“Li porten el primer Avui al llit de mort i Fuster hi veu la culminació antifranquista”

La transversalitat és un invent del Ramon Fuster perquè l’any 1973 la idea de crear un diari en català es revitalitza de seguida. Gent com l’Espar Ticó, que és un dels grans instigadors de l’Avui, pensen en Ramon Fuster com un personatge d’acció que ja ha comès miracles antifranquistes i, per tant, serà capaç de tirar endavant una idea molt potent però molt difícil de fer. Ho van fer amb una gran facilitat pel que coneixien que havia succeït abans. Hi havia hagut l’any 66 l’intent de fer un diari en català que es deia Migdia, instigat per un empresari que es deia Oleguer Soldevila, l’empresari de l’hotel Majestic. L’Oleguer Soldevila, juntament amb l’Espar Ticó, havien ideat aquesta primera idea, que havia fracassat. I ho havia fet per un fet molt important en aquesta història que la va resoldre Ramon Fuster. Migdia havia fracassat perquè ho havien consultat a Madrid. I quan el senyor Soldevila se’n va a Madrid i s’entrevista amb el general Alonso Vega, aquest l’hi treu del cap.

L’empresari Soldevila era un home molt ben connectat. Anava sovint a Madrid, i en aquesta ocasió l’Alonso Vega li va dir una frase que exemplifica molt bé el que no s’ha de fer mai quan es vol engegar una entitat catalana com és l’Avui. Li va dir: “Mira, Soldevila, cuando te afeites por la mañana y te coloques delante del espejo, te tendrás que meter una cosa en la cabeza: Hoy no volveré a hablar más en catalán.” I això de fer un diari en català, evidentment, “treu-t’ho del cap”. Va quedar arrencat de soca-rel. En Soldevila torna a Barcelona –era l’any 66– una mica decebut i amb la por al cos. “Això és impossible.” Quan l’Espar Ticó, amb aquest precedent, fitxa Ramon Fuster per presidir Premsa Catalana, el primer que diuen és “No aneu a Madrid a explicar res, això ha de sortir d’aquí, s’ha de fer aquí i no hem de consultar res a fora”. Part de l’èxit és aquest, tota aquesta màquina que s’engega des d’aquí amb gent que ja havia fet moltes coses.

Bé. Ramon Fuster, que practicava un cristianisme antifranquista amb una injecció de catalanisme molt potent, va ser el primer degà democràtic que va revitalitzar el Col·legi de Doctors i Llicenciats de Catalunya. Era el degà dels mestres, professors, llicenciats, les universitats... Tota la potència intel·lectual en mans dels falangistes, gràcies al deganat que va aconseguir Ramon Fuster, es recupera per al país, per al catalanisme, la desburocratització i la revitalització de la intel·lectualitat dels mestres.

Ho va començar a fer als anys seixanta. Tot això era molt complicat. Aquest col·legi on som ara estava fortament en mans de la Falange, però, dins un grupet petitó de col·legiats, en Ramon Fuster, que havia fundat l’escola Tagore a Bellaterra, inspirat en les escoles republicanes dels mètodes Montessori anteriors a la Guerra Civil, es converteix en un personatge que fa miracles: una escola en català en què els nens i nenes estaven barrejats introduint tècniques educatives que tenien el català com a eina fonamental arrelada al país, i el miracle d’haver-se convertit en un degà totalment inesperat que des de l’any 63 mirava d’entrar en la junta directiva d’un col·legi que entenien que era important recuperar per al país. L’any 69, i la data és molt important, Ramon Fuster aconsegueix convertir-se de manera inesperada en el nou degà del Col·legi de Llicenciats. Això capgira completament el país, perquè és la primera vegada que de manera democràtica els col·legiats, amb molts falangistes, aconsegueixen escollir un demòcrata, catalanista i mestre.

