Fa aproximadament un any, la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC) va engegar Connèxia, una iniciativa que parteix d’un nou enfocament a la transferència del coneixement entre la universitat i l’empresa. Com sorgeix, aquest programa?
La idea de Connèxia parteix d’una observació senzilla però molt reveladora: quan una empresa fa una comanda a una altra empresa, no li interessa saber quins departaments hi han intervingut, ni la logística interna. Només espera que se li entregui allò que ha sol·licitat dins el termini establert i en la forma escaient. En canvi, quan una empresa vol col·laborar amb una universitat, sovint es troba amb una estructura complexa, descentralitzada, en què ha de parlar amb múltiples facultats, departaments o investigadors. Aquesta dispersió ha esdevingut durant molt de temps un obstacle. Connèxia neix com una proposta per transformar aquesta relació, professionalitzant-la. És un model que situa la universitat com a proveïdor de serveis, amb una estructura organitzativa més semblant a la d’una empresa, però sense perdre la seva essència acadèmica i investigadora. La idea no la vam inventar nosaltres, vam identificar que es fa en altres països on la transferència està més consolidada i ho vam adaptar a la nostra particularitat.
Com s’implementa aquest canvi organitzatiu?
La clau del model és la figura del gestor de comptes, una persona que serveix d’interlocutor únic entre l’empresa i la universitat. L’empresa no ha de conèixer la complexitat interna que té una institució universitària: només ha de saber que, per a qualsevol necessitat, pot contactar amb la seva persona de referència, que gestionarà el procés intern. D’aquesta manera, es manté una interlocució senzilla, àgil i efectiva.
Quin perfil tenen els gestors de comptes? Són professors universitaris reconvertits en comercials?
No són professors ni acadèmics. Són professionals del món empresarial que coneixen els codis, el llenguatge i les necessitats de les empreses. La seva funció és “fer feliç” l’empresa, entenent què necessita i coordinant-se amb la universitat per trobar la resposta adequada. Amb aquest bagatge empresarial, en uns mesos els fem una immersió a la universitat fins que tenen un coneixement profund de la institució. Ells són els que permeten una relació fluida i eficient.
De quina manera afecta les relacions entre universitat i empresa existents, aquest nou model d’aliança?
Som molt conscients que ja existeixen moltes relacions de valor entre la UPC i organitzacions empresarials que col·laboren directament amb escoles o departaments concrets. Aquestes relacions es mantenen. Connèxia no ve a substituir res, sinó que complementa i millora el sistema per a aquelles empreses que necessiten una relació més global o integrada. Jo ho interpreto com una porta d’entrada nova per a empreses que volen una col·laboració més estructurada.
Ara com ara, teniu quatre empreses que participen en el programa. Quin tipus de servei busca cadascuna?
En aquest moment hi participen quatre empreses: Fractus, Aigües de Barcelona, Schneider i Mecalux. Cadascuna té objectius diferents. Per exemple, Aigües de Barcelona té un interès consolidat en la recerca, mentre que Schneider busca accés directe al talent jove. Mecalux vol guanyar visibilitat entre els estudiants, i Fractus, com a spin-off nascuda de la mateixa UPC, vol contribuir a fomentar noves empreses tecnològiques emergents. El que fa especial Connèxia és que s’adapta a cada cas: no és un model “talla única”, sinó un vestit a mida.
Heu pogut avaluar quin impacte econòmic suposa un programa d’aquest estil?
Actualment, el tiquet d’entrada al programa és de 100.000 euros anuals, amb un compromís inicial de tres anys. És una aposta per part de l’empresa, però també per part de la universitat, que garanteix serveis de valor. Dit això, cal posar-ho en context: els ingressos de Connèxia, tot sumat, representen uns 400.000 euros anuals. En canvi, la UPC ha passat de captar 68 milions d’euros en recerca i transferència el 2021 a 116 milions el 2024. És a dir, estem parlant d’una estructura que volem que sigui estratègica, no només econòmica. Connèxia és una inversió a llarg termini per consolidar un model més robust de col·laboració amb el teixit productiu.
