Política
Jordi Torrent
Escriptor i cap d’estratègia del Port de Barcelona
“La UE trobaria molts aliats sota la bandera del multilateralisme ”
“Un marc jurídic internacional estable i respectat per tothom és el que ha portat a la humanitat més pau i desenvolupament”
“Trump fa molts anuncis, hem de veure com acaben; confio que no passin tantes coses greus com sembla en el pla internacional”
Catalunya continua tenint pes industrial, amb un 40% de les seves exportacions fora de la UE
El món està massa interconnectat per pensar que la globalització es pugui trencar
Tendim a oblidar-ho, però durant 200 anys la globalització ens ha beneficiat als occidentals
Tothom sap que, en general, una guerra comercial només té perdedors
La guerra aranzelària és la mesura més disruptiva adoptada per la nova administració de Trump en política econòmica. En parlem amb Jordi Torrent, autor de l’assaig La globalització a la deriva (Edicions 62, 2024) i cap d’estratègia del Port de Barcelona.
Els aranzels que pretén imposar Trump posen en perill la globalització, tal com l’entenem? Però, abans, en què consisteix i com s’ha gestat aquest procés d’integració?
La globalització, com a concepte, ha existit sempre, des que l’Homo sapiens va sortir d’Àfrica i es va expandir pel món. Ara bé, la globalització econòmica, cultural i política entra en una nova dimensió amb la colonització europea i la Revolució Industrial, en què la gent comença a intercanviar-se béns a nivell global, a viatjar, etcètera. En aquest procés d’intensificació de la globalització hi ha un punt d’inflexió el 1978, quan la Xina decideix canviar la seva política econòmica amb Deng Xiaoping i passar de ser una economia autàrquica a obrir-se al món, atraient inversió estrangera, industrialitzant-se i exportant.
I a partir d’aquí?
S’enceta una nova etapa de la globalització, i en les tres dècades següents la indústria es va traslladant gradualment cap a la Xina i també, en menor mesura, cap a Corea del Sud, Taiwan, etcètera –el Japó ja havia fet aquest pas una mica abans–. Després, el 1991, es produeix la caiguda del bloc soviètic i des d’Occident es pensa que és la fi de les guerres ideològiques, el triomf de l’economia de mercat, la democràcia participativa...; ve l’11-S, el 2001, i un altre gran punt d’inflexió el 2008, amb la crisi financera que en diem mundial, però que és bàsicament nord-americana i europea i que ens fa adonar que una bona part de la indústria ja no és aquí, s’ha traslladat a un altre lloc. I més tard encara, dos nous xocs de realitat.
Quins?
Amb la pandèmia, quan veiem que les mascaretes han de venir de la Xina, de Malàisia, o també els equips quirúrgics, els principis actius dels medicaments, els microxips dels cotxes... Aquestes crisis i la constatació del pes industrial són factors que contribueixen a la primera victòria electoral de Trump, molt votat al rust belt, els antics feus industrials de Michigan, per exemple, simbolitzat perfectament amb el declivi de la capital del motor, Detroit. El declivi industrial també afecta Europa, però amb una diferència: no hem sabut substituir-lo amb un sector tecnològic potent, com sí que han fet els EUA.
La pandèmia va tenir conseqüències a llarg termini...
En el període de postpandèmia es produeixen per primer cop moltes disrupcions logístiques en el comerç mundial que utilitza el transport marítim (els vaixells arriben tard, anul·len escales, se salten ports, etcètera) i fluctuacions enormes en els preus del transport marítim. I aquest és també un dels principals motius de la segona victòria electoral de Trump.
I l’altre xoc de realitat?
La invasió d’Ucraïna i les sancions a Rússia van tornar a posar de manifest la dependència d’Occident de productes bàsics, en aquest cas del gas i del petroli rus, sobretot en països com ara Alemanya i Polònia. Crec que tot això ha conduït, en bona part, a la situació actual.
La globalització només ha beneficiat Àsia en general, a on s’han traslladat les fàbriques, i la Xina en particular?
