Es busquen notaris més competents
La justícia anhela un cop de mà per sortir del col·lapse i els notaris veuen amb bons ulls més competències per compensar la caiguda de l'activitat per la crisi de la construcció Hi ha advertències sobre el risc de crear una justícia paral·lela
agilitat en la justícia
i no pas afegir-hi més burocràcia
Cinc anys són 1.826 dies i, tants de dies donen per a molt. Si resulta que pel mig ha esclatat la bombolla immobiliària i s'ha desencadenat una crisi galopant, amb el termini que marca un lustre fins i tot es pot arribar a un consens polític.
Arribats en aquest punt ben pocs poden dir que no han quedat esquitxats del tsunami econòmic i, malgrat els tòpics i les llegendes, els notaris també les passen magres des que el sector de la construcció agonitza. Segons dades del Consell General del Notariat de l'Estat espanyol, es van signar -obviament davant de notari- 1,2 milions operacions de compravenda d'immobles el 2007, una xifra que l'any passat es va reduir fins a les 535.906. En el cas de Catalunya, el descens del volum de feina encara és més exagerat, ja que el Col·legi de Notaris xifra en un 80% la caiguda de l'activitat immobiliària notarial entre els anys 2007 i 2012.
Ningú no aposta perquè la dinàmica hagi de variar d'avui per demà, i un cop vist que tot i el precedent marcat per Artur Mas el 2006 de comprometre's davant de notari a no pactar amb el PP, no sembla que aquesta mena d'operacions es posin de moda i que puguin compensar la pèrdua d'activitat i d'ingressos. Els notaris reclamen poder diversificar la seva activitat a partir d'assumir competències que fins ara eren reservades exclusivament als jutges. Argumenten que l'assumpció de funcions es justifica perquè, d'una banda, són professionals perfectament formats en dret que ja compleixen una funció pública -actuant com a fedataris- i, de l'altra, perquè la mateixa administració judicial demana a crits un cop de mà per poder-se espolsar la càrrega de treball que asfixia l'oficina judicial.
Ara sembla que el Parlament espanyol també hi troba sentit, cinc anys després que una proposta legislativa pràcticament idèntica a l'actual quedés aturada a les Corts (en un cas insòlit va ser el Senat qui la va frenar) per falta d'acord entre els principals partits.
JUTJATS ENCALLATS.
El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya manté que el rendiment dels jutges i magistrats que treballen a Catalunya és notable, amb una mitjana de 346 sentències per magistrat, fet que suposa 1,57 sentències per dia laborable. Malgrat qualsevol avaluador de rendiment, el col·lapse de l'administració de justícia és indubtable i tot plegat hi ha fet ajuntar la fam amb les ganes de menjar. El ministre de Justícia, Alberto Ruiz Gallardón, ja ha manifestat reiteradament que a partir del setembre s'impulsarà el projecte de llei en matèria de jurisdicció voluntària o, el que és el mateix, la normativa que ha de desjudicialitzar determinades matèries fins ara encomandes exclusivament a jutges i magistrats.
L'alliberament de funcions dels jutges s'ha de compensar repartint l'activitat entre una tríada formada per secretaris judicials, registradors i notaris. Aquests últims són els que més ràpidament han pres partit per demostrar la seva capacitat i disponibilitat per absorbir funcions i per fer constar que, de fet, per tradició històrica els notaris ja han anat tenint un paper preponderant en la jurisdicció voluntària.
SÍ, HO VULL, DAVANT de NOTARI.
Però s'entén per jurisdicció voluntària qualsevol procediment en què un particular sol·licita la intervenció d'un jutge –o aquest intervé d'ofici o a instància del fiscal- sense que hi hagi cap conflicte d'interessos amb una altra persona. Per tant, la reforma d'aquesta figura del dret va molt més enllà que es permeti o no es permeti que un notari formalitzi una aliança o desunió de parella.
Per acotar quins casos es poden desjudicialitzar és important la investigació del catedràtic Antonio Fernández de Buján -especialista en jurisdicció voluntària i figura clau en la redacció del nou projecte de llei- i també el document sortit del Departament de Justícia de la Generalitat -concretament de la comissió de treball d'assessorament sobre desjudicialització en l'àmbit civil-. En els textos s'hi desgranen fins a 200 supòsits (vegeu el quadre).
