Sí, content perquè una part important de la feina que havia de fer s’ha aconseguit.

El contingut del pacte s’ha anat treballant conjuntament amb els diferents grups aquests anys, i a última hora un se n’ha despenjat totalment i un altre ha decidit congelar la signatura i ha demanat si pot fer-ho més endavant. L’argument de la CUP ha estat que, tot i que les mesures ja li estan bé, voldrien que es visualitzés que els problemes de la llengua provenen d’un enfrontament entre Catalunya i Espanya, i és una posició que difícilment pot conduir a un pacte amb el conjunt dels signants. Pel que fa a Junts, també amb les mesures ja hi ha treballat, ja les coneix i li estaven bé, però creia que s’havia d’allargar encara més la signatura del pacte, per dos motius bàsics. Un era que volien esperar la sentència del Tribunal Constitucional i aleshores veure si s’arribava a algun acord i es pactava alguna cosa, cosa que deixava la signatura en mans del calendari del TC. I l’altre, que volien esperar que el català fos llengua oficial de les institucions europees. I això deixava la signatura en mans de l’aritmètica electoral i política de tota la Unió Europea. En aquest context, tenint en compte que estàvem esperant des d’abans de Nadal per veure si Junts es decidia a signar, quan ens van dir que es volien esperar de manera indefinida ho vam avaluar i vam dir que potser és millor que ara comencem a sortir. El pacte és un punt d’arrencada. Hem fet un diagnòstic, un full de ruta, hem preparat unes mesures, i no podem estar indefinidament esperant a treure-les, entre altres coses perquè el que sempre ha estat l’esperit és que és un pacte que no s’ha de capitalitzar com una qüestió de govern només o d’un partit. Si les mesures les fem entre tots, les decidim entre tots, ho capitalitzem entre tots. Però, és clar, si fas això no pots anar traient les mesures fins que s’aprovi. I això és un contrasentit. Imaginem que signem el pacte el novembre del 2025 i anunciem les mesures per al 2025. No té cap mena de lògica de calendari.

Però ja no es derivarien del pacte, i el que volíem justament era dir-nos tots plegats que estem actuant arran de les urgències de la llengua. Llavors, davant d’això, el que vam dir és “mira, sortim ara; que s’hi apunti tothom qui vulgui”. De fet, això dona l’oportunitat que tothom conegui el text del pacte i que, per tant, moltes més entitats i els municipis s’hi puguin apuntar. I, en el moment que Junts ho vegi pertinent, si aviat tenim la sentència i ho resolem tot de forma satisfactòria, potser aleshores consideraran que s’hi pot apuntar. Vist que parlàvem de renegociar el pacte, veuríem quines mesures més s’han de parlar. La idea és treballar conjuntament; Junts no pot no ser-hi, però han pres aquesta decisió que jo crec que no és la més encertada.

A veure, jo he donat molt marge, molts mesos. De pacient i d’optimista en soc força.

A veure, jo m’hi he volgut reunir des d’abans de desembre i no m’han donat hora fins la setmana passada. Per tant, tampoc poden saber què hem fet i què hem deixat de fer. Sí que hem dit públicament, una, que no especulem amb la sentència, i dues, que ens preparem per poder-hi respondre. Però tampoc no volem jugar a què passarà si en aquest cas o en l’altre... Una sentència judicial és una cosa seriosa, esperem que surti. I aleshores, tal com diu el punt 9.1 del pacte, el català, llengua pròpia de Catalunya, és la llengua vehicular normal del sistema educatiu i d’acollida de l’alumnat no vingut. I signant el pacte signes això. I després, també diu el 9.4 que en l’eventualitat que calgui introduir modificacions en el sistema educatiu, es farà a partir del consens amb les entitats i els partits defensors del model. Per tant, el pacte té un compromís d’actuar conjuntament. És que més enllà d’això, de dir quin és el model i que contestarem conjuntament, no sé ben bé què més podem fer. A part d’esperar la sentència i deixar passar el temps.

El govern, òbviament, està treballant per millorar el model lingüístic educatiu, i ha de tenir presents totes les eventualitats.

A veure, tothom pot demanar molt més, a mi també m’agradaria que hi hagués més coses, i segur que a altres signants. Jo crec que és un pacte robust i que posa uns llindars molt importants. Penseu que el 2021 el pressupost de tota la política lingüística que es feia a la Generalitat era de 128 milions i el pacte ha marcat un llindar mínim de 200 milions que aquest any a més a més superarem, arribarem als 256. Només això ja és considerable. I d’altra banda s’ha marcat els objectius més ambiciosos que mai s’havien explicitat, quan hem dit que volem créixer de 100.000 parlants. Hem posat una xifra.

