Sí, en altres temps nosaltres també els hem conegut. Es deia que la “sang tòxica” tornava agre el vi, malmenava collites, corrompia la carn... D’això tampoc no fa tant; les dones havíem d’amagar que teníem la regla, no se’n podia parlar obertament. Ara el Nepal està vivint un moment històric i és evident que falta molt camí abans no s’aconsegueixi canviar la mentalitat, que es farà a través de l’educació a les escoles i en altres llocs comunitaris i a través de mesures polítiques orientades en el bon sentit que marca aquesta moció per una menstruació digna. Es tracta d’una vulneració tremenda dels drets humans de les dones. Imaginem-nos fins a quin punt és així que s’ha d’utilitzar la paraula dignitat per fer referència a un cicle natural!

D’entrada, la frase cèlebre “Els drets de les dones són drets humans i els drets humans són drets de les dones”, un principi al qual ja no renunciarem mai més. Beijing va ser tan important perquè l’agenda internacional va assumir el fet que només si es practica una transformació profunda de les estructures socials, de les institucions, de les relacions entre les persones, és possible potenciar plenament el rol de les dones perquè ocupin el lloc que els correspon en termes d’igualtat en tots els aspectes de la vida, tant públics –en la feina, en la representació política– com privats –compartir les cures i el treball domèstic–. Va ser un pas de gegant que va posar l’accent en la pobresa, l’educació, la salut, la violència, el treball, la presa de decisions, el medi ambient, els mitjans de comunicació, la situació de les nenes, i va deixar clar que si no s’aborden tots i cada un d’aquests àmbits amb una visió estratègica global, no s’aconseguirà la igualtat de gènere ni un bon futur per a la humanitat. Havia arribat el moment d’una acció col·lectiva i el món va estar a l’altura.

És que, malgrat l’enorme diversitat existent en l’aspecte polític i cultural entre els assistents, es va valorar per damunt de tot que erradicar les desigualtats i les violències masclistes impulsava el progrés general, que era un benefici per a tothom. Aquesta visió universalista junt amb el que hem apuntat abans sobre el reconeixement dels drets de les dones com a drets humans, són per a mi les grans aportacions de la conferència, el que marca un abans i un després, un punt d’inflexió que hem d’intentar que no es reverteixi.

Vaig estar molt atenta a les negociacions que van posar fi a més de tres anys de guerra a Bòsnia, un conflicte en què la violència contra les dones havia estat duríssima; hi ha un nombre indeterminat de nois i noies que van néixer d’aquells abusos sexuals. L’acord de pau es va signar el novembre del 1995 i és indicatiu constatar que no fa cap esment de les víctimes, ni posa en marxa cap mecanisme d’acollida ni de reparació del mal sofert; van ser totalment oblidades, com si no haguessin existit, ni elles ni els seus fills. Val a dir que cap dona va ser convidada a formar part del procés negociador. Aquest era el context fa trenta anys i demostra fins a quin punt era necessari el salt endavant que va representar Beijing i el seu pla d’acció. Després va venir la resolució 1325 del Consell de Seguretat de les Nacions Unides del 2000, que per primera vegada dictamina l’impacte desproporcionat dels conflictes en les dones, exigeix a les parts que no les utilitzin com a arma de guerra i les reconeix com a valuoses agents de pau que cal escoltar per prevenir hostilitats. En resum, podem dir que fa 25 o 30 anys el feminisme va deixar de ser un moviment circumscrit exclusivament a la societat civil i es va introduir en els programes dels governs i dels organismes internacionals.

Totalment. Quan les dones entren amb força a la política, a les institucions, tendeixen a fer canvis importants en les estructures de poder i això no agrada a determinades elits que s’han arrapat a un estatus que voldrien inamovible. Sí, estem en un moment d’involució, d’una forta reacció al progrés que hem experimentat a través de l’agenda d’igualtat i inclusió desplegada en les polítiques públiques en molts països; un progrés parcial, tot s’ha de dir, perquè continua havent-hi discriminacions i violències, però persistent i amb resultats. Aquesta reacció és una batalla pel poder, per allunyar les dones dels llocs de presa de decisions a tots els nivells.

Crec que hi ha una deliberada actitud en contra de la igualtat de drets, del respecte als drets de les persones, les dones incloses. I anar en contra de la igualtat de drets no és anar a favor de la democràcia, òbviament. En aquest sentit, les polítiques feministes, que justament defensen la igualtat de drets i són transformadores del poder i de les condicions de vida més injustes, estan sent menyspreades i combatudes pels grups d’extrema dreta, que en realitat, per més populistes que es presentin o moderns en algunes ocasions, estan custodiant els interessos d’aquesta elit que no entén de drets sinó dels vells privilegis de sempre, els seus, tant des del punt de vista econòmic com patriarcal. Trump n’és el paradigma, i malauradament no és l’únic.

Molt. Es tracta dels nostres fills, que ja estan exercint el dret de vot i que en l’aspecte polític es distancien cada vegada més de les posicions de les noies de la seva generació, que després del moviment #MeToo avancen decidides i no accepten cap discriminació ni abús. És evident que si volem una societat més igualitària ens necessitem els homes i les dones. No pot ser que ells vegin el feminisme com un enemic, hem de fer esforços per incorporar-los als nostres debats, i aquests esforços els hem de fer les dones però també els homes que no se senten còmodes ni amb les actituds sexistes, ni amb els estereotips ni amb la violència. És important parar aquesta regressió entre tots.

És terrible. Algunes influencers propaguen la idea que les dones no necessiten igualtat de drets perquè ja estan emparades i protegides dins de l’estructura de poder patriarcal i per la divisió sexual del treball, que així és com se senten realitzades.

En realitat es tracta d’una ofensiva reaccionària contra la dona alliberada que és conscient de la importància de l’accés al treball i de la independència econòmica per prendre les pròpies decisions. Dit això, s’ha de treballar molt en les desigualtats encara existents, erradicar la bretxa salarial, que se situa en més d’un 20%, i millorar en la compartició de les tasques domèstiques i de cura, ja que les dones hi dediquen sis hores més a la setmana que els homes. És inadmissible, a més d’esgotador, però la solució no és quedar-se a casa i acceptar la dependència de la parella, sinó justament tot el contrari.

Sí, dones mutilades, casades contra la seva voluntat, amb el rostre desfigurat o víctimes de crims d’honor, dones que no podem oblidar. I el cas de l’Afganistan és extrem: hi ha un estat, al segle XXI, que legisla sotmetent el 50% de la població, i el sistema mundial no aconsegueix evitar-ho. Pel fet de ser dones s’han de tapar, recloure en mans de carcellers pares, germans, marits; dones que han perdut el dret a l’educació, al treball i a la salut perquè no poden ser ateses per metges homes. Què passa amb els embarassos i els parts? Què passa quan es posen malaltes? Quantes moren que mai no sabrem? Una situació dramàtica que ja ha desaparegut del nostre dia a dia. A les dones ens continua passant allò que ningú no veu, de vegades ni la llei.