Llibres

Rosa Maria Martínez Ascaso

Especialista en Shakespeare

“Shakespeare no opina ni jutja, exposa”

Rosa Maria Martínez Ascaso, bibli­o­tecària i docu­men­ta­lista, ha exer­cit la seva pro­fessió en diver­ses bibli­o­te­ques, com ara la de Sallent, la de Saba­dell, la Bibli­o­teca de Cata­lu­nya i la de la Reial Acadèmia de Bones Lle­tres de Bar­ce­lona. És una reco­ne­guda espe­ci­a­lista en Shakes­pe­are i té una bibli­o­teca par­ti­cu­lar de més de 3.000 lli­bres sobre l’autor anglès.

Amb A. Usan­di­zaga va escriure el lli­bre Bibli­o­grafía de tra­duc­ci­o­nes españolas de las obras de William Shakes­pe­are (1989), publi­cat pel Con­sell Supe­rior d’Inves­ti­ga­ci­ons Científiques.

L’edi­to­rial Cos­setània ha publi­cat qua­tre lli­bres de l’autora: Shakes­pe­are i la Natura. Ins­pi­ració i Sim­bo­lisme (2009), Sex­pe­are. Amor i sexe en Shakes­pe­are (2019), Rere el som­riure de Shakes­pe­are (2021) i el lli­bre juga­ner i ori­gi­nal en què l’autora fa par­lar tot de per­so­nat­ges famo­sos sobre l’obra de Shakes­pear, Des de l’Olimp: Shakes­pe­are trenca el seu silenci (2023).

Ara pre­senta, amb la mateixa edi­to­rial, El crim en Shakes­pe­are, amb pròleg de Genís Sinca. Els camins del crim en Shakes­pe­are són plens de reguit­zells de sang i aquest lli­bre és un viatge sag­nant per la gran vari­e­tat d’assas­si­nats que omplen les seves obres. Rere cada espasa, cada daga, cada verí, rere les mans que estran­gu­len la innocència o la culpa, s’hi amaga la passió, l’ambició, l’enveja, la frus­tració i les com­ple­xes rela­ci­ons entre els éssers humans.

Amb una cirur­gia psi­cològica, Shakes­pe­are fa una dis­secció de la fra­gi­li­tat de la con­dició humana. “La de Lady Mac­beth amb les seves mans bru­tes, la de Claudi enve­ri­nant el seu germà, la d’Otel·lo, que, ence­gat per la gelo­sia, es con­ver­teix en l’assassí de la seva pròpia feli­ci­tat, la d’un Ricard III ple de com­ple­xos, la d’un Iago maquiavèl·lic pre­pa­rant la trampa mor­tal, o la d’una Juli­eta que tria el punyal per esca­par d’un món que l’ha traït...”

Cinquè assaig en què fa un bui­datge temàtic –bé, el de l’Olimp era dife­rent, menys assagístic– de l’obra de Shakes­pe­are. El suc de l’autor i la seva passió per ell no tenen límits, sem­bla ser.
No, no tenen cadu­ci­tat, són inex­tin­gi­bles. Crec, com va escriure Sal­va­dor Oliva, l’expert tra­duc­tor de Shakes­pe­are al català, que “a Shakes­pe­are mai te l’aca­bes”. I jo afe­geixo que té moltíssi­mes lec­tu­res. És un pou sense fons. Un abisme llu­minós i ple de vida.
En aquest cas, quins cri­te­ris de selecció ha triat? Pel títol sem­blen obvis, però si ens ho amplia una mica...
He anat esco­llint tot el que fa referència a crims i delic­tes en les obres dramàtiques, que és moltíssim. Perquè Shakes­pe­are fa de psicòleg, d’ana­lista, de filòsof, de sexòleg, de lingüista, de forense i fins i tot d’ana­to­mo­patòleg, perquè fa una dis­secció de l’ànima del cri­mi­nal.
Quan cal, Shakes­pe­are fa ser­vir una violència explícita, oi?
En Shakes­pe­are tro­bem tota la tipo­lo­gia cri­mi­nal. Des de les atro­ci­tats del crim col·lec­tiu que són les guer­res, al crim indi­vi­dual i el suïcidi. Totes, amb detalls específics i mor­bo­sos. Però la violència suprema la desen­vo­lupa a Titus Andrònic, una obra super­gore amb vio­la­ci­ons, ampu­ta­ci­ons i tor­tu­res. Els seus cri­mi­nals són com fenòmens natu­rals: impla­ca­bles.
Quins són els seus per­so­nat­ges cri­mi­nals pre­fe­rits?
Iago, Ricard III i Ham­let. El pri­mer i el segon són una des­cripció genial del tipus de cri­mi­nal que, amb sang freda, ple d’enveja i ambició, pla­ni­fica els seus movi­ments sense escrúpols. Ham­let, com a per­so­ni­fi­cació dels dub­tes exis­ten­ci­als, s’iden­ti­fica amb tota la huma­ni­tat. I al final acaba sent un assassí: de Poloni, de Rosen­crantz i Guil­dens­tern, de Laer­tes, el germà d’Ofèlia, i de l’assassí del seu pare, el seu oncle Claudi.
Ha comp­tat quan­tes morts vio­len­tes hi ha en tota l’obra de Shakes­pe­are?
En el tea­tre shakes­pe­arià se citen les morts de 250 per­so­nat­ges amb nom. Però les més des­ta­ca­des són les 66 morts en escena, que abas­ten la gamma més vari­ada de tipo­lo­gies cri­mi­nals: mag­ni­cidi, uxo­ri­cidi, fra­tri­cidi, infan­ti­cidi, etcètera.
En reu­nir tota la infor­mació específica, alguna cosa li ha cri­dat l’atenció espe­ci­al­ment?
Shakes­pe­are ha estat lloat fins a com­pa­rar-lo a Déu, però també qüesti­o­nat i cri­ti­cat per les plo­mes de Vol­taire, Tols­toi i Mark Twain, entre d’altres. Empesa per la curi­o­si­tat, vaig inves­ti­gar sobre què pen­sava Hit­ler d’ell. I resulta que quan els nazis van pujar al poder, Hit­ler va fer pro­hi­bir tots els autors estran­gers, menys Shakes­pe­are. Però... li va apli­car una cen­sura radi­cal, mani­pu­lant argu­ments, com el de Ham­let i El mer­ca­der de Venècia, on va fer que Shy­lock fos un jueu molt abo­mi­na­ble i perillós.
L’exèrcit de fans de les seves obres sobre Shakes­pe­are va crei­xent, oi? Tant d’anònims de car­rer com de noms tan des­ta­ca­bles com l’actor Josep M. Pou...
He com­pro­vat que un lli­bre té recor­re­guts llargs i insos­pi­tats. La meva entre­vista tele­vi­siva amb en Xavier Gra­set m’ha donat molts lec­tors. I també he tin­gut sor­pre­ses en situ­a­ci­ons ines­pe­ra­des.
I ara, quin nou assaig sobre Shakes­pe­are podem espe­rar?
Estic redac­tant un nou lli­bre que segu­ra­ment es titu­larà La màgia i el món sobre­na­tu­ral en Shakes­pe­are, una temàtica força tabú i con­tro­ver­tida, però també molt pre­sent en l’autor anglès. Com en molts altres temes, Shakes­pe­are no opina ni jutja, exposa.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.