És difícil saber on acaba la diplomàcia i comença la seducció quan un país regala un avió presidencial a un altre. Més encara quan qui el rep és Donald Trump i qui l’ofereix és l’emirat de Qatar, en plena cursa per guanyar pes geopolític.

Els EUA han acceptat formalment el regal: un Boeing 747-8 de luxe, valorat en més de 400 milions de dòlars, que ja s’està preparant perquè el president Trump el faci servir com a avió presidencial provisional, segons han informat alguns mitjans nord-americans. El Pentàgon ha confirmat que l’operació es fa “seguint totes les normatives federals”, però la decisió ha provocat una allau de reaccions a Washington i més enllà.

Els detractors alerten que el gest vulnera la separació entre interessos privats i responsabilitats públiques. No és només una qüestió simbòlica, sinó legal, ètica i estratègica: una potència autoritària ofereix un palau volador al president en exercici de la primera democràcia del món. La pregunta és inevitable: què hi guanya, Qatar? Diversos senadors demòcrates han acusat l’administració de vulnerar la clàusula d’emoluments de la Constitució, que impedeix que un funcionari federal rebi regals de governs estrangers sense autorització del Congrés. El senador Chuck Schumer ha qualificat l’acceptació de “precedent perillós i porta oberta a la ingerència d’interessos estrangers en la presa de decisions presidencials”.

L’avió havia estat adquirit originalment per Qatar Airways, però mai no va arribar a entrar en servei comercial. Després d’una renovació de luxe, amb cabines presidencials, sistemes de comunicació blindats i detalls d’or massís, el jet s’ha cedit al govern dels EUA amb una clàusula clara: està destinat exclusivament a l’ús de Trump durant el seu mandat.

La decisió ha coincidit, no casualment, amb la signatura d’un megacontracte entre Qatar i Boeing per la compra de més de 200 avions comercials. Un acord valorat en 96.000 milions de dòlars, anunciat a so de bombo i platerets durant la darrera visita oficial de Trump a Doha. També es va parlar d’una ampliació dels acords de defensa entre tots dos països, amb una inversió estimada de 38.000 milions addicionals en armament i tecnologia militar nord-americana.

Aquesta concatenació d’esdeveniments ha estat llegida per molts analistes com una operació coordinada d’influència, que posa en qüestió la transparència i independència de la política exterior nord-americana. El periodista David Ignatius, del Washington Post, ho va resumir en una columna d’opinió assegurant que Trump no és només un cap d’estat, sinó un actiu en disputa per potències estrangeres que hi busquen accés privilegiat.

A banda del debat ètic, el regal ha obert també una carpeta de seguretat nacional. Experts en defensa han advertit que adaptar un aparell construït fora del control del govern nord-americà implica riscos. Tot i que el Pentàgon assegura que els seus enginyers inspeccionaran i modificaran l’avió, diverses fonts han expressat dubtes sobre si es podrà garantir la confidencialitat i la invulnerabilitat del sistema.

La Casa Blanca ha evitat entrar en detalls sobre les negociacions paral·leles entre Qatar i Boeing, però diversos analistes recorden que l’administració Trump ja va ser objecte d’investigacions per barrejar interessos privats i diplomàcia econòmica. Aquest nou episodi, doncs, no només reobre un vell debat, sinó que confirma la tendència d’una presidència disposada a redefinir els límits entre estat, negoci i prestigi personal. Un estil que, agradi o no, continua volant alt.

El simbolisme tampoc és menor. L’obsequi d’un règim absolutista com el qatarià a un president en funcions no només desafia la norma, també trenca la il·lusió d’independència. Sobretot quan Trump manté, des de fa anys, relacions estretes amb el món de les finances i els fons sobirans del golf Pèrsic i ha acollit conferències i esdeveniments de lobbies àrabs als seus hotels.

Trump ha deixat entreveure que, un cop acabat el seu mandat, l’avió es podrà veure al futur complex de la seva biblioteca presidencial, en un museu temàtic que ja ha aixecat crítiques per la seva orientació propagandística. Serà un objecte de culte o una prova material d’un model de presidència cada cop més híbrid entre política, màrqueting i interessos privats?

La pregunta de fons inquieta més: si un president pot rebre un regal d’un aliat estratègic valorat en centenars de milions sense cap conseqüència institucional, què més pot rebre? I qui en sortirà beneficiat? En plena crisi global de credibilitat democràtica, el palau volador de Trump no és només un avió. És un senyal d’aterratge forçós de la política tradicional. Un avís, elegant i daurat, que el poder ja no vola segons les regles d’abans.