“La ingerència de l’Església a Polònia és abusiva”

És decisiva perquè guanyi el catofeixisme, una situació a la qual els demòcrates s’han acostumat. Hi ha un problema d’ingerència estructural, sistemàtica, de l’Església polonesa en el debat públic, la política, la societat. Una ingerència abusiva i injustificada, contrària als mateixos principis de la teologia. Només que algú, com a catòlic, plantegi aquesta qüestió de manera crítica, se l’estigmatitza de seguida com a anticlerical.

A Polònia, l’Església fa una intervenció rere l’altra: candidats electorals que parlen durant les misses; capellans que orienten les persones i els diuen directament què han de votar; la Conferència Episcopal emet una carta abans de cada elecció que es llegeix durant la celebració en lloc del sermó...

Sí, i forma agitadors polítics, lleials executors de la seva línia. En aquestes cartes que es llegeixen a missa, per exemple, tens indicat el perfil que has de votar. No es dona cap nom, però tothom sap de què es tracta: no gènere, no avortament, no eutanàsia, no drets de les dones, no drets de les minories sexuals, família entre home i dona i ja està. I a qui qüestiona aquests temes se l’acusa de deformar la democràcia i crear totalitarismes moderns. És un llenguatge absolutista, totalment fora del context, que no respecta la realitat quan, històricament, la democràcia ha estat un ideal per al poble polonès. Els polonesos són romàntics, estimen la llibertat. El seu és un país de cultura, literatura, de pensadors, de Copèrnic... Quan veig el que passa a Polònia, no la reconec, no és la meva pàtria.

Per entendre-ho, hauríem d’anar més enrere. No és només el PiS. Aquesta posició abusiva comença després del comunisme, quan l’Església va ajudar la societat en el trànsit cap a la recuperació de la democràcia. L’Església no fa mai res de manera desinteressada i, a canvi d’aquesta ajuda, va exigir al nou estat democràtic una pila de privilegis, un veritable sistema de domini sobre la societat amb un menyspreu total per les altres religions i, sobretot, pels no creients. Va implantar, per exemple, catequesi de dues hores setmanals a l’escola pública per a tots els cursos, amb finançament públic. I tres dies d’interrupció de classes per a exercicis espirituals abans de Pasqua. Per no dir totes les misses i altres actes religiosos que envaeixen l’ensenyament de manera absolutament desproporcionada. Amb tot això, es formen més aviat obedients seguidors polítics que han d’utilitzar la fe contra els altres en la societat.

Sí, i qui vol canviar aquest sistema està perdut. Jo sempre utilitzo aquesta imatge: les estàtues de Lenin van ser substituïdes per les de Joan Pau II. L’Església catòlica es comporta pitjor que l’invasor comunista. Polònia necessita una teràpia de xoc, però no hi ha cap força política capaç de dur a terme aquesta missió, que per mi no és anticlerical sinó de guariment d’aquesta Església.

Cal un acte polític autènticament subversiu. Aquí no es tracta de reduir la catequesi de dues hores a una, que és el que ha provat de fer Tusk, i no ha arribat enlloc. El seu candidat a la presidència, Rafal Trzaskowski, que és una persona realment exquisida i intel·ligent, pot ser un bon gestor de la cosa pública en períodes de tranquil·litat, però no és un revolucionari. És un conservador que es mostraria disposat a firmar la llei de reconeixement d’unions de fet, però de cap manera la d’adopció de nens per part d’homosexuals. O no està preparat o, simplement, estaria paralitzat per la por de perdre electorat. Justifiquen les seves decisions en nom del realisme polític, però, amb la seva inacció, aquests progressistes mantenen l’expansió del catofeixisme.

Si la religió ha saquejat l’àmbit del debat públic, jo he de portar el debat al seu terreny, la religió. Si la meva Església es comporta d’aquesta manera, tinc el dret de consciència i l’obligació de renunciar-hi. La meva solució seria un moviment d’apostasia pública, això canvia la història, això és la revolució. I és l’acte de fe més alt, perquè implica renunciar al fariseisme, que és quan s’usa la religió per a fets no religiosos. Si han faltat 400.000 vots per instituir un president que donaria una tranquil·litat però no faria cap reforma, que es limitaria a mantenir l’statu quo, no valdria més la pena, potser, confrontar directament el catofeixisme i tornar a aquestes arrels d’humanitat i democràcia, d’ideals compartits de polonesos i europeus? L’apostasia és molt comprometedora per a la persona, perquè li tanca la seva relació de futur amb l’Església. Però, per exemple, si jo tinc una consciència formada, puc admetre que la meva Església continuï sostenint l’invasor que és Rússia en una guerra contra Ucraïna? No puc, això és immoral.

Quan sento que el Vaticà es prepara per ser mediador, penso: on és la meva Europa? On hi ha les persones responsables per permetre una cosa així? L’Església mai no fa res gratis. Ara vol canviar d’imatge i tornar al món com un potent jugador. I se li hauria de dir que torni a casa seva i comenci a respectar les dones i els homosexuals. Té molta feina a fer a casa i ha de deixar que la cosa pública quedi en mans de les persones que han estat elegides per a això.