De la veu “classe mitjana” de l’enciclopèdia Viquipèdia, n’hi ha, el 24-03-2025, versions en 55 idiomes. Sembla que el tema interessa. De tota manera, hi ha grans diferències entre les diferents versions: d’antiguitat, i de llargada i profunditat. Per exemple, l’article “classe mitjana” en holandès (editat inicialment el 2007) és un bon article, i la mateixa entrada en hindi (també del 2007), en japonès (2009) i en àrab (2012) és molt curta. Els articles en portuguès (2014) i en català (2017), força bé. A la Viquipèdia no hi ha un article sobre “classe mitjana” fins fa relativament poc en llengües com el xinès (2019), el castellà (2020), el rus i el francès (2021) i l’anglès (2023).

Si fem cas d’un informe de Crédit Suisse recollit a la veu “classe mitjana” en llengua russa (editada per primer cop el 2021) de l’enciclopèdia Viquipèdia, l’estat amb més classe mitjana, amb un 66% de la seva població, és Austràlia. El segueixen Singapur, Bèlgica, Itàlia, el Japó, Taiwan i el Regne Unit. El desè lloc l’ocupa l’Estat espanyol, on, segons aquest informe, un 55% dels seus habitants són de classe mitjana. Com que, des de sempre, les classes mitjanes dels Països Catalans han estat capdavanteres dins i fora d’aquell estat, fora útil seguir recordant episodis de la seva trajectòria històrica (vegeu L’Econòmic del 16 de febrer i del 16 de març del 2025).

20. Els “quatre presidents”. Per primera vegada, el 1901, en les eleccions municipals i en les generals, una coalició que se situava fora del sistema de partits de l’Estat espanyol guanyà a Catalunya. Li donaven suport els expresidents de la Lliga de Defensa Comercial i Industrial de Catalunya (que havia protagonitzat el Tancament de Caixes del 1899), de l’Ateneu Barcelonès, de la Societat Econòmica d’Amics del País i del Foment del Treball. Sectors de la burgesia no espanyolista i sectors de les classes mitjanes, a un cert poder.

21. El Cadci. El Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria fou fundat a Barcelona el 1902. Una associació dels ja nombrosos treballadors de “coll i corbata”, que eren, alhora, assalariats i posseïdors d’un ofici: d’uns certs coneixements/capital intel·lectual. Un sector de les classes mitjanes que promovent escoles mercantils podia créixer. Encara es poden veure, a Sarrià (Barcelona), algunes de les Cases del Cadci, de planta baixa, pis i golfes, amb microjardins.

22. El senyorestevisme. El 1907, el polifacètic, gran pintor, gran col·leccionista i escriptor Santiago Rusiñol publicà una novel·la: L’auca del senyor Esteve. El 1917, esdevingué obra de teatre, amb el mateix títol. És la història del fill que no vol seguir treballant a l’empresa familiar (en aquest cas, una merceria) perquè vol dedicar-se a l’art. Sota una capa d’humor, Rusiñol visibilitza les sovint poc fluides relacions petita empresa-artista.

L’obra escollida, el 1997, per inaugurar el nou Teatre Nacional de Catalunya fou, curiosament –o evidentment– L’auca del senyor Esteve. Que, per cert, s’ha traduït i editat en polonès (2007) i en rus (2009).

23. La Societat d’Atracció de Forasters - Syndicat d’Iniciative fou una entitat publicoprivada creada per l’Ajuntament de Barcelona el 1908 que tenia com a objectiu el foment del turisme, més enllà de l’aristocràcia i la gran burgesia. La indústria catalana trobaria compradors estrangers no únicament exportant: també a casa. La SAF utilitzà tots els mitjans de comunicació per presentar un país, i atraure, seduir, gent d’altres països. I a l’inrevés: va créixer l’interès –i la possibilitat– de fer viatges d’alguns sectors de les classes mitjanes catalanes. Amb una –mil– excusa.

24. Les catedrals del vi. Durant el primer terç del segle XX, es van constituir –i construir– a Catalunya un bon nombre de grans naus industrials per produir vi –també oli– i, a partir d’un cert moment, se’n van dir “catedrals del vi”. Eren –són– cooperatives de famílies pageses que ensumaven que les vinyes i els vins podien ser un bon negoci.

Al Celler Cooperatiu del Pinell de Brai (una de les catedrals del vi més conegudes), hi van incloure a la façana un gran fris ceràmic de Xavier Nogués.

25. Caixa de Crèdit Comunal i Cooperatiu. Pocs dies després de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya, el 1914, aquest govern decidí la creació d’una caixa publicoprivada nova: la Caixa de Crèdit Comunal i Cooperatiu. Destinada als ajuntaments, a tothom, doncs, i, també, a les cooperatives agràries, al món pagès.

26. Institut de Fisiologia. El 1920, August Pi i Sunyer i Jesús M. Bellido i Golferichs, dues grans figures de la medicina catalana, van crear un dels primers centres de recerca biomèdica de l’àrea mediterrània: l’Institut de Fisiologia. Adscrit a l’Institut d’Estudis Catalans, integrat a la Universitat de Barcelona, estava instal·lat a la Facultat de Medicina. El 1939, la major part dels que hi treballaven s’exiliaren. Als països on anaren, contribuïren a crear centres de recerca semblants, o s’integraren en equips preexistents.