El que marca és la postguerrra.

Sí, feia de lampista en un negoci d’anar fent amb les dificultats econòmiques de la postguerra. Era autònom. Era difícil.

Ella era d’Igualada i va venir d’adolescent perquè el meu avi matern era vaquer i les vaques van morir. Ella vivia a l’Hospitalet i es van casar molt joves. El pare tenia 24 anys. La mare, 19.

Una mica ploguda del cel: al parvulari. Hi havia una senyoreta que es deia Maria Solé que ens feia cantar i va dir que jo afinava molt. Em van fer estudiar solfeig i piano. Després l’avi em va comprar un piano vertical molt dolent, Casademont, amb què vaig començar a estudiar.

Amb 6 o 7. La mateixa professora va demanar als meus pares que em matriculessin a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, que després va esdevenir el Conservatori Superior. Allà vaig començar a estudiar. A la parròquia de Sant Isidre un dia va aparèixer un senyor a explicar-nos la simfonia Pastoral de Beethoven.

Mir. Era el fill d’un graner que vivia per allà, a l’Hospitalet, al llindar de la Riera Blanca, que ja era Barcelona, on enfilava la carretera de la Bordeta. Jo vaig néixer al barri de Santa Eulàlia.

La meva estada allà es va ramificar en moltes coses. Alguns dels professors que vaig tenir em van influir molt. Al soterrani assajava l’orquestra municipal i jo m’escapava i veia com assajava el mestre Toldrà.

Sí, m’influeix molt. Jo estudiava la música d’una manera metòdica. El meu primer mestre de piano, en [Joan] Dotras Vila, sempre deia que jo era molt musical i em corregia. Però quan vaig conèixer el mestre Toldrà i assajava hi havia un sentit artístic molt directe que imprimia. Era un home molt savi, d’una cultura humanística extraordinària. Els primers llibres de poesia i literatura me’ls va recomanar ell. Jo era molt jovenet. Devia tenir 17 anys. Curiosament em va tractar de vostè. Era un símptoma. Els amics del mestre Toldrà, en Capdevila Rovira i en Manuel Clausells, es van estar tractant de vostè tota la vida i tenien una gran amistat. Quan s’escrivien, en ple franquisme, es tutejaven, però quan van poder escriure en català es van tornar a tractar de vostè. És curiós.

Com puc. A casa sempre van ser catalanoparlants de soca-rel. Parlaven molt malament el castellà. Con mucho asento. Era una nissaga de gent modesta amb flaire de l’Esquerra Republicana de l’època.

Sí, sens dubte. Tant els uns com els altres.

El negoci del meu pare no m’interessava en absolut. Ell ho va veure molt clar. Va telefonar al mestre Dotras i li va dir: “Escolti, mestre Dotras, el meu fill es pot guanyar la vida amb la música?” I li va contestar: “No pateixi, perquè es guanyarà la vida amb la música sense problemes.

Devia tenir 18 o 19 anys. Vaig fer la carrera de piano amb el mestre Dotras al Conservatori. Però jo no només volia ser pianista, a mi m’interessava la música en la seva totalitat. El mestre Toldrà va tenir una gran influència en mi en aquest sentit perquè ell era un excel·lent compositor. Jo també li dec molt al mestre Joaquim Zamacois, que va ser el mestre de totes les matèries d’escriptura. Era molt estricte, draconià, però ens vam entendre molt bé.

M’interessava molt la part de composició, però també la direcció d’orquestra. M’agradava abarcar. Jo era suficientment bon pianista per acompanyar cantants. Em vaig començar a guanyar la vida tocant música de ball i en orquestres de festa major. Vaig arribar a ser de la Cobla Barcelona.

Vaig començar a fer arranjaments per discogràfiques com La Voz de su Amo. En Lorenzo González i aquells cantants de moda de l’època. Vaig començar a dirigir concerts de cambra.

Vaig anar a fer una tourné amb una companyia de ballet espanyol a Amèrica dos anys. En la meva estada a Amèrica es va començar a fer la Nova Cançó. I quan l’Enric Gispert, que va començar amb Edigsa a fer la cançó catalana, no va continuar, ho vaig agafar jo. Vaig fer arranjaments per a Raimon, en Serrat, per a la Núria [Feliu]... La Núria pràcticament va ser una mena de descoberta meva. Ella feia teatre. Li vaig fer una audició i d’allà va sortir el primer disc que va fer la Núria per Edigsa.

Sí, a part d’escriure algunes cançons per a ells, amb Edigsa vaig fer Història de Catalunya en cançons, un disc de llegendes populars catalanes i cantates per infants. Vaig fer cançons entremig, inclús un bolero.