Tendim a oblidar-ho, però durant 200 anys la globalització ens ha beneficiat a nosaltres. Mitjançant la colonització, hem tingut un accés privilegiat a tots els mercats mundials. És veritat que, en aquest segle XXI i en les dues últimes dècades del segle passat, a qui ha beneficiat més és als països asiàtics i, en concret, als de l’Extrem Orient. Primer la Xina, Corea del Sud, el Japó, Taiwan, Singapur; després el sud-est asiàtic, i ara el subcontinent indi. Però és que allà hi viuen tres cinquenes parts de la humanitat! Nosaltres som un percentatge molt petit de la humanitat. Quant a Occident, també hi ha sectors que s’han beneficiat de l’accés a un mercat global.
I en el cas de Catalunya, en quina mesura ens en beneficiem?
És veritat que nosaltres hem perdut bona part de la indústria tèxtil i d’altres sectors, que també s’han deslocalitzat, però seguim sent una regió força industrial. No amb els percentatges d’abans, però a Catalunya el sector industrial continua tenint un pes sobre el 15-19% del PIB i continua sent la segona zona més industrial del sud d’Europa, després del nord d’Itàlia. Catalunya també es beneficia de la globalització: el 60% de les seves exportacions van a la Unió Europea però el 40% restant, a la resta del món.
Trump s’està carregant la globalització?
La globalització jo crec que és impossible que es trenqui, llevat d’una catàstrofe molt gran que ningú no desitja. El món és massa interdependent. Suposadament, Trump vol repatriar producció industrial i disminuir el dèficit comercial dels EUA, que importa molt més del que exporta en béns, perquè en serveis és al revés. Cal recordar que encara avui en dia el 75% del que s’exporta o importa al món són béns físics i només el 25%, serveis. Com ho vol fer? Imposant aranzels a les importacions, de manera que als que venen als EUA no els compensi produir a fora i ho facin a dins del país. Aquesta és la teoria econòmica que hi ha al darrere. Si tot això és factible o no, o si en el fons es busquen altres objectius, això és un altre tema.
Quins efectes immediats ha provocat la guerra aranzelària?
La principal afectada fins ara és la Xina. Però la Xina no depèn tant com sembla dels EUA: hi envia només el 19% de les seves exportacions, o menys fins i tot. I els EUA, malgrat el que ens pugui semblar, són un país poc obert i bastant autosuficient en moltes coses, per exemple en temes energètics. Llavors, el rol que té en el comerç internacional és important, evidentment, perquè encara és la primera economia del món, però no és tan gran com ens sembla. El seu sector exterior (importacions més exportacions) té un pes al PIB a l’entorn d’un 20%. A Catalunya és més del 50%. Als Països Baixos, més del 80%. Si tot això acaba només amb una guerra aranzelària dels EUA contra el món i no amb un ball de bastons de tothom contra tothom, l’impacte m’atreveixo a dir que serà reduït. Si no, les conseqüències poden ser molt negatives perquè tothom sap que, en general, una guerra comercial només té perdedors.
Què hi guanya Trump, amb la guerra comercial?
M’imagino que aconseguir que gent que es proveïa de la Xina ho faci d’altres llocs i que algunes empreses puguin fabricar als EUA. Però, és clar, desenvolupar producció industrial en sectors on ho has perdut tot és molt difícil i són molts anys de feina, i en molts casos ja no tens el know-how per fer-ho.
També amenaça amb una expansió territorial...
Està fent molts anuncis, però s’ha de veure com es traslladen a la realitat. Va parlar del canal de Panamà, de Groenlàndia, que el Canadà seria el 51è estat dels EUA..., i tot això no ha passat. En el seu moment, també havia dit que quan fos president posaria fi a la guerra a Ucraïna en 24 hores o que tots els palestins serien expulsats de Gaza. A Europa, de moment, li diu que gasti més en armament, i Europa ho ha acceptat. Però, més enllà d’això, si un mira realment els canvis que hi ha hagut en política exterior –a diferència de la política interna dels EUA, on està provocant un gran terrabastall–, no n’hi ha hagut gaires. El gran damnificat, això sí, dels mandats de Trump és el dret econòmic internacional.
