Agnès Arbat
Cofundadora i directora general de la biotecnològica Oxolife. Premi de la UE a les Dones Innovadores 2025
“Hem fet l’avenç en recerca de fertilitat més gran en 30 anys”
“Necessitem aixecar 45-50 milions d’euros per a la fase 3 d’assaigs, i encara passaran de sis a set anys abans que arribem al mercat”
“Per ajudar abans més dones al món, l’ideal seria negociar amb una farmacèutica; calculàvem que ja hauria passat en la fase 2”
Això no només va de dones que no es poden quedar embarassades, interpel·la la societat
La reproducció assistida és molt genèrica, ens falta coneixement per personalitzar-la
La indústria farmacèutica ha externalitzat el risc de fer recerca i a un cost molt més baix
Premi Catalonia Health 2025, ara el de la UE a les dones innovadores. Els reconeixements ajuden una ‘biotech’?
Sí. Aquest darrer és un reconeixement molt rellevant tant a títol personal com per a l’empresa. Estem desenvolupant un fàrmac que millora la fertilitat femenina, però des d’una altra perspectiva. Tots els medicaments estan adreçats a induir l’ovulació, a aconseguim embrions en les tècniques in vitro, però, un cop l’embrió és a l’úter, fins ara no hi ha res que millori les possibilitats que aquest embrió s’implanti. Per tant, nosaltres hem canviat el focus del problema de la fertilitat femenina al niu de l’embrió i per tant estem innovant constantment. Ningú ens marca un camí. Això no obstant, som una companyia petita, de quatre persones full-time, amb molts ajuts externs i anem innovant constantment. El fet que un organisme oficial d’Europa reconegui la nostra trajectòria i ho avali ens dona primer molt orgull i després també l’aval que estem fent les coses ben fetes. Això per un costat, i després també la visibilitat que un premi d’aquestes característiques dona. Oxolife encara no ven, tot és desenvolupament, per tant ens financem a partir d’ajuts públics i inversors privats que poden ser des de petit inversor fins a un fons d’inversió. Llavors tota aquesta visibilitat que el premi ens dona ens va molt bé per incrementar l’entrada de capital.
Quina raó poderosa la porta a deixar una feina de 10 anys al departament de medicina de la multinacional Bayer per ficar-se en una aventura tan poc segura com emprendre en una biotecnològica?
Soc metge de formació i des de relativament jove vaig saber que m’agradava molt la investigació en l’àrea de salut de la dona. Vaig fer els passos per fer l’especialitat de farmacologia clínica, que em va permetre conèixer tot el que és el desenvolupament farmacèutic. Té tota la raó que prendre la decisió de saltar de la indústria farmacèutica a una empresa emergent és com una bogeria, perquè deixes Bayer, que és una companyia superestable, i vas a una empresa emergent com Oxolife, que és la incertesa exponencial. Doncs és clar que el salt fa por.
Aleshores?
És una qüestió bastant personal. La meva fillola, la Clara, va néixer després de vuit transferències embrionàries. Vaig acompanyar la mare durant tot el procés, que va ser costós, des del punt de vista personal, físic, emocional i financer. I, quan vaig conèixer el Nacho [per Ignasi Canals, el seu soci] treballant a Bayer, vam pensar que un component que ell havia treballat molt podia jugar un rol en la fertilitat femenina, i vam començar a desenvolupar. Llavors, durant els primers anys, vam combinar la feina a Bayer amb Oxolife. Fins que el 2018 vam veure que, perquè Oxolife realment arrenqués, necessitàvem dedicar-nos 100% a això i ho vam fer. Jo personalment em vaig donar un any per aixecar una ronda i per fer la fase 1 d’assaigs, que és clínica, que a mi em toca molt de prop com a metge. Aquesta decisió va ser l’estiu del 2018, i el setembre del 2019 no havíem aixecat res. Però la veritat és que t’agafa com un cuc o una energia per fer això. Cal pensar que ja teníem patent i certes evidències, encara que amb animals, que el fàrmac estava jugant un paper important a millorar la fertilitat de la dona. Llavors, aquesta sensació que tens alguna cosa poderosa entre mans et dona molta energia per continuar. Finalment, vam tancar la ronda el juliol del 2020.
Quin va ser el desllorigador?
Vam fer una ronda de micromecenatge que ens va anar molt bé, perquè amb relativa velocitat vam aixecar 1.200.000 euros; després va entrar una family office, fet que ens va permetre arrencar la fase 1, i després el 2020 ho va fer el fons Inveready, que és el nostre inversor principal, i CDTI Innvierte. També havíem guanyat el programa BStartup de Banc Sabadell.