Sí, perquè hi vaig entrar d’una manera absolutament natural. A casa érem completament antifranquistes i en aquells temps el catalanisme estava barrejat amb l’antifranquisme. Quin país!

El catalanisme en aquell moment és artístic però polític com a persona del país. A partir d’Edigsa veig el naixement de Banca Catalana. A partir d’aquí...

Naturalment. Enciclopèdia Catalana; ens hi vam subscriure tots. A partir d’aquí hi ha una identitat que es va formant en el temps i les circumstàncies.

No, ni ho he estat ni ho seré mai. Tothom sap com soc.

Soc un català de soca-rel. Un dia parlant amb l’Oriol Martorell, que al final de la seva vida es va afiliar al PSC, estàvem d’acord que ser català inclou moltes coses. Jo soc d’esquerres.

És una de les vessants.

Difícil pregunta. Si jo pogués tocar un botó i fóssim independents, ho faria, però l’atado y bien atado ens porta a unes opcions moltes vegades d’anar amunt i avall i mirar que l’eclosió de Catalunya vingui d’una manera natural. Estaria en contra que hi hagués sang pel carrer. Hi estic totalment en contra. I en aquest moment potser és el que passaria.

Ja s’estava cuinant. Tota la meva convivència en aquell moment està amb aquestes persones: Pep Espar, uns catalanistes de centredreta però també catalanistes de centreesquerra.

Li tocava ser-ho. És el primer diari en català. Va ser tot un esdeveniment extraordinari. Tothom deia: “Ja el tinc, ja l’he comprat.”

Sí, vaig posar una participació. I vaig rebre el diari durant molts anys, molts anys. Me’n vaig desfer quan el diari va caure en picat. Veritablement va caure en picat quant a qualitat. Vaig pensar: “Ja el compraràs.”

Uns quants anys. I ara no estic subscrit a cap diari. Llegeixo l’Avui, l’Ara, a vegades La Vanguardia en català, miro TV3 i escolto Catalunya Ràdio encara que molt sovint als matins m’agrada escoltar RAC1.

Evidentment, però miro molts concerts a través de la tauleta. No tinc ordinador ni cotxe. Sí que escolto música als vespres, però jo em faig el càrrec molt bé només llegint una partitura.

He escrit tres cantates per a cors infantils. El Tirant lo Blanc, amb text de Núria Albó, que el fem ara a Girona i Vic. Una altra és Concert desconcertant amb text de Miquel Desclot, un excel·lent poeta i amic meu. I una cantata amb text de Ramon Solsona que es diu Set dies que van canviar el món.

Evidentment, vaig tenir molt bons amics a la junta de l’Agustí Montal. Quan es va fer el Cant del Barça, vaig ser del jurat. El text va sortir del Josep Maria Espinàs, i unes frases d’en Jaume Picas, amb qui havíem col·laborat en Història de Catalunya en cançons. Al jurat, a part de la junta d’en Montal i Armand Carabén, hi havia l’Espinàs, l’Oriol Martorell, en Francesc Borrull, en Jaume Picas i jo. Anàvem mirant partitures i vam veure una que tenia una certa gràcia i era d’en Manuel Valls Gorina. Vam dir: “Hauríem de refer una mica això. Li podem donar el premi, però que ens doni el permís per refer-ho una mica.” L’Oriol truca i després vaig parlar-hi jo: “Escolta, Nani –li dèiem Nani Valls–, et podríem donar el premi, però ens has de deixar que hi fem alguns retocs.” I ens va dir, exactament: “Foteu el que vulgueu.”

Entre en Borrull, l’Oriol i jo. En Borrull, que era més bon pianista, va tocar el piano i allà entre tots, amb l’Armand Carabén que deia: “Aviam si fem això que fan els anglesos que piquen de mans, que ho tenen molt arrelat. Blaugrana al vent i tot el camp... és aquest l’himne. Però és d’en Nani Valls, l’himne.

En Montal un dia va explicar que els drets no es cobren. Es va trobar una solució.

Això sí que ho sabia. Va cobrar uns dinerons per la filla. Però jo no tinc notícia que hi hagués cap reclamació de drets ni d’en Nani ni d’en Jaume Picas. La frase Blaugrana al vent, un crit valent, que està inspirada en Els segadors: Blaugrana al vent, bon cop de falç, un crit valent...