Hi ha casos d'aquests que són de gestió ràpida i senzilla però d'altres són costosos perquè consten de diversos tràmits que, al capdavall, acaben robant molt de temps al jutge, un temps que podria dedicar a la funció real de l'autoritat judicial: dictar i fer executar sentències.
Si s'obre el ventall de la jurisdicció voluntària a notaris, secretaris i registradors es busca descarregar de feina el jutge i, de retruc, donar una resposta més ràpida al ciutadà que en demana el procediment. Però la quadratura del cercle no és acceptable a qualsevol preu.
L'advocat i professor de dret de la Universidad de la Rioja José Ramón Liébana manté una tesi crítica pels possibles efectes que pot tenir deixar participar més personatges, sobretot els notaris, en situacions pròpies d'una autoritat judicial. Liébana diu que “es corre el perill d'incentivar una justícia de dues velocitats, una justícia ràpida per als rics i una justícia lenta per als pobres”. Si bé està d'acord a desjudicialitzar supòsits per agilitzar-ne la tramitació i possibilitar “que la justícia sigui més eficaç”, raona que deixar les competències a mans dels secretaris judicials “és el més raonable”. Hi afegeix que la participació de notaris i registradors “no ha de ser res més que una alternativa”.
Accepta que hi ha moltes situacions que s'acumulen en un jutjat i que “triguen sis mesos a resoldre's quan és possible resoldre-les en tan sols una setmana”. En aquest aspecte, la patronal Pimec manté una teoria semblant. Isabel Navarro, advocada en matèria civil i mercantil al departament jurídic de la Pimec, lamenta que en el procés monitori (una figura legal pensada per agilitzar el cobrament de deutes sense haver de passar pels tràmits d'un judici) hi hagi tants entrebancs que s'acabi allargassant en el temps: “la norma preveu que el deutor té 20 dies per oposar-se a la reclamació i que si no ho fa, aquell deute ja és executable”. Tot i la voluntat, la pràctica és una altra cosa perquè “als jutjats de Barcelona, que són dels que millor funcionen, les reclamacions de quantitat s'allarguen fins a quatre mesos i en el cas de Madrid, te'n vas a un any”.
La lletrada posa en dubte que l'accés dels notaris a terrenys fins ara exclusius dels jutges serveixi per descarregar gaire res: “el que cal és agilitar, i no pas afegir-hi més burocràcia” i manifesta que el que sí que serviria és la implantació de “jutges i tribunals especialitzats en reclamació de quantitat”. A la Pimec mantenen que la morositat és una de les causes de l'ofec de moltes empreses i un dels principals generadors de sobrecàrrega judicial. “Passa el mateix amb els expedients concursals en el cas dels jutjats mercantils; concursos que, molts cops, deriven de la morositat.”
El professor Liébana admet que la tramitació de determinats assumptes als jutjats és innecessàriament lenta i que “avui per avui, és obvi que el notari seria més ràpid” però alerta que deixar els casos de jurisdicció voluntària en mans de notaris i registradors podria vulnerar principis bàsics de la Constitució (com la igualtat davant la llei i el dret a la tutela judicial efectiva). En què basa aquesta postura crítica?
“És evident que els notaris no treballaran de franc. Llavors què? Qui se'l pot pagar tindrà resolt un assumpte per la via ràpida i el que no pot pagar ha de seguir recorrent al canal judicial”. Liébana entén que, per evitar greuges, la sortida en escena dels notaris ha d'estar condicionada a “l'aprovació del govern espanyol d'uns aranzels que siguin idèntics o similars a les taxes judicials”.
Ramon Llena és jutge en matèria laboral (és el titular del jutjat social 21 de Barcelona) i posa en dubte l'eficàcia de la nova normativa en matèria de jurisdicció voluntària. Considera que la participació dels notaris és equiparable a l'arbitratge o la mediació i “ja tenim experiència per poder dir que són alternatives poc útils”. Llena considera que si del que es tracta és de descol·lapsar els jutjats “s'acabaria abans dotant els jutjats dels mitjans necessaris i optimitzant els procediments legals. Amb una optimització de les lleis, no hi hauria molts de retards”.
