L’any 1940, a classe, els jesuïtes, que eren bastant neutres, ens feien cantar una cançó que deia Frente a la mar y el sol y con voluntad de Imperio, rompe su cautiverio el Pueblo Español. Por una España Grande, por una España Libre, viva nuestro Caudillo y la España Inmortal.

No. I jo a l’Espar Ticó me’l vaig emportar a casa perquè havien agafat el seu germà i, a més, era la peça que tots els policies buscaven. Que ell tirés per terra escales avall dos policies no era habitual. Quan l’Espar arriba a Montserrat [després dels Fets del Palau], l’abat Escarré, somrient, li va dir: “Diu que heu pegat a dos policies? Això no es fa.” [Riu]

Primer va estar al santuari del Miracle i, després, un mes a Montserrat.

Exacte. Hem d’intentar mantenir el que ja fèiem culturalment, però quant a activitat calia buscar alguna cosa que fos profitosa i que es pogués fer buscant les escletxes que permetia la legalitat en aquell moment. Uns van anar a les revistes infantils i van tirar endavant L’infantil, que era una revista que feien els bisbats de Vic i Solsona i que després es va dir Tretzevents; d’altres es van adherir a Cavall Fort; d’altres van fer Edicions 62, i jo, concretament amb en Pep Espar, vaig parlar del món de la cançó, que consideràvem que era molt important. Aquí podíem fer feina i vam començar a barrinar. L’Espar, que era especialista a donar cops de sabre a gent, va reunir uns 150 accionistes de tot Catalunya. Hi havia el perill de trobar un accionista amb diners que volgués imposar el seu criteri, i no era això. Ja havien començat a reunir-se en Miquel Porter, en Lluís Serrahima, en Delfí Abella i tota la colla d’Els Setze Jutges, que feien les seves cançons en la línia de Georges Brassens i que eren de crítica social. Nosaltres preteníem aconseguir el que podríem haver aconseguit o no, que era trobar un Raimon, un Llach... Un dia ens truca de València l’Eliseu Climent i ens diu: “Aquí a València hi ha un xicotet a la universitat que té unes cançons amb molta força.” Ens envia la cinta, sentim Al vent i peguem un bot. “Que vingui cap aquí!”

No existia. Vam pegar un bot. I aquí va començar tot. En Raimon va venir acompanyat d’en Joan Fuster; recordo que el vam anar a buscar a l’estació de Passeig de Gràcia i darrere un noi amb una guitarra amb aire una mica espantat, va dir: “Jo no cante, jo pegue xillits.” [Riu] Vam anar al sopar de la Nit de Santa Llúcia i, després dels premis, allà en Raimon amb la guitarra ja va fer una primera cançó. Després vam anar a La Sibèria, i en va fer una altra. Llavors un altre dia vam anar a casa dels germans Sayrach. I després vam organitzar la primera cantada del Raimon en un teatre, amb unes 1.000 persones, que va ser apoteòsic.

Sí. Aquí vam tenir la sort que el Festival de la Canción Mediterránea va admetre una cançó en català del Josep Maria Andreu que es deia Se’n va anar, i llavors hi havia dos intèrprets: un era la cantant Salomé i l’altre... vam dir que si convencíem el Raimon que cantés –perquè no era el seu estil, evidentment– tindríem una oportunitat per donar-lo a conèixer. Fins i tot hi havia la possibilitat que com a final de festa ell pogués cantar alguna de les cançons, cosa que al final no va poder ser. Però el Raimon ho va veure, va acceptar posar-se una corbata i cantar una cançó molt digna, però que no era el seu estil de cançó. Arran d’això, vam fer el primer disc, en què hi havia el Se’n va anar i el Diguem no. El Diguem no, amb aquest títol, no hauria passat la censura i hi vam posar un altre títol que es deia Ahir. La lletra era la mateixa.

Ell s’hi va incorporar l’any 1963. I l’Espar Ticó hi era des del principi, n’era el president.

Vint-i-tres, diria.

