Cinema

Miki Esparbé

Actor

“El teatre és una marató i rodar són els 100 metres llisos cada dia”

Interpreta un actor que ha de fer front a la responsabilitat de fer de pare del seu fill autista al film ‘Wolfgang (extraordinari)’

“De vegades tendim per inèrcia, per una qüestió de condescendència, a menystenir els sentiments dels més petits”

El nostre aprenentatge, la nostra lluita en un set de rodatge, és sempre intentar jugar
L’essència del que estem explicant a la pel·lícula, igual que a la novel·la, és intentar normalitzar l’autisme
L’edat et dona una miqueta més de profunditat. Com més coses vius, més coses tens a explicar
Els actors i actrius que m’agraden són gent que s’arrisca. El que és maco és abordar la feina com un repte

En un 2025 car­re­gat de pro­jec­tes impor­tants, des del nou film de Cesc Gay fins a una sèrie basada en el lli­bre de Cer­cas Ana­tomía de un ins­tante, Miki Esparbé (Man­resa, 1983) estrena el pro­per 14 de març Wolf­gang (extra­or­di­nari) , adap­tació cine­ma­togràfica de la novel·la de Laia Agui­lar (Columna). Hi inter­preta un actor que s’ha desentès del seu fill (Jordi Catalán), un nen autista super­do­tat per al piano, però les cir­cumstàncies li donen una segona opor­tu­ni­tat. Diri­gida per Javier Ruiz Cal­dera, inclou altres intèrprets de renom en el repar­ti­ment (Berto Romero, Àngels Gonya­lons, Anna Cas­ti­llo, Nau­si­caa Bonnín...). És una de les pel·lícules que han rebut una sub­venció espe­cial de la Gene­ra­li­tat per a grans pro­jec­tes en versió ori­gi­nal cata­lana, que abans ja havia bene­fi­ciat Saben aquell, Casa en fla­mes i El 47.

