Com a norma general, cada estat es queda els actius situats al seu territori i en contrapartida assumeix el deute que hi va lligat: els aeroports del Prat, Reus i Girona són de Catalunya, que assumeix l a part del deute d'Aena corresponent a aquestes instal·lacions. Hi ha altres béns, en canvi, que s'han adquirit amb els diners de tots però no en benefici especial d'un territori, com és el cas del Museu del Prado: se n'hauria de fer una valoració i pagar-ne a Catalunya el 15,9%.

El mateix passa amb les reserves del Banc d'Espanya, que l'agost sumaven 48.181 milions d'euros entre divises, or i altres actius financers: el banc espanyol hauria de donar-ne el 15,9% al Banc de Catalunya... o un 19,6% -pes que té el PIB català en el total espanyol- si es fes servir el criteri de distribució econòmic i no el demogràfic.

Albert Macià, responsable de l'equip d'estudis del CCN i coautor amb Joan Canadell del llibre Catalunya: Estat propi, estat ric, explica que els deutes que han de ser assumits per l'Estat català són els de l'Estat espanyol territorialitzables a Catalunya i la part proporcional del deute no territorialitzable, del qual s'han de descomptar “les partides de deute territorialitzable fora de Catalunya com l'AVE Madrid-Mérida” i altres destinades a béns i serveis que no beneficien Catalunya. Com a molt, l'Estat català hauria d'assumir 117.600 milions, el 19,6% dels 600.000 milions de deute públic que té l'administració central.

L'Estat espanyol va contribuir l'any passat amb 9.625,7 milions d'euros al pressupost comunitari, 1.886 milions dels quals haurien estat pagats per una Catalunya estat membre de la UE. Però després d'una declaració d'independència, Catalunya trigaria temps a ser pagadora directa, malgrat que les afirmacions del president de la Comissió Europea (CE) va fer el 30 d'agost sobre aquest tema van animar els sobiranistes.

José Manuel Durão Barroso, va dir que “en l'hipotètic cas de la secessió d'una part d'un estat membre, la solució hauria de trobar-se negociant-se dins l'ordenament legal internacional” en una resposta a l'eurodiputada italiana de la Lliga Nord, Mara Bizzotto, que reclamava que s'aclarís si els catalans “perdrien immediatament el seu estatus de ciutadans de la UE i els seus consegüents drets i obligacions” en cas d'independitzar-se. Sobre això, la CE deixa clar que s'és ciutadà europeu en funció de ser un estat membre, o sigui, que deixaríem de ser ciutadans de la UE fins que aquesta admetés Catalunya com a estat membre.

La negociació dins la legislació internacional a què es refereix Barroso no garanteix res des del punt de vista comunitari, perquè els estats reconeixen o no els altres sense cap obligació, i només cal recordar que l'espanyol es nega a reconèixer el de Kosova, i que quan aquest es va declarar independent la UE va deixar clar que el seu reconeixement o no era problema de cada estat membre.

Per tornar a la UE, doncs, Catalunya hauria d'aconseguir primer ser reconeguda com a estat pels que formen la Unió. Qualsevol país que reuneixi les condicions per ser membre de la UE pot sol·licitar l'adhesió, i Catalunya les compleix els que es coneixen com “criteris de Copenhaguen”: economia de mercat, una democràcia estable, l'estat de dret i l'acceptació de tota la legislació de la UE, inclosa la relativa a l'euro. Però no és automàtic: l'adhesió s'ha de demanar al la UE ha de presentar una sol·licitud d'adhesió al Consell (format pels estats), qui demana a la Comissió que avaluï la capacitat del sol·licitant de complir els criteris de Copenhaguen; si el dictamen és favorable, el Consell ha d'aprovar un mandat de negociació.

La UE va rebutjar la proposta del PP de modificar els tractats per introduir-hi una clàusula d'expulsió dels territoris secessionats. Una petició supèrflua, perquè les institucions comunitàries deixen clar que els secessionistes s'autoexpulsen i han de demanar poder tornar al camp de joc. I durant les negociacions s'hauria de tornar a la pesseta, o demanar permís per fer servir euros com el Vaticà.