Com s’hauria d’adaptar la UE en aquest escenari canviant?
La Unió Europea s’hauria d’erigir en la defensora del multilateralisme, amb la resta d’estats del món –que són la majoria– que encara hi creuen, començant per la Xina. En la defensora del dret internacional de tot tipus, l’econòmic, l’humanitari. Aquesta hauria de ser la gran bandera de la UE. Un marc jurídic internacional estable que tothom respecti és el que ha portat més pau a la humanitat, més desenvolupament; crec que en això qualsevol escola econòmica o pacifista hi estaria més o menys d’acord. I aquí la UE trobaria molts aliats, perquè la Xina, el Japó, Corea del Sud, l’Índia, tots els grans estats asiàtics, molts d’africans, creuen que el multilateralisme, el comerç internacional, és la millor manera de treure població de la pobresa. I ara, amb la guerra aranzelària, la visió amenaçadora que es tenia de la Xina està canviant gràcies a Trump o per culpa d’ell.
Encara hi ha molts recels a l’hora d’acostar-nos a la Xina...
Òbviament, els sistemes de govern són absolutament diferents i tenim un dèficit comercial important amb la Xina, com el tenen els EUA. I una altra cosa que és important subratllar és que, encara avui, els dos principals volums de comerç internacional al món són intraregionals: el que es produeix dins de la Unió Europea i el que es produeix entre els països asiàtics –entre la Xina, el Japó, Corea del Sud, el Vietnam…–. I després hi ha l’internacional, el flux Àsia-Europa, el flux Àsia-EUA i, en menor mesura, EUA-Europa. I un que està creixent molt és l’intramediterrani. Amb totes aquestes disrupcions logístiques, polítiques, aranzelàries que comentàvem, moltes empreses estan acostant producció al consumidor final europeu o nord-americà.
La globalització va a la deriva?
Una mica sí. Hi ha una cosa preocupant, que és el respecte pel dret econòmic internacional. I això sí que va a la deriva. Perquè no només els EUA, sinó que ara la Xina, quan replica, tampoc respecta les normes de l’OMC. I la UE ha aprovat legislació clarament proteccionista, encara que no siguin aranzels. I si d’alguna cosa s’era molt conscient després del 1945 –i per això es va crear l’FMI, el Banc Mundial, l’OMC...– és que el dret econòmic internacional que fomenta els intercanvis comercials és la millor manera d’assegurar la pau al món. Per la resta, encara tinc esperances que no acabaran passant tantes coses greus en política internacional com sembla, tot i que, evidentment, la situació és preocupant. Però, insisteixo, el món està tan interconnectat que trencar tot això és impossible.
Perfil
Expert en globalització i escriptor
Jordi Torrent Pujol (Reading, Regne Unit, 1971) és un bon coneixedor del comerç internacional, de la seva història i els seus engranatges, una activitat que coneix de primera mà com a cap d’estratègia de l’Autoritat Portuària de Barcelona. Bona part d’aquests coneixements i aquesta experiència els ha plasmat a La globalització a la deriva (Edicions 62, 2024), un llibre divulgatiu en què explica com s’ha gestat el procés d’integració econòmica mundial, exposa els episodis i crisis d’abast global que l’han fet més fràgil, com ara la pandèmia, i explora possibles escenaris de futur. Des del febrer del 2023, és també secretari general de l’Associació de Ports del Mediterrani (Medports).
En el marc de la seva trajectòria professional i acadèmica, Torrent ha viscut a Noruega, Albània, Kosovo, Líban i Egipte. Actualment, compagina la feina al port amb l’escriptura i amb col·laboracions a diversos mitjans de comunicació. És autor de l’assaig Qui salvarà el Corredor Mediterrani? i de nombrosos articles a la premsa generalista i especialitzada. Torrent també té una vena literària: el 2023 va guanyar el premi Drac pel conte La minyona del senyor Rigby.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.