Amb totes les mesures del pacte i més. És a dir, hem fet una anàlisi bastant sòlida en què, a més a més, crec que la major part dels signants se sentien prou còmodes perquè diu que els problemes que afecten el català són de naturalesa diversa, complexa i delicada, i tanmateix reversible. I per què és complexa? Perquè hi ha factors polítics i legals. Això és molt fàcil d’entendre. Estem demanant tots plegats l’oficialitat a les institucions europees, i es desgranen tot de situacions i àmbits aquí en què, encara que sigui oficial sobre el paper, no ho és en la pràctica. L’objectiu és que sigui oficial de iure i de facto a tot arreu. I ens marquem l’any 2030.

Es fa combinant dos tipus d’actuacions: una intensificació i una extensió. Quan diem intensificació, volem dir, per exemple, que si tinc llistes d’espera al Consorci per a la Normalització Lingüística de gent que vol aprendre català, necessito intensificar l’esforç per eliminar-les, per donar-li formació. Això és intensificar, i ja ho estem fent; el pla de xoc que vam anunciar fa un mes anava en aquesta direcció de posar més diners, i ja es feia, òbviament, amb tot l’esperit del pacte.

A veure, contractar els professors i muntar els cursos és complicat; si no, era deixar passar tot el curs. Llavors, això és la intensificació. L’altra és l’extensió. Si hem posat èmfasi en uns entorns, al llarg dels anys, en la política lingüística que hem fet a favor del català, vol dir que hem fet coses però no n’hi ha prou, i n’hem de fer més. Per exemple, hem de treballar des del món del treball. Hem de fer que es converteixi en un lloc d’aprenentatge, de valoració i d’ús de la llengua. Per això ha estat important incloure-hi els sindicats i les patronals, i més que en vindran, al pacte, perquè són els que ens ajudaran més bé a fer que el català hi recuperi terreny.

Això és un exemple. Et deia intensificar i estendre. De fet, el pacte és un full de ruta que té 9 horitzons i 21 àmbits que cobreixen pràcticament la totalitat de la vida de les persones. Es veu molt bé que hem volgut cobrir-ho tot: el lleure, la comunicació, la cultura, la feina, l’atenció al públic, l’escola, l’atenció a la infància en situacions de dependència... Totes les administracions. S’ha intentat fer un full de ruta per avançar amb totes les mesures i anar creixent i cobrint espais.

Jo ara no sé com acabarà tot plegat, però les llengües s’aprenen per dos motius: instrumentals i simbòlics. Motius instrumentals és pensar ‘jo vull aprendre per millorar la feina, perquè m’ho diu la normativa, perquè vull entrar en una xarxa social determinada, perquè vull lligar...’ I després hi ha motius simbòlics, que és dir per exemple ‘vull que em reconeguin com a membre d’un col·lectiu o vull ser percebut com un més’. Tots dos motius són importants i per tant hem de treballar perquè tots encarin tant com sigui possible l’aprenentatge del català.

Aquest és un pacte que abraça tota la vida social i per tant n’hi ha moltes, de mesures. Evidentment estem preparant una campanya de conscienciació pels futurs usuaris i els usuaris actuals de la llengua per tal d’incrementar aquest ús, perquè al final hem de fer que els que ja la fan servir la facin servir més i que, per exemple, que no canviïn de llengua davant d’una persona amb una aparença que no és tradicional mediterrània, i hem de també fer que la gent que ja té certa competència pugui començar a utilitzar-la i els que la utilitzen poquet la utilitzin una mica més. L’enquesta d’usos lingüístics a la població en això ja va ser molt clara i ens ajuda a entendre el que estem dient. Tradicionalment la gent se centrava només a mirar els parlants habituals, però estem en un marc demogràfic en què els parlants habituals són bàsicament d’origen catalanoparlant i bilingüe català-castellà. I en què hi ha una natalitat feble. Per tant, la gent que viu predominantment o només en català és justament el col·lectiu que, per lògica, ho té més difícil per créixer. Per tant, què és el que ja ens va mostrar l’EULP? Una cosa molt interessant, que com que no es mirava com ho vam fer l’última vegada, ha desconcertat una mica la gent. El que vam veure és que augmentaven els parlants secundaris, els freqüents. Més de 117.000 parlants freqüents, que no són aquells que diuen que parlen un 2% del temps en català, sinó el 35 o el 40 o el 45%. És per exemple aquella treballadora de família castellanoparlant que a la feina parla en català amb la majoria de clients i que et diu que és la seva eina de feina. Aquesta persona no surt en els parlants habituals, però és evident que és importantíssima. En aquest col·lectiu justament hem crescut, especialment l’últim quinquenni, perquè hem passat de 20.000 nous parlants cada any a 50.000.

