– i ales­ho­res la Gene­ra­li­tat és incapaç d’atu­rar-ho perquè no té les eines. Què queda? Que una part del país con­tem­po­rit­zarà amb els ocu­pants. És evi­dent que el diari ha de ser una ban­dera, no de puresa d’un petit gru­pus­cle sinó de tot el que s’ha ama­gat. Aques­tes per­so­nes com Pla o Dalí, que repre­sen­ten el que repre­sen­ten, era evi­dent que no podien ser els esten­dards o aban­de­rats d’una obra col·lec­tiva per poder tor­nar a recu­pe­rar la iden­ti­tat.

Vostè en les entre­vis­tes està par­lant amb un seg­ment de per­so­nes molt deli­mi­tat per la cro­no­lo­gia, les vivències i la ide­o­lo­gia. El que cal és una visió àmplia, i m’agra­da­ria que sortís una història de l’Avui feta amb pro­fun­di­tat. N’han sor­tit diver­ses, unes quan­tes. Cal una que pogués ser una tesi doc­to­ral que tre­ballés els tes­ti­mo­nis, el periòdic, els docu­ments, les fonts, els arxius... I que, a par­tir d’aquí, pogués sor­tir una mono­gra­fia sòlida. Els dia­ris que tenen una gran sig­ni­fi­cació, com pot ser La Van­guar­dia també, no tenen una història. El tre­ball que va fer Gaziel, estem par­lant de l’experiència d’Agustí Cal­vet amb el compte de Godó en un moment deter­mi­nat, no tota la tra­jectòria. Jo diria que hi ha tres Avuis: l’Avui dels direc­tors, que cadas­cun d’ells té unes par­ti­cu­la­ri­tats, amb les limi­ta­ci­ons econòmiques que tenien; el pro­jecte ini­cial, que no va tenir els recur­sos, i després hi ha com l’han vist els lec­tors. La imatge que ha tin­gut l’Avui d’un diari ideològic, cul­tu­ral, de país, i que ha posat l’èmfasi en unes face­tes.

A l’Avui se’ns dema­nava que les redac­ci­ons a València, Per­pinyà i Palma tin­gues­sin trans­lació a les pàgines del diari i que tin­gues­sin una visió de con­junt. Això no va poder ser. Havia de ser un diari que tingués uns redac­tors que fes com TV3 quan mimava els docu­men­tals. Tro­bar-te amb un diari actiu, no reac­tiu, que sap el que vol però no té els recur­sos va ser el han­di­cap cons­tant. En canvi, altres dia­ris han tin­gut els recur­sos i no han vol­gut fer aquesta acció. Però sense els suple­ments i ober­tu­res a escrip­tors i pen­sa­dors de l’Avui, no es pot enten­dre la història del dar­rer mig segle de Cata­lu­nya.

Hi havia de tot. Hi havia uns empre­sa­ris amb volun­tat de país que no tenien prou conei­xe­ment tècnic del que era el fun­ci­o­na­ment d’un diari. Hi havia uns peri­o­dis­tes que es pen­sa­ven que podien fer una soci­e­tat de redac­tors com Le Monde. Ara als redac­tors se’ls hi diu el pri­mer dia: “Escolti, aquí hi ha això i jo soc l’amo”. I el peri­o­dista accepta, calla i fa el que li dema­nen. Per tant, hi havia de tot. La sort és que hi va haver un gran direc­tor al començament que era en Josep Faulí, que conei­xia l’ofici i va ser l’home que va saber aga­far tota una sèrie de col·labo­ra­dors no només de la secció d’opinió sinó fixos del diari. Això va mar­car el que és el diari, amb uns senyals d’iden­ti­tat que, mal­grat les dis­cus­si­ons que hi pogués haver de par­ti­disme polític d’uns i altres, que són cer­tes, o les visi­ons dels direc­tors, que són cer­tes, hi havia aquests ele­ments que feien com­bre­gar en el periòdic amb aques­tes colum­nes i sec­ci­ons. Tots els petits ele­ments que feien que tenies aque­lla mitja hora de lec­tura en què que­da­ves satis­fet dels repor­tat­ges, entre­vis­tes, arti­cles d’opinió. Aquest és el valor d’un diari. El divorci de redacció i empresa, que es produïa en molts mit­jans i ara també, tot i que el con­flicte està soter­rat. Tre­mo­lem amb les màqui­nes quan hi hagi més con­trol del diner damunt de les idees. Diner i saber sem­pre han estat enfron­tats, i l’Avui no ha estat l’excepció. El que sí ha estat és una molt bona tri­buna de la defensa dels ele­ments de cata­la­ni­tat de tot tipus.