Llibres
Feliu Formosa
Poeta, traductor, dietarista, home de teatre i assagista
“No hauria escrit poesia si no hagués traduït i si no hagués fet d’actor”
Acaba de fer els 90 i no para de treballar. En els darrers mesos, sis nous títols de Formosa són a les llibreries
“L’editorial LaBreu editarà la meva poesia completa. En general, no solc renegar de cap dels meus llibres de poemes”
El llibre de poemes ‘Cançoner’ s’inspirava de la mort de la Maria Plans, mare de les meves dues filles
El procés de la traducció teatral és molt viu: mai s’acaba amb la primera versió del text lliurada
He traduït 132 obres. Traduir et fa manejar l’idioma contínuament i profundament
El dietari que vaig fer en una residència no el puc publicar: hi dic coses que no són políticament correctes
Aquests darrers mesos, les llibreries ens sorprenen amb sis nous títols de Feliu Formosa (Sabadell, 1934). Com a poeta, dietarista, home de teatre i assagista, la trajectòria prolífica de l’autor ha estat clau per a la renovació de la literatura catalana. Com a traductor, ha contribuït a traslladar i difondre la literatura alemanya a la nostra llengua. L’edat no l’atura: acaba de fer els 90 i no para de treballar.
Ha conreat –i conrea– diversos gèneres. De quin dels gèneres gaudeix més?
Ara fa un temps que tradueixo poesia. He gaudit molt traduint narrativa: Kafka, Thomas Mann, o la gran novel·la Mefisto, de Klaus Mann. La Dramatúrgia d’Hamburg, de Lessing, és una de les meves traduccions més importants: es tracta d’un tractat fonamental sobre teatre. Shakespeare hi apareix com una figura clau, i Lessing el defensa com a model teatral en contraposició al classicisme francès, especialment Corneille i Racine.
De fet, més de la meitat de la seva obra consisteix en traduccions teatrals.
Sí, i totes són encàrrecs de companyies. Quan em vaig jubilar, l’Institut del Teatre va publicar l’obra Teatre clàssic alemany, que és una mostra significativa de la meva tasca en la difusió del teatre alemany a Catalunya. S’hi troben traduccions de Goethe, Schiller, Kleist, Büchner o Lessing. L’última traducció, El professor Bernhardi, d’Arthur Schnitzler, es va estrenar a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya el 2016. La meva trajectòria, de fet, comença amb el teatre. A la Universitat vam escenificar una obra de Bertolt Brecht que vaig traduir del francès, perquè encara no sabia alemany. A la dècada de 1960, quan vaig aprendre la llengua, vaig començar a traduir altres obres de Brecht i d’altres autors.
Parli’ns de la seva relació amb la llengua alemanya. Què el du a aprendre-la i a començar a traduir?
A mitjans dels anys 1950 va venir un lector d’alemany al que ara és el Goethe Institut de Barcelona. Amb la meva família, ens vam fer amics seus. Em va regalar un volum amb poemes de Georg Trakl, malgrat que jo no sabia ni un borrall d’alemany, encara. El 1954 vaig passar un mes a casa seva, a Heidelberg, i després hi vaig tornar l’any 1960. A la Universitat de Heidelberg vaig assistir a un curs sobre el barroc alemany, i després, a un altre sobre Brecht. Després m’hi vaig quedar, fent una substitució com a professor de traducció. Més tard, vaig fer classes durant un semestre, de traducció de l’alemany al castellà, i també una classe magistral sobre literatura espanyola del segle XX. A la classe magistral, hi anava amb por: la duia sempre redactada de dalt a baix! Encara no tenia prou pràctica d’alemany oral. Vaig tornar de Heidelberg l’any 1960, em vaig casar i vaig tenir dues filles, l’Ester i la Clara, que també és traductora, i vaig començar a traduir teatre.
Quines són les claus de la traducció teatral?
Claredat i concisió: quan tradueixo, sempre procuro que els actors puguin dir bé el text. Acabada la meva traducció, aquesta sempre queda oberta a possibles canvis per part dels actors, per exemple, que proposen modificar algunes paraules, i que jo accepto o refuso. Vet aquí el procés de la traducció teatral, que és molt viu: mai s’acaba amb la primera versió del text lliurada al teatre.
És, doncs, un procés ben diferent respecte del de la traducció de poesia o narrativa.
Tradueixo narrativa d’una manera més contínua, set o vuit pàgines per dia. En poesia, tradueixo un poema per dia i el reviso l’endemà. Quan acabo el llibre, en faig una revisió general. Aquesta és una fase molt important, perquè, per poques coses que canviïs, el llibre millora molt, es realça.
M’he fixat que no sol mantenir la rima, en la traducció poètica.
No, excepte quan és absolutament necessari: hi ha un poema de Herder, una mena de balada de versos apariats, que sense rima perd el sentit, per exemple: aleshores sí que la mantinc, és clar. En canvi, la famosa Elegia de Marienbad, de Goethe, està escrita en estrofes de sis versos decasíl·labs rimats: els decasíl·labs els he respectat, però no la rima, perquè no era imprescindible i hauria tergiversat la traducció del poema. Això passa en moltes ocasions.
És important disposar d’un interlocutor amb qui poder discutir les eleccions de traducció?
Sí, és d’ajut. Amb Joan Vinyoli parlàvem molt de traducció. Jo li suggeria canvis en les seves traduccions rilkeanes, que ell m’acceptava, i ell em va ajudar amb la traducció de deu poemes de Hölderlin que van aparèixer en una antologia de poesia alemanya.
De quina manera la traducció ha modelat, si és que ho ha fet, la seva pròpia escriptura?