Tenia un carisma absolut. Un home de Bell-lloc d’Urgell, de Lleida, una força de la Terra Ferma. Això és molt important per entendre la història de l’Avui. La força lleidatana de Ramon Fuster, un home que havia estat professor de Virtèlia, que havia creat personalitats de tota mena política com Mayor Zaragoza, els germans Maragall, Miquel Roca Junyent; tota aquella elit catalanista de la Barcelona dels anys cinquanta i seixanta que posteriorment tindrà una incidència política molt important, beuen directament de la font pedagògica de Ramon Fuster, que era un pedagog excepcional. Era un mestre d’escola que posteriorment va ser molt útil per crear idees com l’Avui. Per exemple, deia que Antonio Machado s’havia d’explicar amb un vas d’aigua al costat. “És tan sec que vostè necessita tenir un vas d’aigua per entendre Machado.” Mai més podràs agafar un llibre de Machado sense pensar en el vas d’aigua i la sequedat de l’autor. Era un home que t’explicava Catalunya amb una claredat i facilitat molt importants. Tot això va desllorigar molt una idea difícil com és l’Avui.

D’una manera molt fàcil. No sobrava ningú, tothom hi era benvingut. I aquesta transversalitat va ser bàsica per entendre l’èxit de l’Avui. Ramon Fuster és qui té la idea d’introduir en els comptepartícips, milers de persones implicades en la creació del diari, gent com Paco Candel. L’autor d’Els altres catalans [1964] també hi havia de ser. I en Candel, jo com a biògraf ho puc dir, estava encantat de formar part d’una entitat catalana que, per primera vegada, introduïa un diari en català.

No. Els altres catalans, com a estratègia d’Edicions 62, de Max Cahner i companyia, es publica per primera vegada en català. El Sant Jordi del 1964 Els altres catalans no surt en castellà, surt en català, traduït per Ramon Folch i Camarasa.

Sí, en castellà, però l’hi tradueix Ramon Folch i Camarasa. Els falangistes mai no van imaginar que Els altres catalans tindria el més mínim èxit. Era el menyspreu, com has vist amb el general Alonso Vega. El menyspreu al català va donar molta embranzida al diari Avui, el fet de pensar que fracassaria. És el mateix que Els altres catalans, que va ser un rècord de vendes des del minut zero que el llibre va sortir al carrer en català. Aquest és l’avantatge que va tenir l’Avui. Tots aquests petits exemples van ser determinants, com conèixer l’enemic per véncer-lo. Aquesta és l’ànima d’en Fuster Rabés: tenir en compte a tothom que pogués ser sensible a la idea i implicar-lo, fos en Miró i en Tàpies amb quadres, fos en Candel amb la seva presència... Candel posteriorment va publicar moltíssims articles al diari, introduint temes que interessaven al país i que l’explicaven. En Candel havia sigut qui, per primera vegada, havia tingut la capacitat intel·lectual d’explicar el fenomen de la immigració en massa que havia vingut a Catalunya a treballar i a viure-hi. És la Catalunya en què s’ha convertit el país posteriorment. Molt poca gent ja no té ascendència andalusa, extremenya o gallega.

Ve per Cavall Fort, però la connexió lleidatana és fonamental per entendre aquesta història d’antifranquisme i de recuperació democràtica. L’Espar Ticó té una biografia molt interessant perquè a casa seva eren franquistes, i ell era franquista. Ve a Barcelona a estudiar a la universitat ficat en un bàndol molt clar. I és a Barcelona on se li obren els ulls i desperta.

Hi ha una sèrie de fets biogràfics que hi influeixen perquè sigui franquista. A Barcelona, a través d’amics i de contactes a la universitat i de decebre’s també per la manera com es feien les coses sota el franquisme, l’Espar Ticó es transforma. És un dels fets metamòrfics més impressionants que han succeït al país, perquè passa de ser franquista a convertir-se en un catalanista recalcitrant. L’Espar Ticó era un home amb un motoret a dintre i des de la seva botiga de La Sibèria, on s’hi venien abrics de pell, als emprovadors es comença a gestar tota una obra clandestina per fer coses per derrocar el règim franquista. La primera important és Cavall Fort [1961], amb un èxit important. Cavall Fort és un nom que es treu del barret l’Espar Ticó, d’un joc que de petits jugaven a Lleida. Comença a entendre de quina manera es podria crear una revista per a nois i noies i agafen en Ramon Fuster, que havia creat l’escola Tagore, com l’eina pedagògica per saber com s’havia de fer una revista. En Fuster Rabés ja havia fet moltes publicacions: la revista Forja, diferents petites revistes que havien funcionat molt bé per difondre el missatge d’aquest cristianisme antifranquista que diem. Però Cavall Fort és l’eclosió on tot això funciona.

