Artistes que arriben després d’un llarg exili

Fa uns quants anys que, a la casa atapeïda de lli­bres i objec­tes on ales­ho­res vivia a París una meva amiga xilena, vaig fixar-me en una seri­gra­fia que conté escrit el seu títol: Las dos Vir­gi­nias. S’hi repre­sen­ten dues Vir­gi­nia Woolf (o dues imat­ges d’ella) sepa­ra­des per una línia. A la part supe­rior, hi ha el dibuix del seu ros­tre de per­fil que remet a la imatge de l’escrip­tora de quan era jove: bella, amb una apa­rença deli­cada i prou serena. A la infe­rior, s’hi repro­du­eix una foto­gra­fia en què el seu ros­tre de dona madura reflec­teix un pati­ment, l’empremta d’un tras­torn men­tal que va tur­men­tar-la fins al suïcidi. Aquesta foto impresa té els con­torns ombre­jats i damunt seu hi ha dibui­xada una creu, que encara em resulta enigmàtica: una imatge rat­llada, ferida? Vaig lle­gir la sig­na­tura de l’obra: Roser Bru. No sabia qui era. En comen­tar-ho a qui m’hos­tat­java, em va dir que era una artista cata­lana amiga de la seva mare que vivia a San­ti­ago de Xile.

No sabria dir per què, havent-me col­pit Las dos Vir­gi­nias, no vaig interes­sar-me més en aquell moment per Roser Bru. Un temps després, durant una breu estada a Xile, va ser la mare (l’escrip­tora Mónica Eche­varría) de la meva amiga qui me’n va par­lar espontània­ment. Em va expli­car que havia arri­bat a Xile quan era molt jove amb el Win­ni­peg, el vai­xell que, des d’un port de França, va trans­por­tar fins a Val­paraíso més de dos mil exi­li­ats repu­bli­cans espa­nyols. Eren pràcti­ca­ment de la mateixa edat –Eche­varría va néixer el 1920 i Bru el 1923, men­tre que també van morir, després d’una llarga vida, amb poc temps de diferència: l’escrip­tora el 2020, l’artista, el 2021– i, fent amis­tat, havien com­par­tit moments, experiències i acti­vi­tats de diversa mena. Eche­varría l’esti­mava espe­ci­al­ment per la seva impli­cació en la lluita con­tra la dic­ta­dura de Pinoc­het. Havien for­mat part d’un mateix movi­ment, Muje­res por la Vida, que, fent acci­ons de pro­testa, denun­ci­ava la repressió, s’atre­via a dema­nar comp­tes sobre els crims dels mili­tars, pre­gun­tava pels des­a­pa­re­guts, però també, amb una acti­tud femi­nista, recla­mava la igual­tat de gènere i el dret a l’anti­con­cepció.

Quan vaig tor­nar d’aquell viatge a Xile, que vaig rea­lit­zar fa uns deu anys, vaig pre­gun­tar a les meves ami­gues his­to­ri­a­do­res de l’art si conei­xien Roser Bru. Em van dir que sí, però que n’havien vist poca obra. Tenien consciència del fet que és una artista nota­ble que, per la seva con­dició d’exi­li­ada sense haver “retor­nat” mai, era quasi una des­co­ne­guda a Cata­lu­nya. Tan­ma­teix, amb tants anys de democràcia pel mig i encara que s’hagués que­dat a viure a Xile, com és que no s’havia fet cap expo­sició que fes justícia a la seva obra? Ha hagut de pas­sar molt de temps fins que, afor­tu­na­da­ment, el Museu d’Art de Girona ha vol­gut Superar la distància, títol de l’expo­sició que, amb la col·labo­ració fona­men­tal de la Fun­dació Roser Bru, han comis­sa­riat Àlex Mitrani i Inés Ortega-Márquez. Vaig visi­tar-la fa uns dies. Allà, en una vitrina, hi vaig tro­bar un altre exem­plar de la sèrie Las dos Vir­gi­nias. També una altra obra rela­ci­o­nada amb Woolf amb un títol que al·ludeix a un dels seus tex­tos més cèlebres: El nece­sa­rio cuarto pro­pio. Hi ha un altre dibuix de per­fil de l’escrip­tora, amb una expressió pen­sa­rosa, a l’inte­rior d’una estruc­tura que repre­senta una casa, des de la qual es per­llonga una línia lila que arriba fins a una frase que tra­du­eixo al català: “Men­tre més escrius, millor per­sona et vas fent.” Com es fa pre­sent a l’expo­sició, Roser Bru, huma­nista que creia en la capa­ci­tat repa­ra­dora de l’art i la lite­ra­tura, va fer obres que home­nat­gen altres escrip­tors tant per la seva fra­gi­li­tat com per la seva dig­ni­tat: el tur­men­tat Franz Kafka, el peruà César Vallejo i, entre altres, dos poe­tes vícti­mes del fei­xisme: Fede­rico García Lorca i Miguel Hernández.

