“Rosa Sensat era una educadora eclèctica quant a metodologia”

És bàsic consultar biblioteques i arxius fent recerca, si bé encara ho és més, si cal, deixar testimoni fefaent de persones que van viure l’època, la institució o la personalitat estudiada. Ho he aplicat des de la tesi de llicenciatura i n’he fet un nord a seguir. El llibre té diferents veus, si bé les principals són la de Rosa Sensat; la del que havia estat company de direcció a l’Escola de Bosc des de l’any de creació, el 1914, Antolí Monroy; la de l’antic alumnat, i la d’intel·lectuals i persones rellevants que la van conèixer o l’han estudiada. Com més variada és la contextualització de la biografiada, més riquesa i valor té l’obra.

En la dècada dels anys vuitanta vaig començar a redactar la tesi doctoral sobre Manuel Ainaud. Un dels primers llocs on vaig anar va ser el servei de documentació pedagògica de l’Institut Municipal d’Educació de Barcelona (IMEB), dirigit per Mariona Ribalta. És complex combinar la recerca sobre la història de l’educació, treballar d’assessor psicopedagògic i exercir les funcions de pare de família. Les vegades que hi vaig anar –no gaires– va ser per consultar el material i demanar-ne fotocòpies per dedicar-m’hi a casa quan tingués temps. Fa uns set anys, aproximadament, vaig trucar a la biblioteca de l’IMEB (situada a la plaça d’Espanya) per preguntar sobre l’arxiu, i em van donar la trista notícia que havien tingut una fuita d’aigua i que, com que l’arxiu estava situat al soterrani, els documents havien quedat en forma de pasta de paper. Entre les múltiples fotocòpies hi havia l’enquesta que Joaquim Xirau, en funcions de president de la Comissió de Cultura, va enviar als directors dels grups escolars l’any 1933, durant la República. Rosa Sensat respon amb concreció a la vintena llarga de preguntes que van haver de lliurar contestades abans del mes de juliol. Les respostes a l’enquesta són un tresor que ha començat a surar amb aquest llibre, i m’agradaria –sol o en col·laboració– continuar amb altres mestres, com Anna Rubiés i Monjonell, directora de la secció de nenes del grup escolar Ramon Llull; la de nens anava a càrrec del canari Federico Doreste Betancourt.

Les valoracions dels alumnes que la van tenir com a directora a la dècada dels anys trenta són globalment excel·lents, i no n’hi havia per a menys, comparant l’educació que van rebre al grup escolar Milà i Fontanals amb l’ensenyament carca, en alguns casos, que havien rebut amb anterioritat. Parlen de la bondat de les instal·lacions, de les aules, dels passadissos, del pati, del menjador, de la sala d’actes..., del material escolar suficient, de qualitat i de franc que rebien. També de la varietat de matèries i la professionalitat de les mestres; de la metodologia pràctica que els va comportar gaudir i participar activament en sortides, festes escolars i excursions. I, d’una manera especial, de l’estimació i el respecte que van rebre, que mai van oblidar i que els va servir de per vida.

Igual que hi havia mestres tant en la pública com en la privada que seguien de manera servil un mètode determinat, Rosa Sensat i Vilà era eclèctica quant a metodologia; també com el seu amic Ainaud. Després de conèixer-los, no es casava amb cap mètode concret. Valorava tot el que aportaven de bo i ho potenciava sense exclusivitat, i encara menys dogmatismes. Seguia i aplicava de manera honrada el que creia que podia ser més eficaç en la interacció docent-discent. Per les raons exposades, el seu bon amic Toni Riera i Ribas, mestre de català, va deixar escrit que seguia la pedagogia del seny, perquè era coherent amb les seves idees i els seus principis educatius, no deixant-se influir per ideals romàntics.

Estava en contra dels exàmens tradicionals, que responien a una memorització dels llibres de text. No en feien servir. En canvi, la biblioteca era el motor de l’ensenyament actiu. Es gaudia molt col·lectivament a base de la lectura i l’escriptura, quan moltes famílies no tenien cap llibre a la llar. No es practicava la instrucció, sinó l’educació en valors. Ella, igual que els altres docents d’educació renovadora, era partidària de l’avaluació continuada, valorant el dia a dia dels avenços que cada alumne anava assolint, individualment i en grup. El tracte del professorat fou exquisit, tal com manifesten els antics alumnes. Respecte i empatia envers les seves capacitats, les limitacions i les possibilitats educatives. També del que rebien del personal no docent però educatiu. Sensat, igual que altres directors dels grups escolars, va conrear l’ascendència pedagògica sobre els seus companys de claustre, procurant en reunions periòdiques que surés l’intercanvi d’experiències, el valor pedagògic dels altres companys i, per tant, la coordinació docent tan necessària i útil. Com passa en l’actualitat, augmentar el nombre de recursos humans continua sent imprescindible per oferir una atenció més personalitzada a l’alumnat i un enfocament docent més interrelacionat amb els objectius i projectes de centre.