“Jordi Pujol representava la Catalunya dels meus pares”

L’encàrrec que em fa Sergi Picazo per a Crític arriba en un moment fami­liar deli­cat, amb la mare molt malalta. Durant una nit d’hos­pi­tal, recordo que el meu pare havia tre­ba­llat a Banca Cata­lana i que els meus pares s’havien sepa­rat l’any de la fallida del banc. Ales­ho­res, caic que per enten­dre la memòria per­so­nal d’aque­lla història neces­sito com­pren­dre el con­text col·lec­tiu, repre­sen­tat en Jordi Pujol, perquè ell sim­bo­litza la Cata­lu­nya dels pares. Arran de l’encàrrec, però, ja sento la curi­o­si­tat per saber qui és Jordi Pujol, una figura per si sola molt interes­sant; però, amb la coin­cidència fami­liar, la curi­o­si­tat s’incre­menta i deci­deixo endin­sar-me en aquell secret fami­liar i dibui­xar el retrat de Pujol. .

L’encàrrec que em fa Sergi Picazo per a Crític arriba en un moment fami­liar deli­cat, amb la mare molt malalta. Durant una nit d’hos­pi­tal, recordo que el meu pare havia tre­ba­llat a Banca Cata­lana i que els meus pares s’havien sepa­rat l’any de la fallida del banc. Ales­ho­res, caic que per enten­dre la memòria per­so­nal d’aque­lla història neces­sito com­pren­dre el con­text col·lec­tiu, repre­sen­tat en Jordi Pujol, perquè ell sim­bo­litza la Cata­lu­nya dels pares. Arran de l’encàrrec, però, ja sento la curi­o­si­tat per saber qui és Jordi Pujol, una figura per si sola molt interes­sant; però, amb la coin­cidència fami­liar, la curi­o­si­tat s’incre­menta i deci­deixo endin­sar-me en aquell secret fami­liar i dibui­xar el retrat de Jordi Pujol.

No, gens de por, més aviat el con­trari. Tro­bar-m’hi i conèixer-lo era el que volia. A diferència d’altres lli­bres, que par­tei­xen d’una idea sobre Pujol a favor o en con­tra per després jus­ti­fi­car-la, Pujol i jo neix de la curi­o­si­tat, de la pre­gunta nua de voler saber qui és aquest polític tan relle­vant per a la història del país. I en aquest sen­tit és un lli­bre trans­pa­rent, perquè mos­tra les refle­xi­ons i el camí fins a tro­bar-me amb ell, sense tram­pes, com en la crònica final, on hi ha una nego­ci­ació tensa amb Pujol fill i Pujol pare per deci­dir la par­ti­ci­pació del pre­si­dent en el lli­bre. Jo m’he dedi­cat a posar el mirall i que el lec­tor tre­gui les seves con­clu­si­ons.

Serà difícil, perquè és una figura que pola­ritza molt. Em sem­bla, però, que el que cal refle­xi­o­nar és més el pujo­lisme i l’obra política; el lle­gat i no pas el per­so­natge en si.

Sí, és una manera de defi­nir-lo. Les xar­xes no aju­den a una visió pon­de­rada. En canvi, el lli­bre con­vida a la reflexió i es plan­teja, per exem­ple, el debat de si cal sal­var l’obra política del per­so­natge. Em va cri­dar l’atenció com una figura tant potent com Pujol generi tants sen­ti­ments i tan­tes emo­ci­ons opo­sa­des. És un per­so­natge com­plex.

En el lli­bre es veu molt bé el ner­vi­o­sisme que hi ha allà. El seu fill Oriol estava molt pre­o­cu­pat per la imatge que que­da­ria del seu pare, igual que el mateix Jordi Pujol, que també n’està molt pen­dent. És nor­mal. Vaig poder fer dues tro­ba­des. En la pri­mera apa­reix molt natu­ral, molt seduc­tor. A la segona, en canvi, hi ha una bata­lla ver­bal amb mi i amb l’edi­tor per veure com nego­ciem la par­ti­ci­pació de Jordi Pujol. En tot cas, en el lli­bre no hi ha cap volun­tat de ferir, ni molt menys de fer sang. La prova la tens que pre­sento el lli­bre amb l’Artur Mas, que a la Irene Rigau li va agra­dar molt el lli­bre i que l’Oriol em va dir que al seu pare també.