Alemanya busca el camí enmig del caos global
Vuitanta anys després de la derrota del Tercer Reich, la potència europea està obligada a forjar noves aliances i a assumir el lideratge, també en l’àmbit de la defensa
Merz serà investit avui canceller, amb una ultradretana AfD que no para de créixer, aïllada a escala nacional però protegida tant pels EUA de Trump com per Moscou
“Sí, estem sorpresos. El president [Donald] Trump està mostrant unes reaccions imprevisibles i una hostilitat cap a Europa que mai no ens hauríem imaginat. De [Vladímir] Putin coneixíem prou bé l’agressivitat, però encara no sabem fins on arribarà o si és insaciable”, admetia recentment Johann Wadephul, fins ara vicepresident del bloc conservador del Parlament alemany i, a partir d’ara, ministre d’Afers Estrangers. Prendrà possessió del càrrec després que, en la sessió d’avui mateix, s’hagi consumat l’elecció parlamentària de Friedrich Merz com a nou canceller, amb els socialdemòcrates com a socis de coalició.
Wadephul feia aquestes reflexions davant d’un grup de periodistes en una sessió parlamentària recent. En aquells moments, conservadors i socialdemòcrates encara acabaven de polir el pacte de coalició que finalment es va signar dilluns passat. Però el seu nom ja sonava com a titular d’Afers Estrangers. Serà el primer cop en 60 anys que aquest ministeri queda en mans d’un representant de la Unió Cristianodemòcrata (CDU), el partit de Merz. Fins ara, el lloc s’assignava al soci menor de coalició. És clar que Merz, representant dels corrents més dretans del seu partit, vol portar directament les relacions internacionals, en un moment en què Alemanya està confrontada a un nou desordre mundial, dominat per les provocacions dels EUA i Rússia.
Wadephul, conscient del paper com a cap de la diplomàcia alemanya, expressava encara la seva confiança en la negociació amb els EUA, tant pel que fa als aranzels de Trump com a la perspectiva que la Casa Blanca deixi Europa fora en la cerca d’un acord que aturi la guerra d’Ucraïna. Berlín no vol donar per trencat el fil transatlàntic que, des de la fi de la Segona Guerra Mundial, l’ha lligat amb Washington. Sí que es perceben com irrecuperables a mitjà termini els vincles amb Moscou. La línia de diàleg amb Rússia marcada en temps dels cancellers Schmidt, Kohl, Schröder i Merkel ha quedat tallada. Olaf Scholz, ja excanceller, va marcar el camí cap al rearmament tot just encetada la invasió d’Ucraïna. A Merz li correspondrà activar-lo, amb la despesa de Defensa alliberada de limitacions pressupostàries. Alemanya no només ha enterrat el dogma de l’austeritat, sinó també la utopia de mantenir-se com a potència econòmica però poc militaritzada.
“Mai en tota la història de la República Federal d’Alemanya la classe política no s’havia sentit tan abandonada”, explicava a un grup de corresponsals el director de la Societat Alemanya de Política Exterior (DGAP), Thomas Kleine-Brockhoff. Des de la derrota del nazisme, l’Alemanya occidental s’havia sentit tutelada pel germà gran transatlàntic, els Estats Units. L’altra meitat, l’oriental, va quedar integrada en l’òrbita dels satèl·lits soviètics. Entre aquell any zero del 1945 i la guerra freda va quedar clar, a ulls de l’Alemanya dita lliure, que els EUA serien l’aliat indiscutible. L’Alemanya del miracle es reconstruïa amb l’ajut del pla Marshall; la de l’est quedava sotmesa a la tenalla de Moscou. Els gairebé 19 milions d’habitants de la República Democràtica Alemanya (RDA) van passar de la dictadura nazi a la comunista.
Ofensiva soviètica i Nuremberg
La reunificació alemanya, el 1990, va ser fruit de la negociació a sis bandes –els quatre aliats que van vèncer el nazisme més les dues Alemanyes–, en uns moments en què Moscou vivia el miratge de la perestroika de Mikhaïl Gorbatxov. La nova Alemanya resultant va continuar confiant plenament en l’eix transatlàntic, fins i tot en el primer mandat de Trump.
De cop, l’esquema de les aliances inqüestionables s’ha enfonsat. Scholz va trencar el fil amb Moscou arran de la invasió d’Ucraïna. Merz intentarà reconduir la situació amb els EUA. La seva línia política, molt més dretana que la d’Angela Merkel, pot ser que li faciliti les coses amb Trump.
