L’aigua, un dret judicialitzat
41 pobles han recuperat la gestió pública en 18 anys i 56 tenen pendents o acabats litigis amb particulars
Un 57% dels 947 municipis en tenen la gestió directa, però només representen el 25% de la població
Segons l’ACA, el preu mitjà d’un consum de 12 m³/mes és superior quan s’externalitza la gestió
Fins a 41 municipis han optat per recuperar directament la gestió del servei d’abastament d’aigua des del 2007 a Catalunya. Aquesta és la radiografia que en fa l’Associació de Municipis i Entitats per l’Aigua Pública de Catalunya (Amap), l’ens creat el gener del 2018 pels ajuntaments de Barcelona, Badalona, Cerdanyola del Vallès, el Prat de Llobregat, Sabadell, Santa Coloma de Gramenet i Terrassa i que ja té més d’una vuitantena d’associats, amb l’objectiu de difondre i promoure la gestió pública de l’aigua que moltes entitats mediambientals com ara la plataforma Aigua És Vida també feia anys que demanaven. L’últim poble a fer-ho ha estat Mura, el març passat, després de 33 anys en concessió al grup Agbar, de Veolia Environment, la companyia que, a través d’altres empreses filials adquirides, o n’és accionista en col·laboració amb d’altres, o amb empreses mixtes té la gestió del subministrament –combinat en alguns casos amb la del clavegueram– de més de 300 poblacions de les 947 que hi ha a Catalunya.
El 57% dels municipis catalans conserven la gestió directa de la distribució de la xarxa en baixa –dipòsits de regulació, conduccions, estacions de bombament fins a les escomeses–, com estipula la llei municipal i de règim local de Catalunya, segons dades de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA). Això es tradueix en el fet que la majoria de la població, el 75%, rep l’abastament a través d’una gestió indirecta o concessionada a una empresa segons decisió dels mateixos consistoris. És a dir, que el model de gestió indirecta té una implantació més elevada com més gran és el municipi i, en els casos en què sobrepassen els 50.000 habitants, representa el 80% de la població.
Els processos de remunicipalització, iniciats de manera primerenca a Bagà el 2007, van agafar embranzida el 2010, quan l’Assemblea General de les Nacions Unides (ONU) va reconèixer l’accés a l’aigua com un dret fonamental, i han suposat que prop de 577.000 persones, el 7% de la població catalana, hagin passat a rebre l’aigua d’operadors públics. I, en aquests moments, més d’una vintena de municipis estan treballant per fer-ho els propers anys. Terrassa, amb un procés tortuós (vegeu peça) que va acabar finalment el 10 de desembre del 2018, quan el consistori en va recuperar la gestió, és el cas del municipi de més població, 228.294 habitants, on ha estat possible, i el més petit és l’osonenca Sobremunt el 2014, amb 83 habitants.
La paradoxa és que, tot i ser un servei públic, molts dels processos han acabat als tribunals, la majoria de vegades amb demandes interposades per les grans companyies privades, que, com es pot comprovar en el gràfic elaborat per Aigua És Vida , a Catalunya monopolitza Agbar. Uns 40 representants del món local ja van denunciar el maig del 2021 una estratègia de guerra judicial dels operadors privats, que recorrien sistemàticament contra les decisions dels consistoris de remunicipalitzar l’aigua quan expiraven els seus períodes de concessió. En cinc anys comptabilitzaven més de 50 contenciosos, fins i tot quan els municipis tot just anunciaven la voluntat d’iniciar un debat sobre si calia recuperar-ne la gestió directa.
Catalunya, una anomalia
El coordinador de l’Amap, l’enginyer de camins, canals i ports per la UPC Lluís Basteiro, lamenta que la “gestió pública hagi de demostrar que és millor”, quan això no passa en sectors com l’ensenyament i la salut, també considerats un servei essencial i un dret humà. Rebla, però, que això només succeeix a Catalunya, ja que “el 90% de la gestió de l’aigua al món és pública i, a Europa, més del 70%”. “El fet d’haver naturalitzat que la gestió de l’aigua a Catalunya sigui privada és una anomalia cultural”, afirma Basteiro, i hi afegeix que la gestió privada, en canvi, no ha de demostrar res, perquè el model legal espanyol i català diu que, quan a un municipi se li acaba el contracte de concessió, si vol passar a la gestió directa, ha de demostrar que serà millor, cosa que no passa si es vol fer una nova licitació de la concessió. “Pressuposa com a punt de partida que la gestió pública no és eficient”, fet que qualifica de “greuge”, ja que “no es demana a un institut o a un hospital públic que siguin rendibles econòmicament, ja que són un servei públic essencial”. Amb l’aigua ens trobem amb “una altra paradoxa”, ja que en la llei consta que “ha de ser sostenible i eficient, que vol dir que ha de ser més barat”.