Sí, sí. De fet, de jove, anava per capellà. Però el fet pedagògic l’acapara completament.

Es coneixen a l’entorn del CICF [Centre d’Influència Catòlica Femení]. El tema de Joan Triadú aquí és important. Fuster coneixia en Triadú perquè havien creat l’escola de jardineres educadores al CICF, una escola on a en Ramon Fuster a començaments dels anys seixanta se li havia acudit que s’havia de formar les jardineres educadores perquè els nens de 3 a 6 anys tinguessin atenció educativa. Fins aleshores els nens petits, de 3 a 6 anys, estaven a casa amb la mare. I és en Fuster Rabés qui a través del CIC comença a educar una generació de noies perquè siguin jardineres educadores. No les educa per fer quatre dibuixos amb els nens! Les educa amb una dimensió intel·lectual impressionant, de manera que el nen quan als 6-7 anys entra a escola ja tingui una formació en matemàtiques, etcètera. En Fuster Rabés ha fet que Cavall Fort sigui meitat còmic meitat literari. Els nens han de llegir. Fent-hi entrar tothom, Marta Mata, Rosa Sensat... Aquesta transversalitat pedagògica fa que Cavall Fort es converteixi en una revista perfecta. Per tant, el primer exemple d’èxit de publicació catalana íntegrament en català és Cavall Fort, fet tot completament aquí. L’Albert Jané repassant els textos, en Ramon Fuster publicant-hi com a Ramon de Bell-lloc, l’Espar Ticó a darrere fent que els pares s’hi impliquessin... És tota una amalgama de gent que als emprovadors de La Sibèria feien reunions secretes.

També, era el pis on hi havia el seu despatx, però a vegades la gent per deixar paquets o textos o el que fos ho deixava als emprovadors. Al primer pis, a sobre de la botiga, és on un joveníssim Josep Maria Figueres havia començat a treballar l’any 73 com a estudiant d’història amb l’Espar Ticó per engegar un possible projecte d’un diari en català que es digués Avui. És on coneix en Ramon Fuster, que ja l’han fet president de Premsa Catalana, i comencen a fer bellugar una campanya per anar per tot el país a explicar i a fer socis per al futur diari Avui. Poble per poble, en Ramon Fuster i en Josep Maria Figueres van anar a fer la campanya a peu pel poble. Deixaven el cotxe i anaven a peu explicant que hi havia un diari en català i a excitar la gent, durant tres anys. Això explica la dimensió d’acció d’un personatge com Ramon Fuster, que s’hi implicava tan a fons que els dissabtes i diumenges se n’anava pels pobles a explicar què era l’Avui, amb en Josep Maria Figueres, que des del despatx del primer pis de La Sibèria anava gestionant tota aquesta xarxa que faria que la gent en persona sabés què seria l’Avui.

En els fets del Palau en Ramon Fuster és el senyor X que en Jordi Pujol cita en diversos llibres. És el professor que corregeix els pamflets que cauen pel Palau de la Música quan els llencen a baix,a la platea, amb els representants falangistes controlant que no passés res. En Ramon Fuster és qui no tan sols corregeix els pamflets, sinó qui en la detenció de Jordi Pujol aquella matinada amaga papers de Jordi Pujol a casa seva.

D’una manera tremendament catalana. Va arribar a casa en Fuster amb els papers i –la seva filla ho explica– no se’ls va acudir res més que amagar-los al millor lloc que hi havia a casa, que era la sopera. Van obrir la sopera i van amagar-los allà per si venia la policia. Tota la instigació que hi va haver al voltant dels fets del Palau estaven amagats en una sopera i no es van descobrir.