Vin­cu­lada a escrip­tors i escrip­to­res cata­lans exi­li­ats, Roser Bru també escri­via molt bé, comprès el català, havent sigut for­mada en temps de la II República. Ho mos­tren algu­nes car­tes expo­sa­des, entre les quals n’hi ha d’adreçades a Josep Vicente, que va ser alcalde de Sant Feliu de Guíxols i amb el qual va fer amis­tat en esta­des a Cata­lu­nya. També unes quan­tes cita­ci­ons. Una em va atraure pode­ro­sa­ment: “L’exili és existència i trans­for­mació. Amb el temps, comen­ces a ser d’un altre lloc.” Crec que ho va fer perquè em va recor­dar el que diu la meva amiga xilena –que, després d’haver-se hagut de des­fer de mol­tes coses a causa d’una mudança, con­serva com un tre­sor Las dos Vir­gi­nias a la seva nova casa pari­senca– sobre l’experiència de l’exili, que ella va viure llar­ga­ment arran del cop d’estat al seu país. I, és clar, també vaig pen­sar en Mónica Eche­varría en veure car­tells que Bru va fer per a Muje­res por la Vida: “A con­quis­tar la espe­ranza”, va escriure en un de 1987, amb el règim de Pinoc­het que seguia tra­ient els ullals. Aquesta dic­ta­dura va reo­brir la ferida de la seva memòria de la Guerra Civil espa­nyola: l’expo­sició mos­tra diver­ses obres que, esta­blint un paral·lelisme amb la violència fei­xista per­pe­trada ales­ho­res a Xile, van ins­pi­rar-se en la foto­gra­fia de Robert Capa del sol­dat aba­tut.

Coin­ci­dint breu­ment en el temps amb l’expo­sició sobre Roser Bru, que es pot visi­tar fins a finals de març, el Museu Tàpies vol “superar la distància” que ha fet que Marta Palau, una altra artista cata­lana exi­li­ada a causa de la der­rota repu­bli­cana a la Guerra Civil, sigui pràcti­ca­ment una des­co­ne­guda a Cata­lu­nya. És per això que Els meus camins són ter­res­tres, que va inau­gu­rar-se tot just la set­mana pas­sada, vol ser en certa manera una reve­lació entre nosal­tres de l’obra d’una artista que va néixer a Albesa (la Noguera) el 1934 i que, amb sis anys, va anar amb la seva família a Mèxic a bord d’un altre vai­xell, el Mexi­que, que, des de Seta, va trans­por­tar exi­li­ats repu­bli­cans. Arri­bats a Vera­cruz, els Palau Bosch van ins­tal·lar-se a Tiju­ana. Marta Palau va morir el 2022 després d’una llarga recerca artística que va començar com a pin­tora (hi ha a l’expo­sició alguns bells i mis­te­ri­o­sos auto­re­trats) i va anar evo­lu­ci­o­nant cap al tei­xit (a l’obra de Roser Bru, que també va pen­sar com repre­sen­tar la femi­ni­tat, hi ha dones que filen: el fil que uneix, que es com­par­teix) i l’ús de matèries com la terra, les fus­tes, els vege­tals. Bus­car l’espi­ri­tu­a­li­tat en la matèria: fer pal­pi­tar l’invi­si­ble en el visi­ble. Per ella, “l’art és màgia i lli­ber­tat”. I és propi que l’acu­lli un museu que du el nom de Tàpies, que va dir que l’artista pot ser una mena de mag.