El component clau de l’OXO-001, el medicament que desenvolupen, és el tungstat sòdic, que s’ha usat per altres problemes de salut. La novetat és l’aplicació en fertilitat?
El Nacho havia fet la seva tesi doctoral amb aquest compost aplicat en obesitat. Un dia xerrant vam pensar que podia solucionar part del problema de la infertilitat femenina perquè té un component metabòlic. Ara tenim tres patents que cobreixen tot l’espectre de la fertilitat d’humans i animals i hem aplicat una quarta patent que protegeix com el preparem per a l’administració en humans.
Si és una substància que existia i que s’havia administrat a humans, com a mínim, un cert avantatge és saber que això no té perjudicis per a la salut.
Totalment. Sabíem que s’havia administrat en homes per tractar la diabetis i l’obesitat.
Estem parlant de la fertilitat femenina, i això ens pot induir a limitar el problema a la dona, seria un error?
Això no només va de dones, va també de la seva parella, si n’hi ha, i més enllà especialment ara que hi ha un problema social derivat de l’envelliment. Si no tenim nadons, això té un impacte, no només social, sinó també econòmic, en el mercat laboral, etcètera. Llavors, ja no és un problema que tenen les dones que no es poden quedar embarassades, és un problema que tenen les parelles, les que vulguin tenir família, és clar, i la societat en el seu conjunt, que tots volem que creixi, i que la gent es faci gran amb qualitat de vida, però necessitem nadons.
Ajudar a solucionar els problemes mèdics que dificulten que no hi hagi més nadons, concita prou interès general?
Aquest premi l’he guanyat per incloure dins el discurs habitual el fet de treure del focus la dona. Incloure la idea que a Europa tenim un problema i que com a societat hem d’intentar resoldre’l. Una de les persones que va participar en les entrevistes que jo vaig fer em va dir això que va ser definitiu: “El fet que fessis veure que hi ha un problema social i econòmic a Europa és el que ha fet que guanyessis aquest premi.”
Parlava del desgast físic, emocional i financer de la reproducció assistida. L’enfocament del tractament és el correcte?
De moment no tenim cap altra manera de fer-ho. La tecnologia avança i cada vegada tenim més maneres de veure que l’òvul i l’espermatozoide són de qualitat, que també ho és l’embrió, i arribarà un moment, que encara és més llunyà, en què veurem si l’endometri, el niu, és en el moment adequat o no. Hi ha molta tecnologia al voltant de l’òvul, l’espermatozoide i la fecundació in vitro, i cap, o molt pobra, sobre la qualitat de l’endometri, del niu. Llavors, jo penso que quan tinguem més coneixement de les diferents etapes podrem personalitzar la medicina. Ara estic d’acord que és bastant genèric. Totes les dones i tots els tractaments van pel mateix: estimulo, obtinc ovòcits, els fecundo i aquest embrió, de més o menys qualitat, el transfereixo i encreuo els dits. I tot sempre és així aquí, a Corea del Sud i arreu del món.
Aquest “encreuo els dits” penalitza sobretot la dona que pot desenvolupar un sentiment de culpa quan no acaba en èxit?
La dona té un sentiment de frustració i de responsabilitat, i pensa: “Per què jo no puc?” Però cada vegada és una cosa que està més sobre la taula i se’n parla més. En l’època en què al meu entorn les parelles volíem tenir fills, jo tenia amigues que no m’ho van explicar mai, i algunes ara tenen fills de 20 anys, que no saben encara que els seus pares han passat per aquest procés. Perquè aquest sentiment de culpa és molt gran, quan en realitat és una condició mèdica. I llavors això encara genera més estrès: “No ho puc dir a la feina perquè no tinc ganes de parlar-ne, llavors haig d’anar al metge però a quina hora hi vaig perquè no vull que a la feina ho sàpiguen...” Tot és un cercle viciós.
Si és un problema mèdic, que implica tota la societat i que genera un estrès en molts sentits, però també financer, no hauria de tenir més suport?
Totalment. La qüestió és que crec que s’hauria de tractar com una condició mèdica, com la diabetis o la hipertensió, i que el sistema sanitari ho incorporés. I no que, a tot arreu, sigui una medicina bastant privada.
Ja han fet tots els assaigs necessaris? Quin resultat han donat? Quan hi haurà fàrmac?
