Llibres

Txema Seglers

Periodista i autor del llibre “Pujol i jo”

“Jordi Pujol representava la Catalunya dels meus pares”

Ha enllestit un retrat col·lectiu de Jordi Pujol i Soley a partir de la vivència personal i el testimoni de 27 noms de primera fila

El llibre parteix d’un ampli contrast de mirades, “des de la devoció fins a l’antipatia, des de l’amistat fins a l’antagonisme”

Pujol i jo
Editorial: Saldonar
Pàgines: 348
Preu: 19,95

Què en sabia jo en rea­li­tat, d’aquell nom, fora dels llocs comuns? Res.” La con­fessió ante­rior apa­reix a la pàgina dis­set del lli­bre Pujol i jo, del peri­o­dista Txema Seglers. Fa dos anys, va rebre un encàrrec de l’edi­tor del digi­tal Crític. Li pro­po­sava fer tres entre­vis­tes que ofe­ris­sin tres mira­des dife­rents de Jordi Pujol, el polític més influ­ent de la Cata­lu­nya del segle XX. A par­tir d’aquest fil i de la vivència per­so­nal, va anar des­co­brint el per­so­natge, afe­gint-hi 24 mira­des més. Ara, en un lli­bre edi­tat per Sal­do­nar, ens pro­posa que com­par­tim el mateix exer­cici, que cons­truïm el “Pujol i nosal­tres”.

Expli­qui’ns com lliga la seva vivència per­so­nal amb un retrat col·lec­tiu de Jordi Pujol...
L’encàrrec que em fa Sergi Picazo per a Crític arriba en un moment fami­liar deli­cat, amb la mare molt malalta. Durant una nit d’hos­pi­tal, recordo que el meu pare havia tre­ba­llat a Banca Cata­lana i que els meus pares s’havien sepa­rat l’any de la fallida del banc. Ales­ho­res, caic que per enten­dre la memòria per­so­nal d’aque­lla història neces­sito com­pren­dre el con­text col·lec­tiu, repre­sen­tat en Jordi Pujol, perquè ell sim­bo­litza la Cata­lu­nya dels pares. Arran de l’encàrrec, però, ja sento la curi­o­si­tat per saber qui és Jordi Pujol, una figura per si sola molt interes­sant; però, amb la coin­cidència fami­liar, la curi­o­si­tat s’incre­menta i deci­deixo endin­sar-me en aquell secret fami­liar i dibui­xar el retrat de Pujol. .
Si no vaig errat vostè neix el mateix any que Jordi Pujol acce­deix a la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat. O sigui, que va créixer amb ell. Quina imatge en tenia?
L’encàrrec que em fa Sergi Picazo per a Crític arriba en un moment fami­liar deli­cat, amb la mare molt malalta. Durant una nit d’hos­pi­tal, recordo que el meu pare havia tre­ba­llat a Banca Cata­lana i que els meus pares s’havien sepa­rat l’any de la fallida del banc. Ales­ho­res, caic que per enten­dre la memòria per­so­nal d’aque­lla història neces­sito com­pren­dre el con­text col·lec­tiu, repre­sen­tat en Jordi Pujol, perquè ell sim­bo­litza la Cata­lu­nya dels pares. Arran de l’encàrrec, però, ja sento la curi­o­si­tat per saber qui és Jordi Pujol, una figura per si sola molt interes­sant; però, amb la coin­cidència fami­liar, la curi­o­si­tat s’incre­menta i deci­deixo endin­sar-me en aquell secret fami­liar i dibui­xar el retrat de Jordi Pujol.
Paola Lo Cas­cio, una de les 27 entre­vis­ta­des, diu que no ha vol­gut entre­vis­tar mai Jordi Pujol perquè “no em volia fer devo­rar pel per­so­natge”. No ha tin­gut el mateix temor?
No, gens de por, més aviat el con­trari. Tro­bar-m’hi i conèixer-lo era el que volia. A diferència d’altres lli­bres, que par­tei­xen d’una idea sobre Pujol a favor o en con­tra per després jus­ti­fi­car-la, Pujol i jo neix de la curi­o­si­tat, de la pre­gunta nua de voler saber qui és aquest polític tan relle­vant per a la història del país. I en aquest sen­tit és un lli­bre trans­pa­rent, perquè mos­tra les refle­xi­ons i el camí fins a tro­bar-me amb ell, sense tram­pes, com en la crònica final, on hi ha una nego­ci­ació tensa amb Pujol fill i Pujol pare per deci­dir la par­ti­ci­pació del pre­si­dent en el lli­bre. Jo m’he dedi­cat a posar el mirall i que el lec­tor tre­gui les seves con­clu­si­ons.
La imatge de Pujol està molt con­di­ci­o­nada per la con­fessió de la deixa. En els dar­rers anys, però, hi ha una recu­pe­ració del per­so­natge. Creu que serà pos­si­ble dis­po­sar d’una imatge pon­de­rada del per­so­natge?
Serà difícil, perquè és una figura que pola­ritza molt. Em sem­bla, però, que el que cal refle­xi­o­nar és més el pujo­lisme i l’obra política; el lle­gat i no pas el per­so­natge en si.
Pre­ci­sa­ment la Irene Rigau explica que en Pujol forma part de “l’època analògica”...
Sí, és una manera de defi­nir-lo. Les xar­xes no aju­den a una visió pon­de­rada. En canvi, el lli­bre con­vida a la reflexió i es plan­teja, per exem­ple, el debat de si cal sal­var l’obra política del per­so­natge. Em va cri­dar l’atenció com una figura tant potent com Pujol generi tants sen­ti­ments i tan­tes emo­ci­ons opo­sa­des. És un per­so­natge com­plex.
El lli­bre acaba amb dues tro­ba­des amb en Jordi Pujol. Sap si ha lle­git el lli­bre i què li ha sem­blat?
En el lli­bre es veu molt bé el ner­vi­o­sisme que hi ha allà. El seu fill Oriol estava molt pre­o­cu­pat per la imatge que que­da­ria del seu pare, igual que el mateix Jordi Pujol, que també n’està molt pen­dent. És nor­mal. Vaig poder fer dues tro­ba­des. En la pri­mera apa­reix molt natu­ral, molt seduc­tor. A la segona, en canvi, hi ha una bata­lla ver­bal amb mi i amb l’edi­tor per veure com nego­ciem la par­ti­ci­pació de Jordi Pujol. En tot cas, en el lli­bre no hi ha cap volun­tat de ferir, ni molt menys de fer sang. La prova la tens que pre­sento el lli­bre amb l’Artur Mas, que a la Irene Rigau li va agra­dar molt el lli­bre i que l’Oriol em va dir que al seu pare també.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.