Crec que és molt important. Nosaltres ja teníem in mente què havia de fer. El Raimon, si no hagués sortit, no hauria existit, però va sortir. I d’altres. La cançó per ballar d’entrada la censura no la permetia. No podíem agafar Frank Sinatra i traduir-li una cançó perquè la censura no ens deixava fer cap traducció. Deien que ho feien per protegir la producció autòctona, o sigui que estàvem condemnats a fer cançons de l’Andreu i el Borrell, per entendre’ns. Totes les autoritzacions de cada cançó que passava per la censura tenien un tampó que deia “prohibida la reproducció en llocs públics i per ràdio”. La cosa era molt magra. També havíem de competir amb La Voz de Su Amo, la filial de His Master’s Voice anglesa que tenia els Beatles. Quan sortien els Beatles aquí la gent ja els reclamava. D’allà enviaven el motlle per posar a la màquina i reproduir els discos. La Voz de Su Amo, a cost zero de producció, tenia ja la matriu per fabricar discos. No havia de fer propaganda i a les caràtules ja els venien els clixés tots fets. I treia el disc i en venia 300.000. Nosaltres trèiem un disc del Miquel Porter, que era una persona entranyable, intel·ligent, amb cultura i molt de mèrit, però venia 300 discos. La cosa era molt complicada.

Crèiem que hi havia d’haver un lloc on es trobessin segur els discos i llibres en català, i perquè a més teníem una clientela que a vegades buscava llibres que aquí no es trobaven i Ona els feia venir de França.

Exacte. 

Enric Cirici: Vam sortir amb els discos i les botigues no els volien perquè es pensaven que no en vendrien cap i, a més, que serien objecte de la policia. Per tant, es va fer tota la ruta pel país com vam fer amb l’Avui. Els cantants anaven pels pobles i ciutats actuant i en aquell moment podíem vendre els discos. Després, quan hi va haver l’èxit del Raimon i Ona en venia els discos, els altres s’hi van anar apuntant. I, finalment, com que van veure que no passava res, tothom tenia els discos. Afortunadament, no ens van posar cap petard ni res a Ona. Era probable, però no va passar. I l’extensió la vam fer amb els voluntaris que teníem per tots els racons del país. Després el problema va ser que als cantants individuals no els volia ningú.

Sí, el primer èxit d’Edigsa és el Raimon. Abans, l’any 1962, havíem tret els primers discos, que eren l’Espinàs canta Brassens en català, un del Miquel Porter i la col·lecció literària, en què els poetes recitaven les poesies amb la seva pròpia veu.

La Trinca i el Serrat.

E.C.: Una editora de Madrid volia editar-lo en castellà i va aconseguir que Espanya guanyaria el concurs.

E.C.: Jo i d’altres, amb en Pep Espar. Vam estar uns dies intentant convèncer-lo. 

J.M.M.: I en Jaume Picas i la Guillermina Mota. E.C.: Anava endavant i endarrere. Al final va fer una carta en què hi renunciava, que vaig portar jo.

E.C.: Sí, ja ho havia fet, però després va fer una carta en què es retractava que havia dit que només volia fer-ho en català. El van portar amb la idea de fer-ho en castellà, l’editora de Madrid. 

J.M.M.: Al final no va cantar en castellà i es va quedar un temps a l’exili, cantant a l’Amèrica del Sud.

J.M.M.: En Joan Manuel Serrat es va donar a conèixer aquí amb el grup inicial d’Els Setze Jutges, en català. Però la seva mare era aragonesa i la seva llengua materna, el castellà. Per a ell no era una cosa estranya cantar en castellà. Nosaltres el teníem només en català. Al començament cantava les Paraules d’amor i aquestes coses. I, de cop, se li obre la possibilitat de ser reconegut a fora i guanyar-se la vida cantant, cosa que no s’havia plantejat abans. Aquí és quan comença tota la pressió que rep dels seus representants i editors en castellà. Nosaltres a ell sempre l’editem en català.