Volia tornar un segon a la pregunta que m’ha fet abans. Quan nosaltres vam fer la fase 1, teníem certa tranquil·litat perquè ja s’havia provat amb humans. El vertigen va ser quan vam començar amb pacients. Perquè en realitat no havíem donat el fàrmac a bebès humans. Llavors, aquí sí que va ser un salt considerable des del punt de vista de la preocupació, de ganes que les coses funcionessin bé. O sigui que recordo molt bé el primer bebè que va néixer, i el segon, i el tercer, i el quart... que tots estaven bé, com havia de ser. Hi ha un component aquí personal molt gran. Nosaltres hem arribat fins a la fase 2 amb els resultats positius. Veiem que el fàrmac millora la implantació embrionària, que això és el que estàvem buscant; que, amb dones de fins a 40 anys inclosos, millora la implantació en un 23%. En aquest grup de pacients que vam tractar, hem aconseguit un increment de bebès nascuts, que estan sants, d’un 7%. Si mirem els últims 30 anys del desenvolupament en fertilitat, és l’avenç més important. Estem supercontents.
Una ‘biotech’ té un procés molt llarg de maduració fins a arribar al mercat, com se suporta?
El desenvolupament farmacèutic requereix molt temps i molta inversió. I viure amb aquest equilibri de no tenir ingressos perquè no vens producte però, en canvi, necessitar capital per desenvolupar-lo és difícil. Ara estem en un moment molt desafiant, per fer la fase 3 necessitem molt de capital i no arribarem al mercat probablement fins d’aquí a sis o set anys. Necessitem aixecar una ronda gran, de 45 a 50 milions d’euros, que partim amb una primera de 25 perquè faci menys por. Això o/i arribar a acords amb farmacèutiques especialitzades del sector, perquè els requeriments de capital són molt grans.
Perquè l’objectiu final és vendre’s l’empresa?
Per arribar abans i a més dones del món, l’ideal seria vendre o arribar a un acord de llicència amb una companyia farmacèutica que ja tingui tota l’estructura d’accés a mercat muntada: màrqueting i vendes. El que pensàvem és que això potser passaria en la fase 2 i ara veiem que, com que tot pren el seu temps, doncs nosaltres hem començat a preparar la fase 3.
La indústria farmacèutica ha externalitzat el risc d’investigar?
Sí, és una molt bona manera de dir-ho. No només externalitzant el risc, sinó que a cost molt més baix, perquè és molt més eficient comprar que no fer-ho internament.
Quan abans deia que el premi els dona més visibilitat és per això?
Sí. Jo ho veig com una palanca perquè et dona aquesta validació que estem fent les coses molt bé perquè és una valoració objectiva d’una entitat pública. Confio que animarà els fons d’inversió.
Parlant d’animar. És un premi que ajuda a crear referents femenins en un sector, el de les empreses emergents, molt masculí?
El premi mostra que hi ha dones que dirigim companyies innovadores. Que fem que una companyia evolucioni des de la fase preclínica fins a la clínica i ja estem pensant en com arribarem al mercat. En l’àmbit de la salut hi ha moltes dones però, a mesura que escales en les posicions, cada vegada n’hi ha menys. Llavors és important que les noies joves o no tan joves, que estan en plena carrera professional, vegin que és qüestió de voler-ho.
El perfil
Emprenedoria i innovació
Agnès Arbat Bugié és doctora en medicina per la UAB i està certificada en farmacologia clínica. També ha cursat un Programa de Direcció General (PDG) a l’Iese Business School. Actualment és mentora i professora associada del màster en indústria farmacèutica i biotecnològica de la UPF.
Els 11ns Premis de la UE a les Dones Innovadores 2025, que atorga el Consell Europeu d’Innovació, es van donar a conèixer el 3 d’abril. Agnès Arbat va guanyar en la categoria principal de dones innovadores superant Rhona Togher (Irlanda), cofundadora de Lios, que ha desenvolupat un material acústic intel·ligent que ofereix una reducció del soroll més gran, i Fanny Bardé (França, Bèlgica), creadora de Solithor, que fa bateries d’estat sòlid de pròxima generació. Els guardons, que reconeixen dones que han fundat una empresa d’èxit i han portat la innovació al mercat, té dues categories més: la d’innovadores emergents, que ha rebut la francesa Camille Bouget, cofundadora de Scienta Lab, i el premi EIT al lideratge femení, que ha recaigut en la portuguesa Débora Andreia Campelo Campos, fundadora i directora executiva d’AgroGrin Tech. Abans d’Arbat, altres dones catalanes havien obtingut aquest reconeixement: Ana Maiques, fundadora de Neuroelectrics, el 2014; Gemma Galdón (Eticas Research & Consulting) i Isabel Trillas (Biocontrol Technologies) en van ser finalistes el 2017, i Judit Cubedo, cofundadora i CEO de GlyCardial Diagnostics, i Neus Sabaté, cofundadora i consellera científica de Fuelium, van quedar finalistes el 2020.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.