“La terra i l’aigua s’han de reivindicar com a valors de país”

La terra no l’hem deixada mai, el que passa és que era més complicat compaginar-ho. Ara, però, amb l’aprovació recent de la llei de malbaratament alimentari s’ha aconseguit que se’ns reconegui també com a organització, igual que d’altres, i que els pagesos puguin escollir democràticament quins són els interlocutors. I per tant, ens havia costat tornar a reestructurar l’organització a nivell d’estat després de 18 anys.

Ara m’han demanat els companys de Madrid i d’aquí que ajudés a muntar l’estructura per fer de pont en el tema internacional i poder incidir a Europa. La reforma de la política agrària comuna es comença a discutir ara per entrar en vigor el 2028. Són qüestions pendents. A veure si es poden acabar de resoldre, però és clar que era el moment de deixar pas.

S’ha volgut fugir de les quotes i les dones d’Unió de Pagesos sempre han volgut ser al sindicat i no creien que s’hagués de fer, com altres entitats, una entitat jurídica de dones. Dins la nova executiva no hi ha només la Raquel sinó quatre companyes més. Potser són més que l’afiliació i la realitat de dones al camp, però també és cert que el seu paper sempre s’ha invisibilitzat.

Continuem defensant aquest model amb la gent de casa i treballadors de fora que ajuden a mantenir la superfície agrària útil, que s’ha pogut mantenir i augmentar en alguns territoris. No és homogeni, a totes les comarques, i és veritat que a les zones de muntanya s’ha de veure com i de quina manera la gent pot viure i guanyar-se la vida. El repte és que hi hagi relleu i que per cada pagès que plegui n’entri un de jove, i això sabem que no és fàcil.

Si no tenim físicament l’espai i l’aigua, en un clima mediterrani, és difícil conrear. A la Catalunya interior, o la de l’Empordà, les hem passat magres i entenem que s’ha de gestionar l’aigua d’una altra manera. No pot ser que primer omplim les piscines dels càmpings per una inspiració divina i que com reguem els camps sigui secundari. La ramaderia respira una mica perquè aquest últim any els cereals han baixat de preu.

A l’Empordà, amb un pantà amb 61 hectòmetres, s’arriba on s’arriba. De les 10.000 persones que viuen a l’Escala tot l’any passen a ser 80.000 durant tres o quatre mesos. S’ha de valorar si la pagesia, que produeix els aliments, és important o no. A la pandèmia es va veure que calia tenir el rebost al costat de casa. La terra i l’aigua s’han de reivindicar com a valors perquè som un país petit, molt arrugat, amb poques planes. No podem anar posant la competència com les plaques fotovoltaiques i seguir amb un model de créixer per créixer. Fa uns anys era la Catalunya dels sis milions, ara som vuit milions, i alguns dels que estan governant ja parlen de la dels deu milions. Si no tenim els recursos energètics ni els alimentaris, potser que es parin a pensar si ens convé seguir aquest ritme.

Anem acumulant acords, però sense pressupostos i sense valentia de tirar-los endavant no valen per a res perquè només són paraules. Regenerar l’aigua i l’agricultura ha de ser prioritari. Per exemple, al Camp de Tarragona, si s’hagués fet el que tocava de la depuradora de Reus s’hauria pogut salvar la pagesia de la zona. Es parlava de fer un pantà, amb mig hectòmetre, per evitar que els arbres es morissin. No es va gestionar prou bé. Ara la pluja ens ha d’ensenyar que és l’hora de posar solucions i d’invertir i pensar com les grans ciutats han d’aplicar models d’estalvi per no dependre dels pantans.

El gran paradigma quan parlàvem de modernització als canals del Ter era posar formigó perquè l’aigua no s’acabés filtrant. Hi ha altres sistemes que es podien acabar optimitzant, al canal d’Urgell, on el 70% de la terra no és dels pagesos i el propietari ja té qui treballi i aigua i no farà una despesa per seguir cobrant el mateix. Si és un tema de país que es vol que aquells recursos donin per a més s’haurà de pagar aquesta modernització com un servei més entre tots. Sembla que encara no es vol entendre i es va parlant de finançar una part, o per l’altre costat del pèndol, diem que en un país mediterrani no hem de regar. Si no reguem no collim.

