“La llar també es tria, potser és on ens asseiem a compartir històries”

Jo crec que cal preservar el misteri de cada personatge, perquè aquest misteri el fa real. Nosaltres mateixos som, en gran part, desconeguts per a nosaltres mateixos, i precisament el que ens atrau de la gent és allò que voldríem saber-ne de més, allò a què no accedim immediatament. Aquesta part del misteri és molt pròpia de l’escriptura d’Avelina Prats. Aquest ja és el seu segon llargmetratge de ficció, i es nota realment en la seva manera d’escriure que els personatges sempre tenen alguna migració, sempre estan en trànsit. Hi ha una qüestió d’identitat en els seus personatges, i finalment es van revelant de forma enigmàtica.

Sí, i és el reconeixement que no som monolítics; som també un conjunt de les trobades que tenim a la vida. Crec que en una època tan literal, ràpida i de cites ràpides, com si fos possible conèixer una persona en pocs minuts o mitjançant una pantalla, el diàleg, l’intercanvi, les històries que ens expliquem els uns als altres, són el que d’alguna manera van donant indicis. I aquest és l’encant de la pel·lícula: es pren aquest temps contemplatiu per sorprendre’s, també amb el que ens és proper.

Crec que, en tot cas, el cinema d’Avelina ho reflecteix: els personatges es van llançant petits reptes i es revelen a través de les històries que expliquen. I això m’agrada molt, res no és immediat, tot passa a poc a poc. I, no obstant això, hi ha suspens. Ella aconsegueix fer una pel·lícula alhora molt poètica, molt contemplativa, però també molt divertida, perquè té molts aspectes d’una ironia una mica malenconiosa, però hi ha una gestió molt bona del suspens, de la curiositat que tenim per saber qui són aquests personatges i què passarà.

Crec que aquest també és un dels grans temes d’Una quinta portuguesa. Aquest personatge espanyol que acaba de viure una situació molt traumàtica i que es veu com desnonat de la seva pròpia vida, inicia un viatge de recerca, sense saber ben bé de què, i arriba a una quinta portuguesa, a una casa en una zona molt bonica, a prop de la frontera amb Galícia, molt verda i fresca, amb el pes mitològic de la cultura cèltica molt present. I és clar, és una casa plena de fantasmes, d’història i d’històries. Tots aquests personatges tenen zones d’ombra, de dolor, de trauma. Però hi ha un moment en què, en saber-se viatgers, d’alguna manera decideixen que el seu lloc és aquí i ara. I trien llar. Hi ha una llar que s’obre als que venen de fora, però també m’agrada molt l’elecció que fan: “Aquesta serà la meva llar, la meva família”, perquè la família també es tria.

Continuem viatjant per les històries que ens expliquem.

Sí, la llar també es tria i potser és el lloc on ens asseiem a compartir històries.

Sí, em va semblar molt interessant que Avelina en volgués parlar perquè, efectivament, en el passat d’Amalia, la propietària de la quinta, hi ha l’Àfrica, aquella llar deixada molt lluny, i aquest dolor per les persones que hi va perdre. Van ser 13 anys de guerra colonial que van constituir un gran trauma per a totes les poblacions africanes que ho van viure i per als portuguesos. Hi ha una ferida terrible a la societat portuguesa. És quelcom que els actors portuguesos ho vam parlar molt en sessions molt interessants d’assajos i diàlegs. En aquesta pel·lícula és molt bonica la part que hi ha de coproducció i co-creació. És un tema molt complex, jo crec que existeix una amistat amb aquests pobles que van ser colonitzats, una relació més afectuosa i sana que la d’altres països colonitzadors com França amb les seves ex-colònies. Fins i tot els mateixos militars que van fer la Revolució dels Clavells, molts venien de la Guerra Colonial i molts d’ells explicaven que hi havia moments en què deien: “Però si estem combatent la gent que se’ns assembla més, estem combatent els nostres amics, manats per una gent que detestem”, que era la dictadura feixista. Aleshores, hi havia aquesta contradicció: ells estaven a sou d’un Estat, però compartien més coses amb els guerrillers contra els quals combatien. Potser és una particularitat de la cultura portuguesa que l’Avelina va reflectir, i de la qual no es parla tant. Em va semblar molt interessant.

M’alegra molt haver participat a Pulp fiction, que va ser realment una fita, i continua sent-ho, perquè és una pel·lícula que expressa la gran llibertat creativa del seu autor, Quentin Tarantino, que es va afirmar de molt jove amb una pel·lícula que anava en contra de tots els patrons d’escriptura de Hollywood. Recordo, de sobte, rebre el guió de Pulp fiction i sorprendre’m de la seva complexitat literària; era una proposta molt audaç i molt difícil. I el que em va sorprendre va ser que una cosa tan diferent trobés un públic mundial, tot i ser un objecte extremament sofisticat. Per tant, és clar, estic molt orgullosa d’haver-hi participat, però també estic molt orgullosa d’haver fet altres pel·lícules que ningú no ha vist. I crec que cada època té les seves revolucions, i avui dia, que anem tots tan accelerats i tot és tan literal, tan immediat, una proposta com Una quinta portuguesa em sembla revolucionària: oferir-nos d’alguna manera aquest temps de contemplació i d’escoltar. També estem en un moment en què es valora molt l’individu, gravant-se a sí mateix. Acaba sent un cercle narcisista.

Exacte, i només ens interessa el jo. I aquesta pel·lícula té personatges que no desconfien de l’altre, que li proposen jugar i que s’escolten. Per a mi, aquesta és la revolució d’avui.

Sí, i és curiós, perquè avui, parlant amb els periodistes, se m’ha ocorregut que hi ha un component clàssic a la pel·lícula, una connexió amb la cultura clàssica. Perquè és veritat que és com si els déus grecs s’haguessin enfadat i haguessin castigat el personatge de Manolo Solo, i l’haguessin llançat pels camins, però oferint-li també una mena de claus per on ell podria entrar. I llavors ell és com un Ulisses, que usurpa una altra identitat i acaba trobant una Circe, una fetillera, en l’Amalia [el personatge de Maria de Medeiros]. Això em va semblar de sobte molt bonic i ho associo a l’atzar, que en aquest cas serien els déus, però que té a veure també amb l’origen mediterrani de l’Avelina, que és de València.