Ni el van detenir ni el van fitxar. Un dels èxits va ser aquest, precisament. La jugada és mestra.

En Fuster era un home que tots aquests personatges que eren més joves que ell, en Jordi Pujol i l’Espar Ticó, l’anaven a veure com a conseller, a demanar-li com s’havien de fer les coses. Fuster era mestre d’escola i s’explicava molt bé. Era un home que pensava bé. Aquest fet lleidatà, més sec, és important en Ramon Fuster perquè venia d’un lloc on no se’ls encanta res. Venia de poble, la Guerra Civil s’havia carregat mig poble, a Bell-lloc d’Urgell, on la gent és dura, gent amb uns principis inqüestionables, i el seu catalanisme era irrompible. Aleshores en Fuster rebia aquests personatges que li preguntaven “com hem de fer un diari”. ”El diari, el primer que heu de fer és no consultar a Madrid. El primer que heu de fer és estar units. El primer que heu de fer és incloure el PSUC, tot el ventall encara que no hi estigueu d’acord, hi han de ser. O anem tots junts o no farem res.” És el mateix que explica l’èxit que fos escollit com a degà al Col·legi de Doctors i Llicenciats, el CDL. És un home que pensava bé i que a l’hora d’actuar també era una gran persona d’acció, i això el converteix en una mena de 007 antifranquista perfecte, perquè ningú sospitava d’ell. Un professor d’escola, el Tagore... Era un home que es va ficar la policia a la butxaca. Aquí, al CDL, hi havia un policia que venia cada dia a mirar que les coses no se n’anessin de mare. Aquest policia era amic d’en Ramon Fuster, que va fer que no denunciés res. Era una persona a la qual no se li podia dir que no perquè en Ramon Fuster tenia un fer molt català, era molt bona persona. Era un home incapaç de matar una mosca. I aleshores ni la policia el veia capaç de fer cap mal. Per tant, entenien que el que ell feia no era de cap manera maliciós. Hi havia una gran innocència que semblava que embolcallava el personatge, però a dins hi havia una potència molt forta. Una gran personalitat irrompible, aquesta Lleida que portava a dins, que va fer que quan algú li preguntava sobre alguna idea per fer –Jordi Pujol, Espar Ticó, Albert Jané, Enric Cirici...– sortís empeltat de la seva força.

Era més aviat com un guru. Una persona que la majoria de catalans desconeixen però que té una biografia sensacional. De fet, per això el Col·legi de Llicenciats m’encarreguen aquesta biografia, perquè van dir “No pots ni imaginar la quantitat de coses que va fer aquest home”, i és veritat. El Fuster, sobretot, el que va fer és preservar molt bé un batec catalanista molt sa que a nivell pedagògic havia funcionat molt bé durant la República. Eren aquells institut escola en què havia vist com els nens sortien llegint en català d’una manera diferent, molt humanista. Era un home, un savi, amb molts tentacles i una gran capacitat de relacions humanes. “Els nens han de ser cultes, però s’han de saber relacionar, han de saber respectar i fer-se dignes.” Això ho explica als seus alumnes del Virtèlia, sigui un Mayor Zaragoza, un Miquel Roca Junyent o els Maragall.

A tots dos. De fet, a Virtèlia, l’any 59, és on hi va tantíssima gent. L’any 59 Ramon Fuster veu que sota el franquisme Virtèlia ha de pujar un grau, però que sota Virtèlia ja no ho pot fer, i crearà una escola pròpia.

No, però la fa. És el Ramon Fuster! No hi ha mai un no per a ell. És una gran persona i un gran professor. Molts s’han format sota la seva estigma pedagògica i és impossible dir-li que no. Fa l’escola Tagore, amb nens i nenes barrejats. És com un miracle. Amb idees sueques, amb unes hamaques a l’aire lliure sota el bosc, a l’estil Montessori.