Amb 41 anys ja ha superat la crisi dels 40?
No crec que hagi pas­sat una crisi com a tal, la veri­tat. Suposo que cada canvi de dècada t’obliga a fer una espècie de revisió per veure en quin moment et tro­bes. Però en el meu cas, suposo que l’etapa dels 30 als 40 ha sigut molt reve­la­dora des del punt de vista de conei­xe­ment per­so­nal, de crei­xe­ment, de revisió... Lla­vors pot­ser una crisi com a tal crec que no l’he vis­cuda.
A ‘Wolf­gang (extra­or­di­nari)’ defuig res­pon­sa­bi­li­tats, com ja feia a ‘Una vida no tan sim­ple’, el seu film ante­rior.
Hi ha uns deno­mi­na­dors comuns, tot i ser pel·lícules bas­tant dife­rents. Pot­ser els dos per­so­nat­ges sí que com­par­tei­xen una certa vani­tat, cadascú en la seva dis­ci­plina pro­fes­si­o­nal; són per­so­nat­ges que estan por­tats al límit, han de posar en pràctica els seus conei­xe­ments i veure si són com­pa­ti­bles amb el tipus de vida que volen por­tar. Però, tant com estar en crisi... Jo crec que el meu per­so­natge a Wolf­gang està molt tran­quil, apa­rent­ment.
Però de cop es troba unes cir­cumstàncies noves...
Li arriba un canvi de vida sob­tat. I lla­vors hi ha unes cer­tes resistències d’inici, però no crec que sigui algú que en rea­li­tat vis­qui en un moment de crisi. Hi ha una part del per­so­natge, que això en la tra­ducció de la novel·la a la pel·lícula ha can­viat, i és que el meu per­so­natge és un actor. Això sí que ens ha donat un cert joc amb el direc­tor, sobre­tot per treure una miqueta de punta al nos­tre sec­tor, o per plan­te­jar aquest este­re­o­tip de l’actor, o de direc­tors i gent que es dedica a aquesta dis­ci­plina, que són una mica vani­to­sos.
Va ser difícil tre­ba­llar amb Jordi Catalán, un noi que inter­preta, a més, un paper com­pli­cat?
No, no ho era. Sem­pre que rodes amb nens has d’estar al seu ser­vei, els nens manen. I ja està bé que sigui així, entre altres coses perquè ells per­ce­ben la feina de la manera que nosal­tres inten­tem per­ce­bre-la. El nos­tre apre­nen­tatge, la nos­tra lluita en un set de rodatge és sem­pre inten­tar jugar, i ells això ho fan de forma natu­ral. Lla­vors, la màxima difi­cul­tat, en aquest cas, era sobre­tot saber que el gruix de la pel·lícula, les seqüències més trans­cen­dents, sem­pre pivo­ta­ven sobre la seva feina. I sem­pre hi havia, sobre­tot al prin­cipi, quan no ens coneixíem tant, aquesta expec­ta­tiva de veure si podríem arri­bar fins on volíem arri­bar. Aquest era el seu pri­mer gran paper pro­ta­go­nista. I veure’l tre­ba­llar ha sigut un espec­ta­cle, perquè no és habi­tual que un nen tan jove agafi tan ràpid una dinàmica de rodatge, sigui capaç d’inte­grar d’una forma tan orgànica els recur­sos d’un rodatge des del punt de vista tècnic... No negaré que ha estat difícil, perquè hem tin­gut seqüències com­pli­ca­des, però no pel fet de tre­ba­llar amb un nen i que jo com a adult hagi tin­gut una res­pon­sa­bi­li­tat extra. El Javi [Javier Ruiz Cal­dera] també és un direc­tor amb una gran psi­co­lo­gia emo­ci­o­nal per apro­par-se als actors, i en aquest cas també ho va posar molt fàcil.
Com s’han docu­men­tat sobre la síndrome d’Asper­ger, que reflec­tei­xen en aquesta ficció?
Era un dels motius que més em van ani­mar a expli­car aquesta història. Més enllà que hi hagués el Javi i altres vari­a­bles, sobre­tot la volia fer perquè crec que part de l’essència del que estem expli­cant a la pel·lícula, igual que la novel·la, es basa a inten­tar nor­ma­lit­zar l’autisme. En aquest cas estem reflec­tint un tras­torn de l’espec­tre autista molt sin­gu­lar, molt específic, amb un nen amb altes capa­ci­tats, però n’hi ha algu­nes que s’hi repre­sen­ten i que sí que són comu­nes: la lite­ra­li­tat del llen­guatge, la sin­ce­ri­tat, la difi­cul­tat per adap­tar-se a una sèrie de ruti­nes, la interacció social, etc. Lla­vors, poder posar això en el focus i posar-ho en un paper pro­ta­go­nista em sem­blava molt valent. Bàsica­ment el que t’ense­nya la pel·lícula és que l’únic camí pos­si­ble és a través de l’empa­tia, de l’afecte, de l’amor i de l’entesa. Aquest mis­satge m’interessa i com a ciu­tadà d’un món millor penso que és un mis­satge molt poderós i molt neces­sari.
També és una pel·lícula que parla de dol...
