“Tots portem a dins un possible genocida, però també algú just”

Sí, crec que sí. No vol dir que sigui l’única, però és una bona manera perquè permet dir les veritats sense quedar bloquejats per la realitat. És una manera d’evocar, de suggerir. Fa 80 anys de l’alliberament dels camps, el genocidi jueu és part de la història. Per tant, és normal que la ficció se n’apropiï i l’expliqui, i no només a través de testimonis. En el conte, els personatges no tenen nom, no hi apareix la paraula jueu, ni nazi. Això situa la història a un nivell universal, humà, i per això és important: mostra fins on és capaç d’arribar l’ésser humà, en el millor i en el pitjor. Per tant, no és una història d’alemanys o de jueus, sinó una història d’homes i dones. El conte porta la història a aquest nivell.

Sí, perquè és una manera de dir-ho. Quan un poble decideix massacrar-ne un altre, el deshumanitza. En cada genocidi passa: als ruandesos els anomenaven escarabats, als jueus se’ls anomenava rates... Per tant, anomenar-los sense cor és una manera poètica de descriure una realitat i permet explicar la història d’una certa manera. Això situa els personatges en una tessitura molt essencial, els treu del context històric i els eleva a un altre nivell.

Sí, jo vinc d’una família de jueus de l’Europa de l’Est que en van fugir als anys vint, van venir a França i van ser perseguits. Els meus pares van estar amagats durant la guerra, quan eren nens. I sí, és clar, hi va haver gent deportada. Però jo vaig néixer el 1967; per tant, no és gent que hagi conegut. La meva història ve d’allà. He conegut els meus avis que van ser perseguits. Tot això forma part de la història familiar, però no és la meva història pròpia.

Jo crec, malauradament, que la guerra forma part de la humanitat tal com està organitzada actualment. Al començament, érem petites tribus que collien, pescaven i caçaven. Després, quan vam ser molts, ens vam assentar i organitzar en grups més grans que les tribus; de sobte van aparèixer relacions de força, gent que volia imposar-se, que volia més, que volia sotmetre els altres. I aquest és el començament de la guerra. Crec que allò que tothom pot entendre individualment, som incapaços d’aplicar-ho col·lectivament. Passa amb l’ecologia: individualment, tots estem d’acord que cal fer alguna cosa, però col·lectivament en som incapaços. Crec que hi ha veritats que canvien quan passem als grans nombres. Hi ha coses que són veritat quan som dotze, que ho són menys quan som cent i que esdevenen utòpiques quan som mil. I és difícil d’entendre. Un pot dir: “En la meva família això funciona”, però no funciona quan som una societat més gran. Llavors, no, no crec que n’aprenguem, de veritat.

És una mica naïf, però el que és bonic d’aquesta història és que, sovint, quan pensem en el genocidi jueu, pensem en les víctimes i en els botxins, de vegades en els resistents, però no pensem gaire en els justos. Els justos són els qui van salvar gent. No són herois de guerra, són gent com nosaltres: veïns, comerciants... gent no especialment rica, que va ajudar els perseguits. Aquesta gent va salvar la humanitat, es va ocupar dels fills dels altres. Com que estem en un conte que parla de la humanitat, és una manera de dir-nos que tots portem a dins un possible genocida, una possible víctima, però també algú just, que es pot comportar bé. Avui, amb les guerres a Ucraïna, a Gaza i arreu, un es pot comportar bé fins i tot quan tot va malament. És una qüestió de llibertat i d’elecció.

Em costa de creure, això. En certs contextos, quan la societat sencera amaga el cap, jo no crec que la majoria de la gent es comporti bé. Crec que les persones que ho fan són herois. No crec que sigui la norma. A la gent que dorm al carrer o als migrants que arriben, gairebé ningú els ajuda.

No, va ser per les ganes de fer aquest film, o pel fet d’haver acceptat fer-lo. És aquest film que demanava ser fet en animació. Llavors, no hi havia alternativa. A mi m’agrada dibuixar des que tinc 10 anys, però no tenia un interès especial a incorporar aquesta faceta a la meva feina, era una altra cosa. Però per a aquest film, com que s’havien de representar els camps i els vagons de deportats, que és una cosa molt difícil, vaig trobar que l’animació era el mitjà adequat, l’instrument idoni.

Sí, quan m’ho van proposar, em van dir des del començament que seria un film d’animació. De tota manera, jo no l’hauria pogut fer d’una altra manera. Sí, formava part de la voluntat de l’autor, Jean-Claude Grumberg.

L’autor té 85 anys i és un amic dels meus pares des que eren adolescents. Jo el conec pràcticament des que vaig néixer. Va ser ell qui va parlar de mi al productor, i els productors van contactar amb mi. Ja els ho va dir fins i tot abans que es publiqués, quan només hi havia les proves de la novel·la gràfica.

En llegir-lo, vaig trobar que era una història magnífica. Semblava molt simple, com si s’adrecés als nens, i de fet també s’hi adreça, però era molt potent i emocionant. Llavors em vaig dir que seria difícil i llarg, però que al final en sortiria un bon film.

És també per als nens, no únicament per a ells, perquè és un conte. Està fet de manera que se suggereix, s’evoca, però no se’ls llança la veritat a la cara als nens, no se’ls traumatitza. Els diu què va passar, però intenta fer-ho amb delicadesa i tacte.