Com poden tenir accés a aquest nou model de relació entre universitat i empresa les pimes, que són la tipologia d’empresa majoritària a Catalunya i la que té més barreres per buscar aliances amb l’acadèmia?
Per a nosaltres, el gran repte de Connèxia serà obrir aquest model a la petita i mitjana empresa. No podem atendre una per una les 200.000 que hi ha a Catalunya, però sí que podem col·laborar amb gremis i associacions empresarials. Si un gremi agrupa 200 empreses i només deu impulsen projectes d’innovació, ja és un èxit. L’objectiu és crear serveis escalables i adaptats, que responguin a necessitats reals: recerca, innovació, formació, captació de talent o visibilitat entre l’alumnat.
Quin paper té el reconeixement al professorat, en aquest model?
Aquí entrem en una qüestió clau: el temps del professorat. Els docents universitaris tenim llibertat per triar on posem l’energia: recerca, docència, transferència, etc. Però els incentius no han estat mai ben equilibrats. Durant dècades, s’ha premiat sobretot la recerca acadèmica, a través dels sexennis d’investigació, mentre que la transferència ha quedat desatesa. El 2017 es va fer una prova pilot per crear un sexenni de transferència, que reconegués formalment la col·laboració amb empreses, la generació de patents, la creació de spin-offs i altres formes d’impacte. Malauradament, no es va implementar plenament. Ara, però, hi ha consens dins del sistema universitari –tant en les universitats politècniques com en les generalistes– per aprovar aquest reconeixement. El ministeri té un esborrany de decret sobre la taula, i esperem que vegi la llum aquest any. Això seria un punt d’inflexió, com ho va ser el sexenni d’investigació fa 30 anys.
Com es percep aquest canvi dins del professorat?
No hi ha resistència explícita, però sí diferents nivells d’implicació. Cada vegada més professors entenen que l’impacte real del seu treball no és només publicar articles, sinó transformar coneixement en solucions aplicades.
La UPC ha estat pionera en molts aspectes. Fa 27 anys va crear el programa Innova, el primer programa de creació de ‘spin-offs’ de l’Estat. Com es posiciona la UPC dins del sistema universitari estatal?
Amb el programa Innova, es va marcar una nova etapa. En aquell moment, el 22@ encara no existia. Avui, gairebé totes les universitats tenen el seu programa de transferència similar a Innova. Com diu la nostra vicerectora, imitating is the best form of flattery. Ens agradaria que Connèxia tingués un impacte similar.
Al conjunt de l’Estat s’ha multiplicat el nombre d’universitats privades, i el govern espanyol ha anunciat mesures de control. Quins riscos porta associada, aquesta expansió de la iniciativa privada en l’educació superior?
El creixement descontrolat de centres que es diuen universitats, però que no compleixen estàndards mínims, és un perill per al sistema. Estem parlant de centres amb pocs recursos, sense recerca, que ofereixen titulacions íntegrament online, fins i tot en disciplines com infermeria, que requereixen pràctica clínica. Això és un frau. No es tracta de si són públiques o privades, sinó de qualitat. Una universitat ha de garantir que els seus titulats són competents en allò que se suposa que saben fer. La universitat ha de formar professionals qualificats, però també ha de contribuir al desenvolupament del país.
Demà comença la campanya electoral per a les eleccions a rector de la UPC. Finalment, quins sou els candidats que aspireu al càrrec?
Francesc Torres Torres i jo ens presentem a rector de la UPC en les eleccions que tindran lloc entre el 13 i el 16 de maig.Això inclou fer recerca d’excel·lència, però també assegurar que aquesta recerca es tradueix en productes, serveis, innovacions i llocs de treball. Hem d’entendre que la recerca és la locomotora, però cal que arrossegui la transferència i, al final, l’impacte. Si no hi ha impacte, la nostra activitat perd sentit. Connèxia és una aposta perquè aquest impacte sigui real, estructurat i sostenible