“Vull fer reflexionar sobre els prejudicis al voltant de la immigració”

Una vegada estic a la universitat, el que faig és publicar molts articles acadèmics. I, de fet, segueixo publicant-ne en revistes científiques, pràcticament quatre o cinc cada any. El que passa és que la majoria són en revistes en anglès. Però, és clar, aquests articles no tenen la transcendència pública dels llibres. Per tant, no vol dir que hagi abandonat l’assaig, sinó simplement el que he deixat de fer és fer tants llibres. Tot i això, el gener de l’any vinent sortirà un llibre dedicat a Estat Català que publicarà la Fundació Irla i en què fa bastant temps que treballo; i pot ser que abans de final d’any en surti un altre.

Sí, el meu objectiu era fer ficció. I per això n’he continuat fent. Pràcticament cada dia he esgarrapat una estona a la nit per escriure ficció, encara que sigui una pàgina. El que passa és que durant anys no ha acabat de sortir el que jo voldria. Si tot va bé, el febrer que ve sortirà un altre llibre vinculat a aquesta novel·la que acaba de sortir. Es tracta d’una novel·la ambientada a la mateixa urbanització i que tindrà gairebé les mateixes pàgines. I que ens ajudarà a entendre una mica més aquest espai i les persones que hi viuen. Alguns personatges que apareixen a Un veí ben estrany tornaran a sortir, però no tindran el paper que tenen.

El fet de fer assaig històric m’ha ajudat a escriure millor sobre la vida de les persones, a saber retratar-les millor; i després també m’ha ajudat en el sentit que he conegut millor la història de Catalunya i les arrels de diferents processos migratoris. En aquest sentit, m’ha ajudat, perquè el que procuro fer quan em poso a escriure una novel·la és tenir una visió més social de l’actualitat. La temàtica és diferent, evidentment, però tampoc entenc que una cosa estigui tan separada de l’altra. Al contrari.

Fa temps vaig llegir El gran Gatsby, de Francis Scott Fitzgerald. De fet, és el llibre que he llegit més vegades a la meva vida. En el pròleg d’un edició anglesa que vaig comprar en un viatge a Nova York, un professor de la Universitat de Carolina del Sud, Matthew J. Bruccoli, deixa anar una frase que diu exactament: “La gran ficció és gran història social.” El que ha de fer la novel·la és explicar-nos el món en què vivim. I això es pot fer de diferents maneres. Tu pots agafar una novel·la del George Orwell, com ara Rebel·lió a la granja, i fer que els porcs i els cavalls parlin, i també pots explicar la realitat que vius. El que penso és que la literatura catalana potser ha deixat d’explorar aquesta via. La literatura catalana acostuma a tenir massa núvols i no acaba d’explicar la realitat en què vivim. No ho estic criticant, perquè aquest tipus de literatura ha d’existir. Però no és el que m’interessa. A mi m’agrada la literatura de Philip Roth, per exemple, que el que fa és explicar diferents problemàtiques de l’Amèrica actual a partir dels seus personatges.

La novel·la et permet dir coses que en un assaig no podries dir, perquè la novel·la pròpiament ho aguanta tot, en el sentit que tu pots fer dir al personatge qualsevol cosa, encara que sigui políticament molt incorrecte. I, en canvi, en un estudi biogràfic t’has de cenyir exactament al que diu la vida del personatge. En la investigació històrica d’alguna manera ho tens tot més pautat, perquè saps la informació que tens, saps exactament a on vas, perquè normalment el que fas és biografiar una persona morta, i per tant ja saps com va néixer, com va morir, en quin context social vivia... La diferència entre un bon historiador, diguem-ho, o un no tan bo és saber captar aquell personatge, és a dir, veure què és el que motiva la seva forma de pensar i d’actuar, què és el que el fa tirar endavant, què és el que el fa canviar de posició en un moment o altre. La visió que tenim dels personatges també canvia amb el pas del temps. No és el mateix escriure la biografia de Napoleó avui que fer-ho 100 anys enrere. Per una banda, quan fas història tens uns límits dels quals no pots sortir i la ficció sí que t’ho permet. Et permet sortir d’aquests marges. I això va molt bé.

Els personatges que surten tenen una base real. El que passa és que la ficció sempre ve de molt lluny, en el sentit que per caracteritzar un personatge li acabes aplicant coses de diferents personatges i ho fas casar tot. Però la base que he utilitzat és totalment real. I el que volia era explicar el que passava al nostre voltant i els prejudicis que hi ha instal·lats en la nostra societat al voltant d’un tema molt complex com és la immigració.

