Quan debatre és guanyar

Ant­hony Browne defensa al seu exqui­sit Ridícula­ment cor­recte (La Cam­pana, 2010) que hi ha rea­li­tats que el dis­curs política­ment cor­recte es nega a adme­tre i a deba­tre perquè no encai­xen en el seu esquema i que per tant no s'afron­ten o s'afron­ten mala­ment. Aquesta asfíxia de la democràcia que impos­si­bi­lita la deli­be­ració de qual­se­vol rea­li­tat objec­tiva limita la lli­ber­tat, la raó i el progrés de les naci­ons. En la relació econòmica i fis­cal entre Cata­lu­nya i la resta d'Espa­nya hem vis­cut molts epi­so­dis en què la cor­recció política espa­nyola s'ha abra­o­nat amb con­tundència i menys­preu sobre el qüesti­o­na­ment legítim de rea­li­tats objec­ti­ves que bé valien un debat serè, obert i honest. Entre altres, recor­din el qüesti­o­na­ment dels ajuts rurals del PER, els deli­ris cen­tra­lis­tes de Madrid, les inver­si­ons irra­ci­o­nals de l'AVE, o la demanda de reo­brir el model de finançament per posar fi a un dèficit fis­cal abu­siu. Dins Cata­lu­nya els 1,5 mili­ons de mani­fes­tants van reben­tar final­ment el tabú que la pròpia cor­recció política cata­lana havia impo­sat sobre la inde­pendència als anys vui­tanta i noranta. A la vegada, i per sor­presa, van arra­co­nar qual­se­vol pro­posta d'acords mínims pro­mo­guts a la pri­mera dècada del 2000. La natu­ra­li­tat amb què avui podem deba­tre la inde­pendència és una nove­tat en ter­mes històrics. A Espa­nya aquest canvi els ha aga­fat a con­tra­peu, acos­tu­mats a sen­ten­ciar i evi­tar el debat amb exa­brup­tes, menys­preu, o l'“ara no toca”. Però aquest cop és dife­rent. Molts han vist que els calia començar a arti­cu­lar un mínim dis­curs con­trari, encara que sigui el de la por. Per això ja ha començat l'ofen­siva adver­tint-nos sobre l'apo­calíptic endemà de la inde­pendència. Han pas­sat d'igno­rar i menys­te­nir la inde­pendència a con­ver­tir-la en el cen­tre de l'esce­nari polític. Cata­lu­nya té tra­dició deli­be­ra­tiva com a nació democràtica i par­la­mentària i ha d'ento­mar el repte llançat pels argu­ments de la por, i ho ha de fer amb rigor i sere­nor. Pri­mer perquè aquest debat per­met explo­rar quins són els veri­ta­bles rep­tes de la inde­pendència. I segon perquè per­metrà des­mun­tar les fal·làcies i mani­pu­la­ci­ons, quan sigui el cas. Aquest debat és una cam­pa­nya d'incal­cu­la­ble valor per convèncer els espan­tats i els inde­ci­sos. Entre altres coses, cal expli­car que el boi­cot es com­pen­sa­ria àmpli­a­ment amb l'estalvi del dèficit fis­cal, men­tre l'empre­sa­riat català reo­ri­en­ta­ria les seves expor­ta­ci­ons i l'efecte del boi­cot min­va­ria amb el temps. Cal eli­mi­nar qual­se­vol dubte sobre les pen­si­ons, ja que amb el sis­tema de repar­ti­ment les pen­si­ons es paguen amb l'esforç dels tre­ba­lla­dors actu­als i no depe­nen de l'acu­mu­lació de les pròpies cotit­za­ci­ons fetes a Espa­nya. Cal expli­car quin seria el full de ruta en la relació Cata­lu­nya-UE, així com pre­sen­tar les for­ta­le­ses d'una hisenda pròpia inde­pen­dent i amb dis­po­sició de tots els recur­sos i ins­tru­ments tri­bu­ta­ris. En defi­ni­tiva, han arri­bat els pri­mers argu­ments en molt de temps des de les files uni­o­nis­tes. L'exer­cici de con­tra­res­tar-los amb res­pos­tes sòlides ens farà millors amb inde­pendència del resul­tat.