Un Sala i Martín, els Terribas... Una sèrie de personalitats que, tal com han sortit del Virtèlia, també sortiran del Tagore. Un dels instigadors és Frederic Roda. La xarxa de personalitats és molt àmplia. Hi ha un batec catalanista antifranquista que funciona molt al Tagore i que és d’on sortiran moltes idees com el Cavall Fort. És un Ramon Fuster que s’inventa al CIC la formació de jardineres educadores. El CIC era del Joan Triadú, que també era mestre, a l’Escola Thau. Els mestres aquí són fonamentals.

Aquí hi ha el pinyol del país, que és l’escola. Els col·legiats són mestres i professors. I per això en Ramon Fuster s’adona que fins que no hi hagi un degà democràtic, desburocratitzador i catalanista com ell, al Col·legi de l’any 69 quan ell és escollit, no s’hi podrà fer res. Però a partir del 69, que és la primera batalla democràtica guanyada als falangistes, hi ha un gran canvi al país. El CDL, el Col·legi de Doctors i Llicenciats, on som ara, és el pinyol on, gràcies a ell com a degà, les universitats, la gent de teatre, mestres, professors, s’agermanen en una entitat que per fi veu el català com una eina de comunicació normal al país. I d’aquí ve la idea primer del Cavall Fort i després de l’Avui.

És la culminació de totes les bones idees que han funcionat sota el franquisme. Posa-m’hi el premi Sant Jordi inventat pel Joan B. Cendrós el cavaller Floïd, mecenes desconegut; la creació d’Òmnium Cultural, on hi ha Joan Triadú; surt la idea de l’escola en català del Joaquim Arenas; la idea de Cavall Fort, Espar Ticó i Ramon Fuster; Avui, Premsa Catalana... Quan es crea Premsa Catalana, amb deu persones a la junta, diuen: “Qui podem posar de president?”, i només n’hi ha un: Ramon Fuster.

Ramon Fuster es va posar malalt l’any 75. Es va començar a trobar malament. Ell com a mestre del Tagore comença a veure que [s’emociona] no està bé. Li diagnostiquen un tumor al cap, càncer al cervell, i es retira. Tot això està en marxa. Comença a veure que potser sí que l’Avui podrà sortir al carrer el 23 d’abril del 1976. En Fuster està molt malalt. Va de l’hospital a casa i de casa a l’hospital. El cas és que el 23 d’abril està estirat al llit i li porten l’Avui [s’emociona]. Li porten el primer número i ell, en el seu llit de mort, veu la culminació total [se li trenca la veu] antifranquista i catalanista que representa el diari que ells han creat.

Arriba a veure aquell primer número meravellós en el llit de mort. És molt injusta, la vida.

Evidentment, sí. M’ho han explicat amb molta emoció, evidentment. El que provoca més emoció és adonar-se que, tot i ser un personatge molt desconegut, ell és un personatge freàtic d’aquells que expliquen el país. És un personatge d’aquells que no coneix ningú però que si no haguessin existit no estaríem parlant d’aquesta història.

Fuster no hagués tingut l’embranzida inicial, amb tan bones idees que van funcionar, sense la correlació de prestigi, d’implicar gent com el [Paco] Candel, el Tàpies, el Miró... que de les vessants que fossin hi fossin. Aquesta transversalitat en què no sobrava ningú: aquest és l’èxit Ramon Fuster.

En Candel és com en Fuster, un home d’acció. No és algú que només pensa i té idees, no. Són gent que s’implicaven, i aquesta paraula implicació és la que em trobo en totes aquestes biografies. En Joan B. Cendrós, que fins i tot s’arriba a fer editor, se’n va a Perpinyà a comprar Proa, l’editorial Proa, que havia modernitzat la literatura catalana, incloent les traduccions dels autors que Catalunya havia de tenir per ser una cultura igualable a les de la resta del món. En Fuster, implicat presentant-se ell amb una candidatura per ser degà al col·legi. I en Paco Candel, que amb Els altres catalans es troba ficat enmig d’una revolució intel·lectual molt important, on per primera vegada tota aquella massa immigratòria que era vista com un atac a la nació catalana en realitat era un element que acabaria convertint-se en una força potentíssima en pro de causes com l’Avui, per exemple, amb un Candel implicat en el diari. És que hem d’entendre que aquesta acció del Candel ve d’una gran pensada, que és sortir amb Els altres catalans en català per Sant Jordi del 64. Això és una idea meravellosa.

