1
Llibres
Barcelona - 11 març 2025 10.33 h

Berta Dávila

Novel·lista i poeta

“La ficció ha simplificat moltes vegades la figura de la mare ”

- Barcelona

Berta Dávila (Santiago de Compostel·la, 1987) és poeta i novel·lista, per a adults i, també, d’infantil i juvenil. Ara presenta Els éssers estimats, novel·la publicada per Les Hores amb traducció catalana d’Eduard Velasco. La mateixa editorial va traduir de Dávila La ferida imaginària i ara recupera aquest títol anterior, amb que l’autora va guanyar el premi de la Crítica de Galícia 2023, el premi Follas Novas al millor llibre 2022 i el premi Xerais de novel·la 2021.

Cinc anys després d’haver estat mare, una dona es troba davant del dilema de decidir si vol tornar a ser-ho. El record ambigu del primer any de criança del seu fill li torna un reflex de l’experiència viscuda, travessada per la culpa i el penediment. Des del relat de les últimes setmanes de l’any, en què les reunions familiars s’intercalen amb esdeveniments inesperats, la novel·la ens parla de les arestes de l’amor maternal, dels cànons imposats sobre la maternitat, de la família, del dol i dels seus amagatalls.

L’autora s’endinsa en el gran canvi personal i vital que implica esdevenir mare en una societat en què aquest rol encara ha d’encaixar en uns cànons idíl·lics heretats. I tot això amb l’estil depurat, carregat d’una bellesa estimulant, que permet que amb poc més de cent pàgines Berta Dávila arribi molt lluny en l’interior dels lectors.

La primera pregunta és inevitable. Quan va escriure aquesta novel·la havia estat mare?
És molt possible que no m’hagués interessat mai escriure aquest llibre si no hagués tingut un fill, però no vaig escriure la novel·la des d’aquest punt de vista. No la vaig escriure com un bolcat directe de l’experiència o de les sensacions personals. La literatura beu de l’experiència, pròpia i aliena, de l’observació del món, d’una altra literatura, d’altres narratives... Amb tots aquests elements miro de muntar el que vull escriure. I aquest procés va ser molt important, en aquest llibre.
Per quin motiu?
Primer volia fugir de la forma que va acabar tenint. Fins al punt que em va interessar molt indagar les raons per les quals volia escapar-me de tot això, que van acabar sent les raons per optar per aquesta forma.
No sé si ho entenc...
M’interessava molt allò que aportava al llibre. Per exemple, poder tractar la qüestió de quins són els temes poc convenients i quines les paraules per escriure sobre ells. Penso que hi ha temes que encara avui es perceben com a temes de nínxol, temes que no poden interessar a ningú que no tingui una experiència directa relacionada amb ells o que només es poden escriure estrictament des de l’experiència i dialogar amb ells mateixos a partir d’ella.
D’alguna manera, però, és una obra sobre la depressió postpart, no?
Crec que el que li passa a la protagonista, com a la majoria de les novel·les, és el punt de partida per observar com ella es relaciona amb altres assumptes més amplis: la possibilitat d’escollir, la relació que existeix entre el principi de la vida i el final, el lloc que ocupem en una família, la intersecció entre com ens percebem i com ens percep l’altre, com es configuren els vincles afectius en general i com alguns, sobretot els familiars, sembla que mantinguin un pacte previ. I com l’experiència transformadora de la maternitat reconfigura la nostra percepció de totes aquestes qüestions.
D’acord, ho he simplificat...
Es tracta sobretot dels afectes en un sentit extens, de la possibilitat de construir-los, de la possibilitat que aquesta relectura dels vincles que fa la protagonista, respecte a la seva parella anterior, a les amigues, a la seva àvia Maria, a la seva escriptura, pugui ser una estratègia també per donar forma a l’enllaç que construeix amb el fill.
Al principi del text juga amb la metaliteratura, però no ho manté al llarg de tota la narració.
El llibre parteix, com et deia, del problema d’escriure’l, del qüestionament. Crec que és, d’alguna manera, on se situa. Però en aquest lloc hi ha altres coses, és clar, altrament seria tot closca. També em preocupava sobreexplicar la novel·la. Això és una cosa que passa de vegades quan el punt de partida és aquest qüestionament. Crec que és fàcil travessar la línia i justificar el llibre o la temàtica. I no ho volia fer.
Dona una visió distant, i sana, de la maternitat. Amb més dubtes que certeses. La vida és un matís, suposo. Els contes de fades no són reals. Però tampoc tot és un drama.
Per mi era important la idea que en realitat qualsevol tipus d’amor profund no sempre és rutilant i això està bé, és una idea més raonable sobre què significa tenir un fill. L’experiència de la protagonista no és l’experiència de qualsevol dona que hagi tingut un fill sinó una experiència específica, una història sobre com aquesta mare i aquest fill construeixen el seu vincle, però sí que crec que els sentiments que són complexos i les experiències que ens canvien tenen sempre una gran part d’ambigüitat, zones d’ombra, no necessàriament zones fosques, però sí xamfrans. Em sembla que aquesta idea és lluminosa i que la novel·la camina cap a ella, cap a un vincle construït, particular, que al final a tots dos els va bé.
La mare ‘desapareix’. El fill ho ocupa tot. Una gestió complicada i, en tot cas, no tenir instint maternal no ha de ser una anomalia. La protagonista ho supera, però què en pensa, Berta Dávila?
Crec que la ficció ha simplificat moltes vegades la figura de la mare i hem llegit moltes obres en què les mares eren o bé beatífiques o bé terribles. El relat ja no és aquest, sobretot d’un temps ençà, i va més enllà de l’instint o la manca d’ell, és més complex i ja no és dicotòmic. La protagonista s’enfronta a aquestes dicotomies des d’una certa perplexitat o des d’una certa distància i aquest és també el meu punt de vista sobre això.
I vostè?
En escriure la novel·la em sentia molt lluny de la sensació de culpa que apareix quan no hi ha una correspondència entre allò que una espera que passi i el que passa al voltant de la maternitat, però em preguntava com havia arribat allà, com i quan s’havia produït aquest salt.
La novel·la va rebre tres premis importants. Perquè pensa que va agradar tant?
Agraeixo moltíssim la recepció que han tingut alguns dels meus llibres en aquest sentit, però no hi penso gaire. I tampoc em pregunto quins són els motius. Sempre hi ha una conjunció d’atzars que hi intervenen. Els premis, per mi, són importants en la mesura que puguin contribuir a difondre un llibre.
La seva narrativa manté diversos equilibris, és breu i concisa, però no críptica ni esquemàtica. Bella i amb tocs poètics, però no cursi. Esbossos estimulants de personatges, paisatges, records, situacions, reflexions... Com ho aconsegueix? D’on parteix aquest estil?
M’interessa molt el punt de vista literari, com una novel·la o una veu són capaços d’il·luminar aspectes de l’existència. Per mi, l’experiència de llegir en la infantesa va ser el descobriment que pots sentir-te acompanyada, en un sentit profund, per un altre ésser humà, i crec que no m’he apartat gaire d’això, tot i que pot ser una idea cursi o naïf o potser òbvia. Aleshores, la manera en què s’explica una història no és només això, no és un equilibri formal, és una manera de mirar la realitat.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.