L’Antologia històrica de la música catalana. És una història de la música catalana que vam fer sota la presidència de Pau Casals, se’n va cuidar l’Oriol Martorell i va continuar en Salvador Pueyo. Era una obra totalment ruïnosa i deficitària, perquè, per exemple, aquí havia de sortir una òpera i El giravolt de maig, de [Eduard] Toldrà, és una òpera enregistrada al Palau de la Música amb una orquestra simfònica i cantants. Això costava un dineral. Hi va haver algun accionista, com en Josep Vilaseca Marcet, que quan hi havia una cosa extraordinària... Els accionistes d’Edigsa eren gent molt soferta, que no només mai no van voler imposar un criteri estrany ni van percebre cap dividend, sinó que, a més, de tant en tant es grataven la butxaca quan s’havia de fer una ampliació de capital.

El tema artístic el portàvem en un consell d’administració en què teníem un criteri bastant bo. Érem gent amb criteri, però com a assessors teníem l’Antoni Ros-Marbà, Oriol Martorell, Salvador Pueyo, i, literàriament, en Jordi Sarsanedas i Jaume Picas, cadascú en la seva especialitat. Per exemple, teníem un disc de les cançons del gueto de la Núria Espert, cantant en català les peces originàriament en jiddisch que es cantaven als guetos de Cracòvia i de Varsòvia, i la traducció literal la va fer un polonès jueu, però el retoc literari el va fer en Sarsanedas. En canvi, en Jaume Picas tenia Història de Catalunya amb cançons, un disc importantíssim. És una joia perquè en Jaume Picas, que havia fet la guerra, va estar exiliat, va estudiar lletres a la Universitat de Montpeller i dret [va ser articulista de l’Avui], tenia el do de dir les coses poèticament d’una manera clara, senzilla i popular. Per exemple, la cançó Misty, que vol dir emboirat, com ho tradueixes? Ell comença la cançó, que va cantar la Núria Feliu: “Tot és gris, ho és el temps...” Teníem uns assessors molt bons, i en el dia a dia, Josep Maria Andreu.

El que passa és que teníem un mercat petit. Llavors el nostre problema és que el cent per cent del que fèiem era producció pròpia i, per tant, volia dir: estudis d’enregistrament, tècnics, hores d’enregistrament, músics, partitures, còpies, distribució, promoció, organitzar festivals...

Jo era advocat, tenia despatx propi i era secretari del consell d’administració del grup SA Cros, que en aquell moment era una empresa molt important. I els primers discos d’Edigsa, quan no teníem local ni res, els van portar al meu despatx. En Lluís Serrahima va venir a ajudar-me, posant discos d’Els Setze Jutges a dins dels sobres. Llavors vam tenir un petit local, després vam tenir el local gran a Gran Via, 654, on hi havia la botiga Ona, les oficines i, a baix, els magatzems. Vaig començar dedicant una estona a Edigsa i al final vaig acabar dedicant una estona al despatx, i tancant-lo. Vaig mantenir l’assessoria jurídica de les tres empreses del Grup Cros, que tenia molt per la mà.

No. El problema era del mercat. Totes les discogràfiques d’aquí, excepte les més importants, van desaparèixer. La Voz de Su Amo es va mantenir perquè tenia els Beatles.

Un disc molt important va ser Història de Catalunya amb cançons, perquè encara em trobo gent gran que diu que de petit els seus pares l’hi posaven en casset al cotxe quan anaven amb el Seat 600. Se saben de memòria la història de Catalunya gràcies a aquell disc.

Per evitar la censura, vam arrendar la marca Edifont, que tenia un català que feia discos de cursos per correspondència que editava a Sant Sebastià. Llavors passàvem la censura a Sant Sebastià, els enviàvem el text català. D’aquí va venir que editéssim els primers discos d’Ez Dok Amairu, que eren Els Setze Jutges del País Basc. Llavors s’hi van afegir els Voces Ceibes gallecs.

Recordo el festival de cançó catalana que vam fer al teatre municipal de Perpinyà organitzat pel Centre d’Estudis Rossellonesos. Hi vam dur un autocar amb Raimon, Pi de la Serra, Guillermina Mota, Espinàs... Estava el teatre atapeït amb tots els exiliats del Rosselló. Vaig haver d’improvisar un discurs i fer de presentador. Amb el Raimon, al final, la gent plorava, i en baixar m’abraçaven.