El país ha anat fent a base de cops d’especulació, més que de planificació. S’hauria de pensar quan s’anuncien grans centres logístics que han de tenir alguna cosa productiva per compensar tot el sòl agrari que es compromet. El model d’energies alternatives no pot omplir les planes quan tenim bona part de les teulades buides. Aquí a l’Empordà volen fer un gran centre logístic i els parcs marins que han de trinxar terreny amb les línies d’evacuació i una central elèctrica. Doncs ho hauríem de pensar com a país, allà on hi ha les necessitats i les demandes. Ens podem trobar com a les Terres de l’Ebre, que tenen la producció energètica i el consum és molt lluny.

La llei d’espais agraris podia ser més valenta, però és que els mateixos governants l’estan incomplint no sé si per desídia o per desinformació. Llavors ens aboquen a anar a plets que tots sabem que són costosos i es tarda massa, quan el mal ja està fet. Però això no vol dir que no hagis d’acabar lluitant. Tenim més de quinze contenciosos contra parcs fotovoltaics que no compleixen la llei d’espais agraris. La norma exigeix un informe d’impacte ambiental, però també compensar productivament el que s’ocupa transformant en regadiu o compensant amb altres qüestions. No ens en recordem que la llei existeix.

Fem soroll quan el got està molt ple. Més que n’hauríem de fer perquè ens acaben posant algun remei i al cap de tres dies tornem a estar en alerta amb tractats internacionals que incompleixen les normes dels productes que venen de fora amb la competència amb els que tenim aquí. Fa un any i mig hi havia una proposta de directiva de fitosanitaris amb la qual creiem que es passaven de frenada per a la pagesia d’aquí i no amb el que ens venia de fora. Es va acabar veient que abans de prohibir calia donar alternatives i prohibir-ne també la fabricació. Hauria de ser una política menys hipòcrita perquè els que fabriquen a Europa venen a fora i són els que pressionen perquè els productes acabin entrant.

S’ha de voler conèixer què ens posem a la boca i qui ho acaba produint. El producte de mercat a Catalunya no ha de ser prohibitiu per a cap ciutadà. Els pagesos que tenen intermediaris han de buscar un repartiment més just del que acaba sent. La pagesia moltes vegades no té prou força i acaba perdent el coratge de tirar endavant i fer valdre les seves condicions. Al final considero més enemic el Joan Roig de Mercadona que no pas el govern o l’Estat. Pensar que els governs ho arreglaran tot en una economia de mercat és un error. S’ha deixat que la gran distribució, sense que ningú l’hagi convidat, es vagi fent un monstre sense normes que aturin les grans superfícies.

La globalització també fa que arribin plagues noves perquè algú importa de l’altra punta de món. És cert que la pujada de temperatures i els elements de canvi ho compliquen, però hi ha més problemes pel tema de mercats globalitzats. Els que dominen el mercat han fet entendre que es pot menjar de tot i tot l’any i no es valora la temporalitat. Seria més fàcil que el consumidor entengués que no pot tenir maduixes al gener i posar fi a l’esnobisme de pagar preus que no toquen.

Hi ha productors d’altres contrades del món que estan produint igual o més que nosaltres. Si els holandesos tallessin l’aixeta de les llavors, la majoria del món no menjaria hortalisses, excepte els quatre que encara es porten les llavors. Quan no hi havia una crisi energètica, allà on el clima no acompanyava, la producció es feia amb hivernacles i calefacció. Però això no vol dir que perquè al veí li vagi malament te’n surtis. Per tant, és millor produir pensant més en els vuit milions que som a Catalunya o els 500 milions de la Unió Europea i no a portar productes d’una punta a l’altra del món.

La informació hauria de ser clara i transparent per identificar si és una cosa d’aquí o és de fora i després escollir. S’agrairien normes per etiquetar correctament els aliments que ingerim. És veritat que hi altres poders econòmics que volen que sigui estàndard, però com a consumidors s’hauria de valorar la diversitat.

És una forma de valorar la persona però també molta gent anònima que estem fent un esforç per defensar el sector. Estic molt agraït d’aquest reconeixement, que és per a tota la pagesia i per als urbanites o no tan urbanites que parlem d’aquesta Catalunya despoblada. Soc el tercer membre d’UP a rebre-la, després de la Maria Rovira i en Lluís Parés.

A la Unió de Pagesos va costar molt organitzar l’àrea social de la gent gran perquè no li trobàvem la paraula correcta. Tots deien que no, que els pagesos no es jubilen mai. Sí que fan activitats i organitzen xerrades i van a les escoles a parlar de l’ofici o com fer un hort. Estan actius i per tant inquiets; bé, potser vam trobar la paraula correcta, doncs, de la pagesia gran.