A vegades, de tant mirar-nos el dit no veiem la lluna. No és que sigui eteri. És una manera de mirar la realitat que no ens permet veure que si hi ha gent que parla altres llengües que s’incorpora a l’ús del català, lògicament no passarà de 0 a 100. Per tant, hem de posar molt d’èmfasi a fer que els parlants habituals parlin més català, però sobretot aconseguir que més i més parlants molt febles o gent que té una competència intermèdia i encara no el parla mai s’incorpori a l’ús. El nostre objectiu és acomboiar des del principi del coneixement cap a un ús autònom i lliure, evidentment. Aquestes persones a casa seva faran el que creuran pertinent, a la feina faran el que hagin de fer, però hem d’aconseguir que creixi l’ús del català perquè, per pura demografia, el que no pots fer és esperar que si tens una natalitat feble, de cop i volta et creixin els parlants nadius.

Sí, sí, per descomptat, en la mesura que els parlants habituals siguin més habituals, acomboien els parlants menys habituals a fer més ús de la llengua. Al final, parlar és sintonitzar, sincronitzar-se. I ens podem sincronitzar en una direcció o en una altra. El que estem dient és ajudem-nos tots plegats a sincronitzar-nos més cap al català. Hi ha molt cunyadisme que diu “fem una llei que obligui a no sé què”, però de fet ara estem en un moment en què necessitem molt bisturí.

Estem parlant d’incentivar que gent que parla menys català el parli més i això en una societat democràtica quan parlem de la ciutadania s’ha de fer des d’un respecte per la llibertat de cadascú i ho hem de fer en positiu.

Dues coses. Desconfio de la gent que diu que no s’ha de normativitzar res, perquè sense regulació no pots fer canvis a la societat. I en política s’ha de regular, per descomptat, aquells àmbits que s’hagin de regular, tot i que evidentment la vida íntima que cadascú faci el que vulgui, només faltaria. Però també volem que hi hagi transformacions en els usos interpersonals, per tant, tenim regulació allà on toqui, quan toqui. En segon lloc hi ha interlocució. Hem de parlar amb els sectors, hem d’entendre les dinàmiques. Què fa que en un sector determinat no hi hagi mai català? O que en un sector proper el català s’hi usi àmpliament? Si entenem això serà més fàcil regular i també serà més fàcil fer una tercera cosa que s’ha de fer que és facilitar i acompanyar.

Jo procuro ser realista i analitzar les dades com són. I mirar quines són les vies d’actuar. I sempre dic que si a la Catalunya Nord l’activisme treballa i aconsegueix victòries, em faria certa vergonya que a la Catalunya Sud no fóssim capaços de ser, almenys, una mica més optimistes que ells.

Efectivament, primer fem la roda de la premsa, i després ja tenim més entitats que ens demanen d’incorporar-se al pacte: unes directament, altres també hi volen participar, i segur que n’extraurem bones mesures, bones idees. El marc que hem fet és sòlid, però no està tancat. Per exemple, és molt important que els municipis s’hi impliquin, també és fonamental que el món municipal assumeixi les seves potencialitats de política lingüística. Ja no és només el consistori en sí: hi ha la Guàrdia Urbana, les concessions municipals, el bar de la piscina, que hi hagi cursos de natació o que el gimnàs funcioni en català, etcètera. La responsabilitat municipal també és gran i per això ens mourem per Catalunya per congriar el màxim de suport i d’unanimitat. A més, hem de desenvolupar el pla general de política lingüística 2025-30, que serà viu, perquè, si una cosa hem après és que els plans han d’estar endreçats, ser proactius i tenir pressupost, però les circumstàncies canvien. I tens una realitat que en un moment determinat té una emergència i llavors hi has d’actuar.