Si Merz aconseguirà o no salvar la relació amb els EUA és una de les preguntes que es creuen en l’aniversari de la derrota del nazisme. La capitulació del Tercer Reich es va signar la nit del 8 de maig del 1945 a Karlhorst, una residència als afores de Berlín. Hitler s’havia suïcidat el 30 de maig al seu búnquer amb la seva dona, Eva Braun. A la mort del Führer hi va seguir una setmana agònica. L’ordre del dictador era no rendir-se. Qualsevol que sortís amb la bandera blanca podia morir afusellat.
Les tropes soviètiques havien arribat als afores de la capital del Reich el 16 d’abril. En aquells quinze darrers dies fins a la caiguda de Berlín, el 2 de maig, es calcula que van morir encara uns 170.000 soldats. Els aliats occidentals –els EUA, França i el Regne Unit– havien traspassat el Rin i van signar un primer document de capitulació el dia 7, a Reims. L’endemà, es va formalitzar a Karlshorst la rendició incondicional en presència dels caps de l’exèrcit de terra, el de mar i el de l’aire de la Wehrmacht, l’exèrcit alemany, i els corresponents dels quatre aliats. Karlhorst, ara un museu més aviat discret, va bullir d’activitat aquell dia. Els representants dels EUA, França i el Regne Unit acabaven d’aterrar a Tempelhof, l’històric aeroport berlinès. Els de la Unió Soviètica se sentien com a casa. Per part de l’Alemanya nazi, va signar la rendició el comandant suprem de l’exèrcit de terra, Wilhelm Keitel. Quatre dies després, Keitel rebia tracte de presoner de guerra pels aliats. Va acabar condemnat a mort i executat en els judicis de Nuremberg, l’octubre del 1946.
Visitar la vila de Karlhorst serveix per prendre consciència del paper de l’exèrcit soviètic en el que ara es coneix a Alemanya com a Dia de l’Alliberament, no de la Capitulació. Del 60 milions de morts que va deixar la guerra engegada per Hitler, 27 eren ciutadans de la Unió Soviètica. Els cartells i explicacions dins el museu i fora, on s’exhibeixen uns quants tancs soviètics, són en alemany, rus i, en tercer lloc, més petit, anglès. Per arribar a la barriada perifèrica del museu, a l’antic sector comunista, es passa per Treptow, on hi ha l’impressionant monument als soldats soviètics. La imatge dominant és una monumental escultura de 30 metres d’alçada, la del soldat amb una criatura en braços i una espasa que travessa una creu gammada. És la peça principal del que en realitat és un cementiri per a 8.000 soldats soviètics caiguts en la darrera fase de la batalla de Berlín.
En temps de la divisió alemanya, Treptow rebia, cada aniversari de la capitulació, la visita de milers de ciutadans. La tradició es manté, però els últims anys hi ha hagut tensions entre grups de veterans russos i ucraïnesos. Aquest any, s’ha exclòs la representació diplomàtica tant de Rússia com de Bielorússia de l’acte central de dijous al Parlament. Es tem que Putin, des de Moscou, instrumentalitzi la derrota del nazisme per glorificar el seu exèrcit.
Merz arriba al poder en un moment de confusió global. Els EUA han deixat de ser l’aliat de capçalera. De Rússia ja no se’n fiava ningú, però ara, al damunt, Moscou té el suport de partits teòricament contranatura repartits per tot Europa. Són les ultradretes prorusses, algunes en el poder, com ara l’hongarès Fidesz de Víktor Orban. D’altres, com ara Alternativa per Alemanya (AfD), que no paren de créixer fins i tot en un país on es pensava que s’havien fet bé els deures quant a memòria històrica.
No hi ha dubtes sobre la seva perillositat. Els serveis secrets de l’Interior van deixar clar en l’informe presentat fa uns dies que és un partit sota “observació” pel seu extremisme. Teòricament, això podria impulsar una demanda d’il·legalització davant del Tribunal Constitucional. La cúpula d’AfD ha reaccionat, com acostuma a fer, denunciant un setge antidemocràtic. I aquest aliat que ja no es comporta com a tal, els EUA, qualifica de “tirania” l’informe contra el partit que, en plena campanya electoral, va tenir el suport de Trump.
Merz haurà d’esforçar-se per apropar-se a Emmanuel Macron i reactivar el tradicional eix franco-alemany. Amb el Regne Unit fora de la Unió Europea, l’única potència atòmica que hi ha al bloc comunitari és França. S’obre aquí la següent incògnita: què passarà si aquest paraigua europeu atòmic passa a mans del lepenisme en les properes presidencials franceses? Són moltes les incerteses en aquest nou desordre mundial. Sigui com sigui, el mandat de Merz, sense experiència de govern, arrenca amb el compromís de rescatar Alemanya de l’actual paràlisi i d’assumir un nou paper a Europa, 80 anys després de la derrota del nazisme.