Això surt d’una cançó eròtica, aquest és el bressol. Hi ha un llibre de Jaume Ayats sobre la gènesi d’Els segadors. Per una banda Els segadors i per l’altra, Barcelona, comtat gran. És obra de Francesc Alió i del lletrista Emili Guanyavents. El que passa és que és un himne nacional escrit amb tonalitat menor. Tots els himnes són amb tonalitat major. I és un himne que surt d’una derrota. Bon cop de falç, defensors de la terra... Evidentment dona una imatge del nostre tarannà.

Ens defineix, ens defineix. Amb totes les ventures i desventures d’aquest poble. Catalunya sempre ha tingut un tarannà pactista, buscar que les coses es facin per la via de la voluntat i el diàleg. Per això entenem molt bé la democràcia. La famosa frase de Pau Casals a l’ONU: “El primer país que va tenir el Parlament.”

Evidentment que sí. Jo crec en la via del diàleg. Però, és clar, el diàleg pot ser infinit. No sabem.

Pot ser esgotador.

No ho sé, no ho puc saber. A vegades penso una cosa i a vegades en penso una altra. A vegades em surten rebrots per un cantó i després penso que potser hi ha una altra via. De tota manera, l’Estat té nissagues diferents. Conec molt bé el País Basc, on tinc molts amics. A través de les corals.

Sí, però als meus 88 anys a vegades em canso. Acabo de llegir una biografia del comte-duc d’Olivares de John Elliot. És un hispanista que vaig conèixer perquè era molt amic del doctor Gonçal Lloveras. Vam sopar els tres a Palamós, va ser fantàstic. Parlant en català, perquè el parlava perfectament bé. Aquesta biografia ens explica tot el que va passar a partir del 1600. Fa un bon retrat de Castella i entens moltes coses. No fa gaire he tornat a llegir una traducció al català d’Anna Karenina de l’Andreu Nin. És una traducció dels anys 20 o 30 magnífica. Ell va viure a Rússia i va ser un militant importantíssim. Ara estic llegint un dels darrers llibres d’en Raimon Panikkar, un personatge extraordinari. Va ser capellà, es va fer de l’Opus, se’n va sortir i al mateix temps practicava el budisme. Va estar a molts llocs del món i va escriure en català, castellà, alemany, anglès i italià.

No soc massa lector de novel·les. Es poden llegir en un parell de dies, però m’agrada més l’assaig i les memòries. També m’agrada molt llegir poesia.

N’hi ha molts. Espriu, molt. Miquel Martí i Pol, que ens vam conèixer i l’he llegit molt. M’agrada molt i estem en contacte amb en Miquel Desclot. La Maria Mercè Marçal em sembla extraordinària. I dels clàssics, Carles Riba. S’ha de llegir a poc a poc. I, alerta, en [Josep Maria de] Sagarra, que escriu amb una facilitat extraordinària. També m’agrada la poesia castellana. Anit vaig llegir un parell de poemes d’en Miguel Hernández abans d’anar a dormir.

Aviam... no! Encara m’han de portar coses que tinc a la casa de Calonge [d’on és fill adoptiu], on tinc tota una sèrie de materials d’orquestra i llibres.

Quan vam marxar de Barcelona molts deixebles meus es van quedar molts llibres. I també n’hi ha a la biblioteca del Palau de la Música, de l’Orfeó Català, sobretot llibres de música. El meu mestre imprescindible en la meva carrera, Sergiu Celibidache, va posar en pràctica la fenomologia musical, però no tots els llibres es poden llegir.

Francès, italià, anglès a poc a poc i alemany més o menys.

Home, sí, això diuen.

Aquest juliol estreno una òpera al Liceu basada en Walter Benjamin. El text és en anglès.

L’Einstein va dir que “la vida és com anar en bicicleta, que si pares caus”. I també ho deia Moisès Broggi, que coneixia bé.

Dirigeixo molt menys, però, en canvi, componc.

Algun alumne a vegades passa per aquí. No he cobrat mai a cap alumne que hagi vingut a prendre una classe a casa meva.

Perquè és un deure. Un deure.

No soc cofoi. Per exemple, tinc molts deixebles. Josep Pons, Salvador Mas, i una francesa que està dirigint una orquestra.

Et diré una cosa sense retret ni melangia. Després de l’Orquestra Municipal es va crear l’Orquestra Ciutat de Barcelona. En aquests últims anys que ha canviat la direcció de l’orquestra no hi he tingut cap contacte. Ni un. M’hauria agradat fer un concert de comiat. Vaig ser el director “fundador”, entre cometes.

Molt bona, sempre. Fa poc el vaig veure a Sant Jaume [a Premià de Dalt] i vam estar parlant. A més, desenganyem-nos, Jordi Pujol va aixecar el país.

A mi em sap molt greu.