Sí, al final s’està par­lant del dol per la pèrdua d’una mare. De vega­des ten­dim per inèrcia, per una qüestió de con­des­cendència, a menys­te­nir els sen­ti­ments dels més petits. I aquí es valora el fet de donar-li un espai i trac­tar-lo, òbvi­a­ment, amb la sen­si­bi­li­tat que mereix un nen, però no des d’un lloc pater­na­lista, ni molt menys, sinó gai­rebé d’igual a igual. És molt impor­tant saber que pel fet de ser nens no són ali­ens al que passa ni com passa.
Aquesta fide­li­tat a l’hora de reflec­tir que és un noi amb autisme, també l’han apli­cat a mos­trar com és la vida d’un actor, que és la pro­fessió de Car­les, el seu per­so­natge?
Hem aga­fat una sèrie d’aspec­tes que podien ser fàcil­ment por­tats a un lloc més còmic, sobre­tot a l’inici. Exis­teix gent com el Car­les en el nos­tre sec­tor, evi­dent­ment, com en d’altres, però és veri­tat que el fet que formés part del nos­tre sec­tor ens donava un cert joc per a l’expo­sició, per a aquesta gestió de l’ego. També és un espai o un ofici en què plan­te­jar una renúncia davant d’una gran opor­tu­ni­tat és deli­cat, com en molts altres. Si t’arriba una gran opor­tu­ni­tat labo­ral, pot ser una decisió molt gran haver de rebut­jar-la o no, valo­rar si vols inten­tar fer un rumb dife­rent a la teva vida. M’agrada que els dos arcs dels dos per­so­nat­ges, tant del pare com del fill, són molt dife­rents, però aca­ben en un punt d’entesa al final. Tots dos s’ado­nen que pot­ser la seva vida pot ser millor si la com­par­tei­xen amb aque­lla altra per­sona. I això passa per sobre de la vani­tat, de l’ambició, de mil aspec­tes, perquè al final és millor la sen­sació de sen­tir-te acom­pa­nyat, esti­mat i valo­rat.
Hi ha una reflexió interes­sant en la pel·lícula sobre la veri­tat. És impor­tant, però també es diu que si tots digues­sin sem­pre la veri­tat la soci­e­tat col·lap­sa­ria. Com ho han mane­gat això?
No ho sé dir. Hi ha qui diu que la veri­tat està sobre­va­lo­rada. Depèn, crec que evi­dent­ment en con­tex­tos tan deli­cats com els que es plan­te­gen a la pel·lícula és evi­dent que la veri­tat ha d’anar per davant. Una altra cosa és com comu­ni­quem aquesta veri­tat, com podem ser sin­cers en moments deli­cats, en situ­a­ci­ons de dol. Jo crec que aquí, en la història que estem expli­cant, estem posant a l’alça el valor de les emo­ci­ons i de la gestió de les emo­ci­ons. Lla­vors, en aquest cas, crec que estic total­ment a favor, òbvi­a­ment, d’expli­car de la millor manera pos­si­ble allò que passa de la forma més sin­cera pos­si­ble i també amb el major tacte. És a dir, una cosa és que expli­quem la veri­tat i l’altra cosa és que ho fem amb deli­ca­desa. Si és així, a favor.
Creu en les sego­nes opor­tu­ni­tats, un altre tema plan­te­jat a ‘Wolf­gang’?
Evi­dent­ment, sí. Són necessàries. Vivim en una soci­e­tat en què ten­dim a asse­nya­lar de seguida quan algú comet un error. Però, per altra banda, també tenim aquesta espècie de dis­curs en paral·lel que tot­hom té dret a equi­vo­car-se i hem de ser con­seqüents. Jo estic molt a favor d’aquesta segona part. L’error és l’únic que ens pot per­me­tre l’opció de crei­xe­ment i d’apre­nen­tatge. Si no ens per­me­tem errar, mala­ment anem.
Javier Ruiz Cal­dera fa un gir impor­tant a la seva car­rera, on hi ha molt cinema de gènere.
Diu una cosa que m’agrada molt, que és que ell, quan va al cine a veure pel·lícules amb les seves filles, nor­mal­ment aca­ben sem­pre veient aques­tes pel·lícules fami­li­ars que aca­ben sent comèdies esbo­jar­ra­des, pel sol fet que han d’arri­bar a tots els públics, i està molt bé que exis­tei­xin, però que tro­bava a fal­tar aques­tes pel·lícules en què hi hagi un recor­re­gut emo­ci­o­nal una miqueta més pro­fund i de les quals també els més petits o les més peti­tes de casa puguin ser partícips. Crec que això és el que és maco de la pel·lícula, que con­vida a una reflexió final, a poder xer­rar amb els teus fills, o amb qui sigui, és igual, sobre el que allà hi passa, i sobre si ho han vis­cut igual o no, etc.
És impor­tant el recor­re­gut vital i l’experiència a l’hora d’afron­tar papers?
Sí, crec que l’edat et dona una miqueta més de pro­fun­di­tat. Com més coses vius, més coses tens a expli­car, suposo. O entens més des d’on expli­car-les. Jo no soc el mateix de fa cinc anys. Hau­ria expli­cat aquesta pel·lícula dife­rent si l’hagues­sin rodat fa cinc anys, suposo, no ho sé. Ho hau­ria de veure, però crec, sin­ce­ra­ment, que sí que afecta.
