Després d’anys de sequera estructural molt extrema aquesta és la primera campanya, que ens ha plogut hivern i primavera, i això ens situa en una bona previsió d’entrada. No entrarem en una situació de campanya extrema o dura fins a finals de juliol. Comencem entrant progressivament pel sud. És una campanya més tradicional, més clàssica, més dels anys vuitanta i noranta quant a situació meteorològica.

Sí, perquè els darrers anys hem entrat en campanya molt abans. A la primavera, hem començat a entrar en campanya i, per sort, se’ns ha tallat aquesta progressió, perquè al maig i al juny ha plogut i ha normalitzat el risc en el moment més dur. El 2023 i el 2024, ens va passar que fins i tot al febrer vam començar a tenir algun incendi i al març i a l’abril, un augment d’incendis important. Per sort, al maig i al juny va ploure. Ara és una campanya més clàssica, en el sentit que a la primavera ha plogut, i entrem al juny, que comença a entrar la calor i anirà posant el combustible disponible les properes setmanes.

No ens en fiem, així de clar. Les previsions a mitjà termini tenen errades molt grans. Ho estem veient any rere any. Ni les americanes ni les europees són fiables. Els models predictius es basen a recollir la informació del que ha passat per poder-la projectar cap al futur. Com que estem en una situació de canvi climàtic, no hi ha on agafar-se, perquè la situació passada no serveix. Les situacions que tindrem a l’estiu són desconegudes. Les previsions a mitjà termini les seguim tècnicament però no prenem cap decisió estratègica que s’hi basi, perquè, els darrers anys, hem vist que no es compleixen.

El que utilitzem és una eina pròpia basada en la intel·ligència artificial [IA] que és potent respecte de quina serà la interacció de l’atmosfera i, per tant, del temps respecte dels incendis. El que fa és mirar els incendis que hem tingut en el passat en les condicions meteorològiques que estan previstes per a l’endemà o per d’aquí a quatre dies i veure si es poden donar condicions d’incendis extrems. Això és molt potent: ens permet anticipar-nos, moure mitjans aeris d’un costat a l’altre del país, reforçar personal i arribar a prendre mesures preventives de confinament o evacuació. Això és un complement a la part d’intel·ligència i anàlisi del cos de Bombers. Estem veient que tindrà una fiabilitat del 90%.

En una determinada interacció atmosfèrica, l’eina té un 90% d’encert a dir-nos si, en cas d’incendi, aquest tindrà un comportament extrem.

És evident que la quantitat més gran d’herbassars que ens ha portat la primavera serà combustible fi quan s’assequin, però preferim molt més aquest escenari que no pas el de sequera sistemàtica d’on veníem. Els herbassars faran que els incendis corrin i ho facin ràpidament, però, en tot cas, anirà passant progressivament a mesura que entrem en campanya.

La tipologia es dona en funció de les condicions sinòptiques, atmosfèriques, de vents generals. Quan tenim una situació d’entrada de sud –aquestes onades de calor, que s’anomenen popularment– tenim una tipologia d’incendis. Quan tenim una situació d’entrada de vent del nord a la plana de l’Empordà, al nord de Girona, que acaba convertint-se en mestral a les Terres de l’Ebre i s’aponenta a bona part de la Catalunya central, aquí sabem que es produiran un altre tipus d’incendis. I això ho sabem a quatre dies vista. Prenem decisions i, d’un dia per l’altre, també es fan reforços específics, ajustos a la guàrdia. Cada dia, la guàrdia té un sistema de brífings en què ens reunim la sala central amb cadascuna de les sis sales de coordinació territorial i compartim el risc. I cada sala comparteix el risc amb cada parc de bombers.

Dependrà del règim de pluges. Si no plou més, al juliol, tindrem una campanya molt dura i se’ns allargarà tot l’agost. En canvi, si va fent les pluges de tarda que remullen aquí i allà, pot ser una campanya relativament bona. Hem d’esperar.

És sistemàtic, estructural que el sud és més sec que el nord del país i la campanya ens hi entra més aviat i s’acaba més tard. Si no tenim una entrada de nord, que avui mateix ja et pot generar problemes a l’Empordà, els focus ens comencen pel sud i per ponent, amb la sega del cereal. I després es va estenent cap a tot el país, amb l’excepció del Pirineu, on hi ha anys que no hi tenim campanya d’estiu. Al Pirineu, és més dur a finals d’hivern, perquè no té un règim mediterrani sinó de muntanya, que és diferent.