A l’argumentari de l’Amap, hi afegeix que, considerant l’aigua un dret humà, un bé estratègic col·lectiu i fonamental per a la vida, “la manera natural de gestionar un bé d’aquest tipus és sota la perspectiva i l’esfera pública i no d’acord amb interessos privats que poden ser espuris com ara retre dividends als seus accionistes”, ja que “no és un bé mercadejable”. Basteiro afirma que interessa donar-la “a qui vulgui facturar el mínim, perquè l’hem d’estalviar i és un recurs escàs, però s’ha de fer un manteniment i invertir a les xarxes” i, en canvi, “és una contradicció i un error conceptual de base posar-la en mans d’operadors que volen facturar al màxim”. Ho exemplifica amb la sequera, quan “molts municipis no sabien quin consum feien i els de bona gestió eren els de gestió pública”.
En l’informe anual que elabora l’ACA fins a l’1 de gener del 2024 s’assegura que, per un consum de 12 m³ al mes –consum de referència d’una llar de tres persones– per a aigua en baixa –subministrament, cànon de l’aigua i, en alguns casos, clavegueram–, es paguen 2,072 €/m³ de mitjana amb IVA en els casos de gestió directa, mentre que s’enfila fins als 2,474 €/m³ en els casos de gestió indirecta. El preu més elevat es paga als municipis de més de 50.000 habitants, amb una mitjana mensual de 2,781 €/m³.
La primera gran ciutat a remunicipalitzar-la, amb molt de rebombori
Cap dels processos de remunicipalització de la gestió de l’aigua que s’han fet fins ara s’ha acabat tirant enrere i un dels que van tenir més repercussió va ser el que es va iniciar el 2014 a Terrassa després de 75 anys de concessió en mans de Mina, Aigües de Terrassa, participada per Agbar. Tot el procés va culminar el 10 de desembre del 2018 amb la creació de l’empresa municipal Taigua i va tenir l’impuls inicial i principal de les persones i entitats que van formar la Taula de l’Aigua el 2013. No tots els partits en van ser partidaris al principi, però de mica en mica es va anar configurant una majoria per poder tirar endavant el procés quan el PSC, aleshores amb Jordi Ballart d’alcalde, es va acabar afegint a l’equació que ja tenia el suport d’ERC, la CUP i Terrassa en Comú (TeC). Després de pròrrogues forçoses amb la concessionària, que reclamava diàleg d’inici i xifrava en 60 milions la indemnització a l’empresa, a més de defensar la creació d’una societat mixta, tot es va anar judicialitzant amb l’actual director de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), Josep Lluís Armenter, com a director general de Mina. Fins a tretze contenciosos en contra va acumular, algun de menor encara actiu, però els tribunals van avalar l’extinció de la concessió el 2022. En tot el procés, Ballart va denunciar haver rebut pressions i amenaces i va deixar el càrrec i el PSC. També es van fer diverses mobilitzacions ciutadanes a favor de la gestió directa i, ja amb la nova empresa pública en marxa, s’ha creat un òrgan de control i participació com és l’Observatori de l’Aigua de Terrassa (OAT). En més de sis anys de funcionament, l’empresa ha estrenat nova seu, ha anat modificant tarifes i fent diverses inversions en la millora de la xarxa, però també ha rebut queixes d’organismes que des del consistori han desmentit i atribueixen a una campanya de descrèdit d’empreses privades.
Cicle de l’Aigua del Ter (Catsa), la gestió supramunicipal des del 2022
L’any 2022 es va tancar un altre procés de remunicipalització d’una gran ciutat que fins i tot ha anat més enllà mantenint el servei en aliança amb altres municipis després de 28 anys de concessió en mans d’una empresa mixta. Es tracta del de Girona, que, juntament amb el consistori de Salt i Sarrià de Ter, va signar l’11 de novembre la constitució de la societat supramunicipal Cicle de l’Aigua del Ter SA (Catsa), que s’encarrega de l’abastament en alta i en baixa i del sanejament en baixa, completant el cicle de captació des del riu, passant pel tractament en planta potabilitzadora fins a les cases i, posteriorment, de la xarxa de clavegueram. Abans, però, van haver de dissoldre la societat mixta Aigües de Girona, Salt i Sarrià (Agissa), també avalada pels tribunals , després d’una demanda que la CUP va presentar el 2015 per apropiació indeguda arran dels resultats d’una auditoria encarregada per l’aleshores alcalde, Carles Puigdemont, contra el soci privat de la societat, Girona SA, que tenia el 80% de la companyia. De retruc, hi va acabar involucrat el mateix Puigdemont, però finalment el Tribunal Suprem va arxivar la causa penal en contra seu el 2020 adduint que no hi havia prevaricació ni frau a l’administració.
Les iniciatives de recuperació de la gestió supramunicipal es comencen a estendre i alguns consells comarcals han impulsat la creació d’empreses públiques. És el cas del d’Osona amb Onaigua –també superant les traves judicials interposades per Agbar–, que dona servei des de l’abril del 2022 a uns 10.000 abonats de Torelló, Sant Vicenç, Sant Julià de Vilatorta, Balenyà, el Brull i Sobremunt. Altres estructures mancomunades o consorciades també han començat a donar suport als petits municipis, com és el cas del Consorci per a la Gestió d’Aigües de Catalunya (Congiac), i el Consell Comarcal de la Garrotxa també va aprovar convenis amb els ajuntaments de Sant Joan les Fonts, la Vall de Bianya, Sant Jaume de Llierca i Maià de Montcal per ajudar-los.