Parla de tècnica acto­ral o de madu­ració per­so­nal?
Una mica de tot. És una cosa pot­ser més pro­funda. És des d’on entens les històries. Podria ser equi­pa­ra­ble amb quan hi ha un lli­bre que vas dei­xar a mit­ges fa set o vuit anys i pot­ser ara l’aga­fes, te’l lle­gei­xes i et fas­cina. És perquè era el moment per abor­dar aquell lli­bre. I pot­ser en aquell moment no et tocava tant o no podies enten­dre’l tant. Això em passa sovint. Ja fa anys que vaig deci­dir que no era un delicte dei­xar un lli­bre a mit­ges. Pot­ser no era el moment per abor­dar-lo i n’he reprès algun més enda­vant. Crec que el mateix passa amb les històries. La vida et dona certa pers­pec­tiva per abor­dar segons què a l’hora d’expli­car-ho que pot­ser anys enrere, amb menys conei­xe­ments, no hau­ries sigut capaç o no hau­ries arri­bat a certs llocs. I segu­ra­ment en aques­tes relec­tu­res o revi­si­o­na­ments ens apro­pem pot­ser més a la volun­tat ini­cial de l’autor, si et pares a pen­sar. Pot­ser l’autor volia aquell nivell de pro­fun­di­tat, però alhora també que­dava enco­bert en una espècie d’entre­te­ni­ment de qua­li­tat que també fun­ci­o­nava. Té molt mèrit.
Ha estat un any extra­or­di­nari per al cinema català. No sé si sen­ten una pressió espe­cial pel fet d’estre­nar ara, o al revés.
No ho sé. Hi ha una evidència, venim de l’any d’El 47 i de Casa en fla­mes, sense des­merèixer mol­tes altres pel·lícules, però si par­lem d’èxit de taqui­lla hem d’esmen­tar aques­tes dues. Han dei­xat sem­brat un camí fantàstic perquè la gent torni a sales i vegi més que mai pel·lícules produïdes i fetes aquí, amb moltíssima qua­li­tat i que agra­den molt també fora. És un moment molt maco per estre­nar una pel·lícula, crec, sin­ce­ra­ment.
Se sent còmode en les sèries, que per­me­ten desen­vo­lu­par l’arc dramàtic del per­so­natge amb pers­pec­tiva i temps?
Sí, hi ha això que és interes­sant. Quan et toca abor­dar un per­so­natge en una sèrie l’arc dramàtic és molt més ampli. Lla­vors és un altre tipus de recor­re­gut, més llarg. Un com­pany, fent la com­pa­ració una miqueta de l’audi­o­vi­sual i el tea­tre, deia que el tea­tre és una marató i un rodatge són els 100 metres lli­sos cada dia. En aquest cas una sèrie seria també més una marató a llarg ter­mini, però pas­sant pels 100 metres lli­sos tota l’estona. El dibuix del per­so­natge nor­mal­ment està més esti­rat en el temps i tens més recor­re­gut. Però la feina s’aborda una mica de la mateixa manera, no t’enga­nyaré.
Costa una mica eti­que­tar la seva fil­mo­gra­fia: ha fet cinema d’autor, pro­pos­tes més comer­ci­als, dife­rents gèneres... Intenta no enca­se­llar-se?
Sí, evi­dent­ment. Bé, no és una cosa que pre­ten­gui per­ma­nent­ment, però sí, ha sigut un objec­tiu en els últims temps: inten­tar que no sem­pre se’t col·loqui en un gènere, en un per­fil de per­so­natge. Els actors i actrius que m’agrada com tre­ba­llen i de qui segueixo les car­re­res són gent que s’arrisca. De vega­des s’arris­quen i fallen, de vega­des s’arris­quen i l’encer­ten. Pre­fe­reixo aquest model de car­rera que no pas que sem­pre facis un tipus de per­so­natge con­cret, amb un gènere con­cret i amb un dis­seny molt con­cret i que sigui molt fàcil­ment reco­nei­xi­ble. Per a mi, el que és més maco és poder fer un espec­tre molt ampli de papers i abor­dar sem­pre la feina com un repte. De vega­des tens per­so­nat­ges que et toquen més de prop i de vega­des et toquen més de lluny, però sí, és una cosa que em crida l’atenció i que d’alguna manera de vega­des marca les deci­si­ons, també.
Pot ser que faci menys tea­tre últi­ma­ment?
Estic just ara fent tea­tre a Madrid, una obra que es diu Los nues­tros, de Lucía Car­ba­llal. És una copro­ducció del Cen­tre Dramàtic Naci­o­nal i el Tea­tre Naci­o­nal de Cata­lu­nya que por­ta­rem aquí a la tar­dor.
Al TNC ja va omplir amb ‘La importància de ser Frank’.
Sí, va anar molt bé. Jo intento alter­nar. La meva carta als Reis per­ma­nent és inten­tar fer un mun­tatge de tea­tre cada any i mig i després, òbvi­a­ment, com­pa­gi­nar-ho amb audi­o­vi­sual. Pri­mer de tot és tenir feina, i després, inten­tar qua­drar-ho. Això per a mi és l’esce­nari ideal.
Perfil

