0
Comunicació
Barcelona - 12 juny 2025 2.00 h

Imma Puig Aleu

Filla del notari Josep Maria Puig Salellas, cofundador de l’Avui

“El pare és el primer notari que fa escriptures en català i formula la cooficialitat de la nostra llengua”

“El novembre del 1974 Jordi Pujol convida el pare a la fundació de Convergència a Montserrat, però diu que no precisament per preservar la independència de l’Avui”

“Ens feien anar a dormir molt d’hora i llavors sentíem que venia gent a fer reunions a casa. La mare els feia cafè i venien d’un en un fins a les tantes de la matinada”

El pare no va militar en cap partit. Va ser assessor de Josep Tarradellas i Jordi Pujol. Era transversal
Amb Espar Ticó eren amics i formen part d’una història comuna i d’èxit. Van pencar molt per l’Avui
Recordo la frase de petita: “L’important és tenir la clau de la caixa.” Ara ell seria independentista Amb el cop d’estat, la mare es va atabalar: “Josep, què fem? Què fem?” I el pare, tranquil: “No passa res”, i va arribar tard
- Barcelona

Imma Puig Aleu (Barcelona, 1961) és la segona dels cinc fills de Josep Maria Puig Salellas (Girona, 1924 – Barcelona, 2007), que va ser notari a Ponts (Noguera), Tarragona i Barcelona, cofundador del diari Avui i membre del consell d’administració de Premsa Catalana. Puig Salellas va ser l’ideòleg de la fórmula d’èxit dels comptes de participació de l’Avui. Amb l’arrauxat Josep Espar i Ticó, el notari Puig Salellas va posar-hi seny i solvència jurídica, determinants per aconseguir que el règim franquista no pogués impedir la sortida del primer diari en català des de la guerra. El nom de Puig Salellas, que va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans, va estretament lligat al reconeixement oficial del català després de la dictadura.

“Un dia [Jordi Pujol] ens va cridar a Ramon Fuster i a mi al seu despatx del banc, una dependència impersonal, com si qui l’ocupava fos un dirigent de segon o tercer nivell, mai l’home que prenia les grans decisions. Què deurà voler? Era la pregunta que suposo que ens faríem, mentre esperàvem entrar en escena. Doncs, senzillament, convidar-nos a l’acte fundacional de Convergència, que s’havia de celebrar a Montserrat, la qual cosa vol dir que érem al novembre de 1974. Vam refusar, no cal dir que guardant les formes al més alt nivell, però m’imagino que davant de la més gran perplexitat del nostre interlocutor: Però, qui s’han cregut que són aquest parell? Que degué pensar. El cas és que tot allò em va crear una gran contradicció interna, m’imagino que a Fuster i Rabés també. En realitat, no podíem acceptar... Seria la síntesi dels comentaris que no hi ha dubte que, per tranquil·litzar les nostres consciències vacil·lants, ens faríem els dos, mentre pujàvem lentament, i almenys jo amb un incòmode cuc a dins, pel passeig de Gràcia. Era un d’aquells matins magnífics, assoleiats, propis de les suaus tardors d’aquest país. La raó que ens donàvem era elemental: estàvem aleshores en plena fase de captació de fons per a la fundació de l’Avui i es tractava d’evitar qualsevol compromís polític que pogués crear suspicàcies en algun sector de la nostra potencial clientela”, va deixar escrit Puig Salellas.