A vegades hi ha un tipus d’entrevistador que no s’ha llegit el llibre i estableix comparacions com aquesta. I altres vegades l’entrevistador vol condicionar el producte que tu estàs presentant. La veritat és que quan estava escrivint el llibre no pensava en la Sílvia Orriols, ni en el Xavier García Albiol, ni en cap persona concreta. En realitat, no és el prototipus que algú pot posar. Volia que la gent reflexionés fins a quin punt el fet que la gent tingui cultura o estigui formada li permet estar vacunada o no d’actituds racistes. I la realitat és que no. L’exemple més evident el trobem a l’Alemanya nazi. La gent que liderava el règim nazi no era pas estúpida. Era gent que tenia cultura, que havia llegit. Però tenia unes idees que van portar on ens van portar. El fet que tu hagis llegit molt i que coneguis moltes teories no et salva de res, perquè la qüestió de fons és com et va la vida, si les teves expectatives estan complertes o no i si pots penjar al veí del costat la llufa que les coses no t’han sortit bé al teu costat. I això no depèn del fet que tinguis quatre carreres, depèn d’altres factors.

Sí. Penso que en Folch es pot identificar amb la generacions dels meus avis, que va patir molt durant la postguerra, però que després tenia una idea de la vida bastant pautada. És una generació que sap pel que ha passat i que intenta progressar, però que no es fa grans expectatives. I això els va donar una vida menys problemàtica en el sentit mental. És a dir, que el fet de no esperar gaire, de no posar-te horitzons gaire llunyans, el que fa és que vas complint més o menys el que pots fer i també et conformes més amb el que et va passant. Després hi una generació al mig, que en aquest llibre no surt, que són els pares de l’Armangué, que són aquesta generació que ha millorat molt i que ha traslladat als seus fills la idea que el progrés és bàsicament un tema d’esforç i de cultura. Seria una generació que va progressar, però que ha vist com els seus fills no progressaven. Aquesta generació que ara està jubilant-se és una generació que ha vist que s’ha fotut una gran bufetada, en el sentit que el món que han deixat als seus fills no és el món que ells van rebre dels seus pares. Els seus pares els van traslladar al món d’esforç i ells han anat a millor, però el món que viuen els seus fills és un món molt complicat. I ara el que estem veient és que, en els nostres fills, això encara és pitjor. En Folch és un símbol d’un país o d’unes ciutats que s’acaben, mentre que l’Armangué representa aquesta nova generació que ha de navegar en aquest món incert, enmig de fluxos de noves persones que arriben i canvien aquest panorama.

És clar. A mi em fa molta gràcia la gent que té les coses molt clares: “Jo estic a favor que vingui immigració.” O bé: “Estic en contra que vingui immigració.” La cosa no és tant de blancs i negres, sinó que és més de matisos. I el que volia era convidar la gent a pensar sobre aquests matisos, que unes vegades et fan caure cap a un costat i altres vegades, cap a un altre. La societat actual ha tendit a etiquetar i a criminalitzar unes posicions que són políticament incorrectes. Això passa a tot arreu. Passa en les tertúlies, als mitjans... Tothom sap què ha de dir i tothom sap què no pot dir. I tothom sap que si diu el que no pot dir no tornarà a la tertúlia. Per tant, una cosa és el discurs que hi ha darrere i l’altra cosa és el discurs que hi ha públicament. Per què? Doncs perquè es funciona d’aquesta manera. I, a través de les xarxes, això s’ha amplificat i s’ha amplificat el fet de penjar unes etiquetes o unes altres. Això fa que hi hagi tota una part de debat que no es pugui tenir, perquè hi ha unes posicions que no es poden plantejar. Perquè, quan aquestes posicions es plantegen, de seguida hi ha algú des de l’altre extrem que surt i diu: aquest és un xenòfob, un racista o un no sé què.

És curiós perquè m’he trobat llibreters que tenien una certa prevenció per veure què passaria en els clubs de lectura. I en canvi el que m’he trobat és que la gent dels clubs de lectura expressa molt bé aquesta gamma de grisos. Les experiències que explica el llibre per res són prejudicis, sinó que són aspectes que estan en el debat de la gent, que en realitat potser estaria més disposada a debatre d’aquestes qüestions que no pas els representants polítics. I en aquests clubs de lectura troben una forma d’expressar les seves posicions.