Guanyant alçada

Hem parlat en aquestes pàgines del gran talent de les actrius catalanes nascudes als anys vuitanta (Laia Costa, Bruna Cusí, Aina Clotet, Nausicaa Bonnín...), però dels actors es pot dir, si fa no fa, el mateix: Miki Esparbé brilla en la generació dels vuitanta, a la qual pertanyen també David Verdaguer, Marcel Borràs, Pol López, Álvaro Cervantes... Nascut a Manresa el 1983, Miki Esparbé es va formar a l’escola Nancy Tuñón de Barcelona i no ho va tenir gens fàcil, al principi: va aterrar al món de la interpretació fa quinze anys, quan va esclatar la crisi econòmica. Amb els anys, s’ha acabat forjant una carrera professional amb èxits al teatre (El rei borni, que també va protagonitzar al cinema; La importància de ser Frank, L’illa deserta...), el cinema (Barcelona, nit d’hivern, Les distàncies, Malnazidos, Tres...) i la televisió (El inocente, Reyes de la noche, Smiley...).

Actualment viu a Barcelona, però ens atén amb una maleta preparada al costat. Ara mateix està fent teatre a Madrid, “una obra que es diu Los nuestros, de Lucía Carballal”, explica. “És una coproducció del Centre Dramàtic Nacional i el Teatre Nacional de Catalunya que portarem aquí a la tardor.” Li agrada alternar teatre, cinema i televisió: “La meva carta als Reis permanent és intentar fer un muntatge de teatre cada any i mig i compaginar-ho amb audiovisual.”

Divendres que ve estrena Wolfgang (extraordinari), el seu tercer treball amb Javier Ruiz Caldera, després de Malnazidos(2020), un film de zombis ambientat a la Guerra Civil, i Un hombre de acción (2022), una espècie de biopic sobre Lucio Urtubia, un personatge fascinant. “El Javier és un amor –diu–. Entén la vida una mica des d’on jo l’entenc, amb molt sentit de l’humor, és molt sensible, té molt bona psicologia d’actors...” Com Wolfgang, el 2025 d’Esparbé està sent extraordinari: fa de secundari a Asuntos internos, sèrie estrenada fa poc a TVE; coprotagonitza la segona part de la sèrie de Netflix La chica de nieve; ha rodat una altra gran producció de cinema en català, Frontera, de Judith Colell; reviu el 23-F al costat d’Eduard Fernández i Álvaro Morte a Anatomía de un instante, sèrie basada en la novel·la de Javier Cercas, i també té un paper a Mi amiga Eva, que Cesc Gay estrenarà el 3 de setembre.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.