No, algú l’hi encarrega. Ell era un paio llest, que havia publicat en castellà Donde la ciudad cambia su nombre, havia trobat l’element literari per explicar molt clarament el que succeïa al seu voltant sense pèls a la llengua, i aquest és l’èxit del Candel. Parlava dels gitanos, dels veïns de les cases barates, d’una zona de Barcelona que ningú s’havia atrevit a descriure-la. Només ho podia fer ell. Aleshores, aplica la mateixa solució que a l’hora d’escriure Els altres catalans. Et parla d’un senyor que ha vingut de Sevilla que es nega a parlar català i que a l’estiu un dia torna al seu poble i allà li diuen “el catalán”. Ostres, aquest senyor, que surt recollit a Els altres catalans, s’atabala i torna a Barcelona dient: “Cony, és que casa meva ja no és allà, és que casa meva ja és aquí, i ara he d’aprendre català, soc un altre català.” Això és meravellós, i això és el que en Candel aconsegueix i per això el van a buscar, perquè a través d’ell volen aconseguir que tota aquesta gent que sense saber-ho són catalans s’impliquin en la història d’aquest país. I la gent com en Ramon Fuster fan prendre consciència d’aquesta manera d’actuar i fan que tota aquesta gent es converteixin en 007. És una cosa...

No ho sabem, però és la xarxa. Aquesta xarxa és molt potent. En Fuster era un gran recercador d’articulistes. Es coneixien tots. És la coneixença amb el [Josep Maria] Huertas Clavería, amb en Jaume Fabre, tots aquests historiadors del suburbi, uns intel·lectuals que obren molt de mires al que hauria pogut ser un diari molt estret i ho converteixen en una cosa tan àmplia que fa la rodona.

En Candel és escriptor. És un gran retratista, un escriptor de molta més importància del que la gent s’imagina. És un picapedrer. Candel obre per primera vegada temes que sota el franquisme no s’havien tocat. Fa un Ramon Fuster. Ser obrero no es ninguna ganga, quin títol. Parla de la necessitat d’escoltar els obrers i de fer que el franquisme reconegués les seves necessitats. Fa un llibre on es queixa de les maneres de fer del Senat. I una cosa que m’he descuidat de dir! La idea de crear un partit polític d’èxit a les primeres eleccions democràtiques l’any 77, l’Entesa dels Catalans, és una idea que es cou al PSUC però que ve de totes aquestes idees que han funcionat. És molt Ramon Fuster, això: “Hi hem de ser tots.” “Com farem l’Entesa dels Catalans, un partit que el voti tothom?”, que va provocar un rècord electoral que no s’ha repetit mai més, amb 1.260.000 vots. “Hi posarem l’Alexandre Cirici”, que era un crític d’art, molt important, un home difícil també, que acaparava un vot intel·lectual interessant en aquell moment. “Hi inclourem en Josep Benet”, que era un advocat, un batallador, un home més popular que podia acaparar uns votants més d’esquerres. “Però ens falta un element que no sabem qui és que faci que la gent, els altres catalans, ens voti”, i aquest és Paco Candel. L’Entesa dels Catalans va a les llistes amb Alexandre Cirici, Josep Benet i Paco Candel. Tots dos el convencen perquè concorri amb ells a les eleccions del 77 al Senat. Atenció, perquè ja s’ha produït el naixement de l’Avui, i ja hi haurà una sèrie d’estructures d’Estat que funcionen i que hi són per donar suport a totes aquestes idees. Hi ha uns anuncis de l’Entesa dels Catalans a l’Avui tremends.

Un charnego en el Senado, un llibre sensacional que explica el batibull que hi havia en un Senat que tot just començava.