Per alguna raó, hi ha una llarga i profunda connexió entre la Bisbal d’Empordà i Jamaica, de manera que la capital baixempordanesa, agermanada amb la localitat de Cuevas Bajas (Màlaga), podria considerar un altre possible agermanament amb Kingston, la capital de l’illa caribenya, on van néixer el reggae, l’ska, el rocksteady i altres gèneres i subgèneres híbrids que s’han acabat fent universals. Des dels anys noranta del segle passat, la Bisbal ha estat molt oberta a les músiques jamaicanes, gràcies a la feina que han fet, en diferents èpoques, locals com ara La Tabacalera i L’Alternativa, i també formacions d’arrel bisbalenca com ara Komando Moriles i The Gramophone Allstars.

En aquest context, és més fàcil entendre la presència de The Pioneers, clàssics incombustibles de la música jamaicana, en el concert inaugural del tretzè FITM, actual Festival Internacional del Terracotta Museu –abans ho havia estat de Torre Maria: va canviar l’espai, però no la sigla–, que va tenir lloc dimecres a l’acollidor espai exterior del museu que la Bisbal ha dedicat a la ceràmica, un dels seus grans trets identitaris. Aquest és un festival gestionat de manera voluntària i 100% associativa per l’entitat Indivendres i el segell discogràfic Bankrobber, fonamental en el desenvolupament de l’activa escena musical bisbalenca del segle XXI. A partir de les 8 del vespre, quan el recinte obre les portes al públic, s’hi pot sopar, amb la garantia que ofereix una altra institució bisbalenca: Ca la Pilar Dumingu.

The Pioneers van sortir a escena poc després de les 21.30 h encara amb llum de capvespre d’estiu. Primer la banda, una formació de set músics austríacs i belgues –tots blancs, si el color importa–, amb un bateria català incorporat a l’últim moment per un lesió del titular; i tot seguit van irrompre en escena les estrelles de la nit, els autèntics i genuïns Pioneers, Jackie Robinson i George Dekker, de 73 i 78 anys, respectivament, el segon germanastre de Desmond Dekker, l’intèrpret d’Israelites, el primer gran èxit jamaicà de dimensió internacional.

Cap dels dos va formar part del trio original, nascut a principi dels anys seixanta, però Robinson s’hi va incorporar aviat, el 1967, a l’època en què The Pioneers van començar a tenir els seus primers èxits, també al Regne Unit, com ara Easy Come Easy Go i Long Shot (Kick De Bucket), que van sonar en diferents moments del breu però intens concert de dimecres a la Bisbal: poc més d’una hora, incloses dues tandes de bisos. Robinson es va mostrar més comunicatiu que el seu company en mil batalles, cridant cada dos per tres “Mucho caliente, Cataluña!”, una consigna que no se sap ben bé si tenia a veure amb la càlida temperatura ambient o al seu ardent estat d’ànim.

The Pioneers van començar fort amb clàssics de la casa que han superat bé la prova del temps, després de mig segle, com ara Let Your Yeah Be Yeah i Starvation (Fam), una cançó que el grup va compondre a mitjan anys setanta inspirant-se en les dramàtiques repercussions de la guerra civil a Nigèria, i que en els anys vuitanta va tornar a gravar amb alguns dels seus alumnes britànics més avantatjats, com ara The Specials, Madness i UB40, en un disc solidari per donar suport al poble d’Etiòpia, durament castigat per la sequera i la fam. És trist que el missatge de Starvation continuï tan vigent en diversos punts dels planeta.

Però més enllà del que expressa i denuncia aquesta cançó, el concert va ser tota una festa de rocksteady, la música jamaicana que, en els anys seixanta, va posar les bases perquè, en la dècada següent, el reggae conquerís el món gràcies a Bob Marley i Jimmy Cliff, de qui els Pioneers van interpretar Give and Take, un dels seus primers èxits, de final dels seixanta.

També per mostrar les connexions que sempre van existir entre la música jamaicana i el soul nord-americà, especialment el de la factoria Motown de Detroit, el grup va oferir una trepidant versió de Papa was a Rolling Stone, de The Temptations.

Davant un públic heterogeni, en què convivien famílies senceres amb una bona representació de la vella escola skatalítica i algun aspirant a rastafari, tots ells ballant energèticament a pesar de la calor, The Pioneers i la seva banda van oferir un concert impecable, d’autèntica Reggae fever, com apunta un altre dels seus temes immortals, que va sonar en la recta final al costat d’altres perles com ara Samfie Man, No More Heartache, Jackpot i Caranapo, que no són molt conegudes aquí, excepte pels grans degustadors de la música jamaicana, però són cançons de llarg recorregut que trenquen barreres geogràfiques i estilístiques. Al final del concert, Robinson i Dekker van sortir a donar la mà als fans, amb una bonhomia i una senzillesa que honora aquests pioners tan actius. Després la música va continuar amb els punxadiscos d’Espardenya Crew. Dimecres vinent, el FITM rebrà Fetus, Power Burkas i PD Pubilla Hilton.