El pla l’hem de fer al llarg de l’any 2025, tenim temps. Però insisteixo, el pacteés el tret de sortida i ens diu que anem fins al 2030. I d’entrada tenim aquestes mesures. I a més a més, una d’elles és ‘treballarem de forma planificada’. Per tant, el pacte és full de ruta per anar fins al 2030 i començar a actuar avui mateix. Això sí, experiències de política lingüística regeneradora al segle XXI de les dimensions del que estem fent ara no n’hi ha gaires al món. I n’hem d’aprendre en part sobre la marxa. I ens hem de mirar, i ens hem d’escoltar, i hem de valorar. I per tant, és perfectament possible que l’escola rural de Sant el-que-sigui tingui iniciatives que valgui la pena estendre. Si una escola ho està fent bé, hem de veure per què li surt bé i copiar-ho. I estendre-ho a més llocs. I veure per què no surt bé en uns altres llocs i sí que surt bé en uns altres. I copiar, i millorar. Per això, una de les coses que estem potenciant és la política lingüística municipal. Ja en vam fer una primera sessió a Sant Cugat al gener que estava dins l’esperit del pacte. Necessitem generar coneixement, expertesa.

Al contrari, tenim referents d’arreu del món. Però és que cada referent té les seves condicions, nosaltres hem de fer el nostre camí perquè tenim les nostres circumstàncies. El País Basc té una situació amb uns condicionaments concrets i una estructura determinada. El Quebec en té un altre, Gal·les un altre, si mires les repúbliques exsoviètiques cadascuna té els seus canvis... N’hi ha a tot arreu: des d’Indonèsia, Tanzània, la gestió de les llengües que es fa al Canadà... Ja hi ha un corpus de politologia lingüística important, però volia dir que estem fent un macrocanvi social, i d’aquestes dimensions al segle XXI tampoc n’hi ha tants. I llavors hem d’aprendre molt de molts contextos, però també de nosaltres i aprendre a depurar les experiències. Per això cridava una mica també a l’empoderament de l’activisme, de la gent que treballa per no esperar a pensar que tot està inventat i que tot li ho donaran dat i beneït. No, no, movem-nos! Intentem entendre què funciona i què no.

Aquest és un pacte que demana el Parlament, d’entrada per a Catalunya. Vam convidar els governs de tots els altres territoris en el moment d’iniciar el procés del pacte, i cadascú ens va dir que volia seguir la seva via, és perfectament comprensible. Llavors se’ls enviarà el document, els l’explicarem tantes vegades com calgui i estarem encantats... El pacte està obert en dos sentits: a assumir l’exemple i a ser desenvolupat pel territori que ho cregui pertinent, però també hi ha aspectes que hem de treballar conjuntament: els de comunitat lingüística, model de llengua, cultura, tecnologia... Aquí evidentment és on les fronteres administratives tenen menys pes, i podem col·laborar molt més.

No sé realment si s’ha barrejat tant llengua i independentisme, potser alguns sectors ho han volgut fer però no crec que hagi passat tant. En tot cas, l’ANC és una entitat estrictament d’activisme polític, no lingüístic, i així com s’ha parlat amb les entitats de llengua, en el seu moment ja es va considerar que no era un interlocutor de primer ordre per parlar per al disseny del pacte. Tot i això, s’ha de tenir molt present que el pacte ha tingut un dels processos participatius més importants de la història de la Generalitat, i hem tingut participació de tota mena d’entitats, sindicals, polítiques... Qui va voler va poder aportar des d’una piulada fins a documents estructurats. Per tant la porta estava absolutament oberta a rebre participacions, es va fer explícit, i diria que de l’ANC no se’n van rebre d’estructurades.

Fer que un govern no independentista assumeixi claríssimament que el català és la columna vertebral de la nació catalana i que cal prendre mesures per normalitzar la llengua, i que moltes persones que no tenen com a primera la llengua catalana i no són independentistes expressin la voluntat de treballar pel català és un valor que des de l’estima i l’evolució de la llengua s’hauria de tenir present. Perquè sense aquests sectors és més difícil que la llengua avanci com ha d’avançar.

Pel que fa a les acusacions d’ús del castellà crec que són esbiaixades, n’hi ha prou de revisar el diari de sessions del Parlament i ens referim a anècdotes sense cap importància. Fins ara m’he sentit còmode en un govern que sé que no és independentista però que defensa i mostra el seu compromís amb la llengua. Hem pogut tancar el pacte nacional en aquest govern, i m’he sentit molt acompanyat els companys, n’hi ha uns quants que van voler venir a la signatura...Des del punt de vista de la llengua és una conjuntura molt interessant, i l’hauríem de saber aprofitar.