Hi va haver tempestes seques generalitzades que van donar moltes ignicions arreu del país, amb una simultaneïtat molt gran d’incendis. No va passar només aquí, sinó també a Navarra i Aragó. Va coincidir amb un canvi de com afrontar aquest tipus d’emergències. Per primera vegada, vam posar un centre de comandament central, que ja havíem previst i havíem començat a treballar aquell any. El gran perill que tenim quan passa això és el risc de col·lapse. És molt fàcil que enviïs a un incendi important molts mitjans, al segon, hi enviïs els que et queden i, en el tercer, ja hagis col·lapsat. El canvi és actuar amb intel·ligència i anticipació. Fa alguns anys que treballem amb una planificació per objectius. Amb anàlisi i intel·ligència, sabem què farà cada incendi, i prioritzem. L’objectiu és que els incendis simultanis tinguin el menor impacte en persones i també en béns i superfície. El juny del 2022, quan vam tenir el segon incendi, ja vam muntar el centre de comandament i es va prendre la decisió que no s’atacaria el flanc esquerre del foc de Baldomar (Noguera) perquè el cost que tenia en recursos era altíssim.

Que hauríem hagut de posar una quantitat de bombers i de camions molt gran al flanc esquerre, perquè no teníem capacitat de penetració fàcil.

Per l’orografia, per dificultats en l’extinció... Si només tens aquest incendi, és una acció que et pots arribar a plantejar, però, en aquelles circumstàncies, de dificultat de posar-hi gent treballant i de risc per a la seguretat que implicava, vam decidir que confinaríem l’incendi al flanc dret. Sabíem que es cremarien 5.000 hectàrees al flanc esquerre, però havíem d’acceptar que, si no, l’incendi que teníem al Solsonès ens acabaria afectant més de 100.000 hectàrees, que és el que ens preocupava. Si ens ofusquem apagant el de Baldomar, a Lladurs tindrem un megaincendi. És una decisió difícil, que s’ha d’explicar a les autoritats locals: el pla general, amb visió nacional. No podem fer una cosa més ben feta que aquesta. I la veritat és que es va entendre. Al principi, va ser dur, però es va comprendre i el territori va tenir maduresa. Al final, va ser un èxit globalment. No van arribar a cremar les 5.000 hectàrees; això suposo que també hi va contribuir. Van cremar unes 2.000 hectàrees a la Noguera.

No és l’únic. Al Solsonès hi va haver un gran incendi, de milers d’hectàrees; de fet, d’algunes desenes de milers. Però estem parlant d’una altra escala. El que ens fa patir és passar a l’escala de centenars de milers d’hectàrees, als megaincendis, als incendis de sisena generació. Són incendis de comportament extrem, amb velocitats de propagació molt ràpides i que arriben a centenars de milers d’hectàrees o, fins i tot, a un milió. Aquí a Catalunya, de megaincendis no n’hem tingut, però sí que hem tingut comportaments extrems. El que hem d’intentar, el que ens preocupa en prevenció és poder actuar a escala de massís: que d’un massís no passi a l’altre, que si tenim un incendi a la serra del Montsant no passi a la de Prades. Això és el que treballem ajudant al Departament d’Agricultura a definir les línies estratègiques de prevenció. Els megaincendis els evitarem amb la gestió del territori, del paisatge, tenint més conreus –que és allò que als bombers ens dona més oportunitat– i menys continuïtat forestal. Després, el dia de l’incendi, treballem amb l’anàlisi del que farà, però, amb el que trobem, hi ha coses que podem fer i coses que no. Quan som fora de la capacitat d’extinció, només podem aplicar estratègies de contenció. Tenim molt bons analistes, referents internacionals, un sistema de comandament també referent, però la capacitat és la que és. El gran repte és la gestió del territori. No és senzill, perquè no és només prevenció d’incendis, sinó abandonament rural, com fas que la pagesia continuï arrelada al territori. És un debat de país molt profund.

Tenim una mida molt bona de cos de bombers. És un cos de tot el Principat, excepte Barcelona i l’Aran. D’entrada, tens un desplegament potent. En altres comunitats de l’Estat, el cos és provincial. El País Valencià té diferents consorcis i cada Ajuntament té els seus bombers. Al País Basc, són de les diputacions i cada ciutat té els seus. La visió nacional és molt potent. D’altra banda, gestionem de la maniobra a l’estratègia en un únic cos. En alguns llocs, tenen un tècnic d’agricultura que és el director d’extinció i, després, tenen els bombers del consorci forestal. Articular tot això és més complex. Aquí, el pla d’acció el fixa Bombers i, amb un únic pla, coordina la resta d’actuants: Mossos, Protecció Civil, Agents Rurals, SEM, ADF... Això dona molta fortalesa. Tot l’any treballes amb una estructura única i amb tota la gent. Els models d’altres llocs basats en la coordinació i no en el comandament no funcionen en el moment de les emergències. Un altre factor és que som un cos multiemergència i ens anem retroalimentant de les mateixes vivències. Fem rescats de muntanya, incendis estructurals i incendis forestals, i tots som els mateixos. Un tipus d’actuació nodreix l’altra, i això va sumant. En darrer terme, a Catalunya, l’incendi és la nostra gran emergència recurrent. No tenim terratrèmols ni huracans recurrents. Tenim incendis, i això ens ha fet entrenar molt. I utilitzem el mateix funcionament en altres emergències, com ara les inundacions d’Alcanar.