L'expropiació i nacionalització que l'executiu de Kirchner ha dut a terme a la petroliera YPF, que Repsol controla en un 57,4%, obre un escenari de conflicte entre el sector públic i el sector privat que beneficia poc als participants. D'entrada, la petroliera perdrà una part de la producció, i implicarà una disminució aproximada d'una tercera part del benefici, que és el que aportava YPF al resultat de Repsol. D'altra banda, el govern argentí perd una part important de la seva credibilitat com a país receptor d'inversió estrangera, a causa de la inseguretat que una mesura com aquesta pot provocar a la resta d'empreses amb interessos al país. Dit això, pel que fa a Repsol, més enllà de les protestes, lògiques, de la companyia i de les declaracions polítiques, quins són els principals mecanismes jurídics que té la petroliera per tal de poder compensar el perjudici econòmic de la nacionalització?

En un supòsit com aquest, el més previsible és que la petroliera sol·liciti l'inici d'un arbitratge internacional davant del Banc Mundial, en què particularment demanaria la compensació pertinent per l'acte executat pel govern argentí. D'altra banda, aquest tractaria d'acreditar la necessitat de la seva intervenció i que no hi ha cap dret de compensació. En el Banc Mundial, l'organisme que gestiona la resolució d'aquests conflictes és l'anomenat Centre Internacional d'Arrengament de Diferències relatives a Inversions (CIADI), del qual tant l'Argentina com l'Estat espanyol en són part pel fet que van signar el conveni que instaura aquest organisme d'Arbitratge. El CIADI té l'objectiu de resoldre les diferències de naturalesa jurídica que sorgeixin directament d'una inversió entre un estat contractant (l'Argentina en aquest cas) i un producte d'un altre estat contractant (Repsol).

La resolució que prengui el CIADI, el que es coneix com a Laude, és d'obligat compliment per les parts que han estat objecte de conflicte, el problema és que a la pràctica, una vegada dictat el Laude, l'Estat que resulta condemnat pot retardar o fins i tot fer-ne cas omís, perquè ho hi ha mecanismes directes que permetin executar la decisió en relació amb l'Estat condemnat.

L'altre aspecte a tenir en compte en aquests casos de conflictes públics i privats en escenaris internacionals és que, sovint, les companyies estrangeres han de continuar l'activitat en l'Estat que ha resultat condemnat, amb la qual cosa, per estalviar-se més conflictes, arriben a un acord, desisteix de la seva acció, o, en el seu cas, no demana l'execució ja que, si no, finalment podria ser difícil continuar el negoci en un país estranger amb el qual ja té un conflicte.

Per tant, a la pràctica, la solució legal del conflicte de Repsol s'enfronta a un problema de dilació temporal pel fet que el procés davant del CIADI requereix temps, però també s'enfronta a un problema de l'efectivitat, és a dir, al fet de poder cobrar efectivament la compensació. Davant d'això, el que sí que ha estat un fet immediat és el descompte de valor que els mercats han aplicat a les accions de Repsol, més enllà del dret de la compensació que pot tenir la companyia.