Episodis de les classes mitjanes (5)

Estudi econòmic i social de la classe mitjana

El 1936, guanyà el reconegut premi Patxot d’assaig l’estudi de l’economista i professor de la UB Manuel Reventós, que, abans, havia publicat el primer llibre acadèmic sobre el moviment obrer català. Malauradament, aquest important estudi del 1936 no s’edita fins al 2022. I gràcies a l’estudiosa Laia Reventós, neta de Manuel Reventós.

Camions de potabilització de l’aigua

Un dels problemes dels combatents del front de l’Ebre fou el consum d’aigua potable. La solució adoptada fou adaptar a camions màquines que aconseguissin potabilitzar l’aigua. Ho explicarien a finals del 1937 a la revista Medicina catalana tres experts: Pere González, Lluís Hormaechea i Jaume Pi-Sunyer Bayo. Del Laboratori Municipal de Barcelona i de l’Institut de Fisiologia. Aigua per beure amb una màquina mòbil, ideada per uns investigadors. Pràctics.

Bancs de sang

Al front de guerra –i arreu, és clar– calia, de vegades, fer transfusions de sang. El doctor Grífols havia posat en funcionament el seu Laboratori d’Anàlisis Clíniques el 1909. Amb innovacions com, el 1916, la flèbula extractiva. L’estiu del 1936, Frederic Duran-Jordà inventà les transfusions d’un banc de sang al braç d’una persona. Un banc que es podia instal·lar en un camió frigorífic. Dels que, abans, duien peix. El mètode Duran-Jordà es va difondre, ben aviat, a tot el món.

Col·lectivitzacions

L’empresari i membre del Sindicat de Professions Liberals de la CNT Joan P. Fàbregas signà el decret de col·lectivitzacions de la Generalitat. El 24 d’octubre del 1936. Les grans empreses –de més de 100 treballadors i tècnics– eren col·lectivitzades: passaven a ser dirigides per un consell d’empresa elegit pels que en formaven part. Si eren de capital estranger, calia parlar-ne, cas per cas. Les empreses de 50 a 100 treballadors només es col·lectivitzaven si ho votava una majoria qualificada. Les de menys de 50 no es col·lectivitzaven i tindrien un comitè de control elegit per votació. El decret, curiosament, consolidava les petites i no tan petites empreses, la classe mitjana.

Pastilles de brou

El 1937, Lluís Carulla, fill de farmacèutic de l’Espluga de Francolí, i Maria Font, començaren a fabricar pastilles de carn argentina i hortalisses catalanes com a base per fer unes sopes delicioses. Primer, a casa seva; després, a la cuina del Saló Rosa del passeig de Gràcia de Barcelona. En van dir Gallina Blanca. Segons la Viquipèdia alemanya, el 2025 GB Foods té 30 plantes productives i és present en 70 estats de quatre continents.

“La batalla de l’ou”

Tot i l’existència de granges modernes –com la granja Banús de Reus (que seria bombardejada, per cert)–, la societat catalana (2,8 milions de persones) importava una part important dels ous que consumia. Amb la guerra i l’arribada de molts refugiats (1,2 milions), la situació es complicà. La conselleria d’Agricultura de la Generalitat inicià el que es va anomenar “la batalla de l’ou”: va subministrar 100 gallines ponedores a cada casa de pagès i sis gallines i pinso a cada llar urbana. La producció d’ous es dispararia. No fou així. Però, després, i fins avui, es produirien canvis positius en aquest àmbit.

La municipalització de les finques urbanes

El decret de la conselleria d’Economia de la Generalitat d’11 de juny del 1937 va establir que només es municipalitzaven les finques que generaven uns ingressos que sobrepassaven unes xifres importants. Les CIM, les noves caixes immobiliàries municipals, compensarien els antics propietaris amb unes cèdules immobiliàries que donaven un rendiment de fins al 4%, durant 25 anys.