La Generalitat ha de demanar calés al govern espanyol per, entre altres coses, poder retornar els bons patriòtics, ja que té una qualificació creditícia BB, de bons porqueria. Això, amb un deute que equival al 16%. Si assumís la part proporcional del deute espanyol, aquesta proporció s'elevaria al 66,2%, i això fa pensar que la situació empitjoraria. El CCN opina, en canvi, que “Catalunya podria veure reduït l'interès a pagar des del 6% actual fins a uns valors pròxims al 2,5-3%: el PIB per càpita català està 17,2 punts per sobre de la mitjana europea, per sobre de països com Finlàndia, amb qualificació AAA, i gràcies a deixar de perdre recursos pel espoli fiscal, quant sigui independent, el seu PIB augmentarà”.

Cada estat es quedaria els pensionistes del seu territori, que continuarien cobrant en funció del sistema de repartiment: es cobra proporcionalment al que s'ha cotitzat, i els diners surten del que van cotitzant els actius. La pensió contributiva mitjana espanyola era l'agost de 831 euros, i la catalana de 859,25. Per mantenir l'import de les pensions un cop separats, caldria que aquí cotitzéssim més que ara, perquè la població és més envellida: a l'Estat espanyol hi ha 2,17 cotitzants a la Seguretat Social per cada pensionista, mentre que a Catalunya la proporció baixa a 1,86. Aquesta major despesa quedaria compensada en part perquè a Catalunya hi ha menys proporció de pensions mínimes i el govern hauria de destinar menys part del pressupost general a finançar els complements a mínims.

A més, la Seguretat Social de Catalunya començaria amb un bon coixí: recuperaria les aportacions al Fons de Reserva per a les pensions, un 29% dels 68.000 milions que hi havia a l'agost.

Un Estat català assumirà els ingressos, els deutes i altres obligacions lligades a infraestructures com els aeroports, els ports de Barcelona i Tarragona, Renfe, Adif, la carretera N-II... Obligacions, en qualitat de successor de l'Estat espanyol a Catalunya, com respectar els contractes com el de la concessió de l'autopista AP-7, que d'altra banda podrà renegociar per rescatar anticipadament o allargar la vida en canvi d'obres, com fa ara l'administració estatal.

En l'àmbit de les infraestructures hi ha molt marge per reduir la part de deute a assumir, ja que es descompten els pagaments pendents per compromisos incomplerts. Com és el cas del balanç de l'aplicació de la disposició addicional tercera de l'Estatut, que obliga a invertir durant set anys a Catalunya l'equivalent al pes del seu PIB per reduir l'històric greuge inversor estatal: segons la Cambra de Comerç de Barcelona, des de 2007 ja s'han acumulat 2.658 milions d'euros, bàsicament en grans infraestructures no executades. De deute públic a assumir per infraestructures estatals n'hi haurà poc perquè, com assenyala la Fundació BBVA en el seu últim informe sobre els estocs de capital, “Catalunya destaca pels seus elevats nivells de capitalització en relació amb la seva població en quasi tots els actius, excepte en infraestructures públiques”.

Una de les infraestructures sobre les quals s'haurà de negociar és el corredor ferroviari mediterrani, encara que la força d'una Catalunya independent seria molt més forta que l'autonòmica: un Estat català pot optar per fer aquesta infraestructura en el seu territori i així obligar Espanya a empalmar pel sud per no quedar desconnectada de la nova ruta.

Els tractats entre Catalunya i Espanya haurien d'incloure acords sobre els usos de l'Ebre, no fos cas que s'empesquessin un transvasament cap a València des d'Aragó a imitació del Tajo-Segura. Com a precedent servirien els acords bilaterals entre Espanya i Portugal que regulem l'aprofitament hidroelèctric del Duero en el tram de frontera i els seus afluents. Els dos estats també tenen un acord de cooperació per a la protecció i aprofitament de les aigües de les conques hispanoportugueses, com les del Duero i el Tajo.