He traduït 132 obres. Traduir et fa manejar l’idioma contínuament i profundament. Sempre dic que no hauria escrit poesia si no hagués traduït i si no hagués fet d’actor (l’última vegada que vaig actuar va ser l’any 1999, al Teatre Nacional, a Ària de diumenge, de Joan Oliver. En aquella època també feia tres papers diferents a Rèquiem, d’Antonio Tabucchi). La claredat del teatre és molt transferible a la poesia: el treball de precisió lingüística és el mateix. Primer, doncs, va venir el teatre. De fet, tenia 38 anys quan vaig començar a escriure poemes. Havia escrit un parell de poemes que van sortir a l’antologia universitària del 1952 al 1954, però des d’aleshores i fins al 1972 no em poso a escriure poesia de debò. El 1972 escric el primer llibre, Albes breus a les mans (prenc el títol de l’Oda a Salvador Dalí, de Paul Éluard), i el 1973, el Llibre de les meditacions (que dialogava amb Ferrater, que s’havia suïcidat l’any anterior).
Hi ha algun autor alemany que hagi inspirat particularment la seva poesia?
Els dos antagònics, [Bertolt] Brecht i [Georg] Trakl. La poesia de Brecht és racional, política i didàctica, amb un to crític i compromès amb la transformació social; però la de Trakl, en canvi, és simbòlica, fosca i lírica, marcada per l’expressió del dolor interior, la decadència i el misteri espiritual. Personalment, ambdós autors eren la nit i el dia: Trakl era drogoaddicte, alcohòlic: un poeta a la contra del món feliç de Viena. Va morir als 27 anys, i només té dos llibres. Jo els he traduït tots dos, i també uns poemes que va publicar en una revista expressionista. Tant Bertolt Brecht com Trakl es fusionen en la meva poesia.
Properament, la Fundació Torre del Palau reeditarà, a Terrassa, el seu ‘Cançoner’, una obra fonamental. Parli’ns-en.
Sí: Cançoner es va publicar per primera vegada l’any 1976, i és un llibre de poemes sobre l’absència i el sentiment de pèrdua. Aquest sentiment s’inspirava de la mort de la Maria Plans, la meva primera dona i mare de les meves dues filles, actriu, que ens va deixar als 41 anys (junts, havíem fundat el grup teatral Gil Vicente a principis dels anys 1960). És, sens dubte, el meu llibre més important. M’alegro de la notícia de la reedició per part de la Fundació Torre del Palau. Per altra banda, i també properament, l’editorial LaBreu editarà la meva poesia completa. En general, no solc renegar de cap dels meus llibres de poemes. El meu amic Joan Margarit va descartar una part inicial de la seva obra. A mi, això no m’ha passat: accepto tots els meus llibres.
Recentment, Quid Pro Quo ha recollit, a ‘Diaris complets’, els seus dietaris ‘El somriure de l’atzar’ (2005), ‘Sala de miralls’ (2013) i ‘El temps robat’ (2019). Segueix conreant aquest gènere?
Actualment visc en una residència a Terrassa, i no escric dietaris. Fa un parell d’anys vivia en una d’Igualada, i vaig continuar escrivint-ne. El que vaig escriure aleshores, però, no ho puc publicar: hi explico com és la residència, i hi dic coses que no sempre són políticament correctes.
No para de treballar! Què més hi té, a l’agenda? Què trobarem, properament, a les llibreries?
Últimament no escric poesia. El quadern groc, que s’acaba de publicar a Edicions 96, és un llibre de 26 poemes (un per a cada lletra de l’alfabet) en format plaquette, que comença amb versos decasíl·labs i va evolucionant cap a la prosa. És el meu últim llibre de poemes. Ara venen més traduccions. Recupero l’Elegia de Marienbad, de Goethe, la vull revisar i comparar amb una altra de castellana. Després afegiré, a la mateixa publicació, un altre poema llarg i molt bonic en el qual Goethe parla de la seva etapa a Weimar, i que comença dient: “Perquè ens donaves els esguards profunds.” Que visqui l’esguard profund de la poesia!
El Perfil
Home de lletres total
Distingit amb guardons de prestigi com el Carles Riba, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes o el premi Friedrich-Gundolf per la difusió de la cultura alemanya a l’estranger, Feliu Formosa (Sabadell, 1934) encarna la figura de l’home de lletres complet. El teatre, la poesia, l’assaig i el dietarisme són els gèneres en què ha excel·lit, a banda la seva ingent i profitosa tasca com a traductor. Va néixer a Sabadell, i ara viu en una residència a Terrassa. “Francesc Trabal, el meu pare espiritual, em somriu des del retrat que tinc penjat al meu despatx”, reconeix en el llibre Aproximacions (Lleonard Muntaner), un opuscle deliciós d’un centenar de pàgines, compost de 120 peces de la mateixa extensió, en què reflexiona sobre aspectes tan diversos com la seva relació amb Agustí Bartra o Joan Oliver –el seu primer mentor– o el duende de Lorca. A banda de Trabal, Formosa es declara un fervent admirador de la llegendària Colla de Sabadell. L’obreta esmentada també ens aclareix aspectes diversos de la seva llarga i fructífera convivència amb Bertolt Brecht, l’autor a qui ha dedicat més hores i esforços. I el fet és que sense Feliu Formosa la relació de la cultura pròpia amb l’alemanya no fora el mateix. Als amants de la poesia catalana recent, el llibre també els farà obrir la gana: sobretot quan hi evoca Joan Vinyoli, amb qui l’autor va fer una sòlida amistat: “Vinyoli és gran des del primer vers de Primer desenllaç (1937) fins a l’últim vers de Passeig d’aniversari (1984).”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.