Recorda com el pare va entrar en contacte amb Josep Espar i el projecte de treure l’Avui?
La veritat és que no. Nosaltres, els fills, només sabem que ja de ben jove el pare tenia inquietuds envers la cultura catalana. A la universitat va fer dret i també filosofia i lletres. Sempre li va interessar la política i la història de Catalunya. A casa seva la compartia amb el seu pare. A Tarragona va començar a fer incursions en la protecció i incentivació de la llengua catalana. I quan va arribar a Barcelona, a banda de la seva activitat professional, es va posar en marxa en activitats culturals paral·leles. No sé com va conèixer Espar Ticó, però la seva empremta va ser molt important. Ell admirava la seva empenta.
Quin any va arribar a Barcelona?
El 1970. No només es va involucrar en el projecte de l’Avui, sinó en moltes altres inquietuds culturals catalanes.
Prèviament, en ple franquisme, a Tarragona el pare va formar part del grup Llibreria de la Rambla?
Sí. Era un grup de gent que es van aplegar per crear el que després seria la Llibreria de la Rambla, per promocionar i fomentar la venda de llibres en català. El pare va ser notari a Tarragona dotze anys.
A Tarragona del 1958 al 1970, que és quan arriba a Barcelona. Llavors forma part del grup de l’Avui. Us va explicar com va trobar el desllorigador de la fórmula dels comptepartícips de l’Avui? Va ser imaginativa, popular i garantia que l’empresa pogués prendre decisions àgils sense necessitat de consultar 34.000 accionistes.
Em sap greu, però no ho comentava a casa. En certa manera, quan érem petits ens volia protegir perquè encara hi havia el règim franquista. El que recordo és que, de vegades, ens feien anar a dormir molt d’hora perquè el pare havia de fer una reunió a casa. Ma mare explica que anaven arribant sempre d’un en un, i es reunien a la gran taula del menjador. Els deixava cafè i alguna cosa per menjar. S’estaven allà fins tard i marxaven també d’un en un.
On vivien aleshores?
Sempre al passeig de la Bonanova. Va ser una casa que van fer unes famílies conegudes.
Eren de bona família, vostès?
De bona família de pagès. La meva mare venia de pagès, de Ponts. A casa seva eren els apotecaris, els farmacèutics del poble, però tenien terres. El meu pare venia de pagesos propietaris de l’Empordà, vivint entre Girona i Cruïlles. Nosaltres no tenim arrels urbanes de Barcelona.
Es van instal·lar a la Bonanova.
En part, perquè estava a prop de les escoles.
El despatx del pare era a la Diagonal.
Sí, entre Villarroel i Casanova.
Es guanyava bé la vida?
Sí, es va començar a guanyar bé la vida a Tarragona, perquè els va enganxar el Desarrollismo, amb el boom del turisme i la petroquímica. Feien moltes escriptures.
Ideològicament, era un home conservador? Progressista?
Tenia més arrels catòliques del que ell es pensava, tot i que va acabar no sent practicant. Ell era molt liberal. El liberalisme gairebé no ha existit aquí, però ell ho era. Va viure molt intensament l’època d’en [John Fitzgerald] Kennedy perquè per a ell era l’aperturisme i, per a la seva generació d’una Espanya tancada, era el símbol d’una nova generació en el poder. Per primera vegada hi havia un president tan jove als Estats Units i era un demòcrata obert, antiracista... Això li agradava molt. Era d’una generació que llegia Destino. Amb la família també ha estat molt liberal, molt.
Molt implicat en la llengua i la cultura catalanes.
Molt. De fet, és el primer notari que va fer les escriptures en català. Sí, sí.
Li va quedar l’espina clavada de no ser notari de Girona, la seva ciutat natal?
Hauria volgut tornar. Sempre esperava que quedés alguna notaria lliure, i no va passar mai: els notaris de Girona no es movien. Ell pensava que Tarragona era provisional i que acabaria a Girona, però no va poder ser.
Als anys setanta, a part de l’Avui i la fórmula dels comptepartícips, va fer més coses pel catalanisme?
Uf. Moltes. Va estar involucrat en totes les operacions culturals. Dels nous diaris, editorials, Edicions 62, Enciclopèdia Catalana, el cinema, La ciutat cremada [1976, d’Antoni Ribas], tot, a totes. Quan l’hi demanaven, ja era allà, involucrat.
Com a jurista o com a mecenes?
Les dues coses. Hi posava diners i els assessorava jurídicament.
No va arribar a militar en cap partit polític?
Mai. No va anar mai a França, però, quan va tornar, Josep Tarradellas el va cridar i va ser un assessor seu. De fet, de joveneta, jo, els altres germans grans i els pares, havíem dinat amb el president Tarradellas i la seva dona en un dinar privat a la Casa dels Canonges. Per al pare, el retorn de la Generalitat tenia moltíssima importància. Va assessorar Tarradellas i va ser notari seu.
I de Jordi Pujol?
També en va ser assessor. I tant que sí. Es van conèixer abans de la fundació de Convergència, en trobades polítiques. El novembre del 1974 en Pujol el va convidar a l’acte de fundació de Convergència a Montserrat, però el meu pare va dir que no precisament perquè estaven en la captació de fons del diari Avui.
Per preservar...
Per preservar la independència. Els interessaven tots els colors i totes les ideologies dins del catalanisme i la cultura catalana.
El pare va ser en actes públics per captar comptepartícips abans de la sortida del diari?
Sincerament, no ho sé. El que sí que sé és que tenien reunions.
Era important per a ell que l’Avui no fos un diari de partit sinó el diari d’un poble?
Sí, el primer diari en català. Era importantíssim per a ells.
El pare va ser rellevant en el reconeixement oficial del català?
Molt. De la mateixa manera que va trobar la fórmula original per a les participacions al diari Avui, com a coneixedor profund del dret civil, el dret romà i el dret comú i com a estudiós de la seva història, sabia la seva tècnica jurídica. Hi ha hagut diversos moments en la història recent d’aquest país en què ell, com que era un gran especialista en dret català, rescata fórmules jurídiques que potser eren antigues o aplicades en àmbits diferents i les aplica a situacions modernes, com per exemple la fundació del diari Avui o la cooficialitat del català. Ell estudia moltíssim, publica també molt i arriba a formular els conceptes de llengua pròpia, de doble oficialitat lingüística i de normalització lingüística per desenvolupar l’Estatut i donar-li tota la potència a la llengua catalana. Hi va estar força anys, en això.
Per tant, va ser assessor dels governs de la Generalitat?
Sí, sí. Estava en contacte permanent amb la conselleria de Justícia. Va formar part de la Comissió Jurídica Assessora de la Generalitat, on va ser molt actiu elaborant dictàmens i en la redacció del Codi de Dret Civil. Va estar involucrat en tot el que fos dret català i oficialitat de la llengua catalana. Crec que el meu pare va ser una autoritat.
A part de Jordi Pujol, tenia predilecció per algun altre polític?
No ho sé. Es va relacionar amb molta gent i tothom li va proposar participar en càrrecs públics, però ell sempre deia que no. Volia ser independent i notari. I li agradava molt el que feia. Amb Josep Laporte i Heribert Barrera, per exemple, s’apreciaven i es respectaven moltíssim. Amb molta gent. Amb els consellers Josep Maria Bricall o Antoni Castells. Recordo el funeral del pare i al fons de tot, en un banc, el senyor Barrera, que no volia figurar ni ser a primera fila. L’aleshores alcaldessa de Girona, Anna Pagans, es va desplaçar a Barcelona al funeral. Poc després la ciutat va dedicar una plaça al pare.
Era un personatge transversal?
Sí, tot i que molta gent l’identificava amb Convergència. Sempre va ser liberal, no era d’esquerres, però era transversal, i no tenia cap carnet.
Tenia amics a tots els espectres polítics del catalanisme.
Sí, va fomentar-ho. També perquè ell va fer una bona labor com a primer president del Consell Social de la Universitat de Barcelona [1986-1999]. Creia que la universitat, la vida civil i l’empresa havien de tenir molt més contacte. Van fer molt bona feina, i allà hi havia empresaris, gent de tots els àmbits i sectors econòmics i financers.
La relació amb Espar Ticó va ser d’amistat i molt intensa?
Crec que sí. De fet, amb les seves filles som amigues per això. És el que queda.
Els seus pares van formar part d’una història d’èxit.
Comuna i d’èxit, sí. Van pencar molt per l’Avui. Hi tenien moltíssimes esperances.
Els últims anys va acabar decebut amb la situació del país?
El meu pare no va tenir temps de decebre’s, va morir el 2007, però ja debatíem a casa la situació del país.
No era independentista?
Al meu parer és clar que ho era, però aleshores no existia la formulació directa. Si hagués existit, seria claríssim. Claríssim.
Entre els llibres que va escriure hi ha ‘Catalunya: la penúltima cruïlla’, del 2003, a Edicions 62. És el seu llibre més polític.
En aquell moment encara hi ha l’autonomisme, però ell s’avança fins a la penúltima cruïlla. La primera, tanmateix, era tenir la clau de la caixa. A l’assaig escriu una visió de la història de Catalunya per, a la segona part, plantejar una formulació política. Recordo l’expressió des que soc petita: “L’important és tenir la clau de la caixa.”
Potser no estava d’acord que Jordi Pujol no acceptés la recaptació dels impostos?
No ho sé. No se n’ha parlat mai, d’això. El que sí recordo són debats a casa...
Vostè era la filla més combativa?
En general, es parlava sovint de política a casa i al pare li agradava conèixer l’opinió dels fills, dels joves... Jo li deia al pare: “No entenc els llargs temps de govern d’en Pujol.” Creia que mai ningú no s’ha de perpetuar tant i que això acabaria fent mal. Jo li deia al pare: “Com pot ser que tenint l’opció històrica i única de crear el teu autogovern i la teva administració de zero, creïs una administració a imagen y semejanza de l’Estat espanyol, que és la més antifuncional i més funcionarial. Hem perdut una oportunitat històrica de crear una cosa moderna.”
Què li responia el pare?
No ho podia defensar.
Creu que avui ell seria independentista?
Sí, però no puc parlar per ell.
I si l’Estat hagués concedit el pacte fiscal a Artur Mas?
Això era el primer pas. La “penúltima cruïlla”. [Riu.] Però ell no sabia la derivada que passaria i l’empenta de després.
Quan ell parlava de Premsa Catalana, en tenia un record especial o va ser una causa més?
Ho considerava com una de les fites importants en l’evolució, els mitjans de comunicació en català. Per a ell era fonamental. Igual que ho va ser TV3. Per a ell, que abans de la mort de Franco ja s’estigués en el projecte de l’Avui era fonamental.
En el franquisme s’hi juga la pell o posa en risc el despatx?
És clar. Ell no parlava de segons quins temes a casa, però sí que sé que, quan hi va haver el cop d’estat, la mare de seguida es va atabalar: “Josep, què fem? Què fem? Què fem?” I el meu pare, tranquil: “No passa res”, i va arribar tard a casa. No vam fer res i no va passar res. Recordo trucades de polítics i altres persones aquell vespre. Una mica de tensió. Ell mantenia la calma. El meu pare era molt discret i tenia una posició a Barcelona. Va ser degà del Col·legi de Notaris i qui va impulsar les relacions internacionals del notariat, tant amb Europa com amb el notariat llatí. Estava tot el dia amunt i avall, entre Madrid i Europa. Va ser l’època que el vam veure menys a casa.
A Madrid què hi feia?
Sempre deia que, si volies avançar i aconseguir alguna cosa, havies d’anar a negociar a Madrid. No hi havia més remei. No li agradava gens, eh?
A la Universitat de Girona es conserva una part del seu fons.
Sí, i al mas Salellas de Cruïlles conservem la documentació de les famílies des del segle XIV. Tota la documentació de dret privat de cadascuna de les branques familiars.
I documentació de caràcter polític o institucional?
Em fa l’efecte que quan van tancar el despatx es devia perdre, però ni a casa ni al mas hem trobat gaire cosa.
Què hi va fer a l’Institut d’Estudis Catalans?
Va ser membre i president de la Secció de Filosofia i Ciències Socials i va fer molta feina. Va ser-hi molts anys.
Quan l’Avui va necessitar diners, va ser accionista posant-n’hi?
Sí, conservem els rebuts i les accions. I va ser comptepartícip el gener del 1974.
El seu pare publicava a l’Avui?
Sí, a l’Avui, La Vanguardia i El País. Vam publicar un llibre amb un recull dels articles que va escriure per a La Vanguardia entre el 1978 i el 2000. I el 2011 la Societat Catalana d’Estudis Jurídics va publicar Miscel·lània Josep M. Puig Salellas. En homenatge.
Què va fer el 2000, quan va deixar de publicar a ‘La Vanguardia’?
Va afluixar bastant, però va seguir publicant a l’Avui i El País.
El seu últim llibre és ‘Història difícil de quatre dones’, del 2008. Digui de què va.
És molt maco, és el que està escrit més amb el cor i agilitat. És un homenatge a les dones de la seva família perquè creu que, havent-les estudiat molt bé, les etapes més decisives de la història de les seves famílies han estat comandades per dones. I les decisions més importants han estat preses per dones. Ell creu que la història d’aquest país en gran part ha estat degut a les dones, aguantant els patrimonis familiars. Ressegueix la història de les quatre dones al llarg dels segles XVII, XVIII i XIX. Algunes històries són precioses i dramàtiques. Déu-n’hi-do, aquestes dones.

Totes les entrevistes d’aquesta sèrie a: https://www.elpuntavui.cat/canals/series/avui-50.html



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Saül Gordillo Bernárdez
Altres articles de l'autor

Publicat a