Bé, va començar per un rodamon que vaig conèixer al carrer, que és conegut a Buenos Aires. És un personatge molt curiós, com tret d’una altra dimensió. Anava vestit de dona. El vaig començar a seguir pel carrer i vaig veure que entrava a totes les farmàcies i es pesava. Quan el vaig abordar, després de la tercera farmàcia, em va dir: “A totes les farmàcies peso zero, a totes les bàscules peso zero, no existeixo, però m’estan seguint.” I se’n va anar corrent. El fet de no existir però que t’estiguin perseguint em va semblar una bona premissa. I al cap de molt poc un amic em va portar a l’hipòdrom a veure les curses. Se’m va barrejar tot aquest món i de seguida vaig pensar: «Bé, aquest personatge podria ser un joquei que va caure del cavall, es va despertar a l’hospital, va agafar un abric de visó que era d’una senyora que hi estava ingressada, la seva cartera, les seves sabates, i va sortir vestit de dona.» Va ser una mica la inspiració de la pel·lícula, la possibilitat que un en aquesta vida pot ser moltes coses. I també la idea que en aquesta vida es manifestin coses de vides anteriors, com haver estat mare encara que siguis home, haver estat un rodamon, un ionqui, un esportista... Ser un home, una dona, un nadó, un sensesostre. Tot són possibilitats.

Jo estava a punt de ser pare mentre escrivia la pel·lícula i tot el tema dels nadons em tenia molt turmentat. Aleshores no sabia quin tipus de pare seria. Va ser un moment molt erràtic per a mi, perquè em generava molta ansietat. La pel·lícula també està travessada per la idea de la paternitat, la idea que perquè hi hagi un naixement hi ha d’haver una mort. I aquesta idea és recurrent a la pel·lícula. A la mare del meu fill, quan estava tan angoixat, li vaig demanar com podia arreglar la situació i em va dir que havia de morir i néixer de nou. I em va semblar una mica fort, però em va servir per a la pel·lícula.

No em preocupa caure en el ridícul. Em sembla que és un risc que un ha d’assumir, i tampoc un és tan important per no poder fer el ridícul. Si ho fem cada dia, per què no ho faríem en una pel·lícula? Em sembla que aquí hi ha la gràcia, prendre’s seriosament la feina però no a un mateix. I el primer que intento comunicar als actors és que podem fer el ridícul, que jo els cuidaré i triaré bé el material, però si no hi ha un marge d’error tampoc apareixerà la màgia. La possibilitat de fer el ridícul no em preocupa, més aviat m’estimula, i entenc que sigui percebuda com una pel·lícula boja, però per a mi no és més boja que la vida. El que passa és que als continguts audiovisuals darrerament els fiquen dins d’una capseta i els fan molt digeribles perquè compleixin la seva funció de lobotomia, per passar una estoneta, però no estan a l’altura de l’experiència humana que és més atrevida, més boja. Sens dubte, no ens dona gaires respostes; aleshores, per què hem de demanar a una pel·lícula que ens en doni? El Jockey més aviat gira al voltant de moltes preguntes i una d’elles, potser la més important, és com s’estima l’altre, com aprèn un a estimar de veritat, i quants errors es cometen en els vincles, quantes coses es confonen per amor i en realitat són un mirar-se a si mateix.

Jo no soc gaire fanàtic de cap esport, però aquest m’ha captivat, tot l’univers de les curses m’ha agradat molt. Continuo sense ser-ne fan. Mirant la pel·lícula, cada cop que la veig recordo que quan l’escrivia, en realitat, parlava més de com se sentia un director de cinema que un joquei. És a dir, un com a director, un ha de bregar amb una indústria, amb un munt d’hostilitats que tenen a veure amb fer diners, respondre a les necessitats de certes empreses que et poden finançar la producció... Aquest pes que han de carregar les pel·lícules de generar diners, de ser comercials, de tenir èxit. Aleshores, jo vaig intentar que El Jockey representés en realitat més la meva experiència com a director que no pas explicar la vida d’un joquei. És més com em sentia jo davant d’alguna gent de la indústria, que no són els que han participat en aquesta pel·lícula, que han entès que la cosa anava per un altre costat. Però un de vegades s’asseu amb les plataformes o amb gent que només vol guanyar, i no sap què és el que volen guanyar. Per descomptat, volen guanyar diners, però és com si no poguessin fer contacte amb la persona que hi ha a l’altra banda, una persona que està buscant alguna